Al compàs del ‘Pura vida’

14

Viatjar consisteix a saber-se adaptar a les particularitats d’un nou país. Si es viatja amb bicicleta, a més, la vulnerabilitat a la que s’està exposat obliga a desenvolupar habilitats desconegudes fins aleshores. Per exemple, a Etiòpia s’aprèn a resguardar-se de les pedrades dels menuts amb un sentit de l’anticipació magistral. A Kirguizistan, l’estómac adquireix una quarta dimensió per tal de sobreviure al cumús. I, a Guatemala, s’entenen a la fi els principis de la gravetat mentre s’agonitza en un dels seus pendents. Costa Rica no és una excepció, així que ara em tocarà fer de malabarista. Per una banda, per resistir les fuetades del vent, i per l’altra, pels preus desorbitats.

1

Sí, amigo, parece que el vientito sopla fuerte estos días. Tenga cuidado con su bicicleta. Que Dios lo bendiga’, em diu l’amable funcionari de la duana de Peñas Blancas mentre faig via cap a Liberia. El vientito resulta ser el germà gran de la tramuntana, i és que escup unes fuetades laterals tan rabioses que he de tombar la bicicleta per no sortir volant fins al Golf de Santa Elena. Amb penes i treballs puc aixecar el cap i gaudir de la panoràmica que dibuixen els volcans Cacao (1.659 metres) i Orosí (1.487 metres), el límit dels parcs naturals de Guanacaste i Santa Rosa. Arrebossat de pols per les obres a la carretera, m’aturo a la primera pulpería que trobo. Quedo glaçat. I no tant per l’àmplia oferta de collonades que es venen, sinó pels preus. Un pa de motlle de marca blanca val tres euros; ni que fos una boulangerie de la Provença francesa… Hauré de fer màgia per controlar el meu pressupost al país dels Ticos.

2 3

Com un ocell migratori a la recerca del bon temps em dirigeixo ara a la Península de Nicoya, a l’oest de Costa Rica. El nord d’aquesta península és un paradís format per incomptables platges amb forma de mitja lluna, de sorra blanquinosa i onades de primer ordre internacional, per palmeres i resorts de luxe, i per un creixent sector immobiliari que recull les propietats més desitjades del país.

4 5 6

El concert d’uns micos cridaners a les sis del matí, al costat de l’arbre on he acampat, em treu les lleganyes abans no ho faci el despertador. Desmunto el piset de la tranquil·la Playa Ocotal i em dirigeixo a casa de l’Ivan, un basc que vaig conèixer ahir. Pocs minuts més tard apareix un remolc atrotinat que es mou al ritme de mil soldadures, capitanejat per una figura que llueix una perilla amb un munt de trifulgues viscudes al llarg de dos anys i mig. A la fi ens retrobem amb en Raimon, un dels grans. Serà un plaer pedalejar plegats durant unes setmanes. Per no desentonar amb l’entorn, ho celebrem amb un esmorzar de cinc estrelles: papaia, formatge de Cabrales, entrepans i suc de taronja. Quan el nostre amfitrió ens convida a la piscina del condominio a beure unes cerveses a les cadires aquàtiques, creiem que és hora de moure’ns abans no caure a les urpes d’unes vacances anticipades.

7 8 9 Per dirigir-nos al sud de la Península de Nicoya prenem el Monkey Trail, una pista sorrenca que ressegueix la línia costanera en un entorn àrid i agreste. A partir d’aquí la progressió és lenta i feixuga, ja que els desnivells són de proporcions guatemalenques. La calamina del terreny —les ondulacions que formen els jeeps— tampoc no hi ajuda, i unes temperatures que bullen el mercuri ens deixen blancs per la nostra pròpia sal. Tanmateix, tot plegat es veu compensat per les acampades a platges de somni solitàries com Conchal, Marbella o Lagarto, les postes de sol embriagadores, i els fogons de Don Raimundo.

11 12 13 15

L’etapa reina a la Península de Nicoya coincideix amb el dia que fem un esmorzar de perdiu. De seguida queda clara la tònica del dia: uns pendents curts i intensos que ens obligaran a carranquejar les bicicletes, i per més inri, al damunt d’una catifa irregular de pedres i sorra. No estem sols, tampoc, el sol i la humitat ens acompanyen en tot moment. En una hora sumem tan sols nou quilòmetres. La pista s’empetiteix a estones, i acabem passant per uns senders més propers a la pràctica del mountain-bike que al ciclisme d’alforges. La vegetació tropical desborda pertot arreu i la fauna local es deixa veure en vàries ocasions: garrobos —iguanes—, micos cridaners i micos caputxins.

16 17 18 19 20

A San Francisco de Coyote ens aturem a fer un mos i a omplir el dipòsit. Em sento com un colador: tota l’aigua que ingereixo s’escapa pels meus porus. Els treballadors d’un supermercat ens regalen una pinya boníssima, i ens assessoren com arribar a Cóbano. Ja sigui per les seves indicacions o pel Google Maps d’en Raimon, entrem en una espiral de pujades i baixades interminables que ens deixen sense alè. De ben segur que aquest no és el camí principal, pensem. Quaranta quilòmetres més tard i amb uns quants rius a la butxaca, arribem al nostre destí quan el cel comença a tenyir-se de taronja. La turística població de Montezuma serà el lloc idoni per reposar un parell de dies i recuperar energies, per visitar la seva cataracta i jeure a les seves platges idíl·liques. Un ferry ens espera a Paquera per creuar a Puntarenas i abandonar així la Península de Nicoya. Han estat dos-cents cinquanta quilòmetres de pistes polsegoses i pendents increïbles per una de les regions més interessants que he recorregut a l’Amèrica Central. Turística de vegades, però farcida també de raconets impol·luts i d’una gent hospitalària i amable.

21 22 23 24 25 26 27

La secció que separa Puntarenas de San José, la capital de Costa Rica, és per oblidar. Puc pedalar sota la pluja. Puc pedalar per una carretera sense voral. Puc pedalar mentre els maleïts camions m’avancen a escassos centímetres. Puc pedalar per pistes fetes un nyap. Però no puc pedalar cent quilòmetres contra un gegant que escup a la meva cara bafarades a 90 km/h. No, almenys, sense perdre anys de vida i guanyar cabells blancs. Malgrat un intent barat d’enganyar la ment amb pensaments positius i jocs de pandereta, revisc les pitjors sensacions al damunt de la bicicleta, com a la costa sud-africana, amb els maleïts vents huracanats. Per bé que m’encomani a l’esperit lluitador dels ous Tico-Tico, no hi ha manera. La línia entre enteresa i bogeria és molt fina, i l’única escapatòria que tinc és cridar com un condemnat. Pobres conductors ticos, deuen pensar que els ciclistes estrangers estan tocats de l’ala.

32

28 29 30 31 Passo de puntetes per San José. Mai no m’han atret les capitals, i aquesta no serà l’excepció. Venir d’acampar a platges solitàries durant una setmana i arribar a San José és un anticlímax. Avingudes atapeïdes de turistes i locals famolencs de consumisme, cartells lluminosos amb les marques internacionals que deshumanitzen societats, i un tràfic caòtic digne de Nova York. M’acomiado d’en Raimon, ja que ell recupera forces i espera que la seva bicicleta surti de la UCI, i faig via a les muntanyes.

33 34 35 36 37

A partir de Cartago el paisatge canvia per complet. Mil tonalitats verdoses robades dels Andes inunden ara la Cordillera Central de Costa Rica. L’aire és més fresc, el tràfic disminueix i el ciclopelacanyes de torn somriu de nou. Passar de l’infern al cel en un sol dia. Algú creu que viatjar en bicicleta és avorrit? A la meva esquerra diviso els volcans Irazú (3.432 metres) i Turrialba (3.340 metres), encara que un llit de núvols grisosos tapen els cims respectius. L’entorn em deixa bocabadat. Aquest país té de tot: platges, muntanyes… A la carretera em creuo amb centenars de ciclistes; és diumenge i treuen a passejar les seves muntures de fibra de carbó. Un descens frenètic em llença al poble cafeter de Turrialba, la Suïssa de Costa Rica, segons indica un cartell.

38 39 40

El millor encara ha d’arribar. Els quaranta-set quilòmetres que uneixen Turrialba amb Siquirres és un pur espectacle a lloms de la Cordillera de Talamanca. És una de les carreteres més escèniques d’Amèrica Central. A mesura que escalo les primeres pujades per sortir del fons de la vall s’esclareix la panoràmica dels volcans Turrialba i Irazú. La vegetació xiscla de vitalitat i divago entre un espès túnel de naturalesa. Les vaques, les fulles dels plataners i els prats verdosos m’entretenen mentre avanço a pas de cargol. Un dels luxes de viatjar en bicicleta és contemplar la metamorfosi del paisatge des de la llotja presidencial. En aquest cas, de la muntanya al tròpic. De la fresca de les altures a la humitat del Carib. No necessito ales per volar pendent avall pel mític coll de Guayacán i, en un tres i no res, em planto a Siquirres. Siquirres senyala l’inici de la província de Limón, el començament del Carib. Va ser també el punt on la història de Costa Rica va traçar una línia entre la població blanca i la negra, amb la prohibició d’aquesta última de circular pel país de forma lliure. Com els conductors de tren que es dirigien a San José, que havien d’abandonar el tren a Siquirres i deixar pas al personal ferroviari espanyol.

41 42 43

La província de Limón és el bressol dels costa-riquenys afrocaribenys del país, i és també una de les zones menys desenvolupades. Per bé que és a Puerto Limón allà on entren i surten les mercaderies que fan de Costa Rica la nació més rica d’Amèrica Central, el pastís no es reparteix de manera equitativa sinó que la població d’aquesta part del nord del país s’ha de conformar amb l’aroma dolça que deixen els camions camí de la capital. El malestar de la ciutat de Limón es tradueix en un ambient més delicat, o bé com m’han recordat constantment els policies amb qui he topat, ‘un lugar donde uno se tiene que cuidar’.

44

Malgrat tot, el Carib és el Carib, i aquí es viu altra vegada a un ritme més calmat. Rastes llarguíssimes, colors de cacao brillants com un diamant, sons de reggae, mekatelyu la llengua criolla, palmeres i aigua turquesa. Fins i tot sembla que les broques dels rellotges tenen mandra de moure’s a la velocitat que els pertoca. Faig parada a la bonica Cahuita per visitar el seu parc nacional. I ho faig ben d’hora, abans que s’ompli de turistes disfressats d’exploradors africans. Un sender estret de pocs quilòmetres de llargària travessa una jungla densa i corre paral·lel al mar, amb una fauna d’allò més diversa. Puc veure una manta ratllada, un ós rentador, un ós mandrós, crancs vermells i blaus, i una serp verinosa.

45 46 47 48

Però no només hi ha animals, al Carib costa-riqueny, sinó una línia costanera digne de les millors postals de platges del planeta. Passo de llarg la turística Puerto Viejo i decideixo quedar-me un parell de dies a Punta Uva. Me n’havien parlat molt bé, encara que no esperava trobar un dels racons més espectaculars que mai no he vist. El mar s’escola amb timidesa entre una exuberant vegetació formada per palmeres i sorra blanquinosa. Si això no és el paradís, poc li deu faltar. Xalo com un vailet mentre jec a la sorra i escolto la banda sonora dels monos cridaners. I, si tinc sort, puc guaitar com l’ós mandrós baixa de la part més alta d’un arbre per fer un riu o assumptes més importants.

49

Rumb a Panamà, segueixo el consell d’un campesino. ‘No hace falta que regreses a la carretera principal hasta Bribrí. Puedes pasar por un senderito que te llevará hasta Paraíso, y de allí, viras a la izquiera hacia Sixaola’. I déu n’hi do, quin caminet. Una pista de nou quilòmetres que passa entre reserves animals i té una orquestra simfònica d’ocells multicolors. La humitat m’esclafa el pit de la mateixa manera que les àvies abracen els seus néts, i avanço com una serp que s’escola entre un bosc tropical espès. Haig d’anar amb compte. La pluja incessant d’ahir ha deixat el terreny com una pista de gel. La pedreta desgastada fa que la bici intenti girar sobtadament sense el permís del seu capità.

50

Una vegada trepitjo l’asfalt queden pocs quilòmetres per creuar el pont de Sixaola, la frontera amb Panamà. Abandono Costa Rica amb la retina plena d’imatges gravades. Un munt turistes amb qui he conversat al llarg d’aquest viatge m’havien parlat de Costa Rica amb recança: “molt car, molt turístic i poc autèntic”. No puc negar que el país sigui caríssim i sigui també molt visitat per gent d’arreu del món. És clar, Costa Rica és un parc nacional gegantí i té racons espectaculars. Quant a autenticitat, es pot entendre. Qui aterri a Costa Rica i esperi trobar la calidesa llatinoamericana a San José o en un lodge de cinc estrelles, que s’ho agafi amb calma. El mateix succeeix amb qui cerqui l’aventura de viatjar per la perillosa Amèrica Central desplaçant-se en autobús d’hostal a hostal. A mi, Costa Rica m’ha captivat. Tant per la seva agradable població local com per la seva riquesa de paisatges. Recórrer el país tico al costat d’en Raimon també hi ha ajudat. Ha estat un plaer compartir quilòmetres amb aquest saballut d’idees fixes.

10

Amb tot, a Costa Rica he après una cosa. Mai més no em queixaré quan compri pa a la Provença francesa i vegi el seu preu. Llavors recordaré que a Costa Rica era més car. Com diuen per aquí, Pura Vida.

Anuncis

6 pensaments sobre “Al compàs del ‘Pura vida’

  1. La teva crònica m ha fet recordar la meva estada a Costa Rica. Veig que continua casi igual, fa 17 anys i ja es veia que les construccions turistiques farien de les seves però m agradat llegir que la gent d allà, no a canviat i que no es dificil de trobar el Paradís .
    Hala s seguir pedalant i no paris de fer cròniques! !!! Sisplau

  2. Què bonic Gerard!
    Un plaure haver-vos conegut!
    Si algú opina que Costa Rica és “molt turístic i poc autèntic” és que ha viatjat a Costa Rica, però mai ha conegut Costa Rica. Les possibilitats de gaudir d’un altre tipus de turisme en aquest país són incomptables.
    Boníssima la foto en el mar amb Bubbs!
    Pura vida i una abraçada!

    • Ei Ivan, merci per escriure.

      Gràcies a tu per rebre’ns i alimentar-nos tan bé. Va costar marxar del petit paradís on vius…

      Doncs sí, va ser un autèntic plaer rodar per Costa Rica. Em va encantar la Península de Nicoya i les seves platges de somni. Quines acampades tan ben parides!

      Per cert, escrius un català de puta mare.

      Fins la propera, una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s