Més que un lloc de pas

Per a molts cicloturistes, Panamà ha estat sovint considerat un país de pas, una resclosa que enllaça l’Amèrica Central amb la seva germana del sud. Gran part d’aquests el travessen a corre-cuita a lloms de la famosa columna vertebral de Llatinoamèrica, la Panamericana, una via tan congestionada i poc interessant com la Gran Via un divendres a les sis la tarda. Però en el meu cas tinc quasi tres setmanes per descobrir els tresors que amaga Panamà i que tan sols permet observar de reüll a qui viatja sense pressa. En realitat, jo també havia planificat de creuar-lo a tot drap. I sort que no va ser així.

Tan bon punt el funcionari de la duana panamenya de Sixaola em retorna el meu passaport degudament segellat, m’adono que el viatge és a punt d’acabar-se. Que ràpid que han passat tres mesos, penso. Vull arribar al poble d’Almirante a la tarda, així que em poso en marxa a l’hora que el sol reparteix fuetades a tort i a dret, és a dir, quan la meva ombra desapareix de sobte degut als rajos cancerígens verticals. La carretera apedaçada per la qual llisco queda ara en segon pla davant les vastes extensions de plataners que s’originen a ambdós extrems d’aquesta, una de les fonts d’ingressos més importants de la província de Bocas del Toro. Tanmateix, l’arxipèlag homònim és la gallina dels ous d’or del nord-oest del país, un conjunt de sis illes tropicals banyades pel blau turquesa del Carib. Uns paisatges de postal acollonants, vaja. Llàstima que arribo al moll al mateix temps que ho fa una inesperada tempesta. Com que les previsions meteorològiques són força pessimistes decideixo fer via i posposar les meves vacances de sol i platja per més endavant. Si Cristòfol Colom va trepitjar les illes de Bocas del Toro durant el seu quart viatge al Nou Món, no seré jo qui ho aconsegueixi al primer intent.

1 2 3 4 5

De seguida noto una bona sintonia amb els panamenys. Encara que al principi semblin un xic reservats, poc després de la salutació de cortesia són amigables i fan gala d’un agut sentit de l’humor. I són també paios que encaixen la mà amb fermesa, com a mi m’agrada. ‘Hasta Chiriquí Grande encontrará alguna lomita, nada de que preocuparse, amigo’, em comenta un campesino que tragina a l’espatlla una voluminosa saca de plàtans. Amb aquest accent melós no puc sinó imaginar un ascens plàcid per un pendent suau, com si en la secció més escarpada de la pujada hagi d’aparèixer una mà invisible per empènyer-me quan més ho necessiti. Res més lluny de la realitat. Uns rampots de dimensions guatemalenques intenten sense miraments fotre’m d’esquenes per avall, si bé no se’n surten amb la seva. L’aigua de coco –o de pipa, com en diuen aquí– que trobo cada pocs quilòmetres em dóna forces per seguir apretant les dents.

6 7 8 9

El pas que connecta la costa atlàntica amb el Pacífic a través de la Cordillera Central és de traca i mocador. Ni més ni menys que cent quilòmetres de muntanya, dels quals, els cinquanta primers, són de pujada amb 2.500 metres de desnivell positiu acumulats. Per fortuna, la pluja inicia una vaga indefinida i cedeix el protagonisme a una vegetació espessa que traspua fragàncies amazòniques, com les del nord del Perú. La carretera passa prop d’humils assentaments indígenes on la vida és senzilla i bàsica, les construccions són de xapa i de fusta, i els ulls curiosos es barregen amb somriures de timidesa davant d’una càmera tafanera. Hi viuen els Ngöbe-Buglé, o Gobe, com em diran més tard. En una parada de carretera aprofito per endrapar una bossa de fruits secs i abrigar-me, que l’aire ha refrescat i m’està congelant la suor que m’empastifa des de fa hores. El venedor de la tenda té ganes de xerrameca. ‘¿De verdad usted va a cruzar la Ventana del Diablo en bicicleta? Ahí arriba el viento es tan fuerte que la semana pasada se llevó una mula’. Visualitzo mentalment la imatge d’una mula volant muntanya avall i no puc evitar que el riure se m’escapi. ‘No se ría, amigo. Cuando llegue a la cima me entenderá’. I vaja si el vaig entendre, a aquell bon home. Dalt del coll, al llarg d’un tram de dos-cents metres completament exposat a un vent lateral traïdor, vaig haver de baixar de la bicicleta i procurar no perdre l’equilibri pendent avall. I, de pas, mirar al cel, no fos cas que em caigués una mula a sobre.

10 11 12 13 14 15 16 17 18

Panamà és més barat que Costa Rica, per bé que en masses pobles els preus per una habitació de la mida d’una capsa de mistos són irrisoris. Per aquest motiu em veig obligat a buscar alternatives que no foradin més del compte la butxaca d’un ciclopelacanyes. Estacions de bombers –aquests mai no fallen-, la Creu Roja, escoles, benzineres… i fins i tot una Casa Evangelista amb vuit noies colombianes són indrets on puc plantar la meva tenda i passar la nit de franc.

20 28

La calor asfixiant continua sent un dels meus pitjors enemics. Els quaranta graus que rosteixen la meva pell ennegrida dia rere dia m’obliguen a ingerir copioses quantitats d’aigua, de pipas, de canya de sucre, o de qualsevol cosa freda que arreplegui, si no vull passar a formar part de l’enquitranat. De vegades no puc ni empassar-me la meva pròpia saliva coll avall degut a la sequedat de l’aire. Malgrat tot, poso un punt i a part tan bon punt em planto a la platja de Las Lajas, al Pacífic. És dimarts i la platja és buida, no hi ha ningú. Només palmeres, sorra marronosa, un sol que descendeix amb peresa, i un titella. Sóc el rei del mambo.

21 22 23

Avorrit de la monòtona Interamericana, viro terra endins cap a pistes secundàries a la primera de canvi. Em trobo ara a la Península de Azuero, una regió considerada el cor i l’ànima de Panamà. Una terra agrícola i de cowboys, de tradicions, i amb un marcat llegat colonial espanyol. Em desplaço per tranquil·les carreteres ondulades que voregen una costa de pescadors cosida d’illes menudes i de manglars, on tinc la sort d’assaborir l’hospitalitat panamenya. L’entorn és àrid i groguenc, sembla que plogui poc aquí. Dino a casa d’en Jess, un estudiant de batxillerat, i m’explica que durant els mesos de pluja conreen patates, arròs, blat i frijoles. Llavors ho venen al mercat. La resta de l’any viuen del que han produït, fet que explica que ara no trobi ningú treballant al camp sinó jaient a les hamaques.

24 25 26 27

29 30 31 32 33

Després d’un parèntesi a la ciutat de Chitré, encaro la recta final fins a Ciutat de Panamà. Però vull fer-ho bé, i per això m’aturo un parell de dies a la platja de Santa Ana a l’espera d’en Raimon, després que ell hagi posat la directa des de Costa Rica i hagi cuinat unes quantes truites de patates pel camí. Mentre engolim un arróz con frijoles de la mateixa manera que ho devien fer els neandertals en temps pretèrits, escolto amb atenció les seves historietes. En Raimon és un paio curiós: si alguna cosa li pot passar, li passarà, el que garanteix un munt d’anècdotes per pixar-se de riure. De cop i volta apareix un home en bicicleta amb una cistella carregada de peix fresc. En veure que vàries persones es congreguen al voltant d’aquest venedor ambulant, nosaltres també hi traiem el nas. ‘Maestro, ¿a cuánto está el pescadito?’, al pur estil de la llotja de Palamós. ‘Son dos dolarsitos, amigos’. I contents com unes pasqües, carreguem un bonítol de tres quilos a la bicicleta i retornem al campament base, a peu de platja.

34 35 36 37 38 39

Abans que el sol s’amagui fem un foc de cinc estrelles, o així el va qualificar el policia Sargento Wilfredo. El bonítol queda de fàbula malgrat unes graelles improvisades, llàstima que un lateral de la pobra bestiola quedi arrebossat de sorra fina per culpa de les urpes sapastres de Don Raimundo. Botits com uns mataparents fem l’última cervesa al costat de la foguera i restem hipnotitzats sota un sostre de mil estrelles. Si això no és la felicitat, poc li deu faltar. Mentre em rento les dents al costat de la tenda, noto que en Raimon mira de reüll les meves pertinences. És una mirada inquisitiva, fins i tot de gelosia, gosaria a dir. Observa amb atenció el meu preuat barret de palla, una part tan important del meu equipatge com les seves ulleres Roy-Boy. Som col·legues, però no me’n fio. Aquella nit el meu barret de palla dormirà dins la meva tenda, per si de cas. Em llevo ben d’hora per gaudir de l’última acampada abans no fer via al cataclisme de la capital, i renoi, quina sortida de sol. Una esfera rogenca s’alça amb timidesa mentre es crea un tel cremós, quasi transparent, al seu voltant, i els roncs provinents de la tenda d’en Raimon hi posen la banda sonora.

40 41 42

Avui és l’última jornada a la carretera. Per davant, un frec a frec de cent-vint quilòmetres al costat de cotxes, camions i tràilers. Posem tota la carn a la graella des de bon matí, o millor dit, encastem al nostre estómac tres ous (quatre, en el cas d’en Raimon), salsitxes, empanades, un batut i un te. La festa està assegurada, sobretot per qui circuli a darrera. Un cop enllestim la pujada de La Campana, divisem en la llunyania el Canal de Panamà, un gegant d’acer i formigó que uneix l’Atlàntic i el Pacífic al llarg de vuitanta quilòmetres, i genera uns cinc bilions de dòlars anuals. En Raimon comenta que travessar el Puente de las Américas és una bonica forma de tancar el meu periple, ‘és com finalitzar el Tour de França als ChampsÉlysées’. Com que ningú no ens aplaudeix, ni cap noia guapa ens espera al final del pont per fer-nos dos petons, ni tampoc no sona la Marsellesa, decideixo pagar tribut d‘una manera molt catalana. Com a mínim hem sentit clàxons de camions que ens animaven i hem vist treballadors de la construcció que ens saludaven efusivament.

43 46 47

Ciutat de Panamà és a Panamà el que Cancún és a Mèxic: una metròpoli fora de lloc. Gratacels immensos, avingudes atapeïdes de conductors nerviosos, botigues gegants de marques internacionals. Qui m’ho hagués dit, avui, que em trobaria enmig d’aquesta aberrància després de llevar-me a la platja de Santa Ana. Una vegada localitzem un bon hostal per guarir-nos d’aquest xoc cultural, sortim a descobrir la vessant humana d’aquesta jungla de formigó construïda amb bitllets de cent dòlars. Ceviches al Mercado del Marisco, pedalades per la Cinta Costera, fer el guiri pel Casco Antiguo, perdre’ns per Panamá Viejo… Activitats que seguim al peu de la lletra, tal i com mana la guia. Als vespres, en diferents locals chics de la ciutat, intentem moure’ns tan bé com la vergonya ens permet al ritme de salsa, bachata, reggaeton, o el que es posi per davant, amb uns resultats que deixen molt que desitjar. I això que teníem roba nova. És hora de recollir els trastets i anar a l’aeroport. M’acomiado d’en Raimon, amb qui he compartit una part del viatge i m’he quedat amb ganes de sumar més quilòmetres al seu costat. El trobaré a faltar, què carai. Les amistats forjades en un viatge en bici poden ser perpètues, i no tinc cap dubte que aquesta ho serà. Si més no, en part ho serà perquè abans de partir li cedeixo amb recança el meu estimat barret de palla. Sé que el durà amb orgull. A hores d’ara deu navegar pels Andes colombians. Una combinació letal: barret de palla i ulleres Roy-Boy. Gaudeix-lo, malparit.

44 45 48 49

Tot el que comença, acaba, i aquest viatge no n’és una excepció. Tres mesos més tard, amb una fornada de sospitosos cabells blancs prop de les orelles, amb 5.100 quilòmetres recorreguts, i masses quilos d’arróz con frijoles endrapats, m’enduc altra vegada un parell d’alforges arrebossades de bones experiències cap a casa. L’Amèrica llatina em va captivar anys enrere, i ara ho ha tornat a fer. Una terra hospitalària com cap altra. Fins aviat.

Al compàs del ‘Pura vida’

14

Viatjar consisteix en saber-se adaptar a les particularitats d’un nou país. Si es viatja amb bicicleta, a més, la vulnerabilitat a la que s’està exposat obliga a desenvolupar habilitats desconegudes fins aleshores. Per exemple, a Etiòpia s’aprèn a resguardar-se de les pedrades dels menuts amb un sentit de l’anticipació magistral. A Kirguizistan, l’estómac adquireix una quarta dimensió per tal de sobreviure al cumús. I, a Guatemala, s’entenen a la fi els principis de la gravetat mentre s’agonitza en un dels seus pendents. Costa Rica no és una excepció, així que ara em tocarà fer de malabarista. Per una banda, per resistir les fuetades del vent, i per l’altra, pels preus desorbitats. Continua llegint

Un breu impàs

11

Hondures és d’aquells països que no encapçalen portades de revistes de viatges ni rànquings vacacionals, sinó documentals de pandillas. O, com a mínim, fa uns anys enrere. Les xifres diuen que en l’actualitat la seguretat del país ha millorat de forma exponencial, i gran part dels índexs de criminalitat es concentren a les dues ciutats més importants del país: San Pedro Sula i Tegucigalpa. Jo no visitaré ni una ni l’altra, sinó que el meu pas per Hondures serà tan anecdòtic com intranscendent, i és que tres dies són insuficients per agafar les mides d’un país. Continua llegint

El patufet d’Amèrica Central

18

El Salvador és el patufet d’Amèrica Central. Un país diminut i amb mala fama, que les maras han tatuat amb l’agulla de la por. Un d’aquells racons de món que la majoria de turistes creua de pressa, com més ràpid millor. L’únic problema que hi ha és que, si es travessa el país tan ràpidament, es pot perdre l’ocasió de viure en persona la famosa hospitalitat salvadorenya. Continua llegint

Allà on tot el que puja, baixa

24

Abandono Belize amb un dolç regust de boca, un país petit que m’ha sabut captivar. A l’horitzó, Guatemala. Terra de muntanyes i pendents, de selva i vida indígena. També de violència que tinta de sang els diaris, i de pobresa que encongeix l’ànima. Per damunt de tot, però, una terra d’on brolla allò que tant caracteritza el sabor llatinoamericà: la calidesa. Continua llegint

Un calidoscopi multicultural

16

La pureza está en la mezcla. Si la frase de Pau Donés és certa, Belize és un dels països més purs del món. Criolls, mestissos, maies, garífunes, xinesos, indis i mennonites converteixen aquest territori en una descomunal orgia ètnica. Belize, un país que em deixarà bocabadat des que creui el pont metàl·lic que el separa amb Mèxic fins que en surti per la badia d’Amanique. Continua llegint

Un trastorn d’identitat

1Un intens ruixat nocturn s’endú la calitja que ha assetjat el centre del país durant l’última setmana, i permet clissar ara els matisos cromàtics del paisatge. Al davant, uns pics vermellosos, solemnes, talment fets de fang, m’assenyalen el camí; sembla que algú els hagi esgarrapat, ja que tenen unes esquerdes pronunciades a la seva falda. Continua llegint

Les orelles del llop

3Edificis ruïnosos abandonats, contenidors de metall, simetries quadriculades esculpides amb escaire i cartabó, i un ventall inacabable de tonalitats grisoses. És tot el que albiro de camí a Bixkek des de l’interior d’una ferralla amb rodes, capitanejada per un taxista esprimatxat d’uns quaranta anys amb més dents d’or que seny al volant. El dia es comença a despertar, i les llums més primerenques acoloren els afores de la capital. Continua llegint

La traca final

15

En algunes ocasions, el romanticisme de pandereta que un ciclopelacanyes encabeix a les seves alforges pot esbiaixar la realitat desgranada a cop de pedal. En d’altres, la naturalesa alça la veu a l’uníson i s’imposa amb rebel·lia per damunt de qualsevol artificialitat. Com passà en l’últim tram de Sud-àfrica, on s’amagava una sorpresa darrera d’aquella platja de somni… Una llaminadura anomenada Garden Route, un dels itineraris més escènics amb què un ciclista empedreït pot divagar en nits d’utopia. Continua llegint

I, tu, de quin color ets?

DSC00709

Mostradors d’alumini resplendent, taulells de fusta envernissada, aire condicionat i lavabos impol·luts… amb paper higiènic! Que la modernitat de les instal·lacions d’una frontera aclapari els teus sentits de forma absurda significa alguna cosa: el comiat de l’Àfrica negra i l’entrada a la voràgine de la civilització. Cinc mesos més tard, creuo l’última duana d’aquest viatge. Benvingut a Sud-àfrica, Gerard. Continua llegint

Un infern de fang

7

L’oest de Tanzània és una regió salvatge i remota, aïllada, on les distàncies entre pobles són eternes i l’asfalt brilla per la seva absència. Pistes de terra rogenca en deplorable estat converteixen l’escenari en una bucòlica postal africana, sempre i quan no sigui l’època de pluges. En tal cas, el paradís es converteix en un infern, un infern de fang. Continua llegint

Tres dies intensos

P1060348

Un riu de color de xocolata enclotat al fons d’una tupida vall separa Ruanda de Burundi. A les sis del matí em planto a l’oficina d’immigració per segellar la sortida de Ruanda i, a l’altra banda del pont, tramitar el visat de trànsit de tres dies que m’obligarà a suar la cansalada per creuar el muntanyós, encara que diminut, Burundi. Continua llegint