El Moçambic oblidat

1

Creuar la frontera de Calomue i entrar al Moçambic central és el retorn a la vida precària. Una existència senzilla i bàsica, quasi primitiva, sense més pretensions que tenir un plat a taula, un lloc per descansar i una família amb qui compartir l’alegria d’haver viscut un dia més.

Com en altres països africans, la imatge es repeteix novament. Una faldilla de sanefes de colors estrambòtics, desgastada, oculta una figura esvelta. Alta i espigada, de cames fibrades, amb els peus encetats dels camins pedregosos. Una corona de resistents fulles fa de base per traginar un bidó de color groc amb vint litres d’aigua al damunt del cap; pur malabarisme africà. Com un sisè sentit, interioritzat després d’una vida fent el mateix trajecte, l’equilibri de les seves passes assossega la criatura que du magistralment lligada a l’esquena, amb un mocador de tonalitats pujades. Darrera, a escassos metres, una altra menuda camina amb passes curtes i harmòniques, una reproducció en miniatura de sa mare. La princeseta, engalanada amb quatre parracs grisosos, sosté el mateix bidó d’aigua –de deu litres, ara– al capdamunt del seu petit cos amb l’ajuda del braç esquerre. Abandonen el voral de la carretera i s’encaminen cap a la comunitat. Una filera de forçuts baobabs els marca el camí. Elles no s’han de preocupar si el sofà lligarà amb les cortines, o si escolliran una cuina de gas butà o de vitroceràmica. Les seves cases són com els nius d’ocells: fetes de troncs i de palla, i plenes d’amor.

0 A mesura que avanço cap al sud l’escassetat continua. Els únics restaurants que trobo són tendes de troncs i de canyes, amb una xapa metàl·lica on fregeixen patates. Trobar arròs és una odissea i, amb una mica de sort, m’omplo l’estómac amb un entrepà de pa sec i plàtans. La varietat apareix en les galetes: rodones o quadrades. La dura pobresa del Moçambic central, que em destrossa l’ànima dia rere dia, es contraposa a la incommensurable riquesa humana de la seva població. La paraula pobresa ha adquirit un altre significat en el transcurs del viatge i, aquí, ha arribat a la cúspide. La dignitat i les ganes de viure d’aquesta gent, l’alegria que desprèn i la simplicitat dels seus actes han fet un trau dins meu.

2 3 4Celebro el meu vint-i-novè aniversari entre rialles i brindis d’aigua amb els menuts que volten pels pous de les comunitats. El mercuri puja fins als quaranta-tres graus, i a cada poble he d’omplir les botelles. L’estilós pont que creua el riu Zambezi em dóna la benvinguda a la ciutat de Tete, oasi d’or per a empreses estrangeres extractores de minerals. Quan entro en un restaurant de carretera i demano la carta, quedo garratibat en veure els preus. “Qui carai pot pagar això, aquí?”, renego mentalment. És la història de sempre, el fantasma que persegueix el continent negre; empreses estrangeres exploten els recursos naturals d’un país africà a canvi d’ajudes internacionals que maquillen els seus negocis. Llavors el govern s’embutxaca una part del suculent pastís mentre que, l’altra, el gaudeix la capital del país. Això ha ocorregut a Moçambic. Maputo i els seus voltants, en aquest cas la costa, han rebut el desitjat tracte preferencial. El centre resta oblidat.

5 6 7El sol es lleva d’hora a Moçambic i així ho faig jo, també. Per endavant, maratonianes jornades damunt del meu seient de pell, entre paisatges àrids i secs, monòtons, que esdevenen agres degut a despietades fuetades provinents del sud. I és que lluitar contra el vent, el pitjor dels enemics de qui viatja amb bicicleta, és una batalla perduda. Sols queda resistir amb dignitat i no defallir, com bé exemplifica la població local. La temptació d’aturar un camió, enfilar-m’hi i esborrar la imatge dels deu quilòmetres per hora en plena baixada és gegantesca però, quan estic a punt d’enviar la chiva a fregir espàrrecs, trobo un restaurant on omplir l’estómac i recuperar la calma. El nom de Juba encapçala el rètol hortera de l’establiment.

– “El propietari del restaurant és del Sudan del Sud?”, pregunto a un dels cambrers, donat que Juba és la seva capital.

– Un jove de color negre torrat se m’apropa. “No. Juba és una província de Somàlia, com també el nom del riu que travessa tal regió”, m’explica amb aires didàctics. “Jo sóc el propietari del restaurant, i sóc de Somàlia”.

L’Abdul porta cinc anys a Moçambic, a la recerca d’una vida millor. Intercanviem impressions sobre el país i, quan li pregunto si li agrada viure aquí, assenteix amb ulls d’oportunisme. Malgrat tot, espera tornar al seu país.

– “Els pirates han malmenat per complet la imatge internacional de Somàlia. Tant de bo el món conegués la gent d’allí i no només el que apareix a la televisió (…) Ara per ara no tenim govern, sinó que estem en lluita contra nosaltres mateixos, imagina’t. Un sol país, una sola gent, una sola religió… i confrontats. Quina llàstima”, finalitza compungit.

Quan emprenc la marxa novament, l’Abdul surt de l’establiment amb una bossa de pa i un refresc. “Té, amic meu, això t’alimentarà aquesta nit si acampes”. Hospitalitat i món àrab caminen donats de la mà. Gràcies, amic meu.

8Tres mesos enrere la província de Sofala fou testimoni d’enfrontaments entre el govern actual –Frelimo– i la oposició militar –Renamo–. La Renamo va rompre el tractat de pau que posà fi a la brutal guerra civil de fa dues dècades amb atacs a vehicles en un tram concret de cent deu quilòmetres. Quan arribo a Muxungue trobo una filera de cotxes a l’espera de continuar la marxa. “Degut a qüestions de seguretat, no pots fer aquest tram amb bicicleta”, em diu el sergent amb boina vermella. “A la una de la tarda hi haurà un comboi militar que creuarà aquest tram, així que busca un cotxe perquè et porti”. Dit i fet. El poble està de celebració, és el dia del treballador, i la música local sona a tot drap. Els menuts s’adonen de la meva presència i m’obsequien amb uns balls vertiginosos; cada extremitat del seu petit cos sembla tenir vida pròpia. Quina manera de moure l’esquelet, quin ritme! Els moçambiquesos porten la música a la sang.

9Un cel tènue, ataronjat, que allargassa les ombres de les palmeres tropicals de la carretera, m’acompanya de camí a la costa. Quan percebo l’olor de la sal marina en l’aire, de cop i volta em sento com a casa, prop del Mediterrani. Fa setmanes que somio amb aquest encontrament, i és que el sud de Moçambic, amb platges de fina sorra blanquinosa i d’aigua turquesa, cristal·lina, és un dels racons més paradisíacs d’Àfrica. Els dies s’escurcen i arribo de negra nit al poble pesquer de Vilankulo . Vull conèixer l’oceà Índic en la seva màxima esplendor, és a dir, quan el sol es llevi del seu rerefons, i decideixo fer nit a l’entrada del municipi, a l’estació de policia.

– “Vinc de Rio Save i passaré uns dies a Vilankulo, però ara és de nit i m’agradaria passar la nit aquí”.

– “Oi tant, cap problema. Pots posar la tenda allà”, respon l’Elson, un jove funcionari militar, mentre assenyala un racó sorrenc.

La nit és humida i calorosa. Sóc dins del sac i, amb els nervis d’una cita a cegues, imagino com serà aquest indret paradisíac del qual tanta gent m’ha parlat.

– “Boa noite, senhor”, ressona la veu de l’Elson. “Què deu voler, ara?” malpenso.

– “He parlat amb el sergent, i diu que no pots estar aquí. El general de la província no en té coneixement. Són ordres, ho sento”, assenteix amb resignació.

– “Mira, entenc la teva posició, però són les dotze de la nit, estic cansat i vull dormir. On vols que vagi, ara? Demà marxaré amb el primer raig de sol, no et preocupis. Boa noite”. L’estrident zaaaaac! de la cremallera que tanca la tenda d’acampada acomiada el malhumorat funcionari.

A les cinc del matí una veu desagradable i gens amigable em desperta. Em convida a marxar ràpidament; és el general. Queda ben clar que aquí no hi sóc benvingut, almenys, si no vull deixar-li una generosa propina. “No tens res per a mi?”, m’etziba en veu baixa mentre li clavo una mirada de fàstic. Li explico que vinc de lluny, amb bicicleta, i he conegut una gent encantadora al seu país, el contrari de la policia, com ell, qui representa la corrupció en estat pur, un greu problema a Moçambic. Rebutjo la falsa encaixada de mans amb què pretén acomiadar-me, i li juro que, si algun dia visita el meu país, serà ben rebut. Ell no representa la boa vida de Moçambic. Amb tot, aquesta anècdota no em desdibuixa el somriure matinal de la meva cara. Tres-cents metres més enllà el sol apareix amb timidesa, poc a poc, d’entre una filera d’estridents palmeres tropicals. Entreveig el blanc intens de la sorra. La figura dels pescadors que s’alcen a la mar es difumina amb els primers rajos d’un sol majestuós. He arribat al paradís.

10

Des de Vilankulo (Moçambic). Km 8.340

Anuncis

12 pensaments sobre “El Moçambic oblidat

  1. Comparteixo al 100% que la gent marca la major part del record que t’emportes d’un territori. Segueix padalant campió! I a per un bon plat de peix fregit ara que estàs a la costa!

  2. Carai Gerard, sembla que llegeixi Pla amb aquestes descripcions! Molt be!
    Veig que tens moltes converses amb la gent, es fa fàcil la comunicació? Quin idioma fas servir?
    Deu omplir molt estar amb gent tan rica d’esperit. Ah! I els collons ben posats per enfrontarte a la poli 😉

    Una abraçada i disfruta del paradís!

    • Ep Biel! Les converses amb la gent son facils sempre que es vulgui parlar amb ells. I, amb un portugues catalanitzat, ja ens entenem mes o menys!

      No es enfrontar-me a la poli, sino que no et prenguin el pel, que la saben molt llarga aqui!

      Com vas tu? Gaudeix-ho!

  3. Mooolt be. M’encanta el que vas explicant.
    I és fantàstic que puguis parlar amb tranquil·litat amb qui et vas trobant. Com deia en Serrat amb totes les persones són més les coses que ens acosten que les que ens separen: som més iguals que diferents.
    Mira… m’has fet venir ganes de menjar peix, avui aniré a Can Pere de la Gola (a banyar-me al mar no perquè avui el dia està gris i una mica ventós).
    Una abraçada molt forta.

    • Hey Floris! I am already in South Africa on my way to Durban. I finally crossed Swaziland through the Eastern route, and no problem at all. I already have a new camera, which was borrowed by a friend of a friend in Maputo… so lucky!

      Thanks a lot for your true hospitality and hope to come visit you some time in the future! All the best!

      G

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s