Xile i més Xile

Havia entrat a Xile amb un desgast considerable després de les últimes setmanes a Bolívia. A Ollagüe, primer poblet xilè a l’altra banda de la frontera amb Avaroa, tenia la intenció de descansar un xic ja que amb els peus fets un nyap, poc podia pedalar. La propera població era Calama i estava a 200km de distància, havent-hi entremig absolutament res, tan sols una companyia minera. Així que la millor opció era agafar un autobús. Mentre dinava en una modesta posada vaig conèixer un parell de treballadors que marxaven en breu cap a Calama amb la seva pick-up. Amablement van accedir a dur-me, tot i que a Xile està prohibit portar persones a la part descoberta del 4×4. El trajecte d’Ollagüe fins a Calama va ser realment impressionant. Muntanyes i volcans nevats, salars, flamencs rosats i pedra, molta pedra. Vam veure de ben aprop el volcà Ollagüe (5868m), que curiosament fumejava,  el San Pablo (6092m) i el San Pedro (6145m). També vam creuar el Salar de Carcote i el Salar de Ascotán, que picturescos amb el blanc de la neu al fons, poc tenien a envejar al Salar de Uyuni. Els voltants eren completament desèrtics, àrids, sense cap forma de vida animal ni vegetal. L’únic senyal de civilització era la mina d’Ascotán i els seus pocs treballadors. El viatge va ser entretingut de per sí, però a més, aquesta parella de xilens eren uns bons catxondos, talment com si fossin extrets d’una pel·lícula de comèdia.

Volcà San Pedro (6145m) i San Pablo (6092m)

Infinitat de volcans, Xile

Calama, ciutat ubicada al mig del desert, va ser el retorn a la civilització després d’unes setmanes a Bolívia. Trobar-me novament amb plenitut de fruites, verdures, gal·letes, etc. va ser com un regal caigut del cel. És curiós com aprecies determinades coses, el que dónes per sentat, quan no les tens. A la vegada, però, em sentia com peix fora de l’aigua. Trànsit, xivarri, consells dels policies de cares al complicat vespre… eren coses que em venien de nou, ara. Vaig dirigir-me a l’oficina de turisme per inscriure’m al bus que gratuïtament et porta a la mina de Chuquicamata, un de les mines de coure més grans del món. Malauradament la llista estava plena des de feia una setmana, així que no vaig poder-hi anar. Tampoc contemplava l’opció d’anar-hi pel meu compte ja que sense aquest bus no està permés l’accés a l’interior de la mina.

Sols desèrtics, Baquedano

Tròpic de Capricorni, Xile

L’endemà posava rumb a Antofagasta, a la costa. Tres setmanes a Bolívia, per sobre dels 4000m d’altitut, m’havien dopat de mala manera a base de glòbuls vermells. Ara que anava descendint progressivament ho notava, i de quina manera! El meu cor semblava estar de vacances, no pujava de pulsacions. Vaig arribar a Baquedano, una petita població engreixada per l’alta activitat minera de la zona. Les nits, allà, encara eren fredes i no tenia ganes d’acampar. Venia gelant-me de feia dies i un sostre s’agrairïa. El que no esperava era que els preus d’allí fossin tan desorbitats. No hi havien hostals, sinó petits dormitoris que els restaurants o els propis particulars llogaven a les empreses mineres. I eren més cars que els del centre d’una cutat! No tenia ganes de sobrepassar amb escreix el meu pressupost diari (aquí a Xile és un assumpte complicat, tot és car, o millor dit, hi ha preus europeus), així que vaig anar als diferents centres municipals de la localitat. Cap d’ells volia donar-me aixopluc. Finalment en Victor, de la policia local, em va cedir un petit tros de terra per a ficar-hi el meu sac. Ara, havia d’anar-hi a partir de les 21h i marxar abans de les 6h perquè el seu jefe no li havia donat el vist-i-plau. Malgrat tot, ell estava disposat a donar-me un cop de mà. Un bon paio! Va ser curiós dormir en una comissaria (sense haver fet cap disbarat). A més, en Victor va tenir el detall de portar-me el sopar que havia sobrat. I ja se sap que l’estómac d’un ciclista sempre té un racó buit…

Arribar a Antofagasta suposava el reencontrament amb el Pacífic; des d’Equador que no el veia. I ja en tenia ganes. Bona temperatura i pantalons curts, quin luxe. És una ciutat gran, turística i amb un important port marítim. No sé què em passava, però tot el dia, a tota hora, tenia una gana de llop. Crec que l’estómac se’m va obrir novament, i de quina manera. Antofagasta està inserta en una de les regions més pròsperes del territori nacional. La seva activitat principal és la mineria, que representa, en promig, més del 57% de l’activitat econòmica regional. Reforça la vocació minera d’aquesta regió el fet que més del 45% del PIB miner de tot el país es genera aquí, agafant el timó en la producció de coure. Tot això és sinònim de gran porqueria, potser en quantitats industrials, a la vora de la ciutat.

Havent descansat, havent-me alimentat com feia temps que no ho feia i havent estudiat el mapa per a les properes jornades, vaig decidir creuar el desert d’Atacama, el desert més àrid del planeta. El desert d’Atacama està emmarcat per la serralada dels Andes i la costa, cobrint uns 105.000km2. Proveït de fruita, fideus i aigua, em disposava a començar la travessa. M’esperava creuar el que apareix a la televisió quan fan les retransmissions del Dakar (la nova versió sud americana), però no va ser així, no. Una carretera en excel·lent estat i ben senyalitzada recorre tots i cadascun dels 150km que separen el desert de la costa. Quina (grata) sorpresa! El que no sabia és que els deserts també tenien pendents. D’Antofagasta, a cota zero, fins assolir el punt més alt del desert vaig haver de pujar fins als 2000m d’altura. El trajecte va ser tranquil, sense el pas de gaires cotxes ni camions. Un excés de confiança al no portar prou aigua em va deixar sec. Carregava 3’5L d’aigua i sabia, segons m’havien dit, que un camió cisterna portava aigua a un observatori tres cops al dia. Encara l’espero. Afortunadament, i agraïnt l’hospitalitat xilena, els pocs cotxes amb els quals em vaig creuar no van dubtar ni un segon a donar-me allò que portaven: 5L d’aigua, 2 sucs i un parell d’entrepans. Amb això arribaria a l’altra banda del desert, tindria aigua per cuinar i per als propers 100km. Entrada la tarda i cansat de rodar, vaig mirar el mapa i hi apareixia un observatori no gaire lluny d’on estava. Això significava que havia d’haver-hi un cel ben parit entrada la vesprada. No m’ho vaig pensar gaire i vaig llençar el sac de dormir a la primera esplanada lliure de roques al marge de la carretera. Volia gaudir d’aquell prometedor espectacle astronòmic des de l’escalfor del meu sac. I així va ser. Quina nit. Una nit d’aquelles que es recorden, intenses, i que donen sentit a tantes i tantes hores damunt del seient de la bicicleta. Va ser una nit banyada d’estrelles irradiants al desert més àrid del món. La lluna il·luminava l’entorn d’una manera fantasmagòrica, fent inútil l’ús del frontal. Un silenci absolut i un cel de mil-i-una estrelles posaven color i banda sonora a una nit memorable.

L’única ombra que vaig trobar en 150km, Desierto de Atacama

Bivac deluxe, Desierto de Atacama

Infinit, Desierto de Atacama

150km de calor, Desierto de Atacama

El dia següent l’espetec de sol em va despertar. Tenia 100km per endavant, els últims 30 de baixada. Anava pujant i baixant les ondulacions del desert quan el comptaquilòmetres va marcar la xifra rècord de velocitat fins a dia d’avui: 80km/h. Sort que sovint reviso la tornilleria… Arribava a Paposo, altra vegada al Pacífic. Curiosament a nivell de mar feia més fred que a 2000m d’altura. També hi havia una mena de boira densa i espessa. Era la famosa camanchaca, com bé em dirien més tard, una boira que cobreix el nord de la costa xilena amb una condensació que prové dels vents desèrtics i l’anticicló del Pacífic. Paposo és un petit assentament pescador de poc més de 300 habitants. Em vaig allotjar amb una família local que, per un preu mòdic, em van tractar com un més de la família, especialment l’àvia, que volia m’endugués un sac de menjar! A la costa es respirava un aire diferent, un aire de tranquil·litat i armonia. Després de tant temps agraïa menjar peix, una cojinoa, concretament. Què bona! Vaig sortir a comprar pa i em vaig trobar l’Eduardo, un pescador local, arreglant la seva xarxa. Em va explicar la varietat de peix local, que no dista gaire del que agafen al Mediterrani, i les seves històries a alta mar. Aquí també mengen garoines em va comentar, serà qüestió de llançar-me a l’aigua! Preguntant-li si havien arribat les embarcacions d’arrastre, em va respondre no taxativament. Va afegir-hi que, en cas de fer-ho, no dubtarien en cremar-les, literalment.

Paposo, Xile

Modus vivendi, costa xilena

Pesca, Xile

Platja, Taltal

Reencontrament, Taltal

Millor moment del dia: entrepà de pa amb tomàquet, Xile

Vorejant i serpentejant la geografia costanera avui arribava a Taltal, una altra població d’uns 16000 habitants dedicada a la pesca. No només es dediquen a aquest sector, sinó també a la mineria. Havia pensat fotre’m una capbussada encara que fa bastanta rispa, però les plantes mineres situades a uns 50m de la platja em van fer canviar d’opinió.

Passar de Bolívia a Xile, del país més pobre al país més ric de Sud Amèrica, és un canvi notable. Un canvi en molts aspectes. L’estat de les carreteres, la manera de conduir, el menjar, els preus, les converses, l’aspecte general dels poblets. etc. Un altre món, a vegades. Per ara Xile m’està oferint una cara graciosa, igual que l’accent andalús dels seus habitants. La costa xilena era una zona que a l’inici del viatge no contemplava realitzar però, degut a canvis a la climatologia (neu), he hagut de canviar els meus plans. Deixo la muntanya pel mar i, essent un peix fregit (així ens anomenen als de Palafrugell), no em desagrada pas.

Les etapes costaneres s’estaven acabant abans de trobar-me amb l’avorrida i monòtona Panamericana en direcció sud cap a la capital. Sortia de Taltal enfrontant-me, com venia essent costum des de Bolívia, amb un fort vent en contra que em dificultava la suma de quilòmetres. Sort de la música, que m’ajudava a passar les hores més ràpidament entre un entorn àrid i desèrtic. A Las Bombas vaig carregar aigua per passar la nit al PN Pan de Azúcar, caracteritzat per les seves boniques cales i els càctus endèmics Copiapoa. Es notava que tornava a acostar-me al mar perquè la humitat era altíssima. Brut, ple de pols i enganxifós de totes bandes, vaig arribar a la platja ben entrada la nit. Al fons vaig divisar unes quantes cabanyes que van resultar ser dels pescadors. Vaig anar-hi i els preus eren desorbitats. Sols vaig comprar una mica de fruita i verdura per sopar. A la mateixa Caleta Pan de Azúcar hi havia una zona de càmping. Bé, era un sostre i una petita paret de mig metre que protegia de la brisa del mar. Quan em disposava anar cap allí per a passar-hi la nit, una dona em va dir que s’havia de pagar. Cap problema. Tot sigui pel manteniment d’aquest paratge natural. Però tu… 15.000 pesos, uns 22€! Què ens hem tornat boig, li vaig dir? Una cosa és pagar un preu simbòlic i una altra aquest robatori. Vaig dir-li que me n’anava a acampar a un altre lloc, però quan era negra nit i no corria ni una ànima, vaig tornar cap allí i vaig estirar el sac sota la paret de mig metre. Cuinant amb tant silenci com m’era possible i no utilitzant el frontal vaig anar a dormir sense ser descobert. Em vaig aixecar amb el sac negat d’aigua per la humitat, però almenys m’havia estalviat uns bons calerons.

PN Pan de Azúcar, Xile

Ondulacions, PN Pan de Azúcar

 

Bivac, Caleta Pan de Azúcar

Càctus endèmic Copiapoas Cinerascens, PN Pan de Azúcar

L’endemà m’esperava una etapa molt suau, tot just 27 km. Creuava el PN Pan de Azúcar arribant al poble de Chañaral. A mesura que avançava anava trobant platges molt maques. Llàstima del mal temps i la camanchaca, que no permetien gaudir d’aquests bells paratges amb la seva màxima esplandor. Ja a Chañaral, em vaig allotjar a casa d’una senyora particular que llogava habitacions. Quan vaig veure on m’havia ficat, vaig entendre ràpidament per què el preu era tan barat. El dia següent em vaig llevar cansat, amb el cos sense forces. Tenia intenció de continuar pedalant però no tenia esma per fer-ho, així que vaig agafar-me un dia lliure. Si una cosa vaig aprendre durant aquest viatge, va ser saber escoltar el cos. I així vaig fer-ho. L’endemà, més recuperat, vaig seguir la tònica dels últims dies i vaig fer 100km. Però amb no gaire tranquil·litat, ja que l’incessant vent en contra començava a debilitar-me mentalment a marxes forçades. El fet de transitar per carreteres amb un tràfic de cotxes i camions força dens tampoc hi ajudava. Així no era com volia acabar el viatge. Malgrat tot, arribava a Caldera.

Caletes, PN Pan de Azúcar

Espectadors marítims, Chañaral

Volant, costa Xile

No ho hagués dit al començament del viatge …

Port marítim, Caldera

Aquell dia vaig tenir dificultats per aixecar-me. Per primera vegada en els 3 mesos de viatge, no tenia ganes de pedalar. No és que tingués per davant una jornada dura, com podia haver tingut altres dies, sinó tot el contrari. Carretera, desnivells acceptables, aigua i menjar a dojo. Però on era la motivació? Estar rodant per la Panamericana, envoltat d’un paisatge àrid i desèrtic, amb uns preus desorbitats degut al turisme i a la mineria, i amb un trànsit dens, no era el meu somni. La part dels Andes que volia descobrir fins arribar a Santiago no era aquesta, sinó el nord-oest d’Argentina. Per les intenses nevades de les últimes setmanes aquella zona quedava totalment emblanquinada, de manera que no hi podia accedir amb bicicleta. I aquesta era l’única opció viable per arribar a la capital de Xile. Amb més penes que treballs i rumiant massa, posava els peus a Copiapó. Mentalment havia acabat el viatge. Era absurd continuar pedalant sense ganes ni motivació. Menys encara per la Panamericana, prohibida per a les bicicletes en molts trams i perillosa pel dens tràfic de camions. Estava decidit. D’aquí, Copiapó, agafaria un autobús fins Santiago de Chile (800km, 10h).

Santiago de Chile, una de les capitals sudamericanes amb més contaminació, em va rebre amb un cel negre i un bon ruixat. Durant la propera setmana m’allotjaria a casa d’en Pedro, un contacte via Warmshowers i, a més, era una Casa de Ciclistas. Per arribar a casa seva, situada a 20km del centre, vaig haver de creuar la ciutat de Santiago, que no és poca cosa. El trànsit de bojos i el poc espai per a circular-hi amb bicicleta em van obsequiar amb 2h de pura adrenalina.

La capital de Chile, Santiago, tenia totes les simil·lituds possibles a una capital europea o millor dit, americana. Enrera quedaven els paisatges i la gent indígena dels Andes, les cultures precolombines i tantes altres coses. Ara, va ser de gran ajuda per tal de socialitzar-me novament. Bé, comprar-me uns texans i una samarreta després de vestir la mateixa roba (i calçotets, en singular) durant 3 mesos seguits també devia facilitar-ho. Va ser una setmana entretinguda on vaig conèixer el centre de la ciutat i els seus monuments i museus. També vaig poder gaudir de la nit xilena, d’unes parrillades de carn increïblement bones (i abundants, tot sigui dit), d’unes sortides amb una Cannondale de rodes 29″ i 2 plats pels corriols de les muntanyes que envolten la capital i com és normal, d’un merescut descans. Ah! I tastar els esprais de pebre que els carabineros (policia) llançaven per foragitar la revolta estudiantil contra l’actual sistema educatiu de Xile.

A fer ports de muntanya als voltants de Santiago, ara sense pes!

Els aires i l’altitut dels Andes van canviar un xic la meva bicicleta

Una autèntica parrillada xilena amb en Pedro

Passaven els dies i s’acostava l’hora de tornar a casa. Després de 10 mesos a l’estranger, 7 treballant a Equador i poc més de 3 recorrent els Andes a cop de pedal, la veritat és que sentava bé. Per davant tenia un maratonià viatge amb avió. En primer lloc, 3h i mitja de Santiago a Sao Paulo. A Sao Paulo una escala de 13h i després 11h de vol fins la ciutat comtal, Barcelona. Va ser molt emotiva la rebuda dels meus pares i el meu germà. I també va venir la Tosca, la gossa, que havia crescut tant que ni la reconeixia. La capsa de cartró havia arribat intacta com també ho va fer l’alforja amb la tenda de campanya i altre material. Per acabar-ho de rematar, els amics em van sorprendre amb un acompanyament ciclista amb un final amb pancarta inclosa davant de casa. Què grans!

Hora de tornar cap a casa

L’esperada rebuda

I l’última sorpresa del viatge

El viatge s’havia acabat i el meu somni s’havia complert. Però no és tot. Dins el meu cap ja rutllen pròximes aventures amb bicicleta. Qüestió de temps…

Salut

Anuncis

15 pensaments sobre “Xile i més Xile

  1. gerard!!! que gran que ets!!! vinga que ja ho tens això 😉 molta sort per l’atacama. el meu company de feina xilè m’ha dit que si l’atravesses en bici, t’aconsegueix estància a casa seva, just a la panamericana arribant a Santiago. o sigui que força als pedals. fins d’aqui res!!

  2. Geraaaaaaaaaaaard!!!! deunidooo quin patiment!! ja es veu als peus de hobbit que va ser molt dur….pero la foto del salar de Uyuni es impressionant!! espero que ja estiguis recuperat. Molts ànims en aquesta ultima etapa per Xile, estàs fet un crack :)) estem amb tu! i si necessites allotjament a Santiago, let me know!!

    PD: la foto empenyent la bicicleta es genial! reflecteix ben be com deuries sentir-te en aquells moments, que la bicicleta era molt feixuga!!

    Amb moltes ganes de veure’t! petonàs!

  3. Amb dues paraules…. Im-pressionant!!! Realment per a poder assolir això s’ha d’estar fet d’una altra pasta… Admiro moltissim tot el que estàs passant, ja que encara que ara ho estiguis passant “puta” en alguns trams, d’aquí a un temps quan hi pensis, només et quedaran els bons moments, ja que aquests mai s’obliden!

    Moltissims ànims per Xile, i endavant!

    Una abraçada!!

  4. Impressionant Gerard!!! És meravellós tot això que vas conseguint dia a dia!! Et felicito perquè, a part de ser molt bo relatant la teva aventura, estàs fent realitat un gran repte, i això no té preu!!

    Molts ànims, i endavant!! Ja ho tens!

  5. Mucho más que impresionante… sigue adelante amigo, tus relatos y fotografías son fascinantes. Éxito en esta nueva etapa de la travesía !!!

  6. Que gran Gerard!
    És ben bé el tall és dur pel que s’observa i expliques no? buf! Ànims i Força que d’aquestes gestes és del que t’en recordaras tota la vida!

    Una abraçada ben forta!

    PD: quantes proves vas haver de fer per aconseguir la foto empenyent la bici? Molt ben aconseguida!

  7. Nanu!!!!!!no tinc paraules per dir-te el que penso…… peró el que està clar es que estas com un llum.
    Anims i endavant, cuidat molt animal que només de veure les fotos dels peus m’ha vingut un ai al cor, des d’aqui et trobem molt a faltar.
    Una abraçada, salut i cuidat Macana!!!!

  8. Olvide decirte, soy el del terminal en copiapo. Mi Correo kempluis@gmail.com. Oye tus fotos estan muy buenas aunque no entiendo mucho catalan, me es hasta mas familiar el chino jaja. Los paisajes del altiplano de Bolivia y su gente son muy similares a Tibet en China

  9. Retroenllaç: El sud-oest de Bolívia | Club Cicloturista Català

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s