El sostre del món

Des dels Jocs Olímpics de Pequín 2008, es van tancar les portes del Tibet a viatgers independents. Tanmateix, la geografia tibetana inclou, a més de la restrictiva Regió Autònoma del Tibet (TAR), les antigues províncies tibetanes de Kham i Amdo, que avui dia pertanyen administrativament a les províncies xineses de Qinghai i Sixuan. El 60% de la població tibetana viu en aquest remot territori conegut com Tibet oriental, i es creu que és allà on millor es conserva i perviu la cultura tibetana. A través de pistes i senders que els xinesos s’encarreguen d’asfaltar a ritme vertiginós, es pot explorar una regió que rep pocs occidentals. Incomptables són les joies per descobrir, com els nòmades Golok de l’altiplà, orgullosos Khampa lluint amulets de jade, iurtes fetes amb llana de iac, una infinitat de ports per damunt dels 4.000 metres i sagrats monestirs budistes. Pedalar pel Tibet oriental s’escriu amb majúscules.

· · ·

Des de la llardosa finestra de l’autobús que vam agafar ahir a Xengdu albirem uns turons aclaparadors desplegats fins a l’infinit poc abans d’arribar a Aba, una remota ciutat de l’altiplà tibetà que marca l’inici del nostre periple. En aquesta ocasió tinc un company de luxe, en Miquel, un experimentat viatger fort com la seva roda de darrera de 48 radis i posseïdor del do de trobar pistes de cabres sota un oceà d’asfalt.

Després d’un parell de dies visitant les gompes (monestirs budistes) de Kirti i Nangzhik, ens acomiadem d’Aba i dels somriures de la seva gent. Sens dubte, per aquí no passen gaires occidentals. El cel platejat que diàriament ens amenaça amb pluja no ens treu el bon humor, i recorrem les primeres jornades a ritme de cargol entre carreteres asfaltades i ports de muntanya propers als 4.000 metres d’altitud, fet que ens permet assolir una bona aclimatació.

Tanmateix, l’alè ens abandona sense avisar en arribar a Nyempo Yurtse, un festí interminable de muntanyes punxegudes que donen recer a un munt de llacs turquesa enmig d’un entorn salvatge, un pòster d’aquells que perfectament podrien lluir a la paret de qualsevol refugi dels Pirineus.

Aquella tarda volíem plantar les tendes d’acampada prop del llac i despertar-nos l’endemà a l’interior d’una obra d’art, encara que, per culpa d’una incessant pluja, va haver-hi canvi de plans, com sempre succeeix quan es viatja amb bicicleta. Vam acabar ballant i bevent cervesa calenta en un control policial al costat de joves uniformats que em van vestir amb els ornaments tradicionals de la regió, vam sopar tsampa (l’aliment bàsic tibetà consistent en farina de civada torrada, barrejada amb te i mantega de iac) a casa d’una humil família, i vam dormir en una iurta gràcies a una altra mostra d’hospitalitat tibetana. El veritable luxe de compartir un tros de vides alienes: ser convidat a casa seva a prendre un te salat, a passar la nit, a rebre una mica d’aquell cor obert a qui divaga per terres remotes.

Tímids crits de tashi delek! (salutació tibetana que significa bona sort) ens acompanyen rumb al nord-oest a la vegada que colorides banderetes tibetanes, mentre dansen al compàs d’un vent gèlid provinent de la cadena muntanyosa de Kunlun. Sembla que a la fi estem de sort, el sol brilla amb entusiasme. Ens posem la muda de treball i trepem fins els 4.600 metres mentre animem fervorosament els pinyons superiors de la bici a fi que no caiguin en el desànim. L’esforç infligit als nostres cossos es veu recompensat per l’estampa que traça Amnye Machen totalment despullada en un fons blau marí tan pur com l’aire de l’altiplà. Asseguts davant d’aquest colós de 6.282 metres, cos i ment s’agafen de la mà per mimetitzar-se amb un edèn de color blanc; la pell s’eriça amb aquell record tan familiar d’intenses jornades creuant el Parc Nacional del Huascarán, a Perú, on es pot acaronar una piràmide de gel amb les mans.

Durant segles, els tibetans han circumnavegat muntanyes sagrades com Amnye Machen en un acte de peregrinació, entenent aquest com el viatge des de la ignorància fins a la il·luminació, d’allò material a allò immaterial. Tanmateix, ja queda poc d’aquelles bucòliques imatges en les quals fidels devots recorrien de genolls distàncies maratonianes mentre oferien oracions als déus en ple hivern. Els xinesos de l’ètnia han van encarregar-se d’asfaltar la majoria de pistes que envolten aquesta muntanya sagrada i, si això no fos suficient, van aixecar un imperi de formigó en forma d’autovia de quatre carrils per sentit pràcticament inutilitzat perquè els nòmades tenen les seves llars a les pastures. No devem ser els únics que contemplem aquesta aberració amb impotència. Machen Pomra, la deïtat de la muntanya, deu estar trista amb un dragó xinès enfilant-se pel seu cos.

Amb les alforges atapeïdes de queviures per a uns quants dies, és hora de pujar al pis superior de l’altiplà tibetà, conegut també com el Sostre del Món. La nostra idea és enllaçar les poblacions de Machen i Chumarleb tot passant per les fonts originals del riu Groc i la pista que voreja els llacs Ngoring i Gyaring, si bé desconeixem quin serà el seu estat passat el segon llac. Podríem trobar un autèntic fangueig degut al desglaç del permafrost, la part profunda del sòl de les regions fredes permanentment gelades, així que tocarà jugar a la ruleta russa.

La nostra estrella brilla de nou gràcies a que, tan aviat com topem amb la traçada l’estat de la qual ens regira l’estómac si bé és ciclable, l’altiplà es desplega davant nostre amb l’elegància d’una girafa africana: de cop i volta brolla un infinit mantell de prats descomunals, solitaris, un lloc on l’horitzó és inabastable i està farcit de càlides iurtes i pastors menant distrets ramats de iacs. Aquesta imatge de conte de fades seria encara més romàntica sense les perpètues torres de mitja tensió que embruten les muntanyes. El govern de Pequín està duent a terme la construcció de la línia elèctrica més alta del món, connectant 2.700 quilòmetres al llarg del centre i sud-est del Tibet, amb l’argument que aquesta inversió augmentarà l’ocupació i millorarà la qualitat de vida dels tibetans. No obstant, veus crítiques apunten que totes les maniobres giren entorn a la important font d’energia hidroelèctrica que suposaria el Tibet per a Xina. Un caramel massa dolç com per deixar-lo escapar.

Una vegada aixequem el campament i esmorzem fideus xinesos, reprenem la marxa per un sender de trocha, pols i pedra, aquella maleïda corrugació ondulada creada pel pas de camions capaç de posar al límit una ment suposadament ben assentada. El material no se n’escapoleix, tampoc: jo trenco un radi de la meva roda de darrera, mentre que la peça que subjecta l’alforja posterior amb el portaequipatges d’en Miquel passa a millor vida. De totes formes, en Miquel i jo sabem que com més dur sigui el camí més dolça serà la recompensa, i aquesta arriba amb l’autenticitat dels nòmades Golog que habiten en aquest aïllat racó tibetà.

Rostres exòtics tallats per la severitat de l’altiplà, obscures i empolsegades jaquetes folrades amb pell d’ovella al seu interior, llargues cabelleres d’un pèl negre com el carbó que semblen robades d’una princesa indígena dels Andes, i un caràcter indomable, potser salvatge, com els cavalls que munten per controlar els ramats de iacs. Viatjar per la terra dels Golog no és només viatjar per un altre planeta, sinó que és saltar un parell de segles enrere.

El diminut poble de Madoi brolla de l’altiplà tibetà com l’oasi d’un àrid desert amb què anhela el viatger fatigat, encara que en aquesta ocasió ben lluny quedaran les aigües manantials, les palmeres i qualsevol signe de comoditat. Després de tres dies rodant pels volts dels 4.500 metres per una de les pistes més dures que recordo, una habitació lil·liputenca amb parets de color de rosa i un abocador al pati constitueix un luxe que rebem amb els braços oberts.

Mentre espero en Miquel, els amos de la tenda de comestibles contigua al nostre palauet em conviden a sopar fideus xinesos, tsampa, pa fregit i te salat. A continuació, en Tata, el fill del propietari de la botiga, em porta a fer un volt pel poble amb el seu Jeep. Amb el polze de la mà dreta apuntant cap a baix, assenyala amb cara de fàstic alguns edificis marcats amb un símbol xinès fet amb pintura. “Què vols dir-me? No t’entenc”, responc mentre el jove tartamut em parla en una llengua indesxifrable. Al cap d’uns dies, quan tinc entre mans un article de l’activista Tsering Woeser, tot pren sentit.

En Tata mostrava la seva desafecció cap a l’actitud del govern xinès en territori tibetà, com l’enderrocament de tradicionals construccions tibetanes a favor de la creació d’assentament humans artificials, finançats des de Pequín, més pròxims a un camp de refugiats que a un habitatge digne. Un lloc com el seu poble, Madoi, un niu de rates infestat de merda, llars amb sostre de plàstic, gossos pollosos i excavadores xineses.

Si als anys 50s Mao va encapçalar la invasió del Tibet amb armes sota el braç, en l’actualitat, el govern xinès opta per una estratègia més silenciosa encara que no menys eficient: la ocupació xinesa del Tibet es duu a terme mitjançant un genocidi cultural, per bé que des de les esferes burocràtiques se la denomina programa de reassentament incentivat. Una cultura nòmada la vida de la qual ha girat des de temps pretèrits entorn a la pastura de iacs a les estepes de l’altiplà no pot transformar-se de la nit al dia. El nomadisme no encaixa en un sistema polític basat en el control. Per aquest motiu, les cases en sèrie regalades pel govern xinès, exemptes de qualsevol criteri estètic i funcional, sovint estan buides, tenen els vidres trencats i allotgen gossos palúdics als patis. Allò que abans era una infinitat d’espais oberts, avui dia és una successió d’àrees reixades de les quals el govern xinès ha comprat a preus irrisoris la llibertat dels Golog. És curiós que un govern que es proclama comunista hagi ensenyat –i imposat– als nòmades tibetans el concepte de propietat privada i individual.

Porto un parell d’hores esperant en Miquel en un creuament que suposadament es dirigeix a l’est, però no hi ha ni rastre d’ell. A més, el meu GPS comença a fer el burro en el moment en què més el necessito. Part del track que condueix al naixement del riu Groc s’esfuma de la pantalla de la mateixa manera que ho fa el mapa topogràfic que inclou les esprimatxades línies a seguir. Sense cap tipus de navegació –el mapa és inútil en aquestes contrades–, em sento massa vulnerable per perdre’m en un desert de color verdós. Amb mal regust de boca prossegueixo per un camí que vira al sud i, amb poques jornades i després de coronar un parell de ports a 4.850 metres, em durà a la civilització. Al cap de dos dies ens retrobem amb en Miquel en un hotel de Chumarleb. Ell sí que va aconseguir arribar a les fonts del riu Groc, empenyent la bicicleta en algunes ocasions fins els 4.900 metres. Quin tio! Sense fer gaire soroll es va plantar en un punt del qual molts desconeixen fins i tot la seva existència. Amb tot, no el vull entretenir: més d’una setmana sense una sola dutxa és un assumpte urgent.

Un esplèndid recorregut pel majestuós riu Yangsté i les seves empinades valls tallades amb la perícia d’un cirurgià ens menen cap a Yushu, on tirem àncores per la necessitat de carregar bateries a l’equador del viatge. Yushu llueix tan moderna com els seus alts edificis, encara que no sempre fou així. Set anys enrere, la ciutat va viure un malson a causa d’un potent terratrèmol que va robar la vida de més de 2.000 persones, si bé en l’actualitat és fàcil no adonar-se’n si no es llegís sobre aquella tragèdia en una guia de viatges.

Aprofitem el merescut descans a Yushu per guanyar uns quilets i tramitar una extensió del visat, un assumpte gens senzill. Estem al Tibet oriental però la burocràcia segueix les directrius xineses, és a dir, el tràmit més senzill pot convertir-se en una quimera mentre que, allò realment complicat, pot solucionar-se amb una facilitat absurda. Mai no ho entendré. Per bé que, novament, la nostra estrella centelleja més que mai. A l’hostal on ens allotgem fem bona amistat amb la filla del propietari, la Zeren, una noia amb un anglès fluït i un contacte a l’Oficina de Visats de Yushu. No hem hagut d’esperar una setmana per recollir el visat, sinó que està llest el mateix dia. Hem tingut molt sort perquè una de les alternatives era… volar a Hong Kong! Ara tan sols queda esperar la visita d’un parell d’amics…

Anuncis

2 pensaments sobre “El sostre del món

  1. Gerard you are by your trips and who you are a Profound manner to call for adventures and real discoveries . inspiration for leading me to next steps . I have always wanted to go to Tibet . I will

    • Salut Vincent,

      Thank you for your kind message. I was utterly overwhelmed by that pristine part of the world. Go travel there before it gets (a lot more) colonized by Han Chinese, you will not regret it.

      Enjoy your cycling holidays in Canary Islands, and after that, come visit me for a few days. Doors are opened for you, my friend.

      G

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s