El forn centreasiàtic

Les quatre senyores que fins fa uns segons parlaven pels descosits i bromejaven distesament, posen ara davant del fotògraf de torn amb rostres seriosos, com els d’un nen el dia de la primera comunió. Vesteixen les clàssiques túniques de setí allargades fins als turmells, liloses i amb sanefes, i mentre algunes d’elles porten els cabells recollits al clatell en forma de monyo, d’altres duen un mocador. En segon pla, la taxativa simetria quadriculada i amb aires d’antany de l’Hotel Uzbekistan afegeix un toc soviètic al retrat. L’ombra que regalen els arbres que rodegen la plaça és insuficient per apaivagar una xardor despietada que s’enfila fins als quaranta-quatre graus en ple migdia. És com si algú s’hagués deixat el forn obert el mes d’agost. Les senyores, tanmateix, romanen estoiques i immòbils fins que el fotògraf posa a punt la seva màquina. “Un, dos, tres: Tamerlaaaaaaà!”. I, de cop i volta, el que va ser el comandant d’un dels imperis més poderosos d’Àsia Central aixeca el braç dret per afegir-se a la festa.

Taixkent no és una ciutat que enamori a primera vista, per bé que els cartells de I Love Tashkent escampats arreu de la capital així ho promoguin. Com a mínim, a principis de juliol, quan l’opció més sensata consisteix a tancar-se a l’hostal, gaudir de l’aire condicionat i sortir al carrer al capvespre. A pocs minuts d’aquest, hi ha el Chorsu Bazaar, el mercat emblemàtic de la ciutat. Passejar amb calma per les diferents paradetes de fruita i verdura és una introducció idònia per submergir-se al país. Desenes de varietats d’ous col·locats com qui construeix un castell de cartes, espècies desconegudes, tomàquets i cogombres resplendents, pebrots, prunes i albercocs, fileres de pa acabat de coure, carn penjant d’uns ganxos i fetges prominents. Una orgia olfactiva tan incipient com la varietat ètnica dels venedors i venedores, i és que el trencaclosques uzbek aglutina una població formada per tadjiks, russos, kazakhs, coreans, tàtars, karakalps i ucraïnesos. Un patró que es repetirà al llarg i ample de l’antiga Unió Soviètica demostrant l’arbitrarietat cultural en què es van desfragmentar els seus territoris.

Poso rumb al nord de Taixkent, cap a les muntanyes d’Ugam Chatkal, a la recerca d’aire pur, temperatures més suaus i tranquil·litat. Des del mirador elevat que precedeix el llac Charvak, una renglera de muntanyes i profundes valls envolten aquesta reserva d’aigua i li confereixen un tarannà pirenaic. Encara que, en apropar-m’hi, l’aura romàntica desapareix gradualment a mesura que augmenta el volum d’altaveus distorsionats i el nombre de motos d’aigua navegant a tot drap. L’alternativa és vorejar el llac fins descobrir un racó més plàcid. Pocs quilòmetres més tard, quan finalment el trobo, uns joves estudiants uzbeks que han vingut a passar el dia vora el llac em conviden al seu tapchan, una tarima elevada de fusta i folrada d’estores i coixins. Fent gala de l’hospitalitat uzbeka, m’ofereixen el que tenen, i ens cruspim una síndria sencera, un litre de te, cruixents nans (pa) i shashliks, pinxos de carn de vedella que han fet a una barbacoa improvisada.

Els cinc cents quilòmetres que em separen de Samarcanda són d’allò més avorrits, i els intento cobrir el més ràpidament possible amb l’ajuda d’un vent provinent del nord. La densa carretera per la qual transito sembla que no canviï de paisatge en cap moment. Sempre, a banda i banda de la via, m’acompanyen infinits camps de cotó i monòtones planures ermes i insípides. A partir del migdia el sol llença unes brases tan enceses que m’és impossible de pedalar, i és llavors quan haig de buscar una ombra, deixar passar la canícula, i reincorporar-me més tard. És durant aquestes pauses quan aprofito per omplir l’estómac amb la gastronomia local, que no és precisament cap meravella: els mantis (pasta farcida de carn de xai i especiada), el lagman (fideus amb carn i verdura), les samses (empanades de pasta fullada preparades al forn amb diferents farcits de carn) o el famós pilaf (arròs amb cigrons i panses i algun tall de carn).  

Samarcanda és el més evocador dels noms quan un pensa en la Ruta de la Seda. El llibre “A la Xina amb bicicleta” de Gabriel Pernau, publicat el 1997 i allunyat de GPS, xarxes socials i egos viatgers vanitosos, va engendrar en mi la llavor del cicloturisme abans que es convertís en un producte de consum. La Ruta de la Seda va esdevenir el viatge més anhelat de tots. I, qui ho hauria de dir, deu anys més tard ja tinc la postal que tant em va fer xalar d’adolescent.

Samarcanda, la llegendària capital de l’Imperi de Tamerlà, fou un enclavament històric de les rutes comercials. A l’oest, cap a Pèrsia; a l’est, cap a Xina; i al sud, cap a l’Índia, un còctel que va derivar en diverses invasions de governants de terres llunyanes. Perdre’s pel Registan és fer-ho pels annals de la història, és recórrer minarets i portals que apareixen arreu, una madrassa, una mesquita, un basar. Ceràmiques i sanefes, fonts i places verdoses. Una ciutat de conte de les mil i una nits, somiada per viatgers dels cinc continents i que representa una de les perles de l’Àsia Central.

A la frontera de Panjakent, abans d’entrar a la veïna Tadjikistan, els tràmits amb la policia uzbeka són més àgils del que imaginava. Les històries de novel·la picaresca que havia llegit sobre els policies, la corrupció, les seves inspeccions de mòbils i fotografies, medicaments, la consulta fil per randa dels registres d’allotjament, i un llarg etcètera, semblen ara cosa del passat, semblen herència de Karimov. És com si l’ombra de l’expresident Karimov, qui va governar Uzbekistan com el seu propi galliner durant quasi tres dècades seguides, poc a poc s’anés empetitint. El que es va eixamplant, cada vegada més, és l’horitzó. Acabo d’entrar a Tadjikistan i, davant meu, s’han desplegat les muntanyes Fann.

Anuncis

5 pensaments sobre “El forn centreasiàtic

  1. Un viatge per la història.

  2. FELIX PARERAS MONT 26 Juliol 2019 — 3:12 PM

    hola “mestre” amb molta il.lusió i perqu no dir-ho molta envaja, legir aquest ratlles en fan frissar d’alló mes.
    Estimat company , una forta abraçada desde l’Empordá.
    sempre endavant.
    Fèlix , The mec

  3. Quin Fàstic Fantàstic 27 Juliol 2019 — 3:07 PM

    Molt ben escrit!! A cada article que llegeixo teu va millorant la manera en què escrius, sigui per l’escriptura mateixa o perquè cada cop ets més sensible al que t’hi vas trobant i ho saps ponderar i afegir a l’experiència acumulada. Un gaudi. Felicitats!!

  4. Aventurer incansable Gerard. Molt bones fotos i enveja molt sana. Que tinguis molt a sort.

  5. Quim de Banyoles 30 Juliol 2019 — 8:51 PM

    Quina passada Gerard, disfruta-ho, això nomès ho poden fer els elegits pels deus
    Molta sort

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close