La perla d’Àfrica

4

– “Bon dia mzungu (home blanc). Portes alguna cosa perillosa a les alforges?”, em pregunta mig endormiscat el jove militar de l’aduana d’Uganda. Una noia baixeta, també militar, apareix del darrera d’una oficina de llautó, i afegeix: “M’ensenyes el carnet internacional de vacunació, si us plau?”.

– “A les alforges hi duc una mica de tot: roba, menjar, tenda d’acampada, recanvis… El més perillós és una samarreta bruta que hauria d’haver rentat fa uns quants dies”. Ara clavo la mirada a la noia militar. “Pel què fa al carnet de vacunes te l’ensenyaria de bon grat, però està ensorrat al fons de les alforges. I desmuntar-ho tot, ara…”, xiuxiuejo amb cara de bon jan.

– Ambdós militars somriuen per sota el nas. “D’acord, endavant! I ara que som amics, ens convides a unes cerveses?”, etziba el paio, sense vergonya. Són les nou del matí, i ni de conya complauré els servidors de la llei. “I tant. Canvio moneda local i ara torno. Fins ara!”, els responc, mentre desapareixo fent equilibris entre una multitud de cotxes i camions aturats…

Es diu que Uganda és la perla d’Àfrica. Ressorgint d’un passat obscur, ara es postula com a un dels tresors més preuats: un país de tamany relativament petit, estable, on s’hi pot veure el bo i millor del continent negre, encara que peca d’un excés de conservadorisme: l’homosexualitat és il·legal i, en teoria, pot comportar penes de presó.

1

El que jo hi trobo, passada la frontera, és un paisatge amazònic, d’estridents tonalitats d’un verd tan elèctric que encega, farcit de palmeres, amb denses esplanades de plataners de fulles gegants, i senzilles cabanes de fang i palla, com a Etiòpia. Al camp, una munió de camperols treballen la terra mentre les dones, coquetes, amb vestits de colors fluorescents i combinacions impossibles, traginen bidons d’aigua damunt del cap pel voral de la carretera. I moltes bicicletes, que sovint funcionen com a taxi o bé suporten una sobrecàrrega de plàtans verds.

23Arribo a Jinja entusiasmat per visitar el naixement del riu Nil, al costat del llac Victòria. Les aigües que es dirigeixen al nord, en un recorregut de sis mil quilòmetres, són les mateixes que vaig beure en quantitats copioses a Sudan per suportar la calor del desert. I quedo força decepcionat. El govern ha convertit aquest símbol històric en un parc temàtic, ple de botigues de souvenirs, bars i restaurants, i altres serveis inútils. A pocs quilòmetres hi ha les cataractes de Bujagali, on pretenc acampar a la vora del llac. M’encamino cap allí a través de pistes sorrenques de color rogenc, precioses durant l’època seca, un infern en època de pluges, i em sento com si estigués a Port Aventura. Lloguer de quads i de motos, volts amb llanxes motores, bars i restaurants, música a tot drap, i preus desorbitats per plantar la tenda. “És impossible una mica de tranquil·litat en aquest país, o què?”, renego mentalment. És en aquestes ocasions quan enyoro la solitud de les muntanyes andines o la màgia de l’Himàlaia, per bé que l’oest del país serà diferent, com veuré més endavant.

5

Si Uganda gaudeix d’un entorn verdós tan privilegiat és per l’aigua que hi deu caure, rumio mentre diviso l’exèrcit de núvols negres que s’apropa amb celeritat. I és que arribo en plena estació de pluges, com bé descobreixo de camí a Kampala a través de la virginitat del bosc de Mabera i del tràfic horrible d’una carretera sense voral. Kampala és el reflex del què és Uganda: un espai tranquil i segur, en ple creixement, i mostra d’això es reflecteix en els preus dels allotjaments. El turisme puja com l’escuma any rere any, els comerciants asiàtics prenen les regnes dels negocis i la modernitat es propaga a ritmes desenfrenats. A la capital, sols, és clar. Lluny de visitar els llocs d’interès de la ciutat, continuo la meva batalla personal amb la roda de darrera i, gràcies a l’ajuda inestimable d’en Yusufu, de Kampala Cycling, una entitat sense ànim de lucre que fomenta el ciclisme –i els seus valors- entre la canalla, aconsegueixo els preuats recanvis de segona mà després de visitar els nombrosos slums de la capital.

6

Una atmosfera llefiscosa i humida entorpeix la meva sortida de la ciutat mentre observo, amb cara de fàstic, com els desagradables marabús -un ocell gegantí- escuren les deixalles de la perifèria. L’excel·lent carretera que es dirigeix a Fort Portal, a l’extrem oest del país, m’ajuda a sumar quilòmetres amb comoditat malgrat l’exigent orografia de l’àrea. En un dels menuts poblats que travesso munto la tenda, encara que, davant d’un cel amenaçador, accepto la senzilla habitació que m’ofereixen per dos euros. Sóc la sensació del dia en aquest racó de món; petits i no tan petits em segueixen pertot arreu per observar, sense cap tipus de pudor, els estranys moviments del ciclopelacanyes de torn. En Jakob, l’únic que parla anglès al poble, m’ensenya amb orgull el seu diploma en Administració i Direcció d’Empreses, obtingut l’any anterior a la Universitat de Kampala. És diumenge al vespre i el restaurant del poble està tancat, així que, seguint els meus hàbits culinaris, em disposo a cuinar una mica d’arròs. De sobte, però, en Jakob truca a la porta i apareix amb un generós bol de matoke (estofat de plàtans), posho (massa de blat semblant al puré de patata), arròs i carn de vedella, el plat per excel·lència d’Uganda. “Ets benvingut al nostre poble i, com a mostra d’això, la meva família t’ha preparat el sopar”, conclou amb un somriure sincer. Aquí viuen al ritme del sol, sense electricitat, de manera que la llum tènue d’una espelma il·lumina la terrassa on comparteixo el menjar amb en Jakob, entre converses sobre el passat d’Uganda i, per damunt de tot, sobre quin futur somia.

7

8 9Tip dels incessants crits de “mzungu, mzungu” dels més petits i envoltat en un mar verdós d’àmplies plantacions de te em planto a Fort Portal, al peu de la serralada més alta d’Àfrica, les muntanyes Rwenzori, la frontera natural amb la República Democràtica del Congo. A escassos quilòmetres trobo el lloc idoni per a un descans més que necessari: el llac Nkuruba. Un oasi de serenor encerclat d’un bosc tan ric i dens com aliè a les mans de l’home, amb la graciosa companyia de micos Colobus i tropes de Vervets. Quan la boira matinal s’enlaira és moment d’abandonar el llac, amb recança, i reprendre la marxa per la pista que segueix els Crater Lakes, una ruta escènica i dura, més apte per a bicis tot terreny que no pas per a un cavall de ferro amb alforges. Malgrat tot, pitjor ho passen els joves que empenyen, pendent rere pendent, la seva bicicleta oxidada amb manats de plàtans immensos…

10 11 12

Si viatjar per Àfrica resulta excitant de per sí, fer un safari amb bicicleta ho supera amb escreix. Si, a més, ho fas de manera gratuïta, és difícil de millorar-ho. Elefants, antílops, rèptils i altres animals és el que veig mentre creuo a cop de pedal el famós Parc Nacional (PN) de Queen Elizabeth, al sud del país. La fauna salvatge d’aquest espai fa que els meus ulls vagin d’esquerra a dreta, i de dreta a esquerra, a la recerca d’animals que sols he vist en documentals. A la vora d’un riu, en una esplanada, diviso un lloc espectacular per a passar-hi la nit, encara que ràpidament se m’apropen dos joves i em desaconsellen plantar-hi la tenda: “A la nit és quan surten els animals perillosos, especialment lleons i hipopòtams. És millor que dormis en aquella esplanada del càmping, et faran bon preu”. En un primer instant em mostro reticent al seu comentari; he escoltat masses historietes d’aquest tipus, la meitat de les quals no me les crec. Els últims rajos de sol donen pas a un cel ataronjat i m’encamino, molt al meu pesar, allà on m’han dit. Al llarg de la nit sento roncar els hipopòtams, a una distància prudencial, per bé que són les mossegades d’unes formigues ferotges el que realment em fa passar la nit del lloro!

13 14 15La ciutat de Kabale és el punt de sortida per visitar el santuari mundial dels goril·les de muntanya, el PN de Bwindi Impenetrable. Per desfortuna, el preu de 500$ per hora m’encoratja a passar-hi de llarg i a escalar fervosament un seguit d’empinades muntanyes per gaudir de la panoràmica del llac Bunyonyi, el segon llac més profund de l’Àfrica de l’est.

16 17 18 L’últim dia a Uganda em regala un memorable xàfec tropical, encara que la bellesa de l’entorn, amb la cadena volcànica de Virunga a la vista, em treu tots els mals. Davant meu, Ruanda: muntanyes i més muntanyes. O com diuen aquí, Le Pays des Mille Collines.

19

Des de Cyanika (Uganda). Km 4.927

Anuncis

4 pensaments sobre “La perla d’Àfrica

  1. Tot el viatge fa dentetes, però aquest tros del trajecte és especialment bonic. No em puc imaginar que sucumbeixin als models occidentals per culpa del turisme.
    Una abraçada
    Teia

    • Tota la raó, Teia. Aquest tram del viatge -Uganda, Ruanda i Burundi, en breu- està essent especialment bonic, tant per la gent com pel paisatge! I sí, el turisme deshumanitza molts racons d’aquest continent, per bé que també els aporta calers; trobar l’equilibri, si existeix, és complicat suposo…

  2. Ostres nanu, he llegit i em sento gairebé com si hagués fet un passeig per allà on estàs. Si la redacció és bona, el viatge ha de ser la hòstia. Records i endevant !!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s