De cavalls i pirovals

Tal com ho recordava. Un mantell infinit d’un verd cridaner estès fins a un horitzó generós, puntejat pels jailoos, amb centenars de cavalls, iacs i ovelles, vora iurtes cremoses que fumegen voluptuosament sota un cel tan blau marí com l’aigua del llac Karakul. Tornar a Kirguizistan després de quatre anys és reviure les emocions viscudes en un dels països més salvatges que mai no he visitat.

L’avinguda que travessa el poble de Sary Tash bé podria guanyar un premi al carrer amb les vistes més espectaculars del planeta. I és que des de la terrassa del guesthouse es pot observar l’aproximació sigil·losa d’un tsunami de muntanyes corpulentes amb el pic Lenin (7.134 metres) a la batuta, com si en un atac de fúria pogués esclafar aquest entorn idíl·lic. Tanmateix, el patiment imaginari s’endolceix en entrar a la primera botiga que trobo. Quin canvi! A partir d’ara puc escollir més d’una marca de galetes de xocolata russes, i fins i tot trobo fruita variada. A Kirguizistan s’acabaran els esmorzars a còpia de pa sec i te.

Els matins es treuen les lleganyes amb temperatures fresques i agradables, i no és fins al migdia, quan el sol cau en vertical, que toca desabrigar-se. Camí d’Osh, pedalo un parell de dies acompanyat d’en Patrick, un belga de 54 anys feliç de fer el seu segon viatge en bicicleta després d’un greu problema de salut, amb qui, a bon ritme, cobrim fàcilment varis ports de muntanya asfaltats.

Osh és la segona ciutat més gran del país, i esdevindrà el meu oasi particular durant quasi una setmana sencera. Una aturada més que necessària per reposar i guarir-me de la canya a Tadjikistan, per recuperar quilos, per fer les paus amb els meus tendons d’Aquil·les i, sobretot, per escriure. En un viatge en bicicleta, on el dia a dia és dinàmic i canviant, on es passa de puntetes arreu sense arrelar, és convenient posar punts i apart. Tant físicament com mental. Per això sempre m’ha agradat imposar-me una petita rutina que consisteix a menjar en els mateixos restaurants, comprar a les mateixes botigues i, encara que sigui d’una familiaritat efervescent, sentir pronunciat el teu nom en una llengua estrangera en creuar una porta.

Al mercat d’Osh, un dels més grans d’Àsia Central, tot això ja és més complicat, amb un batibull aclaparador d’ètnies de fronteres veïnes. Parades de verdures amb terra, de síndries del tamany de la panxa d’una dona embarassada de vuit mesos i mig, de ganivets rovellats i esmolats. De pantalons texans desgastats i sabates de cuir soviètic, d’espècies locals i d’ultramar. De peix d’aigua dolça i carn vermellosa. De fruits secs revigoritzants i dolços prohibits als diabètics. En essència, un mercat que dóna caràcter i aporta afabilitat a aquesta urbs assentada a la vall de Ferganà.

La calorosa vall de Ferganà, enmig d’un conglomerat de fronteres tallades al gust del consumidor i amb històriques desavinences, no em permet traçar una línia recta fins a Alabuka, així que em veig obligat a fer una volta tot resseguint el perímetre de l’est d’Uzbekistan. Tres jornades horribles que farien avorrir el cicloturisme fins i tot al viatger més motivat. I és que la carretera en construcció, de tot just un sentit de la marxa, ha d’encabir les famoses i impenitents mashrutkes, nerviosos camioners que tant els fa passar a vint centímetres d’una bici, o cotxes llauna a qui no tremola el pols a l’hora de realitzar avançaments impossibles. Que llunyanes queden les pistes del Tian Shan.

Per fortuna, tot canvia a la Reserva Natural de Sary Chelek. Un asfalt en òptimes condicions em permet acumular amb rapidesa centenars de metres de desnivell positiu en territori muntanyenc. Una renglera d’ondulacions àrides i groguenques se m’apropen com una filera d’onades en un temporal de llevant. Creuo humils llogarrets pels quals, a jutjar per les salutacions, hi passen pocs ciclistes. En arribar a la intersecció que marca l’inici de la reserva natural, decideixo prendre el camí de l’est, el que va fins a Karasuu, el menys transitat. Al homestay on m’allotjaré m’expliquen que, de fet, puc fer la volta als llacs de Sary Chelek i no cal que desfaci la traça una vegada arribi al primer llac. Això sí: “potser hauràs d’empènyer una mica la teva bicicleta”.

Aquell comentari inofensiu i carregat de bones intencions no amagava res més que una penitència sobre rodes. El camí que van titllar ahir de bastant ciclable esdevé ara una pista de cabres, una catifa infestada de rocs blanquinosos que m’adoloreix els peus tot just caminar-hi pel damunt. Com és obvi, ni un sol cotxe. En sentit contrari, bous, cavalls i famílies semi-nòmades que retornen al poble després de la temporada de jailoos. Em saluden amb cares de sorpresa, pensant què coi faig aquí. Esgotadíssim d’arrossegar-me pendent amunt com un animal, arribo al llac Karasuu després de sumar vuit quilòmetres amb sis hores. Per avui n’hi ha ben bé prou, s’ha acabat aquest joc tan inútil. Mentre planto la tenda en una clariana a tocar del llavi del llac, veig amb més claredat que mai que no val la pena fer el pas de Kotormo (2.443 metres) per tancar aquest loop amb el llac Sary Chelek. Això suposaria cobrir tres quilòmetres i mig i set-cents metres de desnivell positiu per un GR que amb penes i treballs pugen els cavalls.

Ajaçat a l’herba mentre m’asseco de la capbussada en aigües gèlides i cristal·lines, l’humor de gossos que tragino va desapareixent. Observo com uns pastors desmunten l’estructura d’una iurta feta amb pèl de iac i veig passar una munió de nens muntats a cavall que menen els ramats d’ovelles amb l’autoritat que confereixen els anys, encara que, a ells, els devia dur un cavall a casa seva i no pas una cigonya.

Miro al meu voltant i alço la vista. Arreu, una olla de colossos en silenci. És llavors quan em ve al cap la ingènua frase que per on passa un cavall bé podria passar-hi un ase, mai millor dit, tal com va succeir al Kegeti Pass quatre anys enrere. I decideixo preguntar a un dels meus veïns d’acampada sobre l’estat del pas Kotormo. Només per curiositat, la mateixa que resta vida als gats. L’Amalbek és home de poques paraules i de pell adobada per una vida a l’aire lliure. “Amb bicicleta i tot sol, potser podràs fer el pas, però et costarà molt”, sentencia amb un Inshallah. Una manera implícita d’oferir-se a ajudar-me a carranquejar els trastos a canvi d’uns diners. Genial! Ja compto amb l’ajuda d’un portador per fer el Kotormo Pass demà al matí. De vegades em sorprenc a mi mateix. Arribo aquí dalt fet un nyap, i acabo d’embolicar la troca. Quin ciclopelacanyes que estàs fet, Gerard…

A trenc d’alba ens posem en marxa. L’Amalbek es carrega a l’esquena les alforges i la bossa de manillar gràcies a una mena de corda assegurada, com si enfilés daus de carn en un pinxo, mentre que jo empentejo la bicicleta amb estrebades curtes i intenses, en un intent de sortejar les pedres del camí. La progressió és prou alegra, malgrat els escalons naturals formats per la roca, frondosos arbustos i una fresada intuïtiva per a mi, i òbvia per a l’Amalbek. Cada quinze minuts ens veiem obligats a aturar-nos, fer un petit descans, un glop d’aigua i sant tornem-hi. De tant en tant, alternem els rols de portador, fins que arribem al capdamunt del pas de Kotormo (2.443 metres) passades les tres hores de travessa. Per fi s’albira l’altre vessant de la reserva natural, amb una panoràmica formidable dels llacs i la serralada Chatkal, al rerefons. Si pujar ha estat relativament fàcil, baixar és una altra història. No val a badar. Si rellisco, adéu bici i adéu Gerard. I així, fent malabarismes ciclorapelians, a la fi topem amb una fresada compacta i un terreny horitzontal. Tela marinera. Quina manera de buscar el que no es té. Agraeixo enormement l’ajuda de l’Amalbek. Ell fa mitja volta i torna caminant a la seva iurta, mentre que jo prossegueixo la marxa cap als llacs de Sary Chelek amb un cos adolorit i un somriure sortós. 

Quan em recupero de la ressaca benaventurada de Sary Chelek, és hora de virar a l’oest de Kirguizistan, cap a les muntanyes de Chatkal. Un racó tan remot com poc visitat, i que ni als mapes hi apareixen les pistes que el penetren. Cinc dies de travessa i dos pirovals (ports de muntanya) de primera categoria per creuar una regió de somriures escassos i de faccions dures, com la seva orografia, i amb uns camins convertits en inferns polsegosos de calamina. Un paisatge àrid i estèril que em fa pensar en la Sierra Central peruana, una mena de Far West americà on els locals no duen revòlver sinó ampolles de vodka, com l’home que a les vuit del matí em volia afalagar amb una bravada etílica insuportable per tal que li donés calés.

L’ascensió al Kara Bura (3.304 metres) és més progressiva del que intuïa. La pista de grava en mal estat que segueixo passa a ser menys dolenta gràcies al vent, que, en veure’m la cara, decideix aliar-se amb mi durant el que queda de trajecte i propulsar-me amb una mà invisible. Coronat el port, Kirguizistan m’ensenya les seves cartes i em recorda que aquí vaig trobar les tempestes elèctriques més temudes de ma vida temps enrere. De cop i volta, els núvols negres que fa un parell d’hores es veien a una distància llunyana, se’m situen ara al capdamunt. La granissada que descarrega és de traca i mocador. No tinc temps d’abrigar-me amb la jaqueta de plomes i el Goretex, que per més inri comença un vendaval encolerit. Haig de posar-me el Buff arran d’ulls per evitar les pedretes de gel, que m’arriben a la cara com balins de festa major. Serà millor que toqui el dos abans no surti volant fins a la Xina. Per davant, un descens bestial a l’estil Alpe d’Huez de 65 quilòmetres i 2.400 metres negatius per un camí generós amb les paelles. Quan en porto vint-i-sis, perdo el compte. He punxat altra vegada. Com sol passar, en el moment més inoportú.

De Talas, tan sols em separen uns 300 quilòmetres fins arribar a Bixkek per una carretera general massa transitada. Però quan el cap no vol, el cos no pot. Em costa trobar la motivació per cobrir aquesta darrera etapa, un pur tràmit, i no aturar el primer camió perquè em dugui a la capital. Tinc el cap emborronat com la meteorologia, amb pluges diàries incessants i temperatures que em reben amb una nevada inesperada al pas d’Otmok (3.326 metres). Allà dalt penso en els semi-nòmades i en la seva transhumància de retorn cap als poblats, relativament d’hora, encara que tan encertada. Suusamyr representa l’estampa per excel·lència de Kirguizistan, amb paisatges esquitxats de iurtes i jailoos, plogui, nevi o faci sol, i de tot això procuro treure forces per entrar finalment a la província de Txui pel pas Ala-Too (3.175 metres). Una filera de tràilers enfangats fins a les celles refreda els motors abans d’iniciar la llarga baixada que desemboca a Bixkek. Mentrestant, jo només faig que posar-me capes de roba.

La plaça central guarnida amb la voluminosa estàtua de Lenin representa la foto finish d’aquesta primera etapa del viatge. Bixkek és una vella coneguda i, després de venir de l’oest, fins i tot sembla vestir els llinatges d’una ciutat atractiva. La parada d’una setmana abans no agafar l’avió cap al subcontinent indi em servirà per anar-me mentalitzant del canvi que m’espera. Del salam aleikum al good morning, sir. Del plov al rice dhal. De les acampades lliures a la superpoblació. D’Àsia Central al nord de l’Índia. Que continuï el viatge.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close