Un calidoscopi multicultural

16

La pureza está en la mezcla. Si la frase de Pau Donés és certa, Belize és un dels països més purs del món. Criolls, mestissos, maies, garífunes, xinesos, indis i mennonites converteixen aquest territori en una descomunal orgia ètnica. Belize, un país que em deixarà bocabadat des que creui el pont metàl·lic que el separa amb Mèxic fins que en surti per la badia d’Amanique.

1

Tinc sort. Les pluges que em van perseguir a Mèxic s’aturen a la frontera, qui sap si per fer companyia al Pare Noel caribeny d’aquell bar de mala mort. Malgrat tot, els seus efectes són ben visibles: un mar de fang inunda el nord del país. La idea inicial de travessar Belize per pistes secundàries i boscos selvàtics s’esfuma de cop i volta. Per aquest motiu em veig obligat a circular per la carretera principal, sinònim de monotonia, rectes inacabables, i un voral tan irrisori i afilat que podria convertir un neumàtic en làmines de carpaccio.

2

3

Tan bon punt trepitjo Orange Walk tinc la sensació d’aterrar enmig d’una pel·lícula Western dels anys 50. Ells, amb monos texans de colors blavosos, tirants, camises de quadres i barrets de cowboy. I elles, amb vestits llargs i foscos que els cobreixen tot el cos, mitjons i sandàlies, i un mocador al cap que els tapa els cabells. Són les comunitats de mennonites, protestants d’origen suís coneguts per ser uns eficients treballadors de la terra. La majoria d’ells viuen aliens al món tecnològic, i sovint me’ls creuo mentre condueixen un carro de fusta propulsat per dos cavalls. Aquest món no deixa de sorprendre’m.

4 5 6

D’una clàssica pel·lícula nord-americana salto ara a un bocí d’Àfrica camuflat enmig d’Amèrica Central: Belize City. I ho faig per la porta gran. Els britànics van dissenyar aquesta ciutat perquè hi circulessin carros i mules, no pas cotxes i menys encara bicicletes, de manera que he d’eixamplar-me d’espatlles per tal de fer-me un lloc a la carretera. Desconeixia què em trobaria aquí i haig de fregar-me els ulls per creure el que veig. Carrers farcits d’homes i dones d’una pell tan negra com la dels bantu. Voluminoses rastes que amb prou feines caben en gorres que onegen la bandera jamaicana. I melodies de reggae, o més ben dit, de punta rock, la música per excel·lència d’aquesta ètnia, els garífuna, amb descendència indígena sud-americana i africana. Però la sopa de cultures no acaba aquí, em queda desgranar una curiosa fusió entre caràcter llatí, indi i maia. Mentre passejo pel mercat local a la vora del port identifico criolls (descendents dels esclaus africans i els pirates britànics), mestissos (barreja d’europeus amb indígenes centreamericans), Q’eqchi’ (mescla de maies i indis) i un llarg etcètera. Quan una setmana més tard pregunto a en Victor, un ciclista garífuna de pell torrada amb qui topo, sobre la convivència entre tantes tonalitats diferents, ell em respon amb un somriure d’orella a orella: ‘A Belize, respecta i seràs respectat’.

7 8 9

Les planícies de Belize em deixen més torrat que el sol que diàriament carbonitza la meva pell. Si més no, això penso fins que un senyal marca l’inici de la Hummingbird Highway, el tobogan més escènic i divertit del país. Noranta quilòmetres de constant puja-i-baixa a través de jungla sota l’imponent mirada de la serralada Maya, que em duen fins a Dangriga, capital dels garífuna.

10 11 12

A Dangriga aprofito les dates nadalenques per fer un descans i gaudir de les celebracions locals: la Wanaragua. Una dansa en què els joves es vesteixen de blanc, es posen unes màscares, i mouen les cames amb frenesí al ritme de tambors hipnotitzants. Diu la tradició que la Wanaragua es remonta als balls dels esclaus africans contra les forces britàniques.

13 14 15  17 18

– ‘Y ustedes, ¿cuántos idiomas hablan en España?’, em pregunta en Jack, de l’ètnia Q’eqchi’, que regenta una petita botiga on compro aigua de coco.

– ‘Pues tenemos cuatro lenguas oficiales. Pero yo, Jack, ya no sé en qué idioma hablar a la gente de Belize. Hablo en español y me responden en inglés; hablo en inglés y me responden en español’. Abans no marxi, la dona d’en Jack em regala uns quants plàtans i s’adreça a mi en un idioma que tampoc no entenc.

– En Jack no para de riure. ‘Tranquilo amigo, ésta es nuestra lengua local. Regresa de nuevo y te enseñaremos’.

Pedalejo ara pel sud de Belize, el districte de Toledo, una regió menys freqüentada pels turistes i sens dubte una de les més espectaculars del país. Les faccions de la població local canvien a mesura que engoleixo quilòmetres. L’entorn és selvàtic, pura jungla, i les casetes són humils construccions de fusta amb sostres de fulles seques de plataners. Em recorda a l’Amazònia. I és que quina olor, la de l’Amazònia. Aquest perfum tan particular de fusta molla, que fins i tot sembla viva, i s’intensifica amb una humitat sufocant. Adoro els racons de món on la naturalesa parla per si sola.

19

Desplego la vela major i volo fins a Punta Gorda tot aprofitant el regal nadalenc d’Èol. Una altra població garífuna, la que m’agrada més. L’última. Altra vegada, ritmes lents. M’ha quedat clar: aquí, la pressa no hi és benvinguda. Aviat creuré amb llanxa a Guatemala a través de la badia d’Amatique. Fins aleshores, posaré un xic d’ordre dins el meu cap. Surto de la dutxa i observo amb estupefacció les marques que el sol ha tatuat al meu cos. Sóc garífuna, crioll o Q’eqchi’?

20

Anuncis

5 pensaments sobre “Un calidoscopi multicultural

  1. Senzillament fascinant. Keep going!

    Bon any i compte per Guatemala, que no visquis una escena com la d’aquella nit a Ljubljana cantant Yarragimi Ye Fener (quan et vaig venir a veure, recordes?).

    Abraçada!

  2. Impressionant, sempre que llegeixo els posts em transporten per uns minuts al teu cantó.

    Aquí ja hem acabat la marató de comilonas, regals i familia. Tornem a una setman normal de 5 dies non-stop. Per cert, aquest finde amb samarra curta per Calella… d’aquí res els estius els passarem als Pirineus per fujir de l’infern jeje

    Segueix fotent-li. Una abraçada!

    • Déu n’hi do, doncs! Per Guatemala he pillat força amb la humitat, encara que ja tinc la pell ben negra del solet que cau.

      Encara recordo un parell de frases més en turc. Les vaig dir a un noi que vaig conèixer, i encara riu el malparit!

      Cuida’t nano, una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s