I, tu, de quin color ets?

DSC00709

Mostradors d’alumini resplendent, taulells de fusta envernissada, aire condicionat i lavabos impol·luts… amb paper higiènic! Que la modernitat de les instal·lacions d’una frontera aclapari els teus sentits de forma absurda significa alguna cosa: el comiat de l’Àfrica negra i l’entrada a la voràgine de la civilització. Cinc mesos més tard, creuo l’última duana d’aquest viatge. Benvingut a Sud-àfrica, Gerard.

El portal de ferro gebrat entreguardat per militars corpulents delimita ambients distints. De cop i volta deixo de ser un turista o un visitant. Sóc un blanc. Així és com la gent, tant blancs com negres, formen una actitud envers a mi. S’han acabat els crits de “Amic meu, com estàs? Atura’t, vine, xerrem una estona”, provinents d’arran de carretera. En l’actualitat, a Sud-àfrica, la raça és encara un clar element distintiu en les relacions socials. A la regió de Kwazulu Natal, la primera que visito, aquest aspecte s’accentua. La interacció amb la població negra és pobra, nul·la, quasi inexistent. I, després de les magnífiques experiències que he viscut al llarg del continent, m’entristeix. Quan els pregunto per una direcció o un lloc per plantar la tenda automàticament senyalen un blanc, com si aquella persona guardés la resposta que busco. Si s’adonen que sóc estranger es relaxen una mica, per bé que sovint no hi ha temps d’entaforar-ho en les breus converses que tenim. Senzillament existeix un buit entre races. Vint anys més tard, el llegat de l’Apartheid és encara palpable en la societat sud-africana, malgrat es pretengui maquillar amb una constitució de tallat progressista. Després de tres-cents cinquanta anys de coexistència, les cultures i les esferes socials dels Afrikaners (els descendents moderns dels colonitzadors holandesos del segle disset) i dels indígenes africans romanen separades i sense nexe d’unió.

DSC00683DSC00690Un asfalt en excel·lent estat em fa lliscar entre carreteres que voregen reserves naturals. Als dominis naturals privats de Japopo, Mkuze o Hluhluwe gaudeixo com un vailet mentre observo el senglar africà i el seu còmic pas de claqué, zebres pintoresques alienes a la mirada tafanera d’un ciclopelacanyes o búfals salvatges que esbufeguen si m’apropo massa a la tanca de filferro que ens separa. Fins i tot descobreixo uns cocodrils endormiscats que jeuen a la llera del riu Sitilo. Els conductors sud-africans, tant se val si són blancs o negres, transformen aquestes mateixes carreteres en un infern per a ciclistes. Dotze països africans amb bicicleta, i topo aquí amb els pitjors bojos al volant. Tot i que disposo d’un voral que s’apropa al metre i mig, conductors encegats m’avancen a escassos centímetres jornada rera jornada, i sovint m’obliguen a saltar al marge encoixinat per males herbes que resta a la meva esquerra. Els maleeixo amb ràbia, crits i insults, encara que un desgastant vent de cares s’ho endu cap a terres llunyanes.

DSC00685 DSC00687La ruta que seguiré durant els propers dies enfosqueix de color marró la topografia del meu mapa. Muntanyes a la vista, la Transkei és a la vora. Abandono la South Coast i el paradisíac clima de Durban amb recança, conscient dels trencacames i de les temperatures hivernals que m’esperen. Del luxe recalcitrant de Port Shepstone passo a una postal coneguda, les humils edificacions africanes de forma rodona i sostre de palla, al capdamunt de turons revoltosos. Un paisatge d’ondulacions constants, sense lloc per al repòs, amb una manta gegantina de rerefons, àrida, d’un groc pàl·lid, esquitxada pel joc de colors de les cases dels habitants d’aquesta terra solitària. Dies d’escalada, de mitjanes irrisòries, de matins i vesprades gèlides, de vents pertorbadors, i d’encontraments amb dones tradicionals: les Zulu, amb la cara pintada de fang i, les Amapondo, amb la cara coberta de blanc.

DSC00697DSC00703 DSC00716– “Bon dia noi, d’on ets?”, em pregunta l’amo d’una modesta tenda en una comunitat allunyada de la civilització.

– “Sóc de Catalunya, i vinc d’Egipte amb bicicleta. Em dirigeixo a Ciutat del Cap”. Trenco el silenci al cap de deu segons. “Com has sabut que no sóc sud-africà?”.

– “Els blancs no s’aturen en llocs com aquests”, sentencia amb sequedat.

En Mtoto somriu quan li explico la meva experiència al país. Ell creu també que la relació actual entre blancs i negres dista de ser òptima. “La ferida de l’Apartheid restarà sempre oberta; no crec que mai canviï”. Se’l veu amb ganes de xerrar, així que li pregunto sobre un tema que m’interessa.

– “A Sud-àfrica, la problemàtica és només entre blancs i negres, o també existeix entre la població negra?”, apunto de manera tendenciosa.

– “Els negres provinents de països veïns –Namíbia, Botswana, Moçambic, Zimbabwe– són els culpables del crim actual; no aporten res de profit, el contrari, ens prenen els llocs de treball”.

Els arguments d’en Mtoto mostren només una cara de la moneda. En trobades ocasionals amb Afrikaners conec l’altra. De forma inexorable les converses aborden el tòpic de la raça, i sovint m’esparvero de les generalitzacions que fumen. “No sóc racista, però aquests maleïts negres…”; “també teniu negres com aquí al teu país?”. Sud-àfrica és un país on el racisme, sigui del color que sigui i es miri de la banda que es miri, és a l’ordre del dia.

DSC00701Entro a la regió d’Eastern Cape amb anhels de sol i platja a la consagrada Sunshine Coast, però, per damunt de tot, a la recerca d’una roda nova. L’antiga llanta holandesa comprada en un mercat local de Malawi passa a millor vida, per bé que ha complert el seu objectiu amb escreix: arribar a Sud-àfrica, la terra de les pipes. Quinze minuts és el temps necessari per aconseguir una roda nova a East London i, per tant, oblidar-me dels maldecaps que m’han perseguit durant bona part del viatge. Aquella nit, quan em poso al llit, el cap dóna més voltes que de costum. Hores i dies d’anar amunt i avall, del dret i del revés, de nervis i d’obstacles, de confiar en desconeguts, de parlar amb un i altre per aconseguir un condemnat recanvi que s’adaptés a la meva bicicleta; a Kènia, a Uganda i a Malawi. Avui, a Sud-àfrica, el problema s’ha resolt en quinze minuts.

Una experiència didàctica i valuosa, sens dubte, que els capricis de l’atzar han posat al meu camí. Amb l’exemple de la roda els africans m’han alliçonat de tal forma que mai no oblidaré. M’han ensenyat que tot, o quasi bé tot, té una solució. Una solució diferent de la que un europeu pot concebre a primer cop d’ull, potser, la qual, segurament, no serà definitiva sinó que t’encaminarà fins la pròxima destinació. Viatjar a l’africana, al cap i a la fi. Una manera de conèixer la realitat africana des de dins, de percebre com és part de la seva vida. “Si no tenim alguna cosa, ho creem, ho construïm, i, si no, ens acostumem a no tenir-ho”, em va dir un ancià en una comunitat remota de l’oest de Tanzània. Alguns ho titllaran de conformisme; d’altres, de saviesa. Jo no tinc la resposta, però em fascina la capacitat d’adaptar-se a les circumstàncies, al medi natural, de molts africans.

“Que fàcil és jugar a fer d’aventurer amb una bicicleta per Àfrica quan es té peles, i es torna a casa al cap de sis mesos”, penso sovint. Allò que per a mi és una experiència nova i intensa, encara que esgotadora, per a d’altres és el pa de cada dia. I amb un somriure a la cara, que ho enfronten. A Sud-àfrica, ara, quan obro l’aixeta, l’aigua neta cau a dojo i omplo les botelles abans de partir, sóc conscient del luxe que això suposa. Alguns m’acusaran de demagògia barata, de caure en tòpics occidentals. Però una cosa és veure la pobresa per la televisió, i l’altra és veure-la en els ulls d’una criatura etíop que camina descalça durant tres hores per senders de cabres per omplir una garrafa d’aigua de deu litres que abastirà la seva família durant aquella jornada. I, així, dia rera dia. Capricis de la vida, néixer en una banda o altra de món.

A la regió d’Eastern Cape la interacció amb la població negra canvia per complet. Ara, m’és fàcil entaular-hi una conversa, són ells qui m’aturen per saber d’on vinc i les rialles s’entrecreuen. Són ells mateixos també qui m’expliquen que la regió de Kwazulu Natal és una zona clarament polititzada, de caire tradicional, on les diferències de raça són encara molt vives. El que no canvia, sigui on sigui, és la famosa hospitalitat que rebo per part dels Afrikaners. Aquests descendents dels colonitzadors holandesos són blancs, per bé que duen dècades al continent negre i han fet seva la màxima africana: ajuda els demés, si pots.

DSC00727 DSC00718A la carretera, els cotxes s’aturen per proveïr-me d’aigua i de menjar. Quan demano espai per plantar la tenda a les estacions de bombers, em tracten a cos de rei. Si estic en zones rurals, pregunto als grangers si em permeten d’aixecar la tenda en un tros de terra. “I tant, on vulguis. Si vols, pots dormir en aquella caravana”. O directament et conviden a casa seva a menjar el clàssic sud-africà, el braai (graellada de carn). A Mpekweni, en una zona adinerada on no hi havia lloc per acampar –a Sud-àfrica tot està tancat, és propietat privada–, entro en un resort de luxe avergonyit de les pintes que porto.

– Els deixo anar el sermó de benvinguda amb cara d’angelet. “Bona tarda. Em dic Gerard, vinc d’Egipte amb bicicleta i em dirigeixo a Ciutat del Cap. Es fa fosc, no hi ha lloc per acampar perquè tot està tancat, i voldria saber si puc posar la tenda en algun racó”.

– La primera mirada mai falla. “Què coi fa aquest boig?”, els seus ulls la delaten. “Al nostre hotel no està permès acampar; de totes formes, permet-me parlar amb el manager”.

Penso que podria donar-me una excusa millor i, mentre espero que torni, demano a les noies de recepció algun lloc per passar la nit.

– “Mira, no és possible acampar a les nostres instal·lacions però, si vols, et donem una habitació de forma gratuïta, amb la condició que sopis i esmorzis aquí. Què hi dius?”, acaba mentre m’estén la mà per tancar l’acord.

– “Si insisteixes…”, li responc amb un somriure d’orella a orella. Aquest sud-africans no deixen de sorprendre’m.

DSC00750A la fi em regalen un sopar i un esmorzar de bufet, i acabo la jornada amb un bany a l’Oceà Índic, en una platja d’insomni, remota i solitària, amb un teló de fons rogenc. Unes dunes immenses i blanquinoses hi posen la cirereta. Aquesta és l’essència, la màgia de viatjar amb bicicleta: saps on comences el dia, desconeixes on l’acabaràs.

Des de Jeffrey’s Bay (Sud-àfrica). Km. 10.747

Anuncis

10 pensaments sobre “I, tu, de quin color ets?

  1. Última parada i a Sud-Àfrica, país de contrastos. Després de tot el que has viscut acabar aquí segur que et farà pensar molt. Tinc un amic a Cape Town, en Nathan. Ens vam conèixer a Londres. Si necessites qualsevol cosa parlo amb ell o et passo el contacte. És un blanc de puta mare jeje

    Una abraçada crack!

  2. Gerard!!! sempre es un plaer llegir-te! aconseguieixes tranposrtar-me en aquests paisatges africans tan singulars que recorres!!! M’han encantat les reflexions: “M’han ensenyat que tot, o quasi bé tot, té una solució. Una solució diferent de la que un europeu pot concebre a primer cop d’ull, potser, la qual, segurament, no serà definitiva sinó que t’encaminarà fins la pròxima destinació”
    I de destinació en destinació estas a punt d’arribar al final.
    Bona tornada a casa!!! una abracadaaa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s