Els Andes en estat pur

L’entrada a la cordillera dels Andes és fàcil de percebre. No només pels paisatges amb mil-i-una tonalitats de color verd que caracteritzen aquesta serralada, sinó pels ports que apareixen del no-res.

Sortia de Leymebamba amb la intenció d’arribar al diminut poble de Balsas, situat a 970m. Abans, però, tocava travessar un muntanyot plantat al mig del camí com per art de màgia. Concretament era l’Abra Cerro Negro (3680m). Amb quatre hores de pedalada contínua, però sense pausa, arribava al cim.

Ara tocava la millor part del dia: seixanta quilòmetres de baixada i 2780m de desnivell negatiu! Sols començar el descens vaig quedar parat del que tenia davant meu. Una sèrie interminable d’ondulacions i crestes de color verd que escenificaven un paisatge andí de postal. La pista no era per a menys. Un camí de 2 metres d’amplitud amb un penya-segat a la dreta que feia basarda. Baixant, passava pel costat d’una escola quan, de sobte, vaig ser abordat per una multitud de nens i nenes. No vaig tenir escapatòria de fer un partit de futbol amb ells i contestar les inacabables preguntes: “de dónde vienes?”, “a dónde vas?”, “cuánto cuesta la bici?”, “qué llevas aquí dentro?”, etc. Em van oferir un espai en una habitació contigua a l’escola per a passar-hi la nit, però eren les 13h i volia avançar un xic més. Uns nanos molt macos, la veritat. Descendia (encara) més i la temperatura augmentava estrepitosament, fins arribar als 46ºc. Quina bogeria… El paisatge també variava. Havia baixat al fons d’una vall completament desèrtica, plena de pols, cactus, sorra. Quin contrast. Volia avançar però la calor em va tirar enrere. L’endemà vaig matinar per tal d’evitar en la mesura del possible l’infern d’ahir. Per esmorzar tenia un port de 45km i +2100m, així que poc a poc i bona lletra. Corria força fauna per aquí, sobretot serps i llangardaixos, tot i que aquests últims no vaig ser prou ràpid de fotografiar-los. En el moment de sortir el sol la calor es va convertir en una constant. Igual que els zuncados, unes mosques malparides que et foten una glopada de sang que et deixen ben distret. Ni la capa de protecció solar + repel·lent d’insectes + suor va ser capaç de foragitar-los. Se’m va acabar l’aigua però giro una corba i… un camió cisterna. En Julio César em va convidar a refrescar-me i a omplir les botelles d’aigua (paradoxalment d’una cisterna on hi havia escrit agua no potable).

Al cap de quaranta-cinc quilòmetres i sis hores de dures pedalades feia cima. Un descens de 10km fins al tranquil i acollidor poble de Celendín, 11.000 habitants, posava fi a un dia dur. De la mateixa manera que els pobles andins del voltant i la província, Celendín és un assentament de caire rural. El tret distintiu d’aquesta zona són els barrets de paja toquilla amb una copa curiosament ben alta. Fa molta gràcia veure els avis (i àvies) del poble portant amb orgull aquest barret.

Fins a Cajamarca (2770m), capital de província amb quasi 300.000 habitants, el camí va ser suau però llarg. En aquesta regió vaig trobar, a dia d’avui, la gent més càlida, amable i riallera de tot el recorregut. Al pas per les humils cases de pagès, la gent et cridava perquè els saludessis. I et responien alegrement amb un elegant “que tenga un lindo viaje, caballero“. Mai m’havien tractat tan bé anant dalt d’una bicicleta! És un territori on l’agricultura i la ramaderia conformen la base de l’economia local. Vaig tenir la sort de coincidir amb el mercat de dissabte. Tot un espectacle, molt autèntic. La gent portava els seus animals -vaques, vedelles, porcs, cuys, gallines- per vendre’ls enmig d’un camp de barrets de paja toquilla. M’hi vaig aturar 10 minuts i al cap d’un moment em vaig convertir en l’atracció del dia. Em miraven com si fos un extraterrestre (vestit amb la roba de ciclisme ho semblo una mica, tot sigui dit) i les preguntes no cessaven. Una estrebada de mans a tots i cadascun dels assistents al show per acomiadar-me i sant tornem-hi. Arribava a Cajamarca havent dinat i suposadament havent contactat amb un ciclista amic d’un ciclista per tal que m’allotgés. No va aparèixer. En un acte de curiositat més que de voluntat vaig anar a preguntar a les monjas de la caridad. Podien ser monges, però de caritat no gaire.

Cajamarca és força diferent al que he vist fins ara a Perú. Molt més cuidat, plenitud de serveis, cotxes de marca, gent ben vestida… fins i tot pelucones (pijos)! Tants dies a la Sierra i en zones rurals et fa acostumar a veure un altre tipus de realitat. Una de les delícies gastronòmiques d’aquesta ciutat són els formatges i els iogurts de Chugur, menció especial al de sauco, una fruita típica de la regió amb un símil al raïm. Cajamarca no va resultar ser un mal lloc per recuperar energies i inflar-me com un bacó!

El següent dia encarava una jornada llarga de 126 km fins a Cajabamba. Sortia ben descansat després del dia de repòs però va ser un dia complicat, molt complicat. No tant pel trajecte, sinó per les molèsties a ambdós tendons d’Aquil·les des de bon començament. Mal senyal. Estiraments, ibuprofens, gel fred/calor però res… el mal no cessava. Vaig arribar a destinació no gaudint gens de les pedalades, al contrari. Va ser un patiment constant. Em fico al llit desitjant que demà sigui diferent. Malauradament no és així. A penes puc caminar. És recolzar el peu a terra i sentir unes maleïdes punxades. No anem pas bé. Decideixo arribar a la següent població, Huamachuco, on descansaré un xic, tot i que el dolor augmenta pedalada rera pedalada. L’entrada a Huamachuco és poc més que caòtica. A diferència de Jaén, aquesta vegada no eren els mototaxis, sinó els camions i furgonetes que passaven a gas i avançant-se en un camí de sorra i pols d’uns 2,5m d’amplitud. I per allà mig corria jo. En vàries ocasions vaig haver de fotre’m al marge i saltar de la bici per no ser esclafat per aquests conductors suïcides.  Ja al poble, el crit de gringo per quatre borratxos em donava la benvinguda. Per gringo s’entén ‘blanc ric/americà’. Algunes persones t’ho diuen amb un somriure a la boca i sense cap ànim de malícia. En canvi, d’altres t’ho deixen anar amb tota la mala hòstia del món. No sé doncs si és una ofensa, però acaba cansant, sobretot quan no estàs d’humor. Em vaig quedar amb les ganes de contestar-los quatre coses, però un buenos días amb un somriure a la boca acaba fent el fet. Malgrat tot, és una paraula força deshumanitzadora.

La província de La Libertad, d’on és Huamachuco, és una regió on el sector de la mineria hi té un pes molt important. Els nombrosos jaciments que la geografia peruana ofereix proporciona feina a centenars de persones que vénen d’arreu del país. Això, a la pràctica, es veu traduït en greus impactes ambientals que el govern intenta no surtin a la llum.

A Huamachuco no em vaig dedicar res més que a esmorzar al mercat, jeure a la plaza de Armas, prendre ibuprofens, aplicar-me gel (aquí se’n diu marcianos) i descansar. La tendinitis em va deixar KO i hauria de deixar qualsevol esforç durant una setmana. El problema era que per arribar a Huaraz tenia unes quantes muntanyes per davant i no apareixen en el mapa. Sols un bloc d’un ciclista polonès mostrava els perfils i comptant el meu estat, no creia era la millor opció per iniciar la ruta després de la recuperació. Amb tot, i pensant en el viatge a llarg termini, decideixo que demà agafaré un bus i em plantaré a Huaráz. El trajecte que volia fer amb bici fins a Huaráz era força desconegut i dur, per la qual cosa el bus no feia aquesta ruta. Havia d’anar a Trujillo (8h), la costa, i d’allà, agafar un altre bus fins Huaráz (9h), pel que la diversió estava servida. Després de negociar el preu per ficar la bici a la bodega, ser avisat 3 vegades en 15 minuts del perill d’anar carregat amb bici per Trujillo i uns paisatges brutals que marcaven l’entrada al PN Huascarán, em plantava a Huaráz, on l’Ivan de Couchsurfing m’oferia allotjament fins que em recuperés de la tendinitis completament.

Huaráz és un poble força turístic doncs és el punt de sortida de molts alpinistes que desitgen fer cima en algunes de les muntanyes més altes de Perú, com per exemple el Huascarán (6768m). No és precisament un lloc bonic, però es caracteritza per ser un mirador excel·lent del Parc Nacional Huascarán. Amb 3100m d’altura, la presència indígena és notòria. Les cholas, vestides de mil-i-un colors amb les seves polleras, em fan escoltar la llengua quechua (no quichua, d’Equador) per primera vegada. El mercat local és impressionant. És on esmorzo i dino cada dia, envoltat de tots els locals. Bàsicament, però, em dedico a descansar, prendre ibuprofens, beure mates de coca i aplicar-me les fulles a la inflamació (veurem si per art de màgia ajuden). I a celebrar la quarta Champions del Barça, és clar!

Les sensacions han millorat a dia d’avui i sembla que la tendinitis ha desaparegut. Demà dilluns, si tot evoluciona correctament, iniciaré la pedalada altra vegada, però a partir d’ara més amb la calma, que queden molts kms i desnivells per davant!

La sortida de Huaráz em deparava un recorregut duríssim, a la vegada que impressionant, per uns paisatges de pel·lícula, talment com els havia somniat en el seu dia. A la meva esquerra tenia el cim més alt del Perú, el Huascarán (6768m). Però no estava sol, sinó que l’acompanyaven tota una sèrie de muntanyes que conformen la Cordillera Blanca, un paradís pels amants de l’alpinisme i la naturalesa. Em disposava a creuar el PN Huascarán en 2-3 dies, segons les indicacions del mapa, que eren bastant pobres i imprecises. Portava força menjar i aigua perquè no corre gaire ningú per aquí. L’entrada al parc va ser pel camí que condueix al nevado Pasto Turi (5682m), un camí de trocha, és a dir, pedres i roques escampades per tot arreu i una mica de sorra. El trajecte prometia. Arribava el vespre i al meu voltant sols hi havia 5000s, 6000s i puna (páramo com es coneix a Equador), l’ecosistema andí que regna per sobre dels 3800m. Enmig del no-res vaig gaudir d’una de les millors acampades de la meva vida, sota un cel de mil-i-una estrelles. Ara, quina fred que feia (-15ºc)! Em vaig despertar tot sobressaltat quan vaig sentir que algú remenava les meves coses, que estaven a l’entrada de la tenda. No vaig poder evitar deixar anar un ‘quién anda ahí!‘, al més pur estil Chuck Norris. En resumides comptes, no va ser més que un gos que gratava la bossa d’escombraries del sopar de la nit anterior…

El matí següent, i a dos km d’on havia dormit, arribava a l’entrada del Parc Nacional. No sabia que estava allí, sinó, potser hagués demanat sostre per a passar-hi la nit. Pago els 5 soles pertinents i carrego més aigua. El paisatge continuava essent senzillament fabulós, més encara amb el dia esplèndit que feia. Sort del sol, que amortiguava un xic una fred terrible. Per davant meu tenia dos dies de pujada, fins culminar l’Abra Yanashalla (4720m), un dels ports amb més categoria de tota la ruta. Els desnivells eren molt pronunciats, però el què realment ho feia complicat era el ja més que conegut vent en contra. Per més inri sol aparèixer en els moments menys indicats, com per exemple la pujada a ports, i mai, mai, a favor! Fins i tot empenyent la bicicleta tenia grans dificultats per avançar. Intentava distreure’m amb la música, però res a fer. Era mentalment agotador. El mapa no era gaire concret en aquesta zona i segons aquest, anava a pas de cargol, pel què no em sorprenia gaire. De tots els trencants que havia d’agafar, cap hi apareixia. Així que cop de brúixola i endavant. Avançava i avançava, pujava i pujava, però no tenia ni idea d’on era. Al cap de 2 dies vaig creuar-me amb el primer camió i al mostrar-li el mapa perquè m’indiqués on estava, sorpresa. Només em quedaven set km per fer cim a l’Abra Yanashalla (4720m). El comptava fer el dia següent, així que no podia rebre millor notícia. Ja era tard i quedaven poques hores de llum, però vaig apretar les dents i cap amunt! A les 17h en punt i amb una temperatura de dos graus, vaig arribar a dalt. Quines vistes! A la meva esquerra tenia la Cordillera Blanca i ara, a la dreta, la Cordillera Huayhuash, amb el Yerupajá (6634m) exercint de lider. Volia acampar per disfrutar d’unes vistes acollonants però m’estava pelant de fred; portava deu hores pedalant/empenyent la bicicleta i l’únic que volia era una dutxa d’aigua calenta i descansar. Així que, sortosament, a trenta km hi havia el primer poble, Huallanca, tot de baixada! Esquivant nombrosos gossos que sortien al meu pas mostrant unes dentadures que no tenien res a envejar a la de Michael Reiziger, per fi havia acabat el dia. Avui havia fet rècord d’altura amb la bici (4720m) i m’havia pelat de fred com mai, pel què em mereixia un premi. Després de quasi un mes en ruta obtenia la primera dutxa d’aigua (realment) calenta.

8 pensaments sobre “Els Andes en estat pur

  1. Anims gerard!!!segur que tacabes recuperant del tot pero ja esta be plantejarsho amb mes calma!et volem senceeer de tornada eh jeje mha fet molta gracia veure’t cuinant amb la marca blanca de la samarreta i els mitjons 😉 marca de ciclista!
    Un petonaaas i endavant!!

  2. Estàs sec que cremes! Ara, fort com una roca, eh?
    Segueix així, llegir-te és una passada i fa créixer (encara més) la meva admiració cap a tu.

    Felicitats pel Barça, ens hagués encantat celebrar-ho amb tu!

    Miro de trucarte aquesta setmana. Tens encara el mòbil peruà? Quines hores catalanes són les millors?

    Abraçada!!!

  3. Gran Gerard! Molt gran el que estas fent! quina gràcia veure com tens una samarreta permanent jejejeje! Espero que et recuperis ràpid i pensa que no hi ha cap pressa (no por mas correr, antes va a amanecer), gaudeix de tots els moments! una abraçada!

    Biel

  4. Ei nanu molt gran el que estas fent!!! i tal com expliques les teves vivències venen ganes de llegir aquest bloc que t’estàs currant.
    Lo de la tendinitis en part pot ser per l’altura del seient; al no estirar bé la cama, si t’en recordes a Slovenia em va passar i ho vaig solventar així. Pro aquestes tirades tant llargues amb el pes que duus han de cascar bastant.
    I aquesta gent que et diu gringo digals-hi que vigilin amb els empordanesos i tot radera els hi fots un rot dels teus 🙂
    Vinga Gerard a disfrutar de la vida (a cops de pedal)

    Visca el Barça i visca Catalunya!!!

  5. La frase que m’ha vingut al cap al veure els barrets: “Hey those hats are a rude copy of our truly-texan-cowboy hats!! Dammit!!”

    No se t’acudeixi mai retornar una resposta en anglès amb accent texà quan et titllin de gringo!! hahaha

    Salut als aquiles, molts ánims en el camí i una abraçada !!

  6. Suposo que vas poder gaudir del partidet de costellada que ens va oferir el nostre equipet… Espero que el partit d’ahir t’hagi curat tots els mals i et doni les energies necessàries per tirar endavant!
    Des d’aquí t’anem seguint!
    Petons antonelians **

  7. És genial poder llegir tot el que escrius. M’encanta, i el millor de tot és que sempre aconsegueixes que formem part de la teva història, ens fas viure les teves aventures de ben a prop. Segueix així!!
    Després de veure una foto de cos sencer, estàs ben primet, ara, fibrat com un roure!!!
    Disfruta moltíssim!! I segueix explicant-nos les teves aventures, son genials per desconnectar de tot!

    Una abraçada ben forta.

  8. Veo que ese jersey ha dejado marcas en el cuerpo mi ciclista favorito… 😉
    Tómalo suave y disfruta al máximo porque después de unos días solo quedarán los recuerdos de estos momentos de aventura.

    Un beso y la mejor de las suertes!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close