Un paradís de color turquesa

2

Existeixen indrets que roben cors amb una sola mirada, sense preàmbuls. Una mirada encegada per l’aigua més cristal·lina que has vist mai, i el surrealisme d’una sorra tan blanca i fina que sembla de cotó fluix. Així és un dels racons inoblidables d’aquest viatge: el sud de Moçambic.

El poble pesquer de Vilankulo és d’aquells llocs que atrapen fàcilment als viatgers. Jornades de platja paradisíaca i rom de coco, de peix fresc i fruita tropical. Amb el primer bri de llum del dia els pescadors abandonen la platja i arrastren les seves embarcacions de fusta a alta mar, on, si Èol els ho permet, tornaran amb una generosa pesca. Al capvespre, quan la màgia d’una posta de sol torra el cel del color de la placidesa, arriba el moment esperat, tant per a ells com per a mi. El rebombori comença, un anar i venir, i les gavines arranen el vol. Homes i dones discuteixen per les millors peces, d’altres es conformen amb les restes que ningú vol i, en acabat, l’olor de peix a la brasa que cuinen les senyores a la mateixa sorra impregna l’ambient d’allò que tan bé defineix els moçambiquesos: l’alegria per viure. I és que, possiblement pel llegat colonitzador dels portuguesos, tenen un aire mediterrani que es percep en les seves maneres. Cordials, riallers i amistosos em fan sentir un xic més a prop de casa.

1

3

4

5

A pocs quilòmetres de Vilankulo hi ha l’Arxipèlag de Bazaruto, un edèn tropical envoltat de color turquesa i de dunes cremoses. Nedar en les seves aigües significa endinsar-se en un altre món: peixos exòtics amb emblemes llampants, de tamany inimaginable i de tonalitats fluorescents; centenars d’espècies de corall mil·lenari; dofins i, fins i tot, un tauró –inofensiu, em diuen–. Durant unes hores em sento com el protagonista de la pel·lícula Nemo, i és que el Two Mile Reef –conegut també com The Aquarium– és una de les perles més ben conservades de l’Oceà Índic.

6

7

8

9

10

A Moçambic les distàncies són llargues, i les maratonianes jornades exposat a un sol gens pietós m’afebleixen dia rere dia. Em salto àpats, tampoc bec l’aigua que el cos em demana i, quan ho faig, peco de confiança i no hi poso les beneïdes gotes de clor per a potabilitzar-la. Suposo que d’aquí prové el maleït mal d’estómac que arrastro durant masses dies. Entre aquestes trifulgues m’encamino a Maputo, la capital. Uns cinquanta quilòmetres abans d’arribar-hi un cotxe s’atura al voral de la carretera en veure’m. És en Roberto, un italià resident a Moçambic durant vint-i-dos anys, que vaig conèixer de camí a la platja de Chidenguele, on la meva estimada càmera va deixar de funcionar…

11

– “Ep Gerard, com estàs? Fas mala cara, nano… Va, puja al cotxe i descansa una mica”, em diu amb un portuguès clarament italianitzat. Per norma general rebutjo aquestes invitacions, però sento que el meu cos està al límit i hi accedeixo. Una altra deshidratació de cavall, com la de Sudan.

En Roberto desenvolupa plans de reassentament per a empreses estrangeres en diferents països africans, i és un personatge en tota regla. Em faig un tip de riure amb les seves peregrinacions hippies durant els anys setanta, amb incursions opioses a les valls d’Afganistan i amb l’autoconeixença a la mística Índia d’aleshores. “Abans es viatjava amb els ulls oberts, per a un mateix; avui en dia només es mira a través de l’objectiu de la càmera fotogràfica”, recalca. Em comenta també que, en el tram entre Muxungue i Río Save que vaig creuar amb un comboi militar dies enrere, hi ha hagut intercanvi de bales novament.

El silenci regna durant uns minuts.

– “Ara ja no estic per aquestes històries. Tota una vida a l’Àfrica i estic fart de la seva gent. Es té una imatge equivocada d’aquesta terra, sovint idealitzada. Els europeus vénen aquí de vacances, duen caramels als nens i cap a casa, contents d’arreglar el món. També hi ha aquells que hi viuen durant tres o quatre anys i, una vegada han omplert el seu ego solidari, retornen a la comoditat de les seves llars estrangeres”.

El to de les seves paraules amaga una realitat africana que desconec, encara que les he sentit en altres ocasions. Sóc conscient del romanticisme amb què encaro aquest viatge i de la privilegiada condició d’observador de què disposo. Transito pels països de puntetes, hi sóc de pas, i els meus ulls perceben un món distint del què veu una persona amb vint-i-dos anys al continent negre.

– “Hi ha massa merda acumulada en aquests països i, la primera d’aquesta, prové dels països occidentals. L’ajuda internacional s’ha d’acabar. És l’única manera que la gent d’aquí s’espavili i la màfia de les ONG s’acabi. No em mal interpretis, si us plau, però si expliqués tot el que he vist en aquests països, la gent deixaria de pensar amb la pobra Àfrica i els pobres africans. Si els pares catòlics que han dedicat la seva vida a aquest continent parlessin… creu-me, la gent cauria de culs”.

Els arguments d’en Roberto em deixen immers en els meus pensaments. Últimament reflexiono sobre les experiències viscudes i necessito pair-ho, tot és molt intens. Quan vaig iniciar el viatge era com una esponja: a punt per absorbir-ho tot. Però, ara, la capacitat de l’esponja està plena. Preciso d’un descans físic i mental urgent i, a Maputo, el trobaré. M’allotjo a l’apartament d’unes professores de francès que vaig conèixer a Vilankulo; sentir-te com a casa quan ets a l’estranger no té preu, i aquesta bona gent ho fa. Com enyorava la calidesa d’una llar i les seves comoditats. Allà hi trobo un altre amic francès amb qui he topat a l’Àfrica… fins a quatre vegades!

12

Maputo és una ciutat entranyable i, dins del context africà, una capital bonica. L’aire mediterrani que s’hi respira junt amb els ruïnosos edificis de tallat comunista creen un cert ordre dins del caos. Passejar per les seves avingudes és fer-ho per les entranyes de la història: avinguda de Karl Marx, Lenin o Mao Tse Tsung. Diumenge a la nit anem a un concert en un local alternatiu. Allà descobreixo una altra cara de Maputo; una emergent classe social adinerada, bohèmia, famolenca d’estàndards occidentals. Al nord del país es moren de gana, mentre aquí paguen preus europeus per una cervesa. El matí que abandono Maputo m’enduc una grata sorpresa. El company de pis de les noies franceses va arribar ahir a la nit i, quan li explico que vull comprar una càmera a Sud-àfrica, no dubta ni un segon de deixar-me la seva, que no la utilitza. La vida pot ser molt capritxosa, de vegades.

13

14

En un dels ascensos de camí a la frontera de Swazilàndia veig reflectida la meva ombra al costat esquerra de la carretera: el barret, les alforges, els braços esprimatxats i les cames que dibuixen cercles de forma harmoniosa. És una imatge que s’ha repetit diàriament durant aquests cinc mesos i penso, altra vegada, sobre el privilegi de fer aquest viatge. Per la meva ment discorren imatges dels esforços per fer d’una idea una realitat; els preparatius, decisions, detalls d’última hora; els acomiadaments. També apareix el reflex dels contratemps, com la maleïda roda de darrera, per bé que se m’ha demostrat que sempre, o quasi bé sempre, hi ha una solució. Llavors flueixen els rostres anònims que m’han ajudat quan més ho necessitava: una botella d’aigua, un àpat, un lloc per passar la nit, una conversa. Per damunt de tot, però, brolla la certesa de lluitar pel que un desitja. Si més no, intentar-ho.

Des de Namaacha (sud de Moçambic). Km 9.044

Anuncis

6 pensaments sobre “Un paradís de color turquesa

  1. Menys d’un mes per tenir-te per aquí! Espero que, quan tornis i hagis descansat, aviat trobem un moment per parlar d’aquest viatge. No vull que m’expliquis massa perquè les entrades d’aquest bloc han transmès molt més del que es pot llegir, però tinc moltes preguntes!

    Un últim skype abans del 15? Passes per Suazilandia al final? Si és així, records al rei i les seves 626 dones!

    X

    • Si que hi he passat, per Swazilandia, encara que de puntetes; es un pais petitet! Soc a Sud-africa, prop de Durban, i en principi si que hi ha internet a molts de llocs, encara que acampo quasi diariament i no hi tinc acces. En quatre dies la fem petar amb unes cerveses!

      Salut

  2. 🙂 ja quasi ho tens això! no sé si vull que tornis perquè no vull deixar de llegir aquestes aventures jeje pero se’ns dubte que prefereixo sentir-les de viva veu! força en aquesta recta final! i segueix disfrutant aixi, de cada minut, de cada paisatge, de cada vivència i de cada persona que es creua en el teu camí. una abraçada!

  3. Vaig estar, sense bici, a Moçambic da dos estius. Vilankulos em va impressionar força: a més del paisatge paradisíac, hi conviuen la forma tradicional de vida amb les instal.lacions turístiques amb harmonia.
    Coincideixo bastant amb el punt de vista de Roberto: el camí d el’infern està ple de bones intencions!
    Bon final de viatge
    Manel

  4. Apa nanu que ja ho tens això! Aquestes fotos són de postal! Impressionant!
    Me n’alegro que hagis pogut descansar i agafar forces per encarar la recta final, i de passada per guardar-ne un xic per saciar la teva sed de cervesa quan hagis arribat!
    Fins molt aviat!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s