Gran Travessa del Massís Central

La Gran Travessa del Massís Central (GTMC) és una joia amagada al cor de França. Aquesta ruta de BTT recorre uns 700 quilòmetres des del centre de França fins al mar Mediterrani a través del Massís Central, una regió indòmita que ofereix terrenys tan diversos com la mitja muntanya, l’altiplà solitari o els boscos de somni.

La travessa comença a Clermont Ferrand, la ciutat més important de la regió de l’Alvèrnia, que s’erigeix com el cor del Massís Central. Surto de la Plaça de la Victòria i em dirigeixo al nord, cap a Durtol, entre un dens tràfic dominical. Després de set quilòmetres, des del cim d’un turó, es pot apreciar la Chaîne des Puys, una cadena de muntanyes volcàniques de forma arrodonida que es prolonga més de quaranta quilòmetres fins l’horitzó. El seu artífex és el Puy de Dôme (1.464 metres), que serà la referència al llarg de la jornada. Una vegada creuo Volvic, poble conegut per les seves aigües minerals, ascendeixo per unes pistes empinades en bon estat que travessen tupits boscos on l’aroma de la terra humida emergeix de la fullaraca, fins que arribo al coll de Ceyssat. Continuo fins a Laschamps, on omplo el rebost amb un entrepà, i passo per La Recoleine, la clàssica estampa rural de l’Alvèrnia, amb camperols i tractors que treballen al camp. L’etapa finalitza a Orcival, famós llogarret amb una important basílica originària del segle XII.

Els pendents per sortir d’Orcival són d’aquells que et fan cremar l’esmorzar en cinc minuts. Per a navegar, segueixo les plaques del GTMC (Grand Traversée du Massif Central) fixades als troncs dels arbres, que han estat renovades recentment, si bé que l’ús del GPS continua essent indispensable donades les seccions en què desapareixen de cop les senyalitzacions. Aquestes mateixes marques donen la benvinguda al bucòlic llac de Servieres, i prossegueixo la marxa fins Pessade immers en un entorn rural que traspua silenci, tranquil·litat i respecte cap a la naturalesa. Deixo enrere la petita platja situada a la vora del llac Chambon per rodar ara per un camí enfangat fins la muralla medieval de Besse-en-Chandes, lloc idoni per menjar i recuperar forces per afrontar amb garanties el fals planer fins Brion. A la sortida de La Godivelle prenc una pista que em farà creuar vàries tanques i fils elèctrics per al ramat, fet que ralentitzarà el progrés notablement. Escalo un serral a 1.440 metros situat al solitari altiplà de Cézallier, la superfície del qual està recoberta de neu degut a unes precipitacions inesperades, així que em toca empènyer la bicicleta per llengües blanquinoses durant una hora fins acabar l’etapa a Pradiers. L’altiplà de Cézallier és tan capritxós como la meteorologia que el tinta d’aquest verd elèctric.

El dia es lleva amb una fina i immutable cortina de pluja que gela el cos al llarg de tota el descens fins a Allanche, on es recomana aprovisionar-se per la jornada. Passats uns quilòmetres agradables per pistes rodadores i poblets medievals de fantasia, agafo un sender estret de baixada un punt tècnic fins Neussargues. Una pista de grava ascendent condueix a l’imponent castell de Seilhac, per reiniciar la marxa fins Saint Flour, parada obligatòria per visitar les seves edificacions històries o bé omplir l’estómac amb la perdició del ciclista famolenc: el pain au chocolat recent sortit del forn. Segueixo els senyals de route VTT que surten del poblat i que menen a un entretingut camí al costat del riu Alden, per més tard enllaçar amb un trencacames fins Le Pirou. A continuació avanço de nou per una pista fabulosa que traspassa un espès bosc i que condueix a Ruynes-en-Margeride, on tan sols quedarà un últim esforç per sumar els pocs quilòmetres de pujada fins Trailus.

La meteorologia d’avui és d’hivern: el mercuri assenyala -4ºC i cau una nevada de campionat. Uns dies de Setmana Santa atípics a la regió. Tanmateix, toca enfundar-se tota la roba que tragino i entrar en calor a les primeres rampes per un corriol que es va tenyint de blanc més ràpid del que esperava fins la Croix de la Donne, on avançar és una quimera per culpa del tou de neu acumulada. Canvi de plans. Abandono l’itinerari del GTMC i carranquejo la bicicleta durant un parell d’hores per un oceà gelat per baixar de cota i trobar un terreny millor, evitant així el punt més alt del Mont Mouchet (1.497 metres). Poc després arribo a Paulhac-en-Margeride, on reprenc el recorregut original. Una xocolata calenta en un bar del poble em torna la vida i m’encamino a La Vachellerie, amb uns trams pedregosos tècnics que posen a prova la maquinària. Una pista forestal un tant monòtona condueix a Chanaleilles, amb la seva encantadora església de sis campanes. Circulo de nou per pistes i senders amb molta activitat forestal amb l’afegit d’haver de sortejar grans troncs al mig del camí, per bé que l’escenari varia progressivament i es converteix en boscos de mitja muntanya, amb un vernís alpí, fins Baraque des Bouviers, una pista d’esquí nòrdic complicada de manegar per la presència de neu. Un parell de colls més fins Le Giraldès i per fi arriba el moment de posar punt i final a un dia dur, molt dur.

Sóc al departament de Lozère, enclavament idíl·lic de vastos espais salvatges esquitxats de pintorescs pobles medievals i llogarrets rurals. El groc dels boscos de ginesta m’acompanya fins l’entranyable llac de Charpal, i segueixo per un divertit sender fins Laubert i el seu centre d’esquí nòrdic. Després d’una llarga secció per uns prats, diviso el contorn del fantàstic Castell de Tournel. Per una trialera enrevessada baixo a Bagnoles-les-Bains, on es recomana comprar alguns queviures, ja que serà una etapa força solitària. Llargues pujades per la serra del Mont Lozère, una oportunitat brillant per delectar-se amb l’exuberant naturalesa de la regió, encara que no s’ha d’oblidar de mirar de reüll la pantalla del GPS donat que hi ha moltes zones sense les noves plaques del GTMC. Des de Le Cros, descens fins trobar el riu Tarn i les seves aigües cristal·lines i boscos perennes, que travessa l’encantador poble de Pont-de-Montvert.

Un llarg tros de carretera secundària posa l’inici a l’etapa d’avui fins coronar el coll de Perpau. D’allí, a través d’unes pistes en bon estat i de baixada s’arriba a Bédoués. Creuo el rio a La Baume i finalment arribo a Florac, destacat poble turístic. Aquesta es l’estora vermella que dóna accés a les espectaculars gorges del Tarn. L’incessant trencacames de la pista embelleix encara més el paratge pel que progresso, un espès bosc que va de la mà del rio Tarn, fidel company de ruta en aquesta etapa. Travesso els sublims poblats de Ispagnac i Quézac, amb els noms dels carrers escrits en francès i en occità. El sender que porta fins Castebouc és d’aquells que no s’esborren de la retina fàcilment, de la mateixa manera que aquesta vila de cases de pedra calitja i carrerons farcits de flors. Aquí començarà un autèntic festeig de corriols que serpentegen vora el riu Tarn, els quals m’obligaran a empènyer la bicicleta en més d’una ocasió. A Saint Enimie es recomana carregar piles abans no enfilar-se per una afable pujada per asfalt de vuit quilòmetres i +450 metres fins el coll de Coperlac, des d’on s’apreciarà la panoràmica de luxe de les gorges del Tarn. Un desviament a l’esquerra em permet arribar a Mas-Saint-Chély, per passar per Hures i finalitzar a Nivoliers.

A partir d’aquí el paisatge canvia radicalment: entro als Causses, els altiplans calcaris que s’estenen al sud del Massís Central, amb poca vegetació i que solen estar delimitats per precipicis, fins l’entrada de Cévennes a través de les drailles, camins de transhumància caracteritzats per una economia agropastoral. Un cartell indica la possible presència de cavalls de Przewalski, una raça antiga que apareix pintada a coves prehistòriques com la de Lascaux, però aquí no tindré la sort de veure’n cap; en realitat, corro forço entretingut amb una pista tècnica de pedres i de pujada que em fa estar amb els cinc sentits desperts. El camí planeja llavors entre un terreny aspre i àrid, i la progressió és àrdua degut a l’herba cremada per la neu hivernal. Després de superar un duríssim pedregar fins el coll de Perjuret, arribo a Cabrillac. D’allí segueixo unes marques de GR que circumnaveguen la muntanya per uns boscos coberts encara de neu, que m’obliguen massa sovint a carregar la bicicleta a les espatlles. El silenci és eixordador i tan sols em creuo amb un cavall de Przewalski i un parell de cabirols sorpresos en veure’m aparèixer sobtadament al seu pati d’esbarjo. Remato un treballat ascens fins el Mont Aigoual (1.567 metres), el sostre de la travessa, i que alberga l’observatori meteorològic més antic de França i un mirador amb una panoràmica de 360º excel·lent. Descendeixo a bon ritme fins les pistes d’esquí de Prat-Peyrot i l’espectacle continua per una trialera espatarrant fins el col de la Croix de Fer. Travesso una pista per un magnífic bosc fins Saint Saveur i, en baixar de cota, pujo per una carretera asfaltada que es dirigeix a Comeyras. Del poble comença un sender per un territori bàrbar i aïllat, en què no tinc més companyia que la d’un ecosistema que xiscla en silenci. Tan sols em quedaran uns quants quilòmetres fins Le Prunaret.

De pel·lícula. Així són els boscos pels quals navego mentre guanyo altitud per arribar al peu del cim de Saint-Guiral, mirador de cinc estrelles del Parc Nacional de Cévennes, una d’aquelles perles que amaga el país veí. Llavors faig un ràpid descens fins Sauclières enllaçant més tard amb Alzon. Recorro petites variants per pistes de BTT per evitar la carretera i arribo a la campestre fortificació de La Couvertoirade, un poble de postal. Continuo per pistes ermes i deshabitades fins Saint-Pierre-de-la-Fage. El paisatge torna a ser de Causses, l’altiplà sec i àrid, i trepo per un GR gens ciclable fins el Mont Saint Baudille. Increïble descens en un medi indòmit per més tard agafar una pista de ciment que baixa a Saint Jean de Fos, punt d’aprovisionament. Em desvio quatre quilòmetres del recorregut original i prenc un GR que coincideix amb el Camí de Santiago per pernoctar, a la fi, a Saint Guilhem le Desert.

Últim dia. El retrobament amb el mar Mediterrani no es farà esperar. Desfaig el tros recorregut ahir fins reincorporar-me de nou a l’itinerari de la GTMC, passant pel pont del Diable, sobre les gorges de l’Hérault. Pistes rodadores i carreteres secundàries s’intercalen per aproximar-se a La Boissère, on comença una trialera molt tècnica abans no arribar a Montarnaud. Torno a la civilització després de vuit dies: creuo la ciutat de Montpellier utilitzant carrils bici i segueixo una llarga via verda al costat del Delta del Roine, que enllaço amb una estreta pista entre canals força avorrida fins Frontignan. A mitja tarda arribo a Sète, el final d’aquesta curta encara que meravellosa travessa, en un cap de setmana de festivitats i celebracions. Vaig a mullar-me els peus al Mediterrani. Ja sóc a casa.

Anuncis

Un pensament sobre “Gran Travessa del Massís Central

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s