L’Amazònia més rítmica

P1030853La primera sensació és que Perú és un país més pobre que Equador, més barat i amb una gent més curiosa. Al primer poble que trobo passada la frontera, Namballe, m’allotjo a l’intercafè popular. Quina cosa més rara, però almenys em permeten ficar la tenda en un tros de terra. Vaig a fer un vol pel poble, sense perdre’m, que tan sols és de 2000 habitants, i acabo sopant al restaurant més xungo. Si el meu estómac aguanta aquell àpat, aguantarà tot el que li vingui per davant!

No és el paisatge idíl·lic per a plantar la tenda, però almenys és un sostre

Ara ja no era la pluja ni la fred, sinó el sol i la calor. Sortint de Namballe abans de les 8 am el termòmetre marcava 30ºc. M’havien dit que fins a San Ignacio era llano, però noi, si per això entenen 25 km de pujada… malament anem! San Ignacio és una província rural del nord del Perú especialitzada en la producció de cafè. A cada casa (de fang i palla) que creuava, estaven assecant els grans de cafè per tal de vendre’ls als mercats propers. En una parada tècnica per comprar galetes, unes senyores m’han fet l’explicació més tècnica i precisa que podia haver rebut mai!

“Joven. Usted se queda acá ayudándonos con el café durante una temporada y nosotras le buscamos una buena moza”

Quina bona pinta

Inesperada trobada amb en René i la Monique a San Ignacio

Arribava a San Ignacio a l’hora de dinar i, casualitats de la vida, vaig trobar en René i la Monique, una parella suïssa-alemanya que porten 1 any i mig viatjant per tot el món en diferents mitjans de transport (motxilla i transport públic, motocicleta i ara bicicleta). Els vaig conèixer al seu pas per Cuenca. Aprofitant l’avinentesa d’aquesta trobada i per tal de rentar la roba, que ja feia falta, em quedo una nit en un hostal d’aquí. Perú és més barat que Equador, i els 2’5€/nit que pago en són una prova irrefutable. Demà, de camí a Chachapollas, pedalarem uns quants quilòmetres junts. Ah! Un catxondeo això dels mototaxis amunt i avall… van com bojos!

Mototaxis amunt i avall com bojos, San Ignacio

El nord de Perú, desconegut i poc turístic a la vegada, és una regió hostil, de caire rural, amb una gent molt amable i un paisatge extraordinari. Vam poder comprovar-ho amb en René i la Monique durant les hores que vam rodar junts sortint de San Ignacio. Aquesta part de l’Amazonia peruana es caracteritza pels camps d’arròs que rodegen l’espectacular riu Marañón i els petits poblats ubicats a la vora d’aquest, fent sonar la música tradicional de la zona coneguda com chicha, una mena de cumbia però amb un ritme més electrònic. Un altre aspecte curiós del nord del Perú és la propaganda electoral pintada a les parets de les cases. Suposo que els propietaris d’aquestes ho deuen acceptar a canvi d’uns quants calers, per què sinó, a qui li agradaria tenir propaganda del partit polític rival a casa?

No menys curiós és el fet que cada candidat és representat per una figura o número. Per exemple: vota SÍ al candidat X. I al costat es veu una casella amb un arbre. Si vota NO, es veu la casella amb l’arbre, però ara amb una creu. Dedueixo que ho fan d’aquesta manera per l’alta taxa d’analfabetisme existent a la regió, doncs la província de l’Amazonia peruana és la cinquena més pobra, o amb menys recursos, de les 24 del país de Perú. Ah! Tampoc m’estic escapant dels crits de ‘gringo, gringo!’ al pas per petits poblats. Et veuen dalt d’una bici i au, a aguantar aquesta frase famosa arreu de la geografia peruana.

René i Monique

Propaganda electoral a la porta de casa

Comunitats assentades a la riba del riu Marañón reproduïnt a tot drap el ‘sonido amazónico’, la ‘chicha’

De fang fins a les celles

Pagesos i mules conreant els camps d’arròs

Abandono en René i la Monique, que decideixen acampar d’hora, i faig una tirada llarga fins arribar a Jaén. Uns deu quilòmetres abans d’arribar-hi tinc un petit ensurt. Trobo un control amb tres tius enfundats sota una armilla que diu seguridad policial, aguantant unes pistoles de ca l’ample. Em diuen que em posi en un racó, que em faran unes preguntes. M’inquieta veure que no porten cap placa identificativa ni l’uniforme policial oficial, així que quan es giren un moment… gas i cap avall, adéu siau! Més tard m’assabentaré que es tracta d’una brigada de voluntaris que procuren per la seguretat de la zona, sovint afectada pels atracaments i furts. Suposo que encara m’he d’adaptar al país i conèixer com funciona des de dins. A Equador, per exemple, era molt freqüent el robatori a turistes per falsos policies.

Jaén és una ciutat caòtica, calorosa i sofocant per la quantitat de mototaxis que hi circulen. Així que l’entrada amb bicicleta va ser bastant estressant. A Jaén hi ha la Casa de Ciclistas de Miguel Obando, excel·lent mecànic, millor persona. De manera altruïsta ofereix allotjament, servei mecànic i tot allò necessari als ciclistes que estan viatjant per Sud Amèrica. Tot i no poder oferir-me posada perquè estava en remodel·lació, des del primer moment van acollir-me com un més de la família,  convidant-me a dinar i a sopar, i procurant que em sentís còmode. A més, les genials mans d’en Miguel van deixar la bicicleta com nova després del tute i el fang dels últims dies. Des d’aquest espai només puc agraïr de tot cor l’hospitalitat i generositat rebuda de la família Obando Sánchez.

Casa de Ciclistas de Miguel Obando, Jaén

Amb la chiva com nova i les energies recuperades, tocava fer una bona apretada fins a Pedro Ruíz. Cent trenta-cinc quilòmetres, rècord de distància (per ara). Pedalant altra vegada per l’Amazonia passava per la cota més baixa de tota la ruta, uns 600m, pel que la humitat i la calor eren senzillament insuportables. Rodar vuit hores sota un sol cremador a una mitjana de 35ºc amb màxima de 46ºc va deixar-me tocat. Malgrat tot, el trajecte era preciós. El riu Marañón ara s’unia al riu Utcubamba, un dels afluents més importants del riu Amazonas, fent de l’escenari que tenia al meu voltant un espectacle visual.

Una pitó (atropellada)

Riu Utcubamba, important afluent del riu Amazonas

L’endemà d’arribar a Pedro Ruíz vaig pagar quatre soles a un noi perquè em portés amb la seva moto a la cataracta de Gocta, la tercera més alta del món, amb una doble caiguda d’aigua de 771 metres. Van ser 5h de trèkking per una zona molt bonica. El fet de matinar va permetre’m evitar topar-me amb altres turistes i mullar-me amb el ruixat que va caure hores més tard. El següent dia vaig arribar fins a Chachapoyas. Allí vaig contractar un tour turístic per visitar la impressionant fortalesa precolombina de Kuélap. De Kuélap es diu que no té res a envejar a Machu Picchu, tot i ser molt menys coneguda. Es va contruir entre 900 i 1000 aC i fou redescoberta al 1843. Els chachapoyas van ser els encarregats de dur a terme aquesta civilització, tot i que més tard va ser conquerida pels inques. En la seva construcció es va utilitzar més pedra que per a la Gran Piràmide d’Egipte. I la traginaven des d’una cantera ubicada a una setmana de distància! A diferència d’altres construccions, aquesta es va formalitzar de manera comunitària, és a dir, conjuntament i no a través de l’esclavitut. Una de les característiques, potser, de la cultura llatioamericana: la comunitat.

Cataracta de Gocta, la tercera més alta del món, amb una doble caiguda d’aigua de 771 metres

Kuélap

Havent fet de guiri un parell de dies ja estava llest per emprendre la ruta novament, però semblava que el meu estómac no n’estava tan convençut. Una gastroenteritis va obligar a quedar-me un dia més a Chachapoyas. No sé si va ser per la ingesta d’aigua/menjar en mal estat (l’aigua la potabilitzo amb unes gotes, però la insalubritat dels restaurants ja no està a les meves mans) o bé per un suposat cop de calor. A banda d’això, l’única nota negativa fins a dia d’avui ha estat la pèrdua del meu bloc de notes, un tipus de bitàcora de viatge. Me’l devia deixar en algun cyber, restaurant o a saber on… Hi té escrit el meu nom, correu electrònic i telèfon, així que confio que alguna bona persona me’l pugui retornar, tard o d’hora, si no és molt demanar. Era una eina molt important a nivell personal…

Poc a poc abandono la part més alta de l’Amazònia peruana per endinsar-me a les faldes de la Cordillera Blanca. Avui estic a Leymebamba, un petit poblet de 1000 habitants ubicat a 2000 metres d’altitud. És increïblement acollidor i tranquil. Els avis fent-la petar i arreglant el món des de la terrassa del bar de la plaça del poble, els xiquets jugant amunt i avall, i més mules que persones gairebé. Tots et saluden amb un somriure d’orella a orella i, els més atrevits, pregunten d’on véns, on vas, què tragines a la bici, la pesen, etc. Pedalar per aquesta regió és tot un plaer.

Anuncis

12 pensaments sobre “L’Amazònia més rítmica

  1. uuuaaaaauuuu!!!! Quina passada Gerard!! És increible tot el que estas fent, quines aventures!! Puja baixa!!! Necessitaras un bon fisio que et descarregui les cames..jeje. Increible!! Segueix disfrutant com fins ara!!
    Un petonas gegant!!!

  2. Chachapollas…xddd un nom molt ben trobat!! jajaj m’imagino que és d’agraïr trobar-se algu conegut pel camí quan un viatge sol! 🙂 m’alegro que la teva entrada al perú hagi estat sense entrebancs! i ja sas…si et vols repensar aixo de la bici, el business del cafè t’espera!! jejeje muaaa!

  3. Vaya, estás hecho un poeta gerard! Menudas carreteras te buscas, no las había más dificiles que no todo es paseo en la vida!! jejeje

    venga, mucho ánimo y sigue contando…
    Petonets

  4. Gerard!!! bé tiu, veig que estàs on fire! disfruta-ho! que moments així ja saps que són únics i que et curteixen per la vida. Ara, et dic el mateix de sempre… vas mol carregat!!!! s’ha d’anar ultra-mega-light! sino no et mous de terra!
    Bé, tiu, molts ànims i digal’s-hi als payo-ponis que un dia passaré per allà.
    Fumeli fort a les fotillos que molen!!
    vinga’n, gaaasss a la burra i a disfrutar-ho!
    iscle

  5. Són genials aquestes cròniques juntament amb les fotos!! Continua així, molts i molts ànims Gerard. Records des de les Gavarres.

  6. Ep, em kedu sobretot amb la proposta de la dona del primer poble de peru, i am el nom del poble “Chachapollas”, q cachondus jajajaj.

    Segueix pedalant fort i cuidat el físic, xq el cap seguim veien q el tens b am les teves explicacions q rossen la poesia !!!

    Una pedalada i fins aviat !!

    PD: cuando vuervas le vas a meter al porcel y toooo !!!

  7. Vinga va que per 4 grans de café tens una mossa Peruana! Ja t’ho dic jo d’allà tornes amb vaca i vedell!!! hehehe
    Quins paissatges! això ha de ser un regal per la retina, les pujades es deuen fer “amenes” amb aquestes vistes!
    Ah! Per cert ja he vist que portes Catalunya a la bici eh!! Doncs desde Catalunya moltes forces per seguir endavant!!

  8. Anims gerard!!!! ja m’agradaria ser alli amb tu, encara que m’estigues afogant i cagant amb la mare que va parir la bici als 5 min,….. no mes et faltaria ara tornar amb una mamacita peruana, amb un sac de cafè i un puro a la boca!!! jejejej molts records.

    Sort i força amic meu……

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s