Una bandera descolorida

4

Un ascens progressiu de trenta-cinc quilòmetres fins a la frontera d’El Espino posa punt i final al meu anecdòtic pas per Hondures. M’acomiado de les planícies monòtones i la xardor sufocant per una setmana, i m’endinso ara a les muntanyes i les nits fresques de l’oest de Nicaragua.

1

Arribo a Somoto quan el sol comença a amagar-se, i més tard surto a passejar pel poble. S’hi respira un aire distès. De seguida percebo el canvi: les portes de les cases estan obertes i la gent passeja amb tranquil·litat malgrat sigui negra nit. Que lluny queden ara El Salvador i Hondures, on la nit és sinònim de por. Aprofito l’endemà per visitar el Cañón de Somoto, un divertit pas d’aigua que s’escola entre altíssimes parets verticals. A la meitat d’aquest neix el riu Coco, el més llarg d’Amèrica Central, amb sis-cents quilòmetres de distància i parada final al mar Carib.

2 3 5

Entrar en un nou país em posa sempre de ben humor, així que decideixo fer un rodeig per les muntanyes de l’oest de Nicaragua, pur territori cafeter. Un cartell indica que comença la Reserva Dipilto y Jalapa, i tinc la serralada homònima a la meva esquerra. Fins a Susucayán la pista és una superfície empedrada bastant compacta, però és a partir d’aleshores quan s’acaba la bona vida i comença la trocha. Els pendents empinats s’uneixen a la festa, i em veig obligat a carranquejar el meu cavall d’acer en més d’una ocasió. Ni amb el dopatge a base de gallopinto (arròs amb mongetes) que porto a la sang aconsegueixo recuperar les forces. Per fortuna, quan aixeco el cap se’m passen tots els mals. L’escenari que m’envolta és un ampli mantell verdós estès sobre una taula parada, amb una munió de muntanyes que sobresurten pertot arreu des de la Reserva Natural de Kilambé.

6 7 8 9

Aquest racó del país va ser –i és– el nucli dur del General Sandino, dels colors vermell i negre. Els departaments d’Estelí, Jinotega o Nueva Segovia eren el taulell d’escacs de la guerra civil dels anys vuitanta entre Sandinistas d’esquerra i La Contra de Somoza, orquestrada pels Estats Units. Un dels efectes de tal guerra va ser l’enfonsament de l’economia nicaragüenya i, en l’actualitat, el país encara arrossega aquella herència: Nicaragua és el país més pobre d’Amèrica Central, diuen les estadístiques. El president Ortega tampoc no ha aconseguit allargar la Revolución del FSLN (Frente Sandinista de Liberación Nacional), i és que l’ordre dels principis del seu partit és una declaració d’intencions: ‘Cristiana, socialista y solidaria’.

13A

La vida és dura en aquesta regió de Nicaragua. Cases d’adob i sostres d’uralita, menuts en boles per camins polsegosos, porcs i gallines campant al seu aire, piles de merda als vorals, i carros de tracció animal. Podria ser una estampa de l’Àfrica rural, encara que hi ha una diferència: aquí no trobo gaires somriures, sinó indiferència, massa fredor. Si passo per una comunitat i saludo els seus membres, amb prou feines em retornen la salutació. Si entro en una tenda i demano per comprar pa, la senyora té mandra d’aixecar-se de la cadira des d’on mira la televisió o no vol deixar de contestar els Whatsapps per la inoportuna presència d’un estranger. En un principi penso que seran casos comptats exclusius d’aquesta zona de vida humil i dura, però m’equivoco. En pobles més grans o bé en ciutats viuré masses experiències similars, on tinc la sensació de ser una cartera plena de bitllets sobre dues rodes a punt per regalar-los al primer que m’ho demani. Desconec quin són els motius de tot plegat. Ningú no està obligat a rebre amb un somriure ni obrir les portes de casa seva a qui viatja en bicicleta, faltaria més. Però si per alguna cosa destaca el poble llatinoamericà és per la seva calidesa. I, a Nicaragua, per regla general, no l’he trobat. Una espina que em quedarà clavada.

10 11 13

El núvols que tinten de gris el cel s’apoderen de la meva ment. Entro al cercle viciós de recórrer masses quilòmetres al dia, i perdo les ganes de conèixer el país que visito. Això és l’antítesi de viatjar en bicicleta, el mer desplaçament entre dos punts sense cap motivació de descobrir què hi ha al mig. Necessito un canvi d’aires, de manera que poso rumb cap a la costa del Pacífic entre partidets de beisbol, l’esport per excel·lència dels nicas.

12 12A 12B 12C 12D

La imponent panoràmica dels volcans que conformen la Cordillera Los Marrabíos és l’únic passatemps que tinc de camí a la bonica ciutat colonial de León. Quan vorejo el volcà Momotombo m’adono que els núvols de fum que expulsa són menys tímids del que semblaven en la llunyania; és com si algú estigués fumant al seu interior. Al 1610 la festa se’ls devia escapar de la mans ja que el volcà va entrar en erupció i va destruir la ciutat de León. No van tenir més remei que aixecar-la de nou, per bé que ho van fer a uns quilòmetres més al nord-oest per evitar que es repetís la catàstrofe.

17

14 15 16

La connexió de León amb Granada és de les pitjors que recordo en aquest viatge. Cent quaranta quilòmetres a casa de l’enemic número u d’un ciclista fent les Amèriques: la Panamericana. Una jornada per oblidar entre camions i tràilers conduits pel diable, amb un vent en contra que desgavella ments fermes, i un aire tan calent que desfà la goma dels punys del manillar. Però tot va bé si acaba bé, es diu, i aquell dia sopo i comparteixo historietes de guerra amb un dels grans, en Raimon. En breu pedalejarem plegats per Costa Rica.

18 19 20 21 22 23

29

Poso rumb cap a l’illa d’Ometepe. Aquesta illa està formada pel volcà Concepción (1.610 metres) i pel volcà Maderas (1.394 metres), i brinda una oportunitat fantàstica per recórrer cent vint quilòmetres de pistes de terra, naturalesa exuberant, postes de sol de somni i vida tranquil·la.

24 25 25A

26

27 28

De tornada a Rivas creuo el llac Nicaragua a bord d’un vaixell anomenat Che Guevara. Un vent enfurismat provinent del nord-est ens fa ballar com una baldufa, i fa onejar una petita bandera de ratlles vermelles i negres, els colors sandinistes, que està ben descolorida. Així és la imatge que perfilo de Nicaragua, un país que en el seu moment devia brillar i ara vesteix uns colors desgastats. Potser és degut a l’erosió del llac i del vent, o tan sols al simple pas del temps.

Anuncis

5 pensaments sobre “Una bandera descolorida

  1. Veig que has canviat de montura? o només has deixat el carro per alforges? per algun motiu en concret?…no per res, pura curiositat…cari sobte aquesta fredor de Nicaragua, tot i que puc entendre que si les necessitats bàsiques no estan satisfetes els somriures deuen costar més. En fi, un plaer seguir-te, salut i cames

    Date: Wed, 10 Feb 2016 14:55:28 +0000 To: ramonipol@hotmail.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s