Un infern de fang

7

L’oest de Tanzània és una regió salvatge i remota, aïllada, on les distàncies entre pobles són eternes i l’asfalt brilla per la seva absència. Pistes de terra rogenca en deplorable estat converteixen l’escenari en una bucòlica postal africana, sempre i quan no sigui l’època de pluges. En tal cas, el paradís es converteix en un infern, un infern de fang.

0Puntual com un rellotge suís és la pluja que arriba tant bon punt trepitjo la frontera de Tanzània. Em resguardo a l’interior de l’oficina d’immigració, on tramito el visat amb en Sebastian, un funcionari rialler. “Quin és l’estat de les pistes?”, li pregunto amb resignació malgrat deduir la resposta. Se li escapa una rialla per sota el nas i respon: “Amic meu, a qui se li ocorre venir amb bicicleta aquí en època de pluges?”. I afegeix: “De totes formes, el pic de l’estació plujosa ja ha passat i ara només plourà una mica”. Guardo silenci mentre observo el ruixat que cau a fora. De fons, altra vegada, sento la rialla d’en Sebastian.

1Amb els primers rajos de llum m’encamino a Uvinza per un camí ral que s’enfila gradualment entre turons verdosos i una fina boirina que tenyeix l’horitzó. La pluja ha creat unes roderes gegants que, una vegada seques, contornegen un terreny irregular que et fa saltar damunt la bicicleta. Avanço dones de mirada ferma que carreguen, damunt del cap, tota mena d’objectes: des d’eines per treballar el camp fins a voluminosos feixos de troncs. “Karibu” (benvingut), “jambo” (hola) em diuen quan ens creuem; per als tanzans, els formalismes són importants i, per bé que no s’exalten en veure un mzungu, mai no falta una salutació.

3“Al tram que va d’Uvinza a Mpanda trobaràs lleons”, m’avisa el botiguer una vegada m’he aprovisionat d’aigua i d’arròs per als propers dos-cents quilòmetres. “I la pista… la pista és bastant dolenta”. Després d’aquesta notícia em poso en marxa amb gran consternació. Un cartell indica l’inici de la regió de Katavi i uns babuins em reben amb una desfilada popular amb els culs enlaire. En la llunyania diviso petits antílops que s’escapoleixen abans no els pugui identificar però, de moment, res de lleons. El cervell m’enganya i projecta imatges i sons provinents de frondosos arbustos; així, és complicat gaudir de l’entorn, i és que les distàncies i la hostilitat d’aquesta regió poden ser força intimidadores. Cinc hores pedalejant i no trobo res més que una pista irregular de fang dur. Al damunt d’un petit turó veig una tenda d’acampada feta de troncs i d’una lona blavosa com a teulada, d’on un grup de gent em crida. Són treballadors que arreglen la carretera i, abans que els pregunti si tenen menjar, em conviden a jeure a taula. Adoro el costum africà de dinar plegats, en rotllana, i espiocar els aliments de la cassola; sempre hi ha lloc per un nouvingut. Ells viuen sis dies de la setmana aquí, en aquesta terra oblidada, i els pregunto si hi ha lleons. “No et preocupis, aquí no hi ha lleons. Només en trobaràs al Parc Nacional de Katavi”. Amb l’estómac ple i aferrant-me a la idea que no hi ha felins, continuo fins que comença l’infern. La pista, relativament seca fins aleshores, es converteix ara en una piscina rogenca de fang i bassals, on avançar, fins i tot empenyent la bicicleta, és una utopia. M’havien avisat del què em trobaria, i per la meva tossuderia, estic atrapat en un mar de fang.

45És en situacions com aquesta quan reflexiono sobre el motiu de buscar els camins més difícils, remots i aïllats. Quina és la recompensa, si no he de demostrar res a ningú, i menys a mi mateix? Es tracta de col•leccionar emocions intenses? Desconec si és assumpte de la dopamina, però la sensació d’invencibilitat que experimento damunt de la bicicleta sovint m’espanta.

L’aigua, que torna a caure a bots i a barrals, m’etziba una bufetada de realisme. Em descalço, carrego una alforja a l’esquena i empenyo la bicicleta amb totes les meves forces entre les zones menys profundes del llot. Al cap d’unes hores trobo un cartell que senyala el poble de Mishamo, a divuit quilòmetres del camí principal. Miro al voltant i, darrere d’un gran generador, diviso una senzilla edificació de fang i palla. M’hi apropo i d’ella en surt un home forçut que, en veure el meu aspecte de croqueta humana, no pot ocultar la seva estupefacció. “Sí, Mishamo està a divuit quilòmetres, damunt d’aquella muntanya”. Li comento que no em puc permetre el luxe de fer trenta-sis quilòmetres fora del camí principal, i que prossegueixo la marxa. “No, no!”, sentencia amb rotunditat. “La pista empitjora, encara més, en els propers quilòmetres, i es farà fosc de seguida. No és segur que dormis al bosc. No hi ha lleons, però a les basses i al riu hi ha hipopòtams i cocodrils. Dorm al costat de casa nostra”. La pausa de la conversa disminueix l’adrenalina que tragino, de manera que dit i fet, passaré la nit aquí.

Alço la tenda en una petita porció de ciment davant del generador, així evito emmerdar-ho tot de fang. De la casa de fang i palla, en surten dues criatures, la dona de l’home forçut, i un ancià. M’indiquen el camí per anar al riu i omplir les botelles d’aigua. Quan retorno al campament, ja de negra nit, m’esperen amb el sopar a taula: ugali (massa de blat de moro semblant al puré de patata), maharage (mongetes) i una panotxa torrada. Aquesta família, com tantes altres al planeta, viu sense electricitat ni aigua potable. Tampoc duen rellotge, i és el sol qui marca els seus horaris. Havent sopat és l’hora de la tertúlia, el moment de seure plegats mentre l’ancià agafa les regnes de la vetllada. Paraules en swahili van i vénen, com les rialles de germanor. Admiro la senzillesa i la genuïnitat d’aquesta gent. La vida africana pot ser, i és, molt dura; però si alguna cosa no falta mai és el somriure. “Com s’ho fan per tenir aquesta alegria en unes vides tan sofertes?”, penso quan me’n vaig a dormir. Apago la llum del frontal, malgrat l’habitació queda il•luminada per un cel encegador. Nits africanes, màgia pura.

6A les sis del matí recullo tota la parafernàlia i preparo arròs per esmorzar, que avui serà un dia llarg. Les gotes que cauen no són un bon preludi. Torno a omplir les botelles d’aigua del riu i reprenc la marxa. La pista està pitjor que ahir degut a la pluja nocturna: el fang m’arriba als genolls, o sigui, quasi tapa el punt més alt de la roda. Aplico el sistema de carregar una alforja a l’esquena i continuar empenyent. Mig quilòmetre més endavant trobo un embús de quatre camions i un autobús, amb una multitud de persones que empenten els vehicles sense èxit; ahir a la tarda es quedaren atrapats pel fang i passaren la nit aquí. La sorpresa en veure’m és notòria. “Què hi fas aquí amb bicicleta? Que t’has tornat boig?”, m’etziba el conductor de l’autobús. Un altre afegeix: “No pots continuar així; espera que surti el sol, la pista s’assequi i, llavors, continua, com nosaltres”. Amb el dit índex apunto al cel gris mentre la pluja incessant descarrega amb força. Li mostro que, tot i l’estat irrisori de la pista, puc avançar, i no esperaré que enfosqueixi per tornar a passar una nit aquí. Amb penes i treballs topo amb un riu desbocat que uneix dos basses gegants. Creuar-lo amb bicicleta seria perillós ja que l’aigua m’arriba quasi a la cintura, de manera que faig tres viatges a peu: dos amb les alforges al cap, a l’estil africà, i un amb la bicicleta a l’esquena. A l’altra banda del riu la pista millora ostentosament: ara, el fang sols em tapa els turmells, el que assegura la progressió. En sentit contrari, un altre embús. Tres camions es quedaren atrapats aquí la nit anterior, i em pregunten sobre l’estat del terreny. “Has creuat el riu a peu? Està ple d’hipopòtams i cocodrils!”, em diu el conductor d’origen indi en to maternal. Les males notícies que els dono es contraposen amb les seves: d’aquí fins a Mpanda, a uns cent deu quilòmetres, la pista és ciclable, per bé que el fang continua. L’optimisme m’omple de coratge i emprenc la marxa com si m’hi anés la vida. L’adrenalina corre per totes i cadascuna de les meves venes, i m’insensibilitza davant la fred i la calor, la gana i la set. La bicicleta està feta un nyap: els frens fallen, el fang destrossa la transmissió i els neumàtics llisquen sobre la superfície llefiscosa. En una baixada de pendent accentuat la roda de davant patina i pateixo una caiguda. Per fortuna, res greu, sols quatre rascades… i la pantalla del portàtil esquerdada. Les comunitats que trobo viuen absolutament aïllades i la seva economia és d’aquelles que no surt en cap manual de Mankiw: una paradeta amb un grapat de cacauets, tres piles i un joc de sabates desparellades, i una altra amb dos plàtans i una samarreta de l’Obama. Passen dotze hores des que he començat a pedalejar i, enfosquint-se, arribo a Mpanda. Un sabor de victòria m’inunda de satisfacció. Surto victoriós de l’infern rogenc encara que he hagut de pedalejar com mai abans no ho havia fet. Dos dies que recordaré durant molt de temps…

2El següent obstacle a batre és la pista de cinquanta quilòmetres que travessa el PN de Katavi, pati d’esbarjo d‘hipopòtams, búfals, lleons i elefants. Quan em planto a l’entrada del parc un jove m’explica que no m’haig de preocupar pels lleons. “Si et veuen, fugiran abans que tu, tret que tinguin una cria. L’animal més perillós del parc és l’elefant. Tendeixen a reaccionar de forma agressiva, són molt territorials”, conclou amb una mímica de traca i mocador. Cent metres més enllà, un guarda m’atura i em barra el pas: “Creuar el parc amb bicicleta està prohibit”. Llàstima! Una hora més tard m’enfilo en un autobús local i desenfundo la càmera per captar la fauna animal, encara que l’únic que diviso és una tofa de proporcions abismals al mig de la pista. A la sortida del parc munto novament el meu cavall de ferro i prossegueixo la marxa. La pista s’ha assecat i el fang s’esvaeix, el que la transforma en un camí ral. El desolador entorn de sabana dóna pas a una vegetació més rica, abundant, i les muntanyes reapareixen. El dens trànsit de vaques m’obliga a disminuir –encara més– la meva velocitat. Els pastors, sovint jovenalla, pertanyen a les tribus de Bende, Fipa i Nyamwezi, entre altres. Vesteixen faldilles colorejades al damunt dels pantalons curts i, a les extremitats, hi duen diverses polseres fetes de llavors. La perplexitat de la seves mirades denota que pocs mzungus transiten per aquesta regió, almenys amb bicicleta.

89Aquella nit acampo a les afores de Chala, en una vasta esplanada semblant a les Highlands escoceses. Però, a l’Àfrica, on molts països tenen una altíssima densitat de població, és difícil passar desapercebut. Del no-res apareix una gentada que s’encamina al poble i, la majoria d’ella, accelera el pas amb mirades de temor quan veuen el fogonet a tota pastilla. “Què hi fa una tenda aquí, i per què?”, visualitzo mentalment els seus pensaments. Unes veus en llengua desconeguda trenquen el meu preuat son. Surto de la tenda amb vagància i entreveig quatre figures d’entre la foscor. El noi més jove inicia la conversa amb un anglès primitiu: “Hola. La gent del poble ha vist la teva tenda i ha avisat el chief (l’amo). Estan espantats, i volen saber qui ets i per què passes la nit aquí”. A l’Àfrica, demanar permís per acampar en un poblat és una regla no escrita. I sempre ho faig, excepte quan estic lluny d’un poble, com ara. Amb parsimònia els recito els manaments del viatge, i semblen tranquil•litzar-se. El chief em dóna el seu vist-i-plau i una encaixada de mans posa punt i final a la breu trobada. Les notícies han corregut per Chala, doncs rebo curiosos visitants ansiosos de conèixer el mzungu. Ensenyo el piset a tres jovenets i me’n vaig a dormir, que el dia s’ha allargat massa. A les sis del matí sona el despertador en forma de good morning de menuts uniformats que van a l’escola. Hauré d’afinar més amb els llocs d’acampada…

 10El miserable estat de la pista que segueixo durant dies em treu la son de les orelles. Llavors, una sorpresa inesperada. Després de cinc-cents quilòmetres de suplici per les pitjors pistes que he trobat a l’Àfrica, apareix l’asfalt. La sensació de pedalejar lliurement, sense esforços, sense la oposició del maleït terreny llardós, és orgàsmica. I així, amb un somriure conciliador amb l’oest de Tanzània, poso la directa fins a Malawi. El paisatge monòton que em trobo, el color gris dels ruixats torrencials i el vent del sud que destrossa les ments més assentades em fan divagar entre imatges de dies assolellats a la vora del llac Malawi…

11

Des d’Ipinda (Tanzània). Km 6.511

Anuncis

6 pensaments sobre “Un infern de fang

  1. Vaia experiències! t’estas superant gerard 🙂 y que te quiten lo bailao! tot aixo no es paga ni amb tot l’or del món!!! ets molt afortunat malgrat totes les dificultats…mooolts ànims. Pedalant es fa el camí 🙂

  2. Un dels millors escrits! Moltes i moltes aventures i anècdotes que ens fan treure un somriure!
    Ara que avances amb pas ferm a l’últim xifra amb el 2 a davant veig que et tornes més eixelebrat!! Vols fer cas als locals!!??!! No creuis rius així com així animal!
    Apa cuida’t molt i en breu ens comuniquem!!!

    P.D: Prometo no rectificar res més, però no tornis a escriure “pedalajar” “pedalajant”.. pedalar o pedalant!! hehehe

    Salut! Mzungu!

  3. Retroenllaç: A ritme caribeny | A cop de pedal

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s