Descalç sobre la terra nua

La selva tropical

Antananarivo, o Tana, com popularment es coneix la capital de Madagascar, és una d’aquelles ciutats africanes que desperta poc interès per culpa del tràfic caòtic, l’aire contaminat que deshonora un cel blavós, i el vaivé suïcida dels taxi-brousse, unes llaunes de sardines posseïdores del rècord mundial de passatgers a l’interior i que pul·lulen per la metròpoli al ritme de bafles distorsionats. Com a mínim, això pensem en Miquel –el meu company de batalles del Tibet oriental– i jo mentre ens escapolim d’aquest bullici direcció al nord per uns carrers farcits de comerciants, motocicletes amb tres passatgers i algun carro de tracció animal esventrat. Curiosament, quinze quilòmetres més endavant sembla que estiguem en un altre país. Del caos a l’assossegament, de la urbs al rural.

Abandonem l’asfalt i de cop i volta floreixen càlids bonjour Monsieurs i salama, amb els que ens obsequien els malgaixos i el seu impertorbable somriure des dels arrossars. La primera presa de contacte amb les pistes secundàries de Madagascar és prometedora. Consisteixen en unes llengües de fang vermellós destrossades pel pas de camions i tractors, i que no podem recórrer a més de cinc o sis quilòmetres per hora. Tot això ho descobrim quan entrem al bosc humit d’Anjozorobe i ens toca arrastrar-nos com cucs per uns pendents burlescos del 25%, superar ponts de troncs podrits fent ciclomalabarisme, i rondar entre una infinitat de creuaments que aconseguim sortejar gràcies als GPS. Tanmateix, el patiment s’apaivaga en aturar-nos als mercats del llac Alaotra i engolir les papaies més suculentes del planeta de la mateixa forma que ho hauria fet un neandertal amb un antílop en temps pretèrits. Una senyora que ven tomates, amb un xal de tonalitats estridents subjectant el seu bebè a l’esquena, es peta de riure en fer-li unes fotografies. La seva mirada inquisitiva es dirigeix al nostre tronc inferior, i és allí on inicia una exhaustiva anàlisi visual. Sembla que aquests guarniments ciclistes triomfen −o no− en aquestes latituds.

El mapa dibuixa unes seductores línies discontínues cap a l’est amb el nom de Chemin des Contrabandiers que travessen unes franges maragdes, així que ens dirigim cap allà sense pensar-nos-ho dues vegades. Abans d’entrar al Parc Nacional de Zahamena la meva samarreta ja està completament negada de la xafogor que empantana l’ambient. La frondosa vegetació d’aquest bosc tropical humit transforma l’entorn en una bella aquarel·la de gradacions verdoses i fragàncies indomables. No obstant, els senders estan de nou tan farcits de fang llardós que no tenim més opció que empènyer les bicicletes durant quatre dies seguits a la mateixa velocitat que els fornits homes descalços que transporten voluminoses càrregues penjants en troncs de bambú col·locats en diagonal sobre les seves espatlles. Tanta penitència passa a un segon pla a mesura que arribem a modestes comunitats de palla i adob, de vida senzilla i humil, que tenen la pinta de rebre pocs vazaha (home blanc). Es la bucòlica estampa de l’Àfrica rural, aquella que s’acostuma a romantitzar des d’Occident i fa fantasiar els pobletans amb una vida menys soferta.

Arribem a una comuna i baixem a rentar-nos al riu, el mateix que utilitzen les dones per ensabonar les seves vestimentes o omplir d’aigua opulents bidons groguencs que més tard transportaran damunt del seu cap amb un equilibri matemàtic.  A continuació, tal com mana el protocol africà, preguntem al president del poble si podem muntar les tendes d’acampada en un raconet. Coneixem perfectament la resposta, però abans hem de passar pel tradicional torn de preguntes i l’escrupolosa inspecció dels nostres vehicles. Sota la fràgil llum d’una espelma, Mr. Vicepresident Jean Paul ens allotja a la seva habitació quan la nit africana es desplega. Ens cedeix el seu propi llit per tal que descansem millor, i no se n’anirà fins que en Miquel fingeixi uns roncs. Al matí, en despertar-nos, trobem a la tauleta de nit un parell de paquets de galetes de mantega i una beguda ensucrada, obsequi del poblat. Un poble que no té electricitat ni aigua corrent, però sí que té nens bruts amb panxes inflades. El mateix poble que no té canvi d’un bitllet d’un euro.

Rumb a l’oest

Cop de timó. Les pluges que inunden el nord-est de l’illa a l’època estival ens obliguen a replantejar-nos la ruta a seguir. Tant de fang ha passat factura als nostres cossos i més encara a les bicis, que s’han cruspit totes les reserves de pastilles de fre que carregàvem. El pitjor de tot és que la previsió meteorològica és pèssima, així que decidim tornar a la capital amb taxi-brousse des de Tamatave i hissar veles cap el Canal de Moçambic, a l’oest.

Els primers pobles en arribar a Madagascar dos mil anys enrere procedien de diferents illes d’Indonèsia. El progressiu mestissatge va convertir el país en uns mots encreuats formats per rostres africans i asiàtics, amb un total de divuit ètnies, i fàcilment es pot dubtar sobre si s’està visitant l’Àfrica o el Sud-est asiàtic. Lluny de la humitat selvàtica, la terra dels Merina –l’ètnia majoritària a Madagascar– és una reproducció en miniatura dels Andes llatinoamericans, un paisatge muntanyós àrid i agrest amb desnivells significatius. Els seus habitants són gent de faccions cenyides pel sol i mans adobades de treballar la terra. La tònica de les pistes secundàries varia ben poc, i continuem ballant sobre moquetes empolainades d’exèrcits de pedres escampades al seu aire. En alguna ocasió escoltem el donne-moi l’argent (dóna’m diners) dels marrecs, que ho reciten com un mantra tibetà, o bé d’aquells amb alè etílic, que ho declamen a tall de retòrica, encara que, per fortuna, no és l’hàbit general.

Miandrivazo és el punt de partida per realitzar el descens amb piragua pel riu Tsibirihina, així que, una vegada hem carregat les provisions pels propers tres dies de trajecte i hem lligat les bicicletes a la part posterior del nostre jet privé, ens posem en marxa junt amb un parell de guies. La travessa pot resultar un xic monòtona, si bé és preferible submergir-se en la tranquil·litat de l’ambient en comptes de fer-ho en les aigües del riu, atès que són la piscina d’un bon grapat de cocodrils del Nil. Una vegada a terra ferma, desmuntem les tendes d’acampada del tètric poble de Tsimafana després d’una nit fresca i solquem una secció de sorra de cent quilòmetres que sovint ens obliga a baixar de la bici i progressar amb tossuderia per les franges més rodadores. Estem en plena estació seca a l’oest del país, enmig d’un entorn de sabana torrat per un sol despietat que reparteix fuetades de foc pels descosits. A l’horitzó divisem la insígnia de Madagascar, aquell terratinent que va al revés del món, amb arrels a l’àtic i no pas al graner, un arbre preciós que ha anat sempre de la mà de la literatura i el romanticisme: el baobab. Mentre es creua en bicicleta la famosa Avinguda dels Baobabs és fàcil sentir-se com una formiga enmig d’una bandada d’elefants, i és que aquests colossos poden arribar als trenta metres d’alçada i als onze metres de diàmetre.

El retrobament amb l’Oceà Índic és tan plàcid com va ser-ho fa uns anys a Vilankulo (Moçambic). Ara, a Morondava, tinc un déjà vu: dies tombat a les platges de sorra blanca com el cotó; piragües de fusta que s’alcen a la mar amb el primer raig de sol; dones Sakalava amb les cares untades de tabaky, una pasta feta de pols de fusta trossejada barrejada amb aigua i utilitzada com a embelliment facial; i postes de sol que farien emmudir fins i tot al rodamón que ha navegat pels set mars.

Per les Terres Altes

Desafortunadament, a Madagascar no és or tot allò que lluu. Des del cop d’estat de l’any 2009, el país va deixar de rebre suculentes ajudes econòmiques de la comunitat internacional i, aquest fet, afegint-hi altíssims nivells de corrupció, ha deixat els seus habitants en una situació de pobresa extrema en masses racons de l’illa. Tal penúria ha desembocat en un clima d’inseguretat que afecta determinades zones de Madagascar, com per exemple el sud-oest de l’illa, on sovintegen els dahalo, tradicionals lladres de zebús que han modernitzat les seves activitats en vistes de botins més substanciosos. Això ens explica un oficial de l’exèrcit quan posem rumb a les pistes del Col d’Itremo des de Malaimbandy, però, tenint en compte la situació, optem per deixar-ho córrer.

Després d’una breu aturada al Parc Nacional de Ranomafana, prosseguim la marxa fins Manakara a través d’una vall amazònica resguardada per elegants palmeres, falgueres espesses i senzills llogarrets de canya i palla. Passem una nit a Irondro, en una cabaneta, i l’aureola que desprèn aquest territori ens recorda novament que l’existència a Madagascar és dur, sense luxes, i que la majoria de la població local intenta arriba al final de la jornada amb un plat d’arròs a l’estómac sense perdre l’humor. I és que viatjar en bicicleta no consisteix tan sols a visitar indrets bonics i idíl·lics; tan important és arribar als paratges que ofeguen els tríptics turístics com allà on aparentment no hi ha res. Perquè, de vegades, aquests últims poden representar igual o millor la crua realitat d’un país.

Una colla de noies assegudes a una roca al costat de la carretera vénen a oferir-nos un grapat de litxis en una cabassa de palla a un preu més que raonable. Les jovenetes llueixen amb orgull un barret de ràfia, de matisos vermells i verds, característic de l’ètnia Betsileo. Des de les Terres Altes, tal com es coneix l’altiplà malgaix, brollen les típiques llars de l’espina dorsal del país, unes construccions d’argila, estretes i allargades, amb un sostre de palla que els confereix un aspecte similar al d’un cep. Poc a poc arribem al Parc Nacional d’Andringitra, al sud d’Ambalavao, on aparcarem les bicis durant uns dies i ens enfundarem les botes per fer un tresc fins el cim del Pic Bobby (2.658 metres). Aquest vèrtex és accessible a través d’una superba caminada que defalleix als peus del Tsaranono, cedint la seva magnificència a aquesta mítica paret que les elits de l’escalada mundial somien i lluiten per coronar. El Parc Nacional de Andringitra és, a més a més, una de les zones de major diversitat biològica i endèmica de Madagascar, amb una extensa col·lecció de lèmurs, camaleons i papallones de colors estridents.

Un paradís de color turquesa

Deixant enrere el Parc Nacional d’Isalo i algunes de les palmeres més famoses del món, encarem l’últim secció del viatge després de travessar una monòtona i inabastable planura cosina del Far West nord-americà. Es divisen a l’horitzó espigades cortines de fum originades per incendis forestals provocats amb el fi d’obtenir carbó vegetal, que més tard serà carregat en voluminosos sacs i transportat en oxidades bicicletes xineses fins a les grans ciutats. La desforestació descontrolada a Madagascar és un problema que es tradueix en la desertificació, la degradació dels recursos de l’aigua i la pèrdua de l’hàbitat i del sòl, el qual deriva en paisatges erms, plens de plantes espinoses i pantans secs. Entremig de tot això es troba la ciutat d’Ilakaka, que posseeix un passat calent degut a la seva riquesa mineral. És una important zona d’extracció de safirs, i gent de tot arreu i altres països (especialment de Sri Lanka) van començar a arribar-hi fa menys de vint anys. En l’actualitat existeix un gran nombre de mines il·legals que operen a Ilakaka i que contrabandegen grans quantitats de pedres precioses fora del país.

Un empipador vent de cara està capficat a aigualir-nos la festa, però ens costa d’imaginar un final millor per aquest viatge que vagarejar per les paradisíaques platges de Tulear. Des dels magnífics sorrals de Mangily solquem el mar turquesa a la recerca de balenes a bord de les piragües de fusta dels Vezo, els semi-nòmades del mar que naveguen per les aigües del Canal de Moçambic com si haguessin nascut als esculls coral·lins que atresoren les seves profunditats. Són dies autoindulgents, d’aigua de coco i peix fresc, i de rhum arrangé, el rom local elaborat a partir de la canya de sucre, una beguda que sedueix la tristesa contagiant-li el somriure.

Ja només queda un ardu trajecte en taxi-brousse fins Antananarivo abans de tornar a casa, un lapse per reflexionar i digerir el viscut aquests dos darrers mesos. Aquest ha estat un viatge molt intens, potser massa i tot. Com s’acostuma a dir, Àfrica s’odia i s’estima a parts iguals, i així ha ocorregut. Madagascar és un país amb una gent que enamora i una misèria que aclapara, un país que possiblement no viu avui dia els seus millors moments per culpa de la corrupció i la inseguretat, un càncer que empobreix la vida dels malgaixos. És en aquests instants quan rememoro les paraules de Kapuściński, que deia que “per al món, Àfrica no existeix”. Por fortuna –o por ingenuïtat– prefereixo aferrar-me a l’esperança, a aquella màgia que permet somiar que a l’Àfrica tot és possible. A la frase magistral de Xavier Aldekoa, que va escriure que “Àfrica pot no existir per al món, però sí que existeixen els africans”.

Madagascar, el país descalç sobre la terra nua.

Anuncis

Un pensament sobre “Descalç sobre la terra nua

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s