Per terres de berbers

32

Mentre sona el cant del muetzí amb la puntualitat d’un despertador suís, pujo a la terrassa superior del cèntric riad on m’allotjo a través d’unes escales summament estretes. Encara és de negra nit, però puc guaitar les primeres passes d’aquest fresc dissabte de finals de desembre: la dona refeta que va a buscar el pa, el taxista impuntual que recull uns clients a corre-cuita, i les persianes descolorides dels comerços que s’aixequen amb peresa. Marràqueix es treu les lleganyes dels ulls i comença a badallar. Continua llegint

Anuncis

Més que un lloc de pas

30

Per a molts cicloturistes, Panamà ha estat sovint considerat un país de pas, una resclosa que enllaça l’Amèrica Central amb la seva germana del sud. Gran part d’aquests el travessen a corre-cuita a lloms de la famosa columna vertebral de Llatinoamèrica, la Panamericana, una via tan congestionada i poc interessant com la Gran Via un divendres a les sis la tarda. Però en el meu cas tinc quasi tres setmanes per descobrir els tresors que amaga Panamà i que tan sols permet observar de reüll a qui viatja sense pressa. En realitat, jo també havia planificat de creuar-lo a tot drap. I sort que no va ser així. Continua llegint

Al compàs del ‘Pura vida’

14

Viatjar consisteix a saber-se adaptar a les particularitats d’un nou país. Si es viatja amb bicicleta, a més, la vulnerabilitat a la que s’està exposat obliga a desenvolupar habilitats desconegudes fins aleshores. Per exemple, a Etiòpia s’aprèn a resguardar-se de les pedrades dels menuts amb un sentit de l’anticipació magistral. A Kirguizistan, l’estómac adquireix una quarta dimensió per tal de sobreviure al cumús. I, a Guatemala, s’entenen a la fi els principis de la gravetat mentre s’agonitza en un dels seus pendents. Costa Rica no és una excepció, així que ara em tocarà fer de malabarista. Per una banda, per resistir les fuetades del vent, i per l’altra, pels preus desorbitats. Continua llegint

Un breu impàs

11

Hondures és d’aquells països que no encapçalen portades de revistes de viatges ni rànquings vacacionals, sinó documentals de pandillas. O, com a mínim, fa uns anys enrere. Les xifres diuen que en l’actualitat la seguretat del país ha millorat de forma exponencial, i gran part dels índexs de criminalitat es concentren a les dues ciutats més importants del país: San Pedro Sula i Tegucigalpa. Jo no visitaré ni una ni l’altra, sinó que el meu pas per Hondures serà tan anecdòtic com intranscendent, i és que tres dies són insuficients per agafar les mides d’un país. Continua llegint

El patufet d’Amèrica Central

18

El Salvador és el patufet d’Amèrica Central. Un país diminut i amb mala fama, que les maras han tatuat amb l’agulla de la por. Un d’aquells racons de món que la majoria de turistes creua de pressa, com més ràpid millor. L’únic problema que hi ha és que, si es travessa el país tan ràpidament, es pot perdre l’ocasió de viure en persona la famosa hospitalitat salvadorenya. Continua llegint

Allà on tot el que puja, baixa

24

Abandono Belize amb un dolç regust de boca, un país petit que m’ha sabut captivar. A l’horitzó, Guatemala. Terra de muntanyes i pendents, de selva i vida indígena. També de violència que tinta de sang els diaris, i de pobresa que encongeix l’ànima. Per damunt de tot, però, una terra d’on brolla allò que tant caracteritza el sabor llatinoamericà: la calidesa. Continua llegint

Un calidoscopi multicultural

16

La pureza está en la mezcla. Si la frase de Pau Donés és certa, Belize és un dels països més purs del món. Criolls, mestissos, maies, garífunes, xinesos, indis i mennonites converteixen aquest territori en una descomunal orgia ètnica. Belize, un país que em deixarà bocabadat des que creui el pont metàl·lic que el separa amb Mèxic fins que en surti per la badia d’Amanique. Continua llegint

Un trastorn d’identitat

1Un intens ruixat nocturn s’endú la calitja que ha assetjat el centre del país durant l’última setmana, i permet clissar ara els matisos cromàtics del paisatge. Al davant, uns pics vermellosos, solemnes, talment fets de fang, m’assenyalen el camí; sembla que algú els hagi esgarrapat, ja que tenen unes esquerdes pronunciades a la seva falda. Continua llegint

Les orelles del llop

3Edificis ruïnosos abandonats, contenidors de metall, simetries quadriculades esculpides amb escaire i cartabó, i un ventall inacabable de tonalitats grisoses. És tot el que albiro de camí a Bixkek des de l’interior d’una ferralla amb rodes, capitanejada per un taxista esprimatxat d’uns quaranta anys amb més dents d’or que seny al volant. El dia es comença a despertar, i les llums més primerenques acoloren els afores de la capital. Continua llegint

La traca final

15

En algunes ocasions, el romanticisme de pandereta que un ciclopelacanyes encabeix a les seves alforges pot esbiaixar la realitat desgranada a cop de pedal. En d’altres, la naturalesa alça la veu a l’uníson i s’imposa amb rebel·lia per damunt de qualsevol artificialitat. Com passà en l’últim tram de Sud-àfrica, on s’amagava una sorpresa darrera d’aquella platja de somni… Una llaminadura anomenada Garden Route, un dels itineraris més escènics amb què un ciclista empedreït pot divagar en nits d’utopia. Continua llegint

I, tu, de quin color ets?

DSC00709

Mostradors d’alumini resplendent, taulells de fusta envernissada, aire condicionat i lavabos impol·luts… amb paper higiènic! Que la modernitat de les instal·lacions d’una frontera aclapari els teus sentits de forma absurda significa alguna cosa: el comiat de l’Àfrica negra i l’entrada a la voràgine de la civilització. Cinc mesos més tard, creuo l’última duana d’aquest viatge. Benvingut a Sud-àfrica, Gerard. Continua llegint

Un infern de fang

7

L’oest de Tanzània és una regió salvatge i remota, aïllada, on les distàncies entre pobles són eternes i l’asfalt brilla per la seva absència. Pistes de terra rogenca en deplorable estat converteixen l’escenari en una bucòlica postal africana, sempre i quan no sigui l’època de pluges. En tal cas, el paradís es converteix en un infern, un infern de fang. Continua llegint