Un trastorn d’identitat

1Un intens ruixat nocturn s’endú la calitja que ha assetjat el centre del país durant l’última setmana, i permet clissar ara els matisos cromàtics del paisatge. Al davant, uns pics vermellosos, solemnes, talment fets de fang, m’assenyalen el camí; sembla que algú els hagi esgarrapat, ja que tenen unes esquerdes pronunciades a la seva falda. Així, amb les alforges farcides de provisions per a les properes jornades a la muntanya, abandono el poble de Naryn i m’endinso a la vall de Sary Kyungoi, un tobogan format per una sèrie de canyons estrets i pedregosos que segueixen el riu homònim. M’aturo constantment a fotografiar els diferents escenaris, i és que després de cada corba apareix una altra postal per emmarcar.

Una dolça melodia, semblant al so d’una guitarra, m’estronca la migdiada dominical en un bocí sec d’un prat d’herba humida. M’apropo a la iurta d’on sembla provenir la tonada, i diviso un home anyenc, assegut amb les cames creuades, i amb una cara amb l’empremta d’una vida a la muntanya. Em convida a entrar a la seva llar; m’assec en un piló d’estores de colors estrambòtics i navego a través de la deliciosa música que emana del komuz, un instrument de fusta de tres cordes típic del Kirguizistan. Abans que el sol s’amagui, cerco un lloc per plantar la tenda, però no munto el meu piset fins que topo amb un menut afluent que baixa del capdamunt d’uns pics nevats. Com de costum, l’aigua baixa glaçada, per bé que m’hi llanço sense pensar-m’ho per desempallegar-me de la capa llardosa que m’acompanya massa sovint. Instants com aquests, acampar i banyar-me al riu, són dels millors del viatge. És sentir que la sang corre per totes i cadascuna de les venes del cos, és un crit de vida.

2 3 4El mapa indica ara una temptadora línia discontínua a mà dreta que ressegueix el riu Burkan, just a l’encreuament on em trobo, un traç que s’allunya dels dos colls principals que descendeixen fins al llac Issik Kul. Pregunto sobre aquest camí a un pastor a lloms del seu cavall que passa a prop meu.

– “És possible fer aquesta pista amb bicicleta?”, pregunto mentre dibuixo amb el dit la línia discontínua del mapa, i ho acompanyo d’un moviment rotatori de braços en un intent de simular els pedals de la bicicleta.

Baixa del seu cavall i observa el mapa amb l’estranyesa de qui veu per primera vegada el seu país esbossat en un paper. Amb cara de pòquer, deixar anar un sec: “nyet” (no).

– “Iurta?”, i reprodueixo ara la llar dels nòmades amb una mímica de principiant.

– “Nyet”, repeteix.

Preguntar per l’existència de tal pista a aquest pastor monosíl·lab és com si ell em demanés que munti l’estructura d’una iurta. Amb tot, alço la vista i la vall que sorgeix davant meu és majestuosa, sembla que em cliqui l’ullet, fins i tot. En el pitjor dels escenaris, puc retrocedir en cas que la pista no existeixi. I com que tinc menjar per varis dies i aigua assegurada –aniré paral·lel al riu, segons el mapa–, decideixo prosseguir la marxa per aquest itinerari. Abans, però, el pastor se m’apropa de nou. D’entre la lluentor platejada del seu somriure i la bravada etílica del seu alè, em diu: “vodka?”, i m’allarga la mà amb una desgastada botella d’aigua amb un sospitós líquid blanquinós a l’interior.

5Seran quatre dies d’aventura en estat pur al llarg de la vall de Burkan i el seu riu homònim, custodiat en tot moment pels cons blanquinosos de la serralada de Jetim-Bel. Jornades intenses per travessar rius d’aigües glaciars, encalçar les petjades dels cavalls, i creuar els dits mentre una tempesta elèctrica descarrega amb fúria sobre aquesta remota vall. Malgrat avanci a pas de cargol, l’entorn em deixa sense alè. L’home en un intent de mimetitzar-se amb la naturalesa salvatge. I és que, com un fràgil fil de seda entremig de monstres marronosos, aquest paisatge se’m quedarà gravat a la retina durant el meu pas per Kirguizistan. Senzillament, sublim. Prenc el riu Burkan com a referència, mai no he d’agafar cap bifurcació, o això és el que em diu el jove pastor que mena un nombrós ramat d’ovelles cap a la seva iurta. Em comenta, també, que vigili a l’hora d’acampar, doncs els llops surten a la recerca de menjar ben entrada la matinada. És llavors quan entenc el perquè d’un parell de cavalls morts al marge de la pista els dies anteriors… Es fa fosc i em convida a passar la nit al costat de la seva iurta, i com és costum en aquells arrelats a la vida nòmada, em fan un lloc a taula amb la seva família.

6 7 8L’endemà el dia es desperta enfurismat, amb un plugim constant que em cala els ossos i em fa tremolar com una baldufa. En la llunyania percebo una clariana, sembla que la vall s’obre i dóna pas a una paret vertical que s’enfila com una buguenvíl·lia en forma de ziga-zaga. És l’Ara Bel Pass (3.839 metres). Un coll curt i empinat, amb sorra i pedra sense compactar, que m’obliga a empènyer la bici amb totes les meves forces. Una vegada a dalt, revisc un dejà vu: un escenari andí, amb una vasta esplanada de páramo, llacs amb el seu perímetre fangós, un teló de fons de muntanyes punxegudes amb el sostre emblanquinat, i una pista de calamina. I és que, al Kirguizistan, he experimentat la relació d’amor-odi que vaig tenir amb Perú, un dels meus països preferits. Ara puja, ara baixa. Ara empeny la bici, ara baixa poc a poc per no esventrar-ho tot. A la fi, corono el Barskoon Pass (3.819 metres), i descendeixo abrigat amb tota la roba que duc cap al llac Issik Kul per una pista llardosa, plena de fang, on em creuo amb desenes de camions que es dirigeixen a la mina de Kumtor, el motor econòmic i la creu mediambiental del país.

9 10 11El llac Issik Kul és el segon llac alpí més gran del món, darrere del Titicaca. I com el seu tiet llatinoamericà, l’asiàtic acostuma a utilitzar-se també com a abocador d’escombraries. Malgrat tot, existeixen encara racons impol·luts, on aprofito per fer una capbussada amb regust de vacances abans la canícula no rosteixi la meva pell. A la vora del llac gaudeixo d’uns dies tranquils, de platja i postes de sol, amb distàncies curtes i àpats autoindulgents. Però enyoro la muntanya.

12 13 14 15 16 17Desplego el mapa atrotinat que vaig comprar a Bixkek i busco línies fines que arribin a Kochkor a través del cor d’alguna serralada. I, en aquest país, si poden presumir d’alguna cosa, són muntanyes. A la meva esquerra diviso un exèrcit de pics del color de l’argila –els que marquen l’inici del marró fosc al mapa–, amb un mar de núvols negres com a faldilles. El temps dels últims dies no és gens engrescador. Pluja i fred en un coll de quasi 4.000 metres (Kongur-Ölöng Pass) és l’antítesi del que entenc per diversió, de manera que descarto aquest itinerari. Malgrat tot, no llenço la tovallola. Un xic més a l’oest s’intueixen unes clarianes, d’on s’eleva el Tuura-Suu Pass, a 3.157 metres, la qual cosa pot derivar en una meteorologia més favorable. La consulta que faig amb dos homes locals és poc fructífera. Són les nou del matí d’un dimarts i, amb l’omnipresent ampolla de vodka d’un euro i mig com a moderador, semblen enfeinats mentre discuteixen sobre les vicissituds de la vida. Així que, poc a poquet, culmino l’Ala Bash Pass (2.365 metres) per adonar-me que no sóc benvingut a les muntanyes de Teskey Ala. De cop i volta es desencadena un violent torb, amb una trabucada rera les muntanyes i una cortina de pluja que s’apropa a mi. Ho deixo córrer. Ho he intentat dues vegades, però, aquí dalt, la muntanya sempre en surt vencedora.

18 19 20 22 23 24Sembla que hi ha hagut una treva temporal a l’àtic de Kirguizistan, i el sol per fi eixuga els carrers de Kochkor. Les meves alforges semblen una botiga ambulant: pa, xocolata, fruita deshidratada, embotit, formatge… així ja pot venir el pitjor dels aiguats! Decideixo arribar a Bixkek, a uns cint-cinquanta quilòmetres de distància, per un coll força desconegut, el Shamshi Pass (3.570 metres). De les quatre agències turístiques de Kochkor, tres em diuen que és impossible de fer-lo en bicicleta, mentre que l’última m’assegura que, si ja he fet el Kegeti Pass, faré també aquest. “No sense suar la cansalada, però”, conclou l’oficinista amb un somriure maquiavèl·lic. Dit i fet. Travesso el riu a la sortida del poble i passo per petits assentaments on se’m saluda amb timidesa; sens dubte aquest no és un destí concorregut. A Shamshi, un jove paleta dibuixa sobre un paper esgrogueït un croquis per trobar el sender que condueix al coll. “Has de creuar el riu dues vegades, agafar la bifurcació de l’esquerra, i passar Sarala Saz, un assentament de jailoos a l’altra banda d’aquell turó; allà, pregunta pel camí”, finalitza amb un anglès macarrònic. La pista desapareix de forma gradual i segueixo ara un entramat de roderes de jeeps, com si repassés un grafit sobre una estora de gespa. Coincideixo amb varis pastors d’entrada edat, inconfusibles amb el seu ak-alpak –barret típic kirguís–, i quan els pregunto pel coll de Shamshi i assenyalo la bicicleta, acostumen a girar el cap d’esquerra a dreta de forma repetitiva, a la vegada que reprodueixen un espetec amb la llengua i el paladar en senyal de desaprovació. Segons m’informa un matrimoni en una iurta, quan travessi el riu darrera de la propera vall, trobaré el petit sender que puja fins al coll. Són les tres de la tarda, moment per muntar la tenda, descansar i preparar-me per demà. Assegut a terra, busco el camí que s’enfila al Shamshi Pass, però no hi ha manera. Tan sols albiro un gegant de color marronós amb cara de pocs amics.

25 26 27 28Comença la festa. El cel estrellat d’anit es converteix ara en un ruixat. El famós sender no és més que un rastre fresat pel pas dels cavalls a través d’un seguit de roques mal posades, herba i més pedres, a la vora d’una vall que s’empetiteix a mesura que guanyo altitud. L’estratègia a seguir és clara: empènyer, descansar i empènyer. No obstant, aquest és un territori verge, immaculat, i aprofito per fotografiar-lo cada cinc minuts. Arrastro el meu cavall de ferro, ja abatut, per pedregars de mala mort que posen la mecànica al seu límit. Els pendents que cobreixo tampoc no hi ajuden. I és llavors quan penso que la meva bicicleta pateix una crisi d’identitat. No entén de metàfores, pobreta. Sovint li he dit cavall de ferro i ara em porta pel seu pati d’esbarjo. Si se’n surt d’aquesta, podrà cavalcar allà on vulgui.

Després de vuit hores d’empènyer la bici i sumar onze miserables quilòmetres, arribo al cim del Shamshi Pass (3.570 metres), amb una ventada espantosa. L’altre vessant de la muntanya no és per a tirar coets, tampoc. D’entre un terreny pedregós, es divisa una petita línia que s’entortolliga per salvar el pronunciat desnivell. Amb prou feines puc pedalar ja que les pastilles de fre fa dies que s’han desintegrat, i les roques del camí dificulten el descens, de manera que toca empènyer la bicicleta altre cop, ara de baixada. El cansament i la fatiga d’aquests dies a la muntanya em passen factura i, mentre creuo un riu amb un potent cabal, rellisco i quasi baixo per dret. Al vespre, quan m’estiro a la màrfega inflable, caic en un son profund ipso facto. Quan em desperto, tinc tot el cos adolorit: les mans botides, els turmells masegats, i l’esquena i tots els músculs tibats com si haguessin de partir-se en dos.

29 30 31 32 33 34Tres jornades més tard, em planto a Bixkek a través de la congestionada carretera principal en una lluita colze a colze amb les marshrutkas (taxistes amb furgoneta). Una capital que acull el passat i el futur del país, on conviuen religions diferents, allò tradicional amb allò modern, i on alguns somien amb el nord i, d’altres, amb el sud. Per a mi, Kirguizistan ha estat un dels països més interessants que mai no he visitat. Amb una naturalesa verge i de bellesa incommensurable, és un racó ideal per perdre-s’hi amb bicicleta. S’hi pot trobar encara una cultura poc pervertida pel turisme, sobretot si un s’escapa dels camins més concorreguts. I, jo, a les muntanyes, allà on hi ha la festa i l’autenticitat, allà on s’escriuen les aventures i es deixa de controlar-ho tot, he conegut la cara més amable del país: la hospitalitat nòmada, els paisatges de conte i el vodka, molt de vodka. Rahmat, Kirguizistan.

Anuncis

5 pensaments sobre “Un trastorn d’identitat

  1. Amb ganes he llegit aquest viatge a Kirguizistan!
    Et felicito no només x l’escritura i les fotos sinó x aquesta manera tant teva de viure la vida i compartir les teves experiències.
    Ganes tinc d’assistir al passi, aquest cop, t’asseguro q no me’l perdo.
    Salut i pedals amic!!

  2. Hola Gerard,
    Em segueix encantant llegir el que escrius i el qie ens ensenyes dels teus viatges.
    Una abraçada molt i molt forta.

    Maribel

  3. Carai nano! En primer lloc, felicitacions pel text, m ha enganxat des de la primera fins la última paraula, per una estona m’he sentit allí.
    En segon lloc, enhorabona per la proesa, has portat al límit bici i cos. He notat la duresa i alhora entès la satisfacció.
    És ben bé que lluny dels turismes, és on es troba la bellesa dels indrets i les persones.

    Una abraçada des d’Islàndia.

    Biel

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s