Entre gegants

L’Azin porta ulleres de pasta fosques i un mocador blau marí amb pedres amb forma de llàgrimes que li subjecta una cabellera andina. Em saluda tímidament des de la seva humil tenda de fruites i verdures, mentre tafanejo pel basar de Panjakent. Té la pell torrada, uns ulls verds maragda i un somriure esplendorós, encara que aquest últim s’expliqui per una dentadura esquitxada de fundes daurades, herència de l’època soviètica que va viure Tadjikistan dècades enrere. El venedor d’enfront, ja entrat a la seixantena, em dóna la benvinguda al seu país amb un salam aleikum, a la vegada que doblega el cos cap endavant i es posa la mà dreta al cor com a senyal d’amabilitat. Tinc la sensació d’haver accedit a aquest racó de món per la catifa vermella.

Una primera línia de gira-sols permet clissar unes valls fèrtils regades pel riu Zeravshan, al costat d’extensions agrícoles que tant homes com dones cultiven amb l’ajuda d’ases i bous sota l’atroç sol de mitjans de juliol. Si s’alça la vista es poden divisar els escarpats pics de Fann, un paradís del tresc atapeït de llacs turqueses. Per a mi, això significa la fi de les monòtones esplanades uzbekes i l’inici dels entretinguts tobogans tadjiks, como la pista que condueix al llac Iskanderkul.

Atrapat entre unes parets monumentals a ambdós costats del riu, un camí polsegós s’empina gradualment fins a ascendir uns mil metres en 24 quilòmetres. Des del capdamunt, l’estampa del llac alpí amb les muntanyes nevades al rerefons és estremidora. Vull acampar en un lloc bonic, allunyat dels resorts, i quan acabo de completar el perímetre del llac topo amb una mansió que sorgeix del no-res. Al voltant seu, un grapat de treballadors es reparteixen les tasques de manteniment de la vivenda i el seu jardí pompós. Qui viurà en un edèn com aquest?, em dic mentalment. Com que no hi tinc res a perdre, els pregunto si puc plantar la tenda en una tarima de fusta situada en una de les faldes del llac, un indret apartat de la immensa parcel·la perfecte per llançar-me de cop a les seves aigües glaciars. Contra tot pronòstic, accedeixen a la meva petició i, a més, m’ensenyen una font natural d’on puc omplir d’aigua les meves botelles. Les rialles desenfrenades arribaran dies més tard, ja a la capital, quan m’expliquin que aquell palauet és la residència estiuenca del president de Tadjikistan, Emomali Rahmon. Moltes gràcies, camarada!

Si bé el Tadjikistan és considerat el país menys desenvolupat d’Àsia Central, cicatritzant encara les ferides d’anys de guerra civil després del desmembrament de l’URSS, no es percep això mateix mentre es passeja per la seva capital, Duixambe. Una ciutat neta, d’avingudes arbrades i un reguitzell de parcs impol·luts on emparar-se de la xardor infatigable. Marxaré acompanyat de l’Alfredo, un amic gasteiztarra amb milers de quilòmetres a les cames arreu del món, amb qui agafarem la ruta nord fins a Kalai Qhum, tot passant per Tavildara. Serà una introducció immillorable abans d’entrar als Pamirs: quatre jornades fent girar els pedals per pistes de muntanya infestades de pedres, sorra i calamina; ponts destrossats; un pas a 3.252 metres, l’Aghbat Khoburubot, que farà que l’aire ens cremi als pulmons; i descensos entre profunds canyons a 50 km/h on, si et despistes, desapareixes del mapa en un obrir i tancar d’ulls.

Amb tot, vivim en primera persona l’hegemònica hospitalitat tadjika, la mateixa que podria esborronar qualsevol ment europea. Un chai (te), uns trossos de síndria ben fresca, una pausa a l’ombra d’un tapchan, una invitació espontània per dormir sota un sostre. Què és viatjar sinó aprendre de l’altre, del desconegut, d’aquell que comparteix un tros de la seva vida amb tu, que estàs de pas com una au migratòria? Què és viatjar sinó passar temps amb els demés, quelcom tan senzill i complicat a la vegada en determinats contextos?

Accedim a la regió autònoma de Gorno-Badakhshan (GBAO) gràcies al permís que havíem tramitat junt amb el visat electrònic. El GBAO conforma el 45% del territori de Tadjikistan, encara que hi viu només el 3% de la població, i és conegut com la terra dels pamiris, que parlen una llengua diferent de la tadjika i que practiquen una altra religió musulmana, l’ismaïlisme. Fins a Khorog seguirem el riu Panj, que fa de frontera entre Tadjikistan i Afganistan, i no deixa de ser curiós que un element natural com un riu pugui separar realitats tan distintes. Mentre avanço lentament per un camí malmès, mantinc sempre un ull al costat dret del riu, a la banda afganesa, a menys de cinquanta metres en moltes ocasions. Deu ser la morbositat d’observar allò que ens han venut com les tenebres des d’Occident. Per ara, l’únic que veig són estudiants completament tapades amb niqab dirigint-se a l’escola, motocicletes que fan de taxi i camins de burros que no em veuria amb cor de fer ni a peu.

ELS PAMIRS

Khorog és el punt d’inici dels Pamirs, una serralada en confluència amb les muntanyes de l’Himàlaia, Tian Shan, Karakorum, Kunlun, Hindu Kush, Suleman i l’Hindu Raj. És un camp base a 2.200 metres que serveix d’intercanvi d’informació entre cicloturistes. I és també el punt on tramitarem el permís de la Reserva Natural de Zorkul i on ens aprovisionarem de queviures de cares a la ruta per la vall de Wakhan. Durant aquells dies de descans faig amistat amb la Maraba, una noia fisioterapeuta que, tan bon punt ens coneixem, no dubta a convidar-me a casa seva per tal que conegui la seva família. Viuen en una típica casa pamiri, amb els cinc pilars alçant-se al saló de l’entrada, àmplies plataformes enlairades entapissades amb catifes i el sostre de fusta construït amb quatre quadrats concèntrics. La Maraba, junt amb la seva mare i la seva germana menor, prepara un clàssic de la gastronomia tadjika, el qurutob, que consisteix en bocins de pa remullat amb salsa de iogurt calent, coronat per una amanida de tomàquets, ceba i herbes fresques. Boníssim! L’endemà al matí em desperto amb els crits enjogassats d’una menuda d’un any que tragina amunt i avall un cotxe-caminador descolorit de tres rodes.

– “Els pares de la meva neboda viuen a Rússia des de fa vuit mesos”, em comenta la Maraba mentre m’ensenya una foto de la parella al seu mòbil de pantalla ratllada.

– “I la petita, quan la veuen”?

– “Poc, molt poc. De fet, es quedaran dos o tres anys a Moscou per estalviar diners i, en tornar, comprar-se una casa. Mentrestant, són els avis els que crien la petita de la casa. I és que a Tadjikistan, com en altres països exsoviètics, un dels pilars fonamentals de l’economia són les remeses provinents de terres més pròsperes”, conclou la Maraba amb una boca de pinyó.

CORREDOR DE WAKHAN I ZORKUL

Continuem uns pocs quilòmetres més cap al sud per llavors virar suaument a l’est. Arribem al Corredor de Wakhan, una fina llengua polsegosa fronterera amb l’Afganistan més remot, ubicada a les faldes del totpoderós Hindu Kush. Llogarrets de terra fèrtil banyades pel riu Panj, vestigis de la Ruta de la Seda i hospitalitat ismaïlita. Una península de luxe amb vistes als formidables setmils afganesos. La població local, els wakhis, és una meravella. Com els tadjiks, pertanyen a l’ètnia persa, a diferència de kirguizos i uzbeks, que provenen de la branca turca, i si a la tenda del poble no queda pa, es partiran amb tu el que tinguin a casa. Sens dubte, Marco Poco no va ser l’únic que va quedar meravellat en creuar aquest territori.

Però no tot és romanticisme en aquestes contrades. L’economia d’aquí no és per tirar coets. A mesura que ens allunyem d’Ishkashim els comerços van desapareixent, i cal mirar la data de caducitat dels pocs productes que hi ha si no es vol acabar amb l’estómac del revés. Fins que arribem a Langar, darrer punt abans de penetrar la Reserva Natural de Zorkul. Passem la nit a un homestay per tal de menjar i descansar bé. Per davant, uns cinc dies fins arribar al primer assentament, Jarty Gumbez, el que significa ser autosuficients. Carreguem pa, formatge, pasta, xocolata, cafè i galetes russes. D’aigua n’anirem trobant pel camí. Però jo em llevo insòlitament fluix, aquell matí.

No he descansat bé i noto massa fatiga a les cames. Potser es deu a la calor del migdia, que s’enfila fins al quaranta graus, o bé a l’acumulació de quilòmetres durant les últimes setmanes. Sigui com sigui, decideixo posar-me en marxa sense pensar-ho gaire. Alguna cosa no rutlla al meu cos. Constantment m’haig de parar perquè m’ofego, tinc el cap a punt d’explotar. Si trobo un riu, m’estiro a la llera i em refresco com puc. Les forces desapareixen com desertors a l’hora del combat definitiu. La traçada tampoc no ho fa fàcil. Bancs de sorra amb calamina m’obliguen a arrossegar-me com una serp que zigzagueja sinuosament. Quedo atrapat sota aquesta maleïda grava, és com si una mà invisible no em deixés avançar. Finalment arribo a Khargush abans que enfosqueixi, destrossat, i els joves del control militar em mostren un refugi on puc passar la nit. Quan el sol s’amaga, la temperatura cau en picat. Amb prou feines tinc forces per anar al riu, proveir-me d’aigua per cuinar i encendre el fogonet. Abrigat amb tota la roba que tinc, estic tremolant com un titella. Merda! El termòmetre marca 39ºC.

Dormiré onze hores seguides enfundat en un sac de plomes, amb una jaqueta de plomes i dos samarretes tèrmiques, per llevar-me com nou el dia següent. El cos humà pot ser una caixa de sorpreses, de vegades. Entrem per fi a la Reserva Natural de Zorkul, la cirereta del pastís. Quatre jornades en què el viatge es converteix en aventura, en què ens emborratxem d’una bellesa insultantment perfecta enmig d’una terra allunyada de qualsevol lloc civilitzat, res més que un altiplà d’alta muntanya a 4.000 metres, un horitzó que desconeix l’infinit i traces d’una pista de 4×4. Tan sols això i algun pastor nòmada amb els seus jailoos (ramats de bestiar). A les nits, des de la protecció de les nostres tendes d’acampada, contemplem bocabadats els gegants de l’Hindu Kush, a l’altra banda del riu Pamir, uns colossos de dimensions tibetanes que sembla que arribin a la lluna. Imatges extretes d’un documental. A Zorkul, el silenci és tan esgarrifós que fins i tot se sent l’eco dels nostres pensaments. Resulta impossible de captar i retenir l’essència del paisatge del llac homònim.  És com voler engabiar l’esperit lliure i l’ànima indomable que volen per aquestes estepes.

VALL DE BARTANG

La festa no ha acabat encara. Mentre que l’Alfredo posa rumb a Kirguizistan després de pedalar junts un parell de setmanes, hisso la vela major a l’oest en direcció a una altra vall del Pamir: Bartang. La vall de Bartang és possiblement la ruta més exigent i muntanyenca de Tadjikistan, una regió de vida simple i humil, on no sobra res. És també un dels caus més remots i inaccessibles dels Pamirs, per culpa dels pedregars i els rius desbocats, que tallen les comunicacions i aïllen els poblets. Un lloc on el viatger es desplaça amb la fragilitat d’una bombolla de sabó. Tanmateix, és una de les regions més espectaculars del país, tant pels seus paisatges onírics com per la calidesa i la hospitalitat persa de la seva gent.

Després de creuar l’erma planura de Murghab, floto per senders sorrencs amb vistes a glaciars campanuts en un ecosistema lunar que sembla robat d’una pel·lícula de Kubrick. Encara que només siguin les tres de la tarda, decideixo acampar vora de Kokjar en un indret de somni. Munto la tenda, em banyo al riu, llegeixo, cuino i m’amago dins el sac de dormir abans del crepuscle. Aquesta és la simplicitat del cicloturisme de la qual em vaig enamorar deu anys enrere. I quan a mitja nit surto a respondre la trucada de la selva, topo amb una sorpresa que m’eriça la pell: la Via Làctia, celestialment estilitzada damunt meu. El meu piset ambulant potser no disposa d’un menú gastronòmic, però aquestes vistes són les d’un hotel de mil estrelles.

Un descens sinuós i poc compacte em fa rodar com una baldufa fins el riu Bartang, com si caigués al fons d’un pou negre. És el començament del vall homònim i el primer dels molts trams en els que em tocarà desmuntar les alforges, carregar la bici a les espatlles i creuar els rius desbocats. Benvingut al parc aquàtic de Bartang, Gerard. Sort que porto flotadors i burbujita! La pista empitjora significativament, amb pedres voluminoses al mig d’aquesta per culpa dels enderrocaments i seccions on l’ample de la trocha és de menys d’un metre. Quan per fi arribo a Gudara, el primer assentament després de tres dies, entenc per què em deien que aquest era un lloc remot, una vall de caràcter intemporal que resisteix a mercè de la naturalesa. Més tard pregunto per la botiga del poble i m’acompanyen fins a l’interior d’una vella casa pamiri. Del fons d’una habitació fosca en surt una dona d’entrada edat i m’ensenya els seus productes: cinturons, sabates i, de menjar, ous importats de la Xina i xocolatines russes caducades de fa any i mig. Altra vegada, economies de subsistència, aquelles que no apareixen als manuals de Mankiw.

A la pintoresca vila de Savnob, converso des de la comoditat d’un tapchan amb en Qulud, l’amo del homestay on m’allotjo, mentre l’aire de l’oest refresca l’ambient nocturn. Ell parla poc anglès, però la seva filla de 21 anys, estudiant de Medicina a Khorog, fa de traductora.

– “Amb 28 anys d’independència de Tadjikistan, es viu millor ara o abans, a la URSS?”, pregunto a en Qulud mentre es posa massa sucre a la seva tassa de chai.

En Qulud dibuixa un lleuger somriure al seu rostre. Resta en silenci, girant la cullera a la tassa amb parsimònia. Se’l veu pensatiu, com si calibrés les paraules. Un minut més tard, quan sembla ressorgir d’una pausa letàrgica, diu:

– “Ara podem menjar aquest pa –i assenyala un pa torrat, calent, acabat de sortir del forn d’argila, que hem menjat per sopar−. Abans, senzillament no podíem”. I encén de nou els seus brillants ulls blaus.

M41: PAMIR HIGHWAY

A Khorog, altra vegada. Un parell de dies per descansar i fer una posada a punt al meu afligit cavall de ferro, i a pel darrer escull dels Pamirs: la M41, la famosa Pamir Highway. Una de les rutes més cèlebres del planeta, inicialment un enllaç amb l’antic fil comercial de la Ruta de la Seda i, posteriorment, una carretera construïda pels soviètics als anys 30 per creuar varis passos a més de 4.000 metres d’altitud.

Després de les exigències físiques i de les emocions intenses viscudes a la vall de Bartang, circular per la M41 és la versió més dolça del cicloturisme: botigues per abastir-se diàriament, una superfície en relatiu bon estat, poc tràfic, còmodes acampades i homestays al llarg de la travessa. Això no eximeix al viatger de gaudir de permanents vistes a cadenes muntanyoses tacades de blanc, pastors semi-nòmades menant els ramats de iaks, ovelles i bous, i pobles d’existència resignada on els hiverns fuetegen els seus habitants amb temperatures de fins -45ºC. A Murghab, la majoria de la població prové de l’ètnia kirguís, pel que les faccions canvien paulatinament al mateix temps que floreixen els kalpaks, el típic barret del país dels cavalls. Aprofito la meva estada en aquest creuament de camins per engreixar les meves alforges de cares als propers dies de ruta en un peculiar basar fet de contenidors metàl·lics que, si bé no tenen una varietat extensa, com a mínim ofereixen pa, formatge, pasta i xocolata.

Una pujada progressiva i sense massa dificultat, a excepció dels últims quilòmetres finals, condueix al cim de l’àtic dels Pamirs, el pas At-Baikal (4.655 metres). Aquí comença un tobogan espectacular de baixada per una pista feta mistos fins a les faldes del llac Karakul, un dels més alts del món (3.900 metres), amb un aire mediterrani i unes aigües blau marí que em recorden el llac Titicaca. Una terra inhòspita que no s’escapoleix del mal humor d’Èol ni de les temperatures hivernals en ple agost, donat que acampo amb tota la roba que tragino i, encara així, passo la nit més gèlida del viatge. Al matí, quan corono el primer port abans de la frontera tadjika, m’adonaré que els rius estan glaçats.

Els darrers quilòmetres a Tadjikistan tenen el sabor agredolç dels acomiadaments. Faig un repàs mental de la quantitat d’imatges que he intentat forjar a la meva retina durant aquest mes, malgrat que una ascensió final fins a la frontera a Kyzyl-Art, a 4.250 metres, em retorna a la freda i ventosa realitat. Llisco relaxadament fins a Sary-Tash, Kirguizistan, mentre em vaig girant de la mateixa manera que quan et creues a algú que t’agrada al carrer, a l’espera que la teva mirada sigui corresposta. M’acomiado dels Pamirs amb el mocador blanc en mà, al son de les havaneres, tal com es fa al meu poble, a mesura que m’allunyo d’una descomunal onada de neu capitanejada pel pic Lenin (7.134 metres) que podria engolir-me en un tres i no res. Amb la seva serralada més emblemàtica a les alforges, Tadjikistan es convertirà en un dels meus països predilectes. A la fi descobreixo què amaga el patufet d’Àsia Central: unes muntanyes i una hospitalitat tan radiants com el somriure de l’Azin.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close