‘Le Pays des Mille Collines’

4

El pas fronterer entre Uganda i Ruanda, a través de Cyanika, és dels més escènics que recordo. A la dreta de la calçada, a l’oest, s’alça la majestuosa cadena volcànica de Virunga que, amb el Karisimbi (4.507 metres) al capdamunt, dibuixa la formidable frontera natural entre Uganda, Ruanda i la República Democràtica del Congo. Un lloc per no avorrir.

1Els primers quilòmetres en aquest petit país de l’Àfrica de l’Est em transmeten unes sensacions semblants a les viscudes a Uganda: verdor exuberant pertot arreu, muntanyes que s’enfilen estrepitosament i una població local afable amb el viatger, per bé que les demandes de diners per tirar fotografies a la gent continuen. El Parc National des Volcans és la magnífica postal amb què els habitants de Ruhengeri es desperten cada matí; almenys això comprovo des de l’habitació on passo la nit, a casa d’en Yusufu. La Modest, els dos menuts i ell m’obren les portes de la seva càlida llar en una jornada que acabo xop com un ànec. I és que després de moltes nits a la tenda i en hostals de mala mort, agraeixo viure novament la felicitat que irradia una família.

2Un llarg i sinuós ascens entre valls farcides de plantacions de te em du al capdamunt del port; sols un sobtat descens em separa de la capital. Kigali és una ciutat moderna que en els últims anys ha experimentat un creixement massiu, tal i com mostren les abundants construccions que broten de la seva muntanyosa topografia. Aquesta vegada, però, abandono el turisme de recanvis de bicicleta, encara que només en certa manera. Una diminuta peça del fogonet es va trencar dies enrere, fet que em va deixar sense menjar calent abans d’amagar-me al sac. “Mai abans no havia trepitjat tanta merda en un viatge!”, renego mig rient per no plorar. Per casualitats de la vida, a Uganda vaig conèixer una noia que tenia el mateix fogonet que jo i, a més, tornava al seu país en breu des de Kigali. Sort d’ella, que em va donar la seva bomba! En cas contrari dubto que hagués trobat cap recanvi aquí. La flor que penja de sota la meva esquena continua brillant, i que així sigui per molt de temps!

3 Els dos dies que descanso a Kigali els aprofito per viatjar a l’obscur i recent passat de Ruanda. Al matí visito el Genocide Memorial Centre, un museu que presenta amb claredat i contundència la història del genocidi de 1994. Aprenc que a Ruanda hi havia divuit clans quan els belgues prengueren la colònia als alemanys després de la Primera Guerra Mundial. Tutsi i Hutu no eren clans ni ètnies, sinó classes socials determinades per la riquesa. Si un Hutu prosperava econòmicament, esdevenia Tutsi. I així convisqueren, de forma pacífica, al pas del anys. Foren els belgues qui, en un intent de separar la població, inseriren el racisme entre Tutsi i Hutu. En primer lloc decretaren que la classe governadora seria els Tutsi, un quinze percent de la població, i, a continuació, introduïren les targetes identificadores. Quan Ruanda aconseguí la independència al 1962, els Tutsi foren perseguits massivament. Però va ser al 1994 quan el món quedà mut enfront el genocidi perpetrat: un milió de Tutsi foren assassinats en menys de tres mesos, el que representa una ràtio de matances cinc vegades superior a l’Holocaust de l’Alemanya nazi. I, aquesta aberració, davant el silenci i l’immobilisme sepulcral de la Unió Europea. Més tard, alguns, com Kofi Annan, entonaren el mea culpa, quan els rius de sang anaven plens.

Abans de ser assassinades, les víctimes eren torturades i massacrades. Matxets, pistoles i qualsevol arma que pogués ferir era adequada per matar. Els fills presenciaven com la mare era violada per un Hutu portador del sida i, més tard, era llançada en una latrina, a punt per ser bombardejava amb pedres. Abans, però, els tallaven els tendons, de manera que no poguessin marxar corrent. Sovint, els Tutsi buscaren en les esglésies un refugi per escapar dels Hutu, encara que part del clergat proporcionava informació a la Interhamwe (les milícies). Aquesta manca de compassió resultà en un dels episodis més sanguinaris del genocidi: massacres dins les esglésies. Això observo a les esglésies de Nyamata i Ntarama, al sud de Kigali, que funcionen ara com a memorial del genocidi. No és un memorial qualsevol, sinó que, per tal de lliurar una evidència contundent sobre els fets de 1994, han deixat a la vista les peces de roba, els cranis, els ossos i els objectes personals de cinc mil víctimes. Quan entro en una humil escola contigua a l’església de Ntarama i m’adono que a la paret encara hi resta la sang dels menuts assassinats, em qüestiono en silenci els límits de l’ésser humà.

5 6 87Abandono Kigali i traço una línia recta cap al sud. Com de costum, un ruixat tropical m’acompanya durant masses hores. Calat fins al moll de l’os i amb un entristidor entorn grisenc, em costa gaudir damunt de la bicicleta. Les salutacions en forma de crits de “mzungu, mzungu!” em molesten, el karma –més que una pregunta– de “how are you?” dels més petits esdevé insuportable, les peticions de “give me money, mzungu!” em fan contestar de males maneres, i qualsevol aturada per abastir-me d’aigua que es converteix en una reunió de trenta persones al meu voltant em fa perdre els nervis. Definitivament pedalejar sota la pluja no és el meu fort, em torna irritable. I, per més inri, les pujades s’intensifiquen. Benvingut a Ruanda, Gerard, Le Pays des Mille Collines (el país dels mil turons)!

9Per fortuna, l’últim dia a Ruanda em regala un sol fabulós i un cel net que em permeten gaudir de la vigorosa naturalesa del país. És l’últim dissabte del mes i coincideix amb l’Umuganda, un treball comunitari obligatori. Durant el matí tot el país es mobilitza i es dedica a la millora de carreteres, la neteja de carrers o la construcció d’una escola pública. Una tasca que, a banda de la millora dels béns públics, enforteix el sentiment de pertinença a la comunitat.

10 1112 13Una darrera pujada es transforma ara en un descens vertiginós que em condueix al poble d’Akanyuru, fronterer amb Burundi. És l’hora de dinar i, com que el visat de trànsit de Burundi és de tres dies i, per tant, no em sobrarà el temps, decideixo entrar-hi demà al matí. Al vespre comparteixo unes cerveses amb els funcionaris d’immigració i la policia i, quan ja he recuperat prou sals minerals a base de llúpol, els deixo en la seva salsa, que em toca matinar. Sempre i quan el pub del cantó, que posa a tot drap la versió ruandesa de me gusta la gasolina, em deixi aclucar els ulls…

Des d’Akanyuru (Ruanda). Km 5.233

Anuncis

4 pensaments sobre “‘Le Pays des Mille Collines’

  1. Vailet! Veig que tot continua arriant. Estic reaprenent la geografia d’Àfrica gràcies a les teves martingales. La història aprenent de nou, que a la ESO només feiem la d’Espanya. Per cert, com vas amb els insectes voladors i la calor? Jo m’he abonat a la colònia “eau de mosquito” i començo a patir els trenta i picu diaris (que diuen que no és res).
    Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s