Un desert de color blanc

P1000650Bolívia, amb deu milions i mig d’habitants i una població indígena que ronda el 63%, és un dels països amb menys recursos i alhora més exòtics de Sud Amèrica. Pedalar en una altura mitjana de 4000 metres immers en temperatures extremes suposa tot un repte per als ciclistes, diuen. Tot i així, tenia moltes ganes d’arribar-hi, encara que la primera parada fos Copacabana, un poble tremendament turístic que no representa en absolut el què és aquesta república presidencialista. Les primeres impressions del país no van ser gaire diferents de l’altiplano peruà: la gent és físicament igual, com també ho és el seu accent i el paisatge.

“Bienvenidos a Bolivia”

Després de 6 dies non-stop i 556km ens mereixíem un parell de dies de repòs. L’endemà d’arribar vam anar al port en busca d’un vaixell que ens portés a la famosa Isla del Sol, però no ens vam adonar que havíem d’avançar el rellotge 1h, així que vam fer salat. Malgrat tot, una posta de sol espectacular des del Cerro Calvario (3966m) va arreglar la tarda.  El dia següent vam enfilar-nos en una barca de fusta poc més que xunga i després de 2h de xup-xup posàvem peu a l’illa. La Isla del Sol és l’illa més gran del llac Titicaca i el seu nom significa “roca del puma”. La major part de l’illa està habitada per població indígena d’origen qechua i aymara, i es dediquen a l’agricultura, l’artesania i al turisme, essent desenvolupat aquest últim de manera descontrolada i massificada. No obstant, la Isla del Sol és preciosa. Mai hauria pensat que en una altura de 3900m hi podia haver racons totalment mediterranis, quina sorpresa. Llàstima que l’aigua estava gelada, sinó…

Posta de sol des de Cerro Calvario (3966m), Copacabana

Sabor mediterrani, Isla del Sol

Realitat o ficció?, Isla del Sol

Aymara, Isla del Sol

Cordillera Real, Bolívia

Ara posàvem rumb a La Paz, capital del país creia jo, o almenys així m’ho van ensenyar a escola. Es veu que La Paz és la seu del govern, mentre que Sucre és la capital de Bolívia. Sortint de Copacabana el temps es va tornar a girar i vinga, pluja, altura i llavors neu. Xop de cap i peus, se’m van congelar les mans, literalment. Estàvem a -10ºc i seguíem pujant. Va ser una de les sensacions més dures que mai he experimentat i no vaig poder contenir les llàgrimes de dolor. Per sort, a l’altra banda del muntanyot hi feia sol, tot i que la fred persistia. Amb un mate calent i la versió boliviana dels sonsos, els “ispi”, ens recuperàvem d’una etapa realment dura. Llavors tocava escapolir-nos entre combis assessines i conductors temeraris fins arribar a El Alto. D’allí, la vista panoràmica de La Paz et deixa bocabadat. En primer lloc, perquè 1’5 milions de persones viuen en un autèntic replà, que fa d’aquesta ciutat un espai de vertigen. I en segon lloc, perquè està emmurallada per unes muntanyes gegants tals com l’Illimani (6462m), el Sajama (6542m) o el Huayna Potosí (6088m). A La Paz, en Sam i jo ens separarem. Ell espera un pneumàtic provinent d’UK i jo posaré rumb cap a Oruro i el Salar de Uyuni demà dissabte.

“Ispi”, els sonsos bolivians

Majestuositat de barri, Bolívia

Illimani (6462) i La Paz, Bolívia

Havent descansat un parell de dies a La Paz i amb les piles carregades al màxim pel què venia, abandonava la capital boliviana enfilant-me per les seves rampes fins passar El Alto. A partir d’aleshores el tràfic dens i carregat m’acompanyaria uns quants quilòmetres, a la vegada que el paisatge anava desapareixent de manera progressiva. Enrere deixava les impressionants muntanyes que circunden La Paz i ho canviava, ara, per un entorn solitari, d’estepa, sols habitat per pobles fantasmes i quatre llames. En una paradeta per omplir l’estómac vaig coincidir amb un petit casament local del qual, cames ajudeu-me, vaig aconseguir marxar abans que em fessin caure rodó de cervesa.

Casament local, Bolívia

Llac Poópo, Bolívia

Competència, Challapata

Companyia, Bolívia

No-res, Bolívia

Espectadors locals, Bolívia

La tònica habitual de Bolívia en aquesta època (estació seca) és la fred, una fred extrema que arriba al seu punt àlgid a les nits, congelant el mercuri a -15ºc. Amb aquest panorama, i el que venia de Perú, el meu cos començava a fer mella i un gran torrat no va trigar gaire a aparèixer. Avui dia encara l’arrastro.

Anar fent via arribava a Oruro, últim punt de civilització abans d’endinsar-me a la Bolívia profunda. Per a celebrar-ho, vaig permetre’m uns luxes que sabia tardarien en repetir-se: una pizza, un carregament de fruites i verdures. L’endemà passava pel costat del bonic llac Poópo. En petits assentaments rurals que em trobava, aprofitava per menjar als petits mercats locals, on apaivagava la curiositat de la gent al voltant de la bicicleta. A partir d’aquí deixaria l’asfalt durants un parell de setmanes. La bona vida s’havia acabat.

Els camins de Bolívia són un tant especials, si així es pot dir. A Bolívia, per camins, s’ha d’entendre una via composta per sorra, pedra i calamina (roderes dels jeeps), pel que empènyer la bicicleta durant unes quantes hores esdevé una activitat (quasi) diària. Així que més val agafar-s’ho amb calma!

Per arribar al Salar de Uyuni tenia com a referència el volcà Tunupa (5432m), i pràcticament havia de rodejar-lo fins arribar a Tahua, punt d’inici de la travessia salar. Últim rampot de 17% i ja hi som. La primera vista del Salar impressiona, sembla de mentida. Veure reflectides les imatges dels seus voltants a la sal sembla una il·lusió òptica. El que no ho era, d’il·lusió òptica, era l’aigua que inundava el Salar. Si estem a l’estació seca! No les tenia totes… però en un acte de pit i collons més que mai, vaig decidir emprendre la marxa cap a la Isla Incahuasi (o Isla del Pescado), situada lluny a l’horitzó, com un granet, exactament a 37km. Pam. Mitja roda enfonsada al fang. Comencem bé! Per sort eren els fangars que precedien el salar. Primers crac crac per sobre la sal. Quina sensació. Força surrealista tot plegat. Semblava estar pedalant per un llac nevat, amb la mateixa por que el gel es trenqués en qualsevol moment. Però 10 minuts més tard apareixia l’aigua, més o menys un pam. Les plaques de sal no estaven compactes entre sí, sinó que uns 5 cm les separaven, pel que els sotracs eren constants. Roba d’aigua, guants d’aigua (en algun moment han funcionat?), abrics i endavant. Després de 10km n’estava fart, ja en tenia prou. La sal m’havia entrat a tots i cada un dels racons més inhòspits del meu cos, s’havia enganxat a tota la bicicleta i m’havia deixat la roba feta un nyap. La barreja de sal i sol em cremaven la cara a nivells estratosfèrics malgrat l’abundant protecció solar. Finalment, al cap de 5h arribava a la Isla Incahuasi (Casa del Inca, en qechua), plena de turistes. Per sorpresa meva aquests em van rebre amb una ovació sonada. I jo pensant: “A qui aplaudiu? Aquí l’únic pallús que arriba ben putejat sóc jo, mentre vosaltres esteu disfrutant de l’illa!”. Tenia en ment fer nit a l’illa però estava tenint molts mals de cap amb els peus. Se’m congelaven per segons! Així que preguntant i preguntant als diversos xofers de jeeps turístics per si em podien portar a l’altra banda del Salar (uns 43km), vaig trobar-ne un, l’últim, que va accedir-hi. Suposo que les pintes que portava i la cara que duia van guanyar-se la seva ànima. A la vesprada arribava a Villa Candelaria on, del no-res, hi havia un hostal de sal que posava punt i final a un dia dur, molt dur.

Postes de sol salades, Tahua

Desfil·lada popular, Salar de Uyuni

Un clàssic, Salar de Uyuni

Realitat o miratge, Salar de Uyuni

Isla Incahuasi, Salar de Uyuni

Molta fred igual a cremades, Salar de Uyuni

Vesprades taronges, Villa Candelaria

L’endemà, havent tret uns quants kg de sal de la bicicleta, posava rumb altra vegada, però en una direcció nova. Després del Salar de Uyuni m’havia de dirigir al sud del país per la famosa ruta de Lagunas Coloradas, una ruta que transcorre entre els 4300 i 4900m d’altura i molts la titllen com “uns dels llocs més verges i inverossímils del planeta”. Malauradament, degut a les intenses nevades de fa 10 dies que han deixat mitja Bolívia emblanquinada, la ruta està tancada i no se sap quan tornarà a estar oberta. M’hagués encantat rodar per aquelles contrades, però contra la mare naturalesa poca cosa es pot fer. Qui vulgui fer-se una idea més clara del què estic parlant, pot mirar la brutal crònica/fotos del fotograf català Marc Hors. Així que tocava fer canvi de plans. La sortida més sensata que tenia era per l’oest, per Avaroa.

Decepcionat per perdre’m uns dels punts àlgids del viatge, un dels racons que més esperava conèixer, em disposava a deixar Bolívia camí de Xile. Però aquest país andí no volia acomiadar-se de mi sense mostrar-me tot el seu potencial. Els 300km que em separaven de la frontera van ser una autèntica bogeria. Camins intransitables de sorra, pedres, calamina i ara, per més inri, un vent de cares provinent del sud-oest que arribava a ratxes de 80km/h. Això no era gaire divertit, i menys encara haver de fer-ho 7 dies seguits. Aquesta zona del país era quasi desèrtica per complet. Trobar menjar i aigua no era impossible però sí una tasca complicada. No parlo de trobar productes delicatessen, sinó pa, verdura i fruita. Més d’un dia vaig haver d’atipar-me a base de pa sec de dies anteriors. Tot plegat conformava un panorama bastant atípic per a un ciclista de pa sucat amb oli. Un dels punts que més em va portar de corcoll va ser l’ubicació dels camins. Si un tret distintiu caracteritza Bolívia és la nul·la senyalització dels camins. No parlo carreteres, dic camins. Et diuen “sigue el sur-oeste”. Fet! T’encamines cap allí i, de cop i volta, apareixen tres trencants. Segueixes el que va d’acord amb la teva direcció i, novament, es desdobla. Per aquest motiu em vaig perdre dues vegades. Però amb una santa flor al cul un jeep em va dur al trencant correcte. Anava cap a un altre salar…  hagués anat bé! Per fi, després de suar la cansalada, arribava a la frontera boliviana amb Xile: Avaroa. El funcionari em va veure tan apurat que sense dir res em va obsequiar amb una ampolla d’aigua d’1’5L, tot un luxe! Quatre tràmits a la frontera xilena, Ollagüe, inspecció de totes i cada una de les alforges per veure si traginava productes vegetals/càrnics no declarats (?), i au, ja som a Xile!

Farra andina, Bolívia

Dilema diari, Bolívia

Vent de cares, Bolívia

Volcà Ollagüe (5868m), Xile

Un ciclista?, Bolívia

Fent un recompte ràpid, han sigut quasi 1000 kms a Bolívia. Sense cap mena de dubte, Bolívia ha estat el país més difícil pel qual mai he corregut. La climatologia extrema, els vents huracanats, la fàcil possibilitat de perdre’s entre el no-res, la dificultat (a vegades) per trobar aliments i aigua, els camins de pedra/sorra/calamina i l’altura (altura mitjana de 4000m), han fet d’aquestes setmanes un repte diari i no pas un orgasme ciclístic. Ara, a Bolívia he trobat una gent encantadora, senzilla i hospitalària, uns paisatges dignes d’un altre planeta i una manera de viure dura, que dignifica per se molts dels seus habitants. Per a mi, Bolívia marca un abans i un després quant a tot allò relacionat amb la bicicleta.

Anuncis

8 pensaments sobre “Un desert de color blanc

  1. Deu ni do, sí que sembla el mediterrani! Abriga’t força que el fred andí no deu ser pas cap tonteria! Una abraçada des de la calor empordanenca!

  2. No sé tu, però jo ja els compto, eh? 42 dies!

    Suposo que no et donarà temps d’arribar a Santiago pedalant, però Perú ja el tens a la butxaca. Ara Bolívia i el que puguis de Xile, endavant!

    Una abraçada!

  3. Espectacular Gerard!
    M’agraden moltíssim les fotografies i les croniques que escrius!
    Disfruta-ho molt i ens ho expliques a la tornada!
    Fins aviat!!
    mariona

  4. Nanuuuuuu!!!!
    No tornis!!! espera’ns a la Isla del Sol aquesta!! que guapo! venia de pet cap allà… Ara amb aquesta fred que expliques ara mateix no em ve massa de gust pq aquí entre piscines i platjes s’hi està molt bé!!

    19 d’Agost??? em moro de ganes!

  5. buaaa!! increible que en un llac a tanta alçada hi hagin aquests paissatges mediterranis…no m’ho hagues imaginat mai!!! Increible també la densitat de les cases de La PAz, no voldria pas perdrem per allà mig jeje

    Bé, molts ànims en aquesta altra etapaaa solitaria! de ben segur que trobaràs a faltar la cmpanyia, però abriga’t bé i endavant!

    Ja veus que tenim moltes ganes de que tornis!!!

    Una abraçadaa des del teu estimat mediterrani 🙂

  6. Gerard, molt xules les fotos i la veritat que no sabia que escribissis tan bé, encara et presentaràs a un premi de narrativa catalana…jeje
    Segueix disfrutant el dia a dia!!! una abraçada!!

  7. Gerard ja hi comença a fer fred de debo sembla!!! Unes bones fotos si, ara vols creuar el Salar d’Uyuni he vist fotos és inmens, ja cal que t’hi portis moltíssima aigua, espero que estiguis bé i ànims que aviat et tenim aqui! una abraçada!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s