Les orelles del llop

3Edificis ruïnosos abandonats, contenidors de metall, simetries quadriculades esculpides amb escaire i cartabó, i un ventall inacabable de tonalitats grisoses. És tot el que albiro de camí a Bixkek des de l’interior d’una ferralla amb rodes, capitanejada per un taxista esprimatxat d’uns quaranta anys amb més dents d’or que seny al volant. El dia es comença a despertar, i les llums més primerenques acoloren els afores de la capital.

Davant l’onada de calor que fregeix Bixkek i l’oceà ciríl·lic que inunda els seus carrers, m’allotjo a l’oasi d’en Nathan i l’Angie, un modest guesthouse conegut entre ciclistes. Serà el lloc idoni per recopilar informació del país i intercanviar experiències amb els cicloturistes. Allà hi conec en Lewin, un jove alemany amb qui compartim una filosofia de viatge similar, i acordem pedalejar plegats el temptador Kegeti Pass (3.781 metres). “Hi ha massa neu per creuar el pas”, “és massa perillós” o “l’últim ciclista que hi va passar se’n va penedir” són comentaris que, lluny de fer-nos canviar d’opinió, ens engresquen de debò. És llavors quan rememoro la frase de l’amic Raimon: “Només et recomano fer aquest pas si el fas amb algú altre; tingues clar que patiràs molt”.

1 2 A mesura que ens allunyem de Bixkek, la vida rural s’imposa. L’asfalt dóna pas a camins de pedra i sorra, mentre que el rerefons d’edificis de formigó queda ara ofuscat per un exèrcit de cims emblanquinats. Des de primera hora, la xardor és insuportable: 38ºC a l’ombra i 46ºC al sol. Arribem al poble de Kegeti i no tenim temps de buscar un lloc per dinar quan, de sobte, un home al damunt d’una bicicleta atrotinada ens agafa pel braç i ens condueix a casa seva. Quinze minuts més tard, la seva dona ens obliga a seure a taula, a fora: txai (te), boosok (una mena de pa fregit) i una amanida de tomàquet i cogombre. Aquesta serà la hospitalitat que trobaré dia rere dia a les muntanyes de Kirguizistan. El millor, però, arriba al capvespre. Plantar la tenda en un prat, banyar-se a l’aigua gelada d’un riu, i cuinar sota un cel estrellat. Què més es pot demanar?

4 6 7 8 9L’endemà entrem al cor de la serralada Ala-Too i comença la festa. Per davant, trenta quilòmetres i 2.400 metres de desnivell positiu. I la sorpresa: diversos rius amb un potent cabal d’aigua i una pista tan pedregosa i empinada que la major part del dia hem d’empènyer la bici. Malgrat tot, l’escenari és de pel·lícula. Una vall pintada de color verd elèctric, amb avets immensos a la vora d’un riu turquesa, i desenes de cavalls fornits i ben alimentats pasturant a la seva llera. En la llunyania es desplega una filera de glaciars de dimensions tibetanes que amenacen d’escopir-nos una bafarada d’aire gèlid.

1011 12Els pinyons de la bici es queixen i reclamen més peons, la respiració és cada vegada més intensa, i apareixen les punxades al cap. En una parada per recuperar forces em qüestiono si aquest no és un començament massa exigent. Sóc partidari d’iniciar un viatge en bici de forma gradual, mentre s’assaboreixen els canvis i els contrastos, però potser he pecat de confiança. El pedregar final és cada vegada més estret i el gel em fa patinar mentre escalo els últims metres fins al coll. Ho hem aconseguit, ja som a dalt! Trenta maleïts quilòmetres en sis hores. Comença a ploure i els trons que sentim de ben a prop ens obliguen a posar-nos en marxa ràpidament. La baixada és més pròpia d’un circuit de descens que no pas d’un periple amb alforges, i això significa descendir amb cautela per evitar fer caiguda lliure. En més d’una ocasió, haig de desmuntar les alforges, baixar a peu, i fer el mateix amb la bici. Quina penitència. Dos dies després de començar el viatge, i ja he vist les orelles del llop.

13 14 15 16A la fi, ens plantem a l’altra banda de la vall d’una sola peça, tant nosaltres com els respectius cavalls d’acer, i continuem el descens per una bonica pista que segueix el riu. Acampem al costat d’unes iurtes, la llar dels nòmades kirguisos, que ens ofereixen cumús (llet fermentada d’euga, amb un gust agre) i pa, i ens interessem pel seu modus vivendi: viuen mig any a la muntanya criant els seus ramats (jailoos), i l’altre meitat el passen al poble o ciutat. A Kirguizistan es parla rus i kirguís, i ben poc anglès, de manera que la majoria de converses amb la població local són mers diàlegs de gestos, rialles i poc contingut. L’endemà, en Lewin i jo ens acomiadem. Ell agafa una ruta més directa direcció al llac Song-Kol, mentre que jo decideixo perdre’m per alguns indrets d’aquesta part del Tian Shan, la serralada més gran d’Àsia Central.

17 18 19A mig matí corono el Karakol Pass (3.485 metres) i, a l’altra cara de la vall, m’espera un dels descensos més espectaculars que mai no he fet. Una catifa de gespa cobreix una vasta esplanada tenyida de diminuts punts de color blanc i negre: són les iurtes dels nòmades i els seus jailoos. Racons de món intactes, verges, on la naturalesa xiscla de vitalitat. Indrets que es graven a la retina. Fins arribar al llac Song-Kol, passo uns dies embadocat amb el terreny muntanyós d’aquesta república ex-soviètica, dormint al costat de iurtes, cuinant els odiosos fideus xinesos, patint sobre pistes pedregoses amb les maleïdes roderes dels jeeps i, sovint, amb les galtes vermelloses per culpa de l’espècie endèmica de Kirguizistan: el vodka.

20 21 22 23 24 2527Cada país sol tenir el seu propi Alpe d’Huez, i aquí es presumeix del Moldo Ashuu (3.346 metres), un coll de trenta-tres corbes que no puc gaudir com ho hauria de fer per culpa d’una pista feta de pedaços. Si de mitjana pujo a 7 km/h, de baixada ho faig a 6 km/h per no destrossar-ho tot… I així continuen les pistes de muntanya fins a Tash Rabat, d’on agafo els primers quilòmetres d’asfalt del viatge i em planto a la ciutat de Naryn, cor del Kirguizistan, on faig un descans necessari de dos dies.

26 2829 30En una petita botiga de Naryn conec la Yssik, una noia de vint-i-tres anys, politòloga de formació i amb un anglès excel·lent, i l’endemà dinem plegats al centre de la ciutat.

– “I, tu, què creus, a Kirguizistan es viu millor ara o abans”?, un clàssic que no puc deixar de preguntar.

– “Vaig néixer un any després que Kirguizistan aconseguís la independència (1991), per tant, desconec com es vivia abans. La generació dels meus pares i avis diu sempre que abans es vivia millor: hi havia feina per tothom, la gent tenia temps per a la família, mai no faltava un plat a taula”, dicta un per un els manaments del règim soviètic.

– “I, tu, que estudies a la Universitat Americana d’Àsia Central, a Bixkek, i per tant, deus haver vist l’altra cara de la moneda, creus també que abans es vivia millor, doncs?”, apunto de manera tendenciosa.

– “Suposo que es tracta de trobar un equilibri entre el passat i el present, per tal de crear un futur pròsper per al país. En l’actualitat hi ha encara molta corrupció al país, els joves llicenciats no tenen accés al mercat laboral, i existeix un buit enorme quant a condicions econòmiques entre la població rural i no rural del país. Jo he estat a Europa i vull anar a Amèrica, però les meves arrels són a Kirguizistan”, finalitza amb orgull patriòtic.

– “Doncs penso que la clau del futur del teu país rau en persones com tu”.

Kirguizistan va ser el primer dels Stans a firmar la independència el 1991, essent un país jove, amb només vint-i-quatre anys, i que tot just aprèn a caminar sol, com qui diu. Si, per una banda, les generacions que van viure el model soviètic recorden de forma sentimental els anys daurats, els russos van voler modernitzar Kirguizistan i altres pobles d’Àsia Central a través de la supressió o control de les tradicions i, per damunt de tot, la religió. Val a dir, també, que van ser els russos qui van realitzar importants millores al sistema de sanitat, educació, transport i serveis.

31Aquella nit, mentre sopo al restaurant contigu a l’hotel on m’allotjo i penso en la conversa amb la Yssik, coincideixo amb en Shawn. En Shawn és un jove americà voluntari de Peace Corps, que treballa com a professor d’anglès al poble de Baetov, i que em va permetre plantar la tenda al pati de casa seva quan ja era fosc. Gaudeixo de la vetllada amb la complicitat de qui troba un amic a l’estranger, i ell no deixa de befar-se de mi en veure tot el que sóc capaç d’engolir. “Shawn, és que demà me’n torno a les muntanyes”, dic entre rialles i la boca mig plena de carn a la brasa, mentre les cerveses arriben de nou a la taula.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s