Els Andes en estat pur

L’entrada a la cordillera dels Andes és fàcil de percebre. No només pels paisatges amb mil-i-una tonalitats de color verd que caracteritzen aquesta serralada, sinó pels ports que apareixen del no-res. Sortia de Leymebamba amb la intenció d’arribar al diminut poble de Balsas, situat a 970m. Abans, però, tocava travessar un muntanyot plantat al mig del camí com per art de màgia. Concretament era l’Abra Cerro Negro (3680m). Amb quatre hores de pedalada contínua, però sense pausa, arribava al cim.

Ara tocava la millor part del dia: 60km de baixada i 2780m de desnivell negatiu! Sols començar el descens vaig quedar parat del que tenia davant meu. Una sèrie interminable d’ondulacions i crestes de color verd que escenificaven un paisatge andí de postal. La pista no era per a menys. Un camí de 2 metres d’amplitut amb un penya-segat a la dreta que feia basarda. Baixant, passava pel costat d’una escola quan, de sobte, vaig ser abordat per una multitut de nens i nenes. No vaig tenir escapatòria de fer un partit de futbol amb ells i contestar les inacabables preguntes: “de dónde vienes?”, “a dónde vas?”, “cuánto cuesta la bici?”, “qué llevas aquí dentro?”, etc. Em van oferir un espai en una habitació contigua a l’escola per a passar-hi la nit, però eren les 13h i volia avançar un xic més. Uns nanos molt macos, la veritat. Descendia (encara) més i la temperatura augmentava estrepitosament, fins arribar als 46ºc. Quina bogeria… El paisatge també variava. Havia baixat al fons d’una vall completament desèrtica, plena de pols, càctus, sorra. Quin contrast. Volia avançar però la calor em va tirar enrera. L’endemà vaig matinar per tal d’evitar en la mesura del possible l’infern d’ahir. Per esmorzar tenia un port de 45km i +2100m, així que poc a poc i bona lletra. Corria força fauna per aquí, sobretot serps i llangardaixos, tot i que aquests últims no vaig ser prou ràpid de fotografiar-los. En el moment de sortir el sol la calor es va convertir en una constant. Igual que els zuncados, unes mosques malparides que et foten una glopada de sang que et deixen ben distret. Ni la capa de protecció solar + repel·lent d’insectes + suor va ser capaç de foragitar-los. Se’m va acabar l’aigua però giro una corba i… un camió cisterna. En Julio César em va convidar a refrescar-me i a omplir les botelles d’aigua (paradoxalment d’una cisterna on hi havia escrit agua no potable).

Els nanos/es i l’escola

La vall desèrtica de Balsas, on el termòmetre va arribar als 46ºc

Al cap de 45km i 6h de dures pedalades feia cima. Un descens de 10km fins al tranquil i acollidor poble de Celendín, 11.000 habitants, posava fi a un dia dur. De la mateixa manera que els pobles andins del voltant i la província, Celendín és un assentament de caire rural. El tret distintiu d’aquesta zona són els barrets de paja toquilla amb una copa curiosament ben alta. Fa molta gràcia veure els avis (i àvies) del poble portant amb orgull aquest barret.

El jefe del poble

Sempre fan il·lusió els 1000 primers

Fins a Cajamarca (2770m), capital de província amb quasi 300.000 habitants, el camí va ser suau però llarg. En aquesta regió vaig trobar, a dia d’avui, la gent més càlida, amable i riallera de tot el recorregut. Al pas per les humils cases de pagès, la gent et cridava perquè els saludéssis. I et responien alegrement amb un elegant “que tenga un lindo viaje, caballero“. Mai m’havien tractat tan bé anant dalt d’una bicicleta! És un territori on l’agricultura i la ramaderia conformen la base de l’economia local. Vaig tenir la sort de coincidir amb el mercat de dissabte. Tot un espectacle, molt autèntic. La gent portava els seus animals -vaques, vedelles, porcs, cuys, gallines- per vendre’ls enmig d’un camp de barrets de paja toquilla. M’hi vaig aturar 10 minuts i al cap d’un moment em vaig convertir en l’atracció del dia. Em miraven com si fos un extraterrestre (vestit amb la roba de ciclisme ho semblo una mica, tot sigui dit) i les preguntes no cessaven. Una estrebada de mans a tots i cadascun dels assistents al show per acomiadar-me i sant tornem-hi. Arribava a Cajamarca havent dinat i suposadament havent contactat amb un ciclista amic d’un ciclista per tal que m’allotjés. No va aparèixer. En un acte de curiositat més que de voluntat vaig anar a preguntar a les monjas de la caridad. Podien ser monges, però de caritat no gaire.

Mercat de dissabte

Cholos i choles treballant al camp

Cajamarca és força diferent al que he vist fins ara a Perú. Molt més cuidat, plenitut de serveis, cotxes de marca, gent ben vestida… fins i tot pelucones (pijos)! Tants dies a la Sierra i en zones rurals et fa acostumar a veure un altre tipus de realitat. Una de les delícies gastronòmiques d’aquesta ciutat són els formatges i els iogurts de Chugur, menció especial al de sauco, una fruïta típica de la regió amb un símil al raïm. Cajamarca no va resultar ser un mal lloc per recuperar energies i inflar-me com un bacó!

Cajamarca

El següent dia encarava una jornada llarga de 126 km fins a Cajabamba. Sortia ben descansat després del dia de repòs però va ser un dia complicat, molt complicat. No tant pel trajecte, sinó per les molèsties a ambdós tendons d’Aquil·les des de bon començament. Mal senyal. Estiraments, ibuprofens, gel fred/calor però res… el mal no cessava. Vaig arribar a destinació no disfrutant gens de les pedalades, al contrari. Va ser un patiment constant. Em fico al llit desitjant que demà sigui diferent. Malauradament no és així. A penes puc caminar. És recolzar el peu a terra i sentir unes maleïdes punxades. No anem pas bé. Decideixo arribar a la següent població, Huamachuco, on descansaré un xic, tot i que el dolor augmenta pedalada rera pedalada. L’entrada a Huamachuco és poc més que caòtica. A diferència de Jaén, aquesta vegada no eren els mototaxis, sinó els camions i furgonetes que passaven a gas i adelantant-se en un camí de sorra i pols d’uns 2,5m d’amplitut. I per allà mig corria jo. En vàries ocasions vaig haver de fotre’m al marge i saltar de la bici per no ser esclafat per aquests conductors suïcides.  Ja al poble, el crit de gringo per quatre borratxos em donava la benvinguda. Per gringo s’entén ‘blanc ric/americà’. Algunes persones t’ho diuen amb un somriure a la boca i sense cap ànim de malícia. En canvi, d’altres t’ho deixen anar amb tota la mala hòstia del món. No sé doncs si és una ofensa, però acaba cansant, sobretot quan no estàs d’humor. Em vaig quedar amb les ganes de contestar-los quatre coses, però un buenos días amb un somriure a la boca acaba fent el fet. Malgrat tot, és una paraula força deshumanitzadora.

La cuina de Can Castellà

La província de La Libertad, d’on és Huamachuco, és una regió on el sector de la mineria hi té un pes molt important. Els nombrosos jaciments que la geografia peruana ofereix proporciona feina a centenars de persones que vénen d’arreu del país. Això, a la pràctica, es veu traduït en greus impactes ambientals que el govern intenta no surtin a la llum.

A Huamachuco no em vaig dedicar res més que a esmorzar al mercat, jeure a la plaza de Armas, prendre ibuprofens, aplicar-me gel (aquí se’n diu marcianos) i descansar. La tendinitis em va deixar KO i hauria de deixar qualsevol esforç durant una setmana. El problema era que per arribar a Huaraz tenia unes quantes muntanyes per davant i no apareixen en el mapa. Sols un bloc d’un ciclista polac mostrava els perfils i comptant el meu estat, no creia era la millor opció per iniciar la ruta després de la recuperació. Amb tot, i pensant en el viatge a llarg termini, decideixo que demà agafaré un bus i em plantaré a Huaráz. El trajecte que volia fer amb bici fins a Huaráz era força desconegut i dur, per la qual cosa el bus no feia aquesta ruta. Havia d’anar a Trujillo (8h), la costa, i d’allà, agafar un altre bus fins Huaráz (9h), pel que la diversió estava servida. Després de negociar el preu per ficar la bici a la bodega, ser avisat 3 vegades en 15 minuts del perill d’anar carregat amb bici per Trujillo i uns paisatges brutals que marcaven l’entrada al PN Huascarán, em plantava a Huaráz, on l’Ivan de Couchsurfing m’oferia allotjament fins que em recuperés de la tendinitis completament.

El passatemps de les cholas, Huamachuco

Huaráz és un poble força turístic doncs és el punt de sortida de molts alpinistes que desitgen fer cima en algunes de les muntanyes més altes de Perú, com per exemple el Huascarán (6768m). No és precisament un lloc bonic, però es caracteritza per ser un mirador excel·lent del Parc Nacional Huascarán. Amb 3100m d’altura, la presència indígena és notòria. Les cholas, vestides de mil-i-un colors amb les seves polleras, em fan escoltar la llengua quechua (no quichua, d’Equador) per primera vegada. El mercat local és impressionant. És on esmorzo i dino cada dia, envoltat de tots els locals. Bàsicament, però, em dedico a descansar, prendre ibuprofens, beure mates de coca i aplicar-me les fulles a la inflamació (veurem si per art de màgia ajuden). I a celebrar la 4a Champions del Barça, és clar!

Senyora indígena, Huaráz

Les sensacions han millorat a dia d’avui i sembla que la tendinitis ha desaparegut. Demà dilluns, si tot evoluciona correctament, iniciaré la pedalada altra vegada, però a partir d’ara més amb la calma, que queden molts kms i desnivells per davant!

La sortida de Huaráz em deparava un recorregut duríssim, a la vegada que impressionant, per uns paisatges de pel·lícula, talment com els havia somniat en el seu dia. A la meva esquerra tenia el cim més alt del Perú, el Huascarán (6768m). Però no estava sol, sinó que l’acompanyaven tota una sèrie de muntanyes que conformen la Cordillera Blanca, un paradís pels amants de l’alpinisme i la naturalesa. Em disposava a creuar el PN Huascarán en 2-3 dies, segons les indicacions del mapa, que eren bastant pobres i imprecises. Portava força menjar i aigua perquè no corre gaire ningú per aquí. L’entrada al parc va ser pel camí que condueix al nevado Pasto Turi (5682m), un camí de trocha, és a dir, pedres i roques escampades per tot arreu i una mica de sorra. El trajecte prometia. Arribava el vespre i al meu voltant sols hi havia 5000s, 6000s i puna (páramo com es coneix a Equador), l’ecosistema andí que regna per sobre dels 3800m. Enmig del no-res vaig gaudir d’una de les millors acampades de la meva vida, sota un cel de mil-i-una estrelles. Ara, quina fred que feia (-15ºc)! Em vaig despertar tot sobressaltat quan vaig sentir que algú remenava les meves coses, que estaven a l’entrada de la tenda. No vaig poder evitar deixar anar un ‘quién anda ahí!‘, al més pur estil Chuck Norris. En resumides comptes, no va ser més que un gos que gratava la bossa d’escombraries del sopar de la nit anterior…

Hotel de 1000 estrelles

Això prometia

El matí següent, i a 2km d’on havia dormit, arribava a l’entrada del Parc Nacional. No sabia que estava allí, sinó, potser hagués demanat sostre per a passar-hi la nit. Pago els 5 soles pertinents i carrego més aigua. El paisatge continuava essent senzillament fabulós, més encara amb el dia esplèndit que feia. Sort del sol, que amortiguava un xic una fred terrible. Per davant meu tenia dos dies de pujada, fins culminar l’Abra Yanashalla (4720m), un dels ports amb més categoria de tota la ruta. Els desnivells eren molt pronunciats, però el què realment ho feia complicat era el ja més que conegut vent en contra. Per més inri sol aparèixer en els moments menys indicats, com per exemple la pujada a ports, i mai, mai, a favor! Fins i tot empenyent la bicicleta tenia grans dificultats per avançar. Intentava distreure’m amb la música, però res a fer. Era mentalment agotador. El mapa no era gaire concret en aquesta zona i segons aquest, anava a pas de cargol, pel què no em sorprenia gaire. De tots els trencants que havia d’agafar, cap hi apareixia. Així que cop de brúixola i endavant. Avançava i avançava, pujava i pujava, però no tenia ni idea d’on era. Al cap de 2 dies vaig creuar-me amb el primer camió i al mostrar-li el mapa perquè m’indiqués on estava, sorpresa. Només em quedaven 7 km per fer cim a l’Abra Yanashalla (4720m). El comptava fer el dia següent, així que no podia rebre millor notícia. Ja era tard i quedaven poques hores de llum, però vaig apretar les dents i cap amunt! A les 17h en punt i amb una temperatura de 2ºc, vaig arribar a dalt. Quines vistes! A la meva esquerra tenia la Cordillera Blanca i ara, a la dreta, la Cordillera Huayhuash, amb el Yerupajá (6634m) exercint de lider. Volia acampar per disfrutar d’unes vistes acollonants però m’estava pelant de fred; portava 10h pedalant/empenyent la bicicleta i l’únic que volia era una dutxa d’aigua calenta i descansar. Així que, sortosament, a 30km hi havia el primer poble, Huallanca, tot de baixada! Esquivant nombrosos gossos que sortien al meu pas mostrant unes dentadures que no tenien res a envejar a la de Michael Reiziger, per fi havia acabat el dia. Avui havia fet rècord d’altura amb la bici (4720m) i m’havia pelat de fred com mai, pel què em mereixia un premi. Després de quasi un mes en ruta obtenia la primera dutxa d’aigua (realment) calenta!

Abra Yanashalla (4720m), PN Huascarán

La sortida de Huallanca indicava l’entrada a la part nord de la Sierra Central del Perú, un territori poc explorat i visitat. Diuen que, encara que no posseeix ruïnes o jaciments mundialment coneguts ni tampoc centres turístics d’última generació, és la regió on es pot veure el Perú més proper i quotidià, on realment sobreviu l’esperit inca en la vida diària. I pel què jo he vist fins ara, així és. En el meu camí fins a Chavinillos passava per diminuts assentaments rurals omplerts de vida indígena. Fins i tot tenia alguns problemes de comunicació, ja que moltes de les persones a qui m’adreçava només parlaven i entenien quechua. Ara, no s’oblidaven de la paraula gringo, no. Malgrat tot, eren tremendament simpàtics i riallers. Era talment com retrocedir 50 anys enrere. Constantment havia d’aturar-me i baixar de la bicicleta per deixar pas als petits campesinos, nens/es de no més de 6-8 anys que s’encarregaven de dur amunt i avall el seu ramat format per ovelles, porcs, gallines, cavalls, vaques, etc. En aquesta part del viatge estava veient el Perú que no surt a les revistes, ni tampoc el Perú que venen als tours turístics.

Trànsit a les carreteres andines

Petites mirades de complicitat

Realitat andina

De bon matí i llest per començar el dia, la fred era terrible, altra vegada. Uns suant la cansalada al juny i al costat de la platja, i d’altres pelant-se de fred! Abrigat fins les celles ascendia fins la corona del Inca (3950m), d’on després baixaria fins a Huánuco, on en Carlos de CouchSurfing m’allotjaria un parell de nits. Huánuco és una ciutat de la Sierra situada a una altura relativament baixa (1950m), plena de pols i, segons indica el cartell d’entrada, “la ciudad con el mejor clima del mundo“. Em pregunto qui devia ser l’il·luminat que va deixar anar aquesta perla. Vaig aprofitar per visitar el jaciment arqueològic de Kotosh. Kotosh és conegut també com el Templo de las Manos Cruzadas degut al tresor més destacat que conté: un parell de mans de fang creuades de tamany natural. L’escultura data del 2000 aC. No se sap molt sobre la cultura Kotosh, tan sols que és una de les cultures andines més antigues.

Kotosh, Huánuco

Essent dissabte i per tal de donar una alegria a l’estómac, que de tant en tant també s’agraeix, vaig aturar-me en un restaurant de carretera per provar un dels menjars criollos (autòctons) de la Sierra peruana: la pachamanca. És un plat típic basat en la cocció de carn de vaca, chancho, pollastre i cuy, prèviament amacerats amb espècies, amb pedres roents. Del més bo que he tastat mai!

Pachamanca, plat típic de la Sierra Central

Una vegada superat el Cerro de Pasco (4330m), em trobava finalment al mig de la Sierra Central. Aquesta zona inhòspita es caracteritza pel seu paisatge de puna i multitut de llames pertot arreu. I per la fred, és clar. Una fred horrible. A mitja tarda ja glaça i, quan se’n va el sol, els carrers queden sense ni una ànima. Sovint ocurria que no podia omplir les botelles d’aigua perquè les canonades quedaven gebrades a qualsevol hora. Viure per damunt dels 4000m ha de ser força dur. La Reserva Nacional de Junín,  amb el llac Junín essent el segon més extens del país després del Titicaca, em va acompanyar durant el trajecte fins a Jauja. No sé si va ser el batut de maca que em vaig prendre per esmorzar (la maca és un fruït típic d’aquesta regió) o el bon asfalt de la carretera amb un lleuger puja-i-baixa, que vaig batre rècord de quilometratge: 170km. L’entrada a Jauja va ser força curiosa. Tinc una capacitat especial per a trobar els torrats de cada poble. I aquesta vegada no va ser-ne una excepció. Al veure’m arribar van venir a buscar-me per tal de convidar-me a un got de cervesa. No era qüestió de fer-los un lleig i au, ja hi som pel tros. Per si no en tenia prou amb la mataroniana jornada ciclística, el parell d’hores compartides amb aquests artistes em van deixar fet pols. De negra nit i amb la vista ben enterbolida, vaig entrar al primer hostal que vaig trobar. I avui he arribat a Huancayo, situada a la falda de la vall de Mantaro, on descansaré un parell de dies abans d’afrontar les properes etapes.

Llames a la puna

Llames a la puna

Maca, un fruït típic de la Sierra Cental

Els torrats de Sausa

Molts em van dir que vaig ser partícep d’un moment històric del Perú. Aquest diumenge es van celebrar les eleccions nacionals. Els dos candidats eren Keiko Fujimori (Fuerza 2011), filla del dictador Alberto Fujimori, i el comandant Ollanta Humala (Gana Perú). La victòria va ser per Ollanta i d’una manera molt justa (51,5%). Des que vaig entrar al Perú constantment demanava l’opinió de la gent respecte els dos candidats. Mai vaig trobar unanimitat en la resposta d’aquests i això sembla haver-se reflectit en els resultats finals. Vaig escoltar discursos de tots els colors. Una síntesi d’aquests vindria a ser la següent. Els partidaris de Keiko veien en ella la continuació del modus operandi polític que va utilitzar el seu pare, Alberto Fujimori, des dels 90. Aquest va aconseguir treure un Perú de la pobresa i encaminar-lo cap a uns temps de prosperitat i creixement. Tot això, però, sota un context de corrupció general (apropriació de diners públics) i crims de la humanitat. Per aquest motiu està complint condemna en l’actualitat. Malgrat tot, els partidaris de Keiko pensaven que el fi justifica els mitjans i acceptaven les accions de corrupció que va portar Perú a una millora econòmica com a legítimes. A l’altra banda, el comandant Ollanta Humala. L’opció del cambio, com ho deien aquí. Per a molts, qualsevol opció que acabés amb la dinastia dels Fujimori era bona. I aquí és on Ollanta tenia el seu paper. Polític i militar retirat, el seu discurs es basava en l’aplicació d’un socialisme a la república de Perú. Conversant amb els partidaris d’Ollanta, la meva pregunta sempre era la mateixa: “¿y no tenéis miedo de que Perú pueda convertirse en una nueva Venezuela de Chávez, Cuba de Castro o Chile de Pinochet, con un ex-militar al poder?”. Sens dubte és una qüestió de risc inherent que comporta el present canvi, de la mateixa manera que ho corrobora una caiguda de la Borsa de Perú d’un 14% l’endemà de les eleccions. No obstant, si un aspecte em va quedar clar va ser el fet que la població no permetrà que això passi. Amb pocs dies vaig escoltar de manera freqüent l’expressió ‘levantamiento del pueblo’. Ara, la mà d’un militar no sol ser de goma.

Salut

Anuncis

8 pensaments sobre “Els Andes en estat pur

  1. Anims gerard!!!segur que tacabes recuperant del tot pero ja esta be plantejarsho amb mes calma!et volem senceeer de tornada eh jeje mha fet molta gracia veure’t cuinant amb la marca blanca de la samarreta i els mitjons 😉 marca de ciclista!
    Un petonaaas i endavant!!

  2. Estàs sec que cremes! Ara, fort com una roca, eh?
    Segueix així, llegir-te és una passada i fa créixer (encara més) la meva admiració cap a tu.

    Felicitats pel Barça, ens hagués encantat celebrar-ho amb tu!

    Miro de trucarte aquesta setmana. Tens encara el mòbil peruà? Quines hores catalanes són les millors?

    Abraçada!!!

  3. Gran Gerard! Molt gran el que estas fent! quina gràcia veure com tens una samarreta permanent jejejeje! Espero que et recuperis ràpid i pensa que no hi ha cap pressa (no por mas correr, antes va a amanecer), gaudeix de tots els moments! una abraçada!

    Biel

  4. Ei nanu molt gran el que estas fent!!! i tal com expliques les teves vivències venen ganes de llegir aquest bloc que t’estàs currant.
    Lo de la tendinitis en part pot ser per l’altura del seient; al no estirar bé la cama, si t’en recordes a Slovenia em va passar i ho vaig solventar així. Pro aquestes tirades tant llargues amb el pes que duus han de cascar bastant.
    I aquesta gent que et diu gringo digals-hi que vigilin amb els empordanesos i tot radera els hi fots un rot dels teus 🙂
    Vinga Gerard a disfrutar de la vida (a cops de pedal)

    Visca el Barça i visca Catalunya!!!

  5. La frase que m’ha vingut al cap al veure els barrets: “Hey those hats are a rude copy of our truly-texan-cowboy hats!! Dammit!!”

    No se t’acudeixi mai retornar una resposta en anglès amb accent texà quan et titllin de gringo!! hahaha

    Salut als aquiles, molts ánims en el camí i una abraçada !!

  6. Suposo que vas poder gaudir del partidet de costellada que ens va oferir el nostre equipet… Espero que el partit d’ahir t’hagi curat tots els mals i et doni les energies necessàries per tirar endavant!
    Des d’aquí t’anem seguint!
    Petons antonelians **

  7. És genial poder llegir tot el que escrius. M’encanta, i el millor de tot és que sempre aconsegueixes que formem part de la teva història, ens fas viure les teves aventures de ben a prop. Segueix així!!
    Després de veure una foto de cos sencer, estàs ben primet, ara, fibrat com un roure!!!
    Disfruta moltíssim!! I segueix explicant-nos les teves aventures, son genials per desconnectar de tot!

    Una abraçada ben forta.

  8. Veo que ese jersey ha dejado marcas en el cuerpo mi ciclista favorito… 😉
    Tómalo suave y disfruta al máximo porque después de unos días solo quedarán los recuerdos de estos momentos de aventura.

    Un beso y la mejor de las suertes!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s