Hakuna matata

3

Aconseguir una llanta nova m’obliga a canviar la frontera d’entrada a Kènia. El llibret de ruta de Turkana descansa ara al fons de la paperera mentre m’armo de paciència per un maratonià viatge amb autobús fins a Nairobi. De mala gana faig nit a Moyale, un poble fronterer on t’aconsellen no sortir de l’hostal una vegada cau el sol. Els bandits que freqüenten aquest tram del nord del país legitimen els incomptables controls militars al llarg del trajecte; cada hora la policia ens atura per revisar els passaports. De totes formes això queda en segon pla davant l’estat de la carretera. Si pedalejar per una pista dolenta és sofert de per sí, fer-ho al damunt d’un autobús guiat per un boig al volant ho és encara més. Quilòmetres i més quilòmetres, hores i més hores de salts constants, rebotides d’esquerra a dreta i de dalt a baix, i sauna de pols inclosa. Amb raó algú va titllar aquesta autopista com a “una de les pitjors carreteres del món”.

0

Trobar recanvis de qualitat a la majoria de capitals africanes és com buscar una agulla en un paller. A Nairobi sols veig llantes de joguina importades d’Índia i de Xina a uns preus desorbitats. Canvio de tàctica i em poso en contacte amb en Katapila, un ciclista semi-professional, per tal que m’ensenyi el material de segona mà dels pro de la ciutat. D’una bicicleta vella aprofitaré una roda en bon estat, per bé que està abonyegada de varis llocs, però ell i els seus amics m’asseguren que, en el cas que la llanta peti, a Kampala trobaré de tot. “Serà Uganda, de debò, la terra de les pipes?”, em pregunto. Trenta-sis hores d’intens turisme mecànic a Nairobi em deixen esgotat i mentalment buit, sense forces per visitar la ciutat i amb ganes boges d’enfilar-me a la bicicleta. Malgrat tot, la imatge que m’enduc de Nairobbery és la d’un oasi perdut en el desert africà; un oasi de luxosos centres comercials que eixampla, encara més, les diferències socials del país.

Quan munto la nova roda i faig una ullada ràpida a la bicicleta abans de partir, m’adono que els frens de darrere estan trencats. “I ara això?”, xiuxiuejo amb resignació. Els desmunto i au, a frenar com fan aquí, amb el peu! Surto de Nanyuki i vint-i-cinc quilòmetres més tard agafo una pista poc transitada, de sorra i de pedres, que voreja el Parc Nacional del Mont Kènia. El retorn a la vida monàstica del cicloturisme m’allibera de la tensió dels últims dies, i reflexiono sobre el canvi que ha suposat entrar en aquesta terra: l’herència colonial britànica no només ha deixat uns modals impol·luts entre la població local, sinó també unes ciutats ordenades, sovint netes, i amb establiments a arrebossar de productes. Com veuré més tard, això no ocorre ni al centre ni al nord de Kènia, regions principalment habitades per la quarantena de tribus existents al país.

1

L’entorn de sabana i la pista vermellosa dibuixen un escenari de postal africana, i les primeres trobades amb les tribus locals no es fan esperar: Maasai, Samburu, Turkana i Kikuyu. Per bé que moltes d’aquestes provenen originàriament del nord, amb el pas dels anys s’han desplaçat al centre del país. En general són menys extravagants que les tribus del sud d’Etiòpia; en canvi, semblen més accessibles doncs és més fàcil d’intercanviar-hi quatre paraules. Fa hores que avanço sense veure ni una ànima quan, de cop i volta, una girafa corre i creua la pista a uns cent metres davant meu. Ràpidament intento de seguir-la però, contra les seves potes, llargarudes i fibrades, poc hi tinc res a fer!

2 4Al següent Maasai que trobo li comento si hi ha animals en aquesta àrea:

– “Oi tant que n’hi ha, d’animals, aquí. Si vas allà –i assenyala una vall profunda, amagada per l’espessor de la vegetació– hi veuràs girafes i elefants. No et preocupis pels lleons, només n’hi ha de petits, i solen sortir a la nit”, conclou amb un anglès de la Corona.

– “I què entens per lleó petit?”, pregunto mentre dibuixo lleons de diferents tamany amb els dos braços.

– “Doncs un lleó que puc matar amb una sola llança”, contesta, i a continuació reprodueix el llançament de la seva arma de punta afilada. A partir d’aleshores pedalejo amb la il·lusió de topar-me amb algun animal salvatge –més una girafa o un elefant que no pas un lleó–, encara que l’únic que trobo és una manada de zebres.

5 6 Un senyal m’indica que he saltat a l’hemisferi sud, i en breu faig via cap a la calorosa vall del Rift. Muntanyes arrissades, tintades de verd i de vermell, comunitats humils de fang i de llautó, i somriures immaculats em regalen els millors dies a Kènia. Dies de suor polsegosa on la música negra que sona pertot arreu em dibuixa un somriure a l’hora d’anar-me’n a dormir.

7 8910Des del batibull de Nakuru tinc clar que evitaré, sigui com sigui, l’autopista principal que es dirigeix a Uganda. El port de Mombasa, a l’est de Kènia, rep les importacions d’Uganda, Ruanda i Burundi, de manera que l’eix vertebral que enllaça aquests països va carregadíssim de camions. L’alternativa consisteix en unes fines línies de color blanc que s’enfilen al nord per llavors virar a l’oest cap al Mont Elgon, a Uganda; una volta tan innecessària com temptadora. El cel es tenyeix de vermell i, en la llunyania, diviso la blavor del llac Baringo. Decideixo que hi passaré la nit; porto dies sense acampar i enyoro la màgia de les nits africanes. Quina sorpresa, a mitja nit, en sentir córrer els hipopòtams prop de la tenda…

11 12 13Traïdors ports de muntanya sorgits del no-res m’apropen, dia rere dia, a Uganda, mentre gaudeixo de la vida tribal d’aquesta zona. Finalment m’acomiado del país de l’hakuna matata, de l’ugali i de les Tusker amb un bon regust de boca; les regions i les tribus que he conegut m’han fascinat. A l’horitzó, la perla d’Àfrica, com diuen alguns: Uganda, Ruanda i Burundi.

Des de Malaba (Kènia). Km 3.970

Anuncis

24 pensaments sobre “Hakuna matata

  1. Hola Gerard!!!! Avui sí que sóc la cosineta des de Suïssa. Ostres tu, estic absolutament impressionada per tot el que estàs vivint, veient, suportant i disfrutant…….
    Molts ànims per continuar i fins el proper post!!!! Molts petons de tots nosaltres!!!
    Núria, Jordi i Alex

    • Hola guapos! Quina il·lusió saber de vosaltres! Per aquí tot bé, anar sumant quilòmetres i acumulant experiències. Ens veiem a l’estiu! Un petonàs per tots tres!

  2. Endavant!!! 🙂 m’alegro que Kenia no sigui com la tortura d’Etiopia i que a més hagis pogut solucionar lo de la llanta!! Un petóo!

  3. Me n’alegro que el to del relat hagi canviat tant positivament!! Segur que després dels dies peluts que has passat, encara assaboreixes més els bons vents. Bé, des de la meva dil·latada experiència,, m’agradaria alertar-te sobre les girafes, i és que amb el coll tant llargarut que tenen, el dia que et fotin una cobra et deixaran ben distret. Avisat estàs.
    I una pregunta, la sabata què tal? encara queda sola per frenar?

    Apala valent, una abraçada i força!!

  4. Quina passada Gerard, es com si la veiés passar jo la girafa!
    Es increïble la capacitat q tens per superar tots els entrebancs en els q et trobes! A tu no et para res! (si es q tinc molt bon ull a la hora d’escollir😉)
    Espero q hi hagi sort a Uganda i trobis els recanvis q necessites!
    Una abraçada i molts ànims!

  5. No et capfiquis amb els inconvenients. Tot el que no puguis fer et portarà a altres aventures.

    M’agradaria veure una bici de carbono amb frens de disc i suspensió doble el que dura a l’Àfirca. Per cert, els lleons que estiguin lluny si pot ser, que no són senglars.

    Vinga va! Si ara vé la perla no vegis! Salut campió!

  6. Hola Gerard,
    Mentre aqui nosaltres passegem amb bici pels arrossars veient granotes, ànecs i algun bernat pescaire, tu… girafes i hipopòtams!!
    No hi ha color!
    Una abraçada i endavant,

    Maribel

    • Per moltes girafes i elefants que hi hagi per aquí, l’Empordà és especial!

      Com deies al comentari anterior, sí, constantment creuo moltes escoles. De ben segur que et resultarien familiars, doncs s’assimilen a les escoles rurals que tenim casa. A cada país canvien força, però. A Etiòpia, per exemple, eren molt humils, i els petits hi anaven quan no havien de treballar al camp. A Kènia, les escoles eren edificis ben construïts i amb recursos, ja que l’educació és pública. A Uganda, he vist de tot. D’escoles cristianes ultra-modernes, a edificis obscurs en ruïnes on s’ensenya el que es pot…

      Salut!

  7. Hola ” xata” .. que be que m`ho estic passant amb els teus comentaris,, llastima del poblema de la llanta.. però s’ha de agafar pel costat positiu….. recorda que de l’empordà t’estima molta gent… fesme trempà una mica mes amb les teves vivencies… una abraçada molt forta… fèlix

    • Bones Fèlix! Hauràs d’esperar que surti d’Uganda per la propera actualització. De moment tinc llanta i frens nous (de segona mà, vaja), que ja és un gran què. Ara tocarà veure quant duren… Salut!

  8. Hola Gerard! It’s great to follow your progress & see your super photos. I am wondering if you are wearing the famous Himalaya shirt in the photos? If so, maybe time to give it a wash? Or I guess it can wait until Capetown. All the best, old chap! John

    • Hi John! New trip, new shirt, that’s the rule! As years pass by, upgrades come, so I purchased this glorious shirt before leaving home. Likewise the Himalayan one, this is performing superbly well, even through the harshest environments and the total lack of washes. And still has a long way to go! However, don’t worry. I can borrow it to you if needed! 😉

  9. Veig pels últims comentaris que ja has voltat per Kampala! Vas trobar algun recanvi interessant?Al final vas pasasr per Mt. Elgon d’entrada al país?

    Salut!

    • Jabib! Sóc a Fort Portal, oest d’Uganda, a sota de les muntanyes de Rwenzori, frontera natural amb la RDC. A partir d’ara baixaré cap al sud, passant pel PN Queen Elizabeth i algun llac, espero.

      Vaig entrar per Malaba, la frontera més directa, i va ser força caòtic… Pluja, carretera estreta, fang, radis trencats… A Kampala he aconseguit una altra roda, frens i un cavallet. Creuo els dits perquè aguantin (fins al final)!

      Una abraçada!

  10. Tosinet !!!! no se si m’emociona més el relat o la fotografia,transmets emoció en el que escrius. M’alegro i molt que les coses et vagin millor i gaudeix d’aquesta pel·lícula en la que tu ets el protagonista. una forta abraçada de tots els de casa.

  11. Gerard, mare meva!no em deixes treballar llegint les teves aventures!estic al·lucinada de tot el que estàs vivint i ho expliques d’una manera molt propera i preciosa!Moltes gràcies per deixar-nos viure amb tu aquests viatges espectaculars!
    No tardis en tornar a actualitzar el blog que estic enganxada!:)
    una abraçada ben forta i molts ànims!!

    Èlia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s