Per terres de berbers

Mentre sona el cant del muetzí amb la puntualitat d’un despertador suís, pujo a la terrassa superior del cèntric riad on m’allotjo a través d’unes escales summament estretes. Encara és de negra nit, però puc guaitar les primeres passes d’aquest fresc dissabte de finals de desembre: la dona refeta que va a buscar el pa, el taxista impuntual que recull uns clients a corre-cuita, i les persianes descolorides dels comerços que s’aixequen amb peresa. Marràqueix es treu les lleganyes dels ulls i comença a badallar.

2 3

Desconec l’itinerari que seguiré. Vull anar a les muntanyes dels Atles, si bé estan arrebossades de neu per les fortes tempestes de les darreres setmanes. Per més inri, un guia de muntanya local, amic d’un amic, em comenta que possiblement trobi diversos passos tancats a la ruta que assenyalo al mapa. Fantàstic. Una altra opció és dirigir-me al sud, a l’Anti-Atles: més calor i menys altitud. I menys aventures, murmuro per dins. Una bravada d’aire gèlid provinent de l’est em retorna al balcó de Marràqueix. Un bri de llum s’escola amb timidesa entre els majestuosos pics nevats de la serralada dels Atles, com aquell actor nerviós que treu mig cap pel teló abans no sortir a l’escenari. M’encanto amb la panoràmica que es dibuixa davant meu, i tinc ganes de presenciar aquest espectacle durant els propers quinze dies. Que no se’n parli més, la decisió està presa. El magnetisme de les muntanyes és irresistible.

1

De camí a Demnate, l’únic que diviso són unes vastes esplanades farcides d’oliveres que per fortuna amenitzen la jornada al llarg d’un centenar de quilòmetres, durant els quals em sento observat sense pudor per uns cons de nata palplantats a la meva dreta, el Toubkal i l’Irhil M’Goun. No és fins que topo amb un senyal que indica l’inici de l’Atles Central que comença la festa. A partir d’aleshores, els meus ulls es claven en els desnivells que em tocarà engolir diàriament. No volies diversió, Gerard? Doncs aquí la tens.

4 5 6

Corono el Tizi n’Azegza (2.079 metres) justet de forces i amb l’estómac en pura rebel·lió. Pecar d’excés de confiança al principi de qualsevol viatge comença a ser un ritual, i això que les dues tagines que he endrapat per esmorzar a ritme de neandertal m’han carregat al màxim les bateries. Sort del rebost que duc al fons de l’alforja dreta… un parell de mandarines i tres dàtils m’han estalviat una bona pàjara. Malgrat un cel nítid i de color blau espaterrant, fot una fred que pela. A partir dels mil metres d’alçada començo a trobar neu al voral de la pista i, en vessants obagues, haig de fer patinatge artístic per sobre de plaques de gel. La jaqueta de plomes que vesteixo les vint-i-quatre hores del dia passa a formar part de la meva pell. Mentre escalo a pas de tortuga entre un circ de triangles punxeguts, m’impregno de la serenor de la vall d’Ait Bou Oull i els menuts pobles d’argila que la conformen. Els pastors que menen els ramats d’ovelles semblen figures del pessebre, immòbils també des de la distància. L’home en un intent de mimetitzar-se amb la natura. De vegades tinc la sensació de dirigir-me cap a un goliat de quatre mil metres d’alçada a punt d’esclafar-me sense miraments. Em sento tan minúscul i insignificant davant de tanta puresa… Sóc a les terres dels berbers.

7 8 9

Abans d’encarar el primer tizi del dia, faig parada a Tifrane en una senzilla tenda per comprar uns dolços i un parell de pans. El jove dependent em diu que no n’hi queden, i això que només són les onze del matí. Quan endreço a les alforges el poc menjar que he trobat, sento una veu provinent de darrere meu i que travessa la munió de marrecs aplegats al meu voltant. ‘Bon dia amic, puc oferir-te un te a casa meva? Avui fa molta fred per estar a fora. Allà també hi tinc pa, te’n pots endur un parell’. Cinc minuts més tard sóc al pati de l’Ahmed desbordat de dolços, pans i una tagine acabada de sortir dels fogons. M’explica que treballa de guia de muntanya i m’ensenya uns àlbums de fotografies, on apareixen cinc turistes asseguts en rotllana mentre devoren un cuscús al cim del Jebel M’Goum. Sens dubte, aquesta és una regió per perdre-s’hi unes quantes setmanes. M’acomiado de l’Ahmed, de la seva dona i de les seves filles amb un deliciós regust de boca. I no només pel te de menta, sinó per la genuïna hospitalitat berber, la mateixa que procuren escriure en majúscules l’Ahmed i tantes altres persones anònimes que coneixeré en aquest viatge.

10 11 12

Les pistes de fang que ressegueixo són llamineres ja que, després de cada corba, apareix una oportunitat perfecta per tirar una fotografia en moviment. Un últim fals planer em deixa al sostre del Tizi n’Tirist (2.774 metres), una de les cotes més altes a les que arribaré. Si porto dos guants aconsegueixo mantenir certa sensibilitat als dits de les mans; els dels peus, bé, d’aquests no en sé res, s’han declarat en vaga indefinida des de fa dies. Abrigat fins a les celles, descendeixo ara per la vall del Jebel Azourki. Passo de llarg el creuament de Zaouiat Ahensal i arribo a Amezrai, on aquest vespre m’allotjaré en una bonica gite d’étape amb alcassaba inclosa. No porto ni tenda d’acampada ni fogonet, i per una quantitat de diners més que raonable, diàriament sopo, dormo i esmorzo en un dels establiments que trobo pel camí. Molts d’ells són bàsics i humils, a la majoria hi viu també la família que els regenta, però no deixo de sentir-me un cicloturista burgès.

13 14 15 16

Faig via al costat del riu Asif Ahensal, que baixa alegre, i, quan sóc a la seva llera i creuo un pont d’acer, inicio una pujada constant que transcorre entre un espès bosc de pins i alzines. Des del cim del Tizi n’Tizoult (1.845 metres) les vistes són formidables, per bé que el descens a la Cathedral des Roches encara ho és més. Als racons on no hi toca el sol, la pista es converteix en una canal de gel on haig de fer equilibris per no fotre’m de nassos.

17 18

En diverses ocasions percebo en la llunyania una mena de coves amb construccions de fusta rudimentàries, com si hi visqués algú. Però ara, en ple hivern i amb aquestes temperatures? Ho dubto. Poc després m’adonaré que estava equivocat. Coincideixo en una senda perduda amb dos marrecs i una nena petita guarnits amb parracs i unes xancletes de plàstic fetes un nyap. S’encarreguen de dur el seu ramat de cabres a pastures millors. Malgrat utilitzar el millor repertori del meu francès macarrònic, no m’entenen. Ni jo a ells. Després de menjar plegats els pans que tragino, uneixo els palmells de les mans, me les col·loco a la galta, en posició de dormir, i els pregunto on viuen. Tots tres assenyalen a l’uníson una de les coves que abans he vist. Quedo glaçat. Vides dures, les d’aquests nanos. Més tard llegiré que aquesta és una de les zones on els nòmades Ait Bal acostumen a passar les temporades hivernals.

19 20 21 22

La ressenya titlla el trajecte d’avui com ‘una de les etapes reina dels Atles’. Possiblement per aquest motiu engoleixo per esmorzar tot el que em serveix l’amable senyora de l’auberge d’Anergui. Encara deu al·lucinar amb els estralls que pot fer l’estómac d’un ciclopelacanyes, pobra dona… Però ni l’asfalt en perfectes condicions que em llança carretera amunt fins al Tizi n’Tibarchit (2.534 metres), ni el pas per Tasraft, ni l’altiplà d’Akka n’Issermad no ho fan tan difícil com ho pintaven. Quan arribi a Imilchil, en Mohammed m’explicarà el perquè: en els darrers anys s’han asfaltat moltes carreteres que, abans, eren camins de cabres on sols hi transitaven 4×4, motos, i bicicletes. Una llàstima per qui hi passa una vegada a la vida en bicicleta, i un avantatge per qui hi passa cada dia per anar a treballar.

23 23b 24

El que trobo a tots i cadascun dels llogarrets on paro a descansar són convits. Ho tinc calculat. Només he d’aturar-me, preguntar si vaig en la direcció correcta i, al cap d’uns segons, tinc la certesa que seré convidat a prendre un te. Si, a més, passen cinc minuts, sé que em donaran pa, formatge, o bé dàtils o una tagine. I, si faig cara de cansat o de fred, em diran: ‘I per què no et quedes a dormir a casa meva?’. Aquesta hospitalitat tan arrelada en països musulmans és tan afalagadora com difícil de trobar en altres cultures del món. Al món musulmà, aquell que viatja sol s’identifica com a algú pobre, algú que no té família. ‘Què hi fa, sinó, aquí tot sol?’. La reacció natural és d’ajuda i oferiment: un te, dinar, companyia. Qui et pot ajudar, t’ajudarà.

25 26 27 28 29 30

Els mercats són l’ànima d’un poble. És on s’aprecia com respira una cultura llunyana. Per això, coincidir amb el souk de Bouzmou és una opció massa atractiva com per deixar-la escapar. Mentre assaboreixo un te a la terrassa del Cafe Moussem i absorbeixo el potent sol vertical del migdia, m’impregno d’aquest espectacle. L’anar i venir dels mercaders, el senyor que compra dos quilos de mandarines, el regateig més incessant que diplomàtic per endur-se a casa un parell de cabres, mantes de colors llampants, dàtils i fruites, tagines i olles, i fins i tot recanvis de bicicletes… de Xina. I un munt de terrassetes atapeïdes de gel·labes que prenen te amb tota la parsimònia del món. Aquí, la pressa no hi és benvinguda.

31 32 33 34 35 Quan arribo a l’encreuament d’Agoudal i em disposo a fer via cap a les Gorges du Dadès, un pastor m’atura. Es mira la bicicleta de dalt a baix, i gesticula un no amb els dits de la mà dreta. Llavors fa un moviment de negació amb el cap, balancejant-lo d’esquerra a dreta. ‘Fa deu dies que no passa cap vehicle pel Tizi n’Ouerz (2.803 metres)’, justament el famós pas de muntanya que esperava fer amb candeletes. ‘Amb el meu ramat he pujat força amunt, però hi ha massa neu per continuar. Si et dirigeixes al sud, no et queda més remei que passar per les Gorges du Todra‘, afegeix. Busco una segona opinió en un hostal arran de carretera, per bé que el jove propietari em diu exactament el mateix. ‘Hi ha massa neu per passar-hi, fins i tot amb bicicleta’. Marxaré amb l’espina clavada…

36

37

El paisatge és sublim. És com navegar per un terreny lunar amb la vela major hissada del tot, on només trobo diminuts oasis de pastors i cabres. El descens és ràpid i continuat, amb forts pendents, i creuo les poblacions d’Ait Daoud Ou Azzi i Ait Hani. Es nota que per aquí passen més turistes. Les demandes constants de un stylo i un dirham dels més petits m’inflen el cap de mala manera. Els turistes, segurament amb les millors intencions, assoleixen la seva quota de solidaritat i ajuden els nens pobres dels països pobres amb obsequis com llapis, bolígrafs, caramels, i un llarg etcètera. Per fortuna, el record dels nens etíops queda lluny, molt lluny.

38

Passat Ait Hani em submergeixo en una planícia enforada entre dues valls. A l’esquerra hi ha el Jebel Bou Tououri i el Jebel Hamdou (2.596 metres) i, a la dreta, el Amerhdoul Oumdrhous. La solitud del paisatge és reconfortant. A la fi penetro la famosa zona de canyons que desembocarà en el riu Todra. Les parets rogenques i verticals del meu voltant em recorden a una pel·lícula del Far West, encara que les paradetes de mil-i-una tonteries adreçades als turistes esfumen qualsevol romanticisme de pandereta que hi pugui haver. Arribo a Tinerhir amb una postal de sol amb marc inclòs, amb una llum tènue que pinta de tonalitats cremoses les cases que sobresurten del gran palmerar. Començo a allunyar-me dels Atles per endinsar-me ara al Jebel Saghro.

39 40

El Jebel Saghro és la regió que enllaça la serralada dels Atles amb el desert, i és on recorro l’etapa reina del viatge per Marroc. Tan bon punt abandono Tinerhir, agafo un camí en mal estat que s’enfila de manera progressiva fins que em trobo enmig d’un altiplà on l’únic soroll perceptible és el que fa la meva bicicleta mentre llisca per una catifa polsegosa i remota. Si m’ensenyessin una foto d’aquest paratge, posaria els dits al foc que es tracta dels deserts d’alçada de Bolívia. D’Iknioun, inicio l’ascens al Tizi n’Tazzazert (2.187 metres), el pare dels tizis marroquins i que vesteix una disfressa andina. No és el port amb més desnivell, ni el més complicat de coronar, però sí un dels més espectaculars que mai no he fet. Res a envejar a l’Himàlaia, ni als Andes, ni al Tian Shan. L’arribada per les Portes d’Ali posa la cirereta al pastís. Cap adjectiu ni cap fotografia no farà justícia a la màgia de l’escenari. Imatges per gravar a la retina a cop de forja.

41

El descens és d’allò més malparit: catorze quilòmetres de caiguda lliure per un pedregar que posa al límit la mecànica de la bici i els meus queixals. Arribo, a la fi, a les Torres d’Ali, i cap de les dues gites d’étape que hi ha no té espai lliure. Acostumo a dur el sac de dormir i una màrfega per quan és necessari bivaquejar, com en aquesta ocasió, però encara disposo d’un parell d’hores de llum i les vull aprofitar. Sabent ja que arribaré de negra nit, avanço cap a Nekob sense pressa. M’aturo de nou, una fotografia més, i resto immòbil davant d’un oceà ataronjat que s’amaga, poc a poquet, sota les faldilles d’una serralada coqueta. Avui és l’últim dia de l’any, un any tan intens com canviant, i no puc evitar fer-ne un breu balanç. Aquest és un viatge a mitges, tan sols hi ha dues de les quatre rodes que el van somiar. Però és el mateix viatge que, per bé o per mal, s’encarregarà de tancar una cicatriu d’una vegada per totes. Mai un brindis d’aigua no havia tingut tan bon gust.

42

Tal i com el riu Nil tenyeix de verdor allò que frega pel seu pas per Sudan, el riu Draa en pren nota i així ho fa a la vall homònima. Segueixo fil per randa les recomanacions d’un amic cicloturista, i m’escapoleixo de la carretera principal per recórrer ara la pista secundària que passa pel voral dret del riu Draa. Travesso humils poblacions arraulides entre verdosos palmerars carregats de dàtils, de les quals s’enlairen atractives alcassabes. Aquests edificis de planta quadrada i quatre torres als vèrtexs estan construïts de terra crua, i en ells residien les famílies més poderoses. Poden datar del s. XVIII, encara que la majoria de les alcassabes actuals voregen els cent anys.

43 44 45 46

Entretant, en tafanejo una que està a punt d’esfondrar-se, i arrastro els dits de la mà esquerra sobre la superfície argilosa de les columnes principals. Des d’una de les finestres irregulars del seu interior, contemplo un grup de dones que s’encamina a la llera del riu amb un feix de roba a les espatlles, i em sorprèn el color de la seva pell: molts berbers del sud del Marroc són negres com l’Àfrica de nit. Durant segles, van passar per aquests mateixos camins les caravanes que somiaven amb Timbuctu, el paradís anhelat després del desert. I viceversa. Els mercaders de Mali o Senegal que es dirigien a Marràqueix abans del cara a cara amb els Atles. Jo aprofito per embriagar-me a còpia de castells de sorra i històries ancorades a les seves parets, que és el més semblant a Timbuctu que mai no veuré, rumio. Amb el permís del mític René Caillié, és clar.

47 48 49 50

Són les dotze del migdia i aquest matí, en tres ocasions, m’han convidat a beure te i a menjar pa i dàtils. A fumar porros, també, si bé això ho deixo per més endavant. A aquest pas, aviat necessitaré una talla més i dos mesos per presentar-me a Marràqueix. Poc abans d’arribar a Agdz, no puc resistir-me a la insistència d’en Mohammed, qui m’arrossega a l’interior de casa seva. M’obliga a jeure a la catifa que decora la sala de convidats, al costat d’unes voluminoses saques de dàtils —ell n’és comerciant. La seva dona ens porta un altre te, pa amb oli d’oliva, dàtils, i dolços. Intento explicar-li que estic ben tip, però ella contesta que estic prim i haig de menjar. No tinc temps de caure endormiscat que en Mohammed se m’endú al palmerar, allà on treballa i recol·lecta centenars de quilograms d’aquest fruit que posteriorment enviarà més enllà de les fronteres marroquines. Per últim, rebutjo amb recança l’oferiment per quedar-m’hi a dormir, però si no m’afanyo perdré l’avió de tornada. Sóc desconfiat de mena i, més d’un cop, m’ha molestat quan m’han demanat monedes a canvi d’una hospitalitat suposadament espontània. Però en Mohammed em diu només que torni a casa seva quan vulgui, que hi seré benvingut. De vegades, és difícil per a una ment occidental entendre la calorosa rebuda del desconegut. Aquell que té curiositat i es pregunta d’on ve un estranger amb bicicleta. Que per molts anys perduri aquesta màgia.

51 52 53 54 55

En dues hores m’avancen més furgonetes farcides de turistes que en els mil quilòmetres que marca el comptaquilòmetres. La responsable de tot plegat és Ait Ben Haddou, una famosa alcassaba Patrimoni de la UNESCO i mundialment coneguda per haver-s’hi rodat importants sèries televisives. Des de lluny impressiona, però no tant com des de l’interior: és un parc temàtic. Em recorda al Castell de Carcassona o a Peratallada una tarda d’agost. Topo amb una botiga de souvenirs cada deu passes, i això sense parlar dels pals de selfies; quin perill que tenen els ramats de turistes desbocats amb aquest maleït estri entre mans. Haig de vigilar que no em treguin un ull… Desencantat amb l’obra teatral, opto per fer via i passar la nit a la vall d’Ounila.

56 58 59 60 61

Novament, les ondulacions crespades dels Atles se’m planten arran de nas. Muntanyes d’aquesta envergadura, com els Andes o l’Himàlaia, desprenen un hipnotisme singular. Em fascinen els relats d’alpinistes que duen els somnis dins la motxilla per tal d’acaronar els àtics del planeta. Han escrit alguns d’ells que és allà dalt on la paraula llibertat ressona amb més força que mai. A mi no em cal pujar tan amunt, sóc de terra ferma, i puc sentir el seu eco als pisos inferiors d’aquests colossos.

62 63 64

Dels boscos fèrtils de la vall d’Ounila tan sols em resta escalar el Tizi n’Tichka (2.260 metres) que, gràcies a un asfalt en excel·lent estat, es corona en un tres i no res. A partir d’aquí, un descens vertiginós amb corbes en forma de paella m’apropa a la destinació final a una velocitat mitjana de vint quilòmetres per hora. A mig matí em planto al cor de Marràqueix amb un somriure d’orella a orella. Vuit anys més tard, la plaça DjemaaelFna poc ha canviat. El batibull constant, les olors fortes, el paio de les serps, i els cafès a preus europeus. Una cara del país un tant diferent de la que he descobert durant els darrers quinze dies, però un país que m’ha captivat de cap a peus amb les seves muntanyes i la seva gent. Ara és hora de tornar a casa amb les energies renovades i al son de Gertrudis. Com bé diuen, ara toca volar alt.

65

Més que un lloc de pas

30

Per a molts cicloturistes, Panamà ha estat sovint considerat un país de pas, una resclosa que enllaça l’Amèrica Central amb la seva germana del sud. Gran part d’aquests el travessen a corre-cuita a lloms de la famosa columna vertebral de Llatinoamèrica, la Panamericana, una via tan congestionada i poc interessant com la Gran Via un divendres a les sis la tarda. Però en el meu cas tinc quasi tres setmanes per descobrir els tresors que amaga Panamà i que tan sols permet observar de reüll a qui viatja sense pressa. En realitat, jo també havia planificat de creuar-lo a tot drap. I sort que no va ser així. Continua llegint

Al compàs del ‘Pura vida’

14

Viatjar consisteix en saber-se adaptar a les particularitats d’un nou país. Si es viatja amb bicicleta, a més, la vulnerabilitat a la que s’està exposat obliga a desenvolupar habilitats desconegudes fins aleshores. Per exemple, a Etiòpia s’aprèn a resguardar-se de les pedrades dels menuts amb un sentit de l’anticipació magistral. A Kirguizistan, l’estómac adquireix una quarta dimensió per tal de sobreviure al cumús. I, a Guatemala, s’entenen a la fi els principis de la gravetat mentre s’agonitza en un dels seus pendents. Costa Rica no és una excepció, així que ara em tocarà fer de malabarista. Per una banda, per resistir les fuetades del vent, i per l’altra, pels preus desorbitats. Continua llegint

Un breu impàs

11

Hondures és d’aquells països que no encapçalen portades de revistes de viatges ni rànquings vacacionals, sinó documentals de pandillas. O, com a mínim, fa uns anys enrere. Les xifres diuen que en l’actualitat la seguretat del país ha millorat de forma exponencial, i gran part dels índexs de criminalitat es concentren a les dues ciutats més importants del país: San Pedro Sula i Tegucigalpa. Jo no visitaré ni una ni l’altra, sinó que el meu pas per Hondures serà tan anecdòtic com intranscendent, i és que tres dies són insuficients per agafar les mides d’un país. Continua llegint

El patufet d’Amèrica Central

18

El Salvador és el patufet d’Amèrica Central. Un país diminut i amb mala fama, que les maras han tatuat amb l’agulla de la por. Un d’aquells racons de món que la majoria de turistes creua de pressa, com més ràpid millor. L’únic problema que hi ha és que, si es travessa el país tan ràpidament, es pot perdre l’ocasió de viure en persona la famosa hospitalitat salvadorenya. Continua llegint

Allà on tot el que puja, baixa

24

Abandono Belize amb un dolç regust de boca, un país petit que m’ha sabut captivar. A l’horitzó, Guatemala. Terra de muntanyes i pendents, de selva i vida indígena. També de violència que tinta de sang els diaris, i de pobresa que encongeix l’ànima. Per damunt de tot, però, una terra d’on brolla allò que tant caracteritza el sabor llatinoamericà: la calidesa. Continua llegint

Un calidoscopi multicultural

16

La pureza está en la mezcla. Si la frase de Pau Donés és certa, Belize és un dels països més purs del món. Criolls, mestissos, maies, garífunes, xinesos, indis i mennonites converteixen aquest territori en una descomunal orgia ètnica. Belize, un país que em deixarà bocabadat des que creui el pont metàl·lic que el separa amb Mèxic fins que en surti per la badia d’Amanique. Continua llegint

Un trastorn d’identitat

1Un intens ruixat nocturn s’endú la calitja que ha assetjat el centre del país durant l’última setmana, i permet clissar ara els matisos cromàtics del paisatge. Al davant, uns pics vermellosos, solemnes, talment fets de fang, m’assenyalen el camí; sembla que algú els hagi esgarrapat, ja que tenen unes esquerdes pronunciades a la seva falda. Continua llegint

Les orelles del llop

3Edificis ruïnosos abandonats, contenidors de metall, simetries quadriculades esculpides amb escaire i cartabó, i un ventall inacabable de tonalitats grisoses. És tot el que albiro de camí a Bixkek des de l’interior d’una ferralla amb rodes, capitanejada per un taxista esprimatxat d’uns quaranta anys amb més dents d’or que seny al volant. El dia es comença a despertar, i les llums més primerenques acoloren els afores de la capital. Continua llegint

La traca final

15

En algunes ocasions, el romanticisme de pandereta que un ciclopelacanyes encabeix a les seves alforges pot esbiaixar la realitat desgranada a cop de pedal. En d’altres, la naturalesa alça la veu a l’uníson i s’imposa amb rebel·lia per damunt de qualsevol artificialitat. Com passà en l’últim tram de Sud-àfrica, on s’amagava una sorpresa darrera d’aquella platja de somni… Una llaminadura anomenada Garden Route, un dels itineraris més escènics amb què un ciclista empedreït pot divagar en nits d’utopia. Continua llegint

I, tu, de quin color ets?

DSC00709

Mostradors d’alumini resplendent, taulells de fusta envernissada, aire condicionat i lavabos impol·luts… amb paper higiènic! Que la modernitat de les instal·lacions d’una frontera aclapari els teus sentits de forma absurda significa alguna cosa: el comiat de l’Àfrica negra i l’entrada a la voràgine de la civilització. Cinc mesos més tard, creuo l’última duana d’aquest viatge. Benvingut a Sud-àfrica, Gerard. Continua llegint

Un infern de fang

7

L’oest de Tanzània és una regió salvatge i remota, aïllada, on les distàncies entre pobles són eternes i l’asfalt brilla per la seva absència. Pistes de terra rogenca en deplorable estat converteixen l’escenari en una bucòlica postal africana, sempre i quan no sigui l’època de pluges. En tal cas, el paradís es converteix en un infern, un infern de fang. Continua llegint