Els desnivells sagrats

Crits, corredisses i bullici generalitzat des de primera hora del matí, quan la humitat fa estona que asfixia una ciutat ja ofegada en la misèria. Fragàncies palúdiques aromatitzen una estampa de la superpoblació en què les vaques continuen gaudint de més privilegis que alguns dels seus conciutadans, sobretot més que aquells que arrosseguen parracs grisosos i pells carbonitzades sense rumb entre avingudes atapeïdes. Set anys enrere vaig jurar i perjurar que mai més no trepitjaria Nova Delhi. Com sempre, les paraules se les endú el vent.

La xardor de l’estació d’autobusos és tan enganxifosa com un petó de sangonera tropical. Mentre a la guixeta de la segona planta em canvien el bitllet d’autobús que em durà a Shimla, un operari de la línia HRTC se m’apropa. “Sir, on ha deixat la seva ronyonera, la que portava quan carregava la bici al portaequipatges?”. Instants de silenci total. Buidor absoluta. Desesperació irracional. No, no, no. Merda, merda, merda! Em quedo glaçat. Esmaperdut. Marejat. M’he deixat la ronyonera a l’andana amb les poques pertinences de valor que tinc ara per ara: el passaport, la càmera i un objectiu, les targetes de crèdit, els diners en efectiu i el mòbil. No puc evitar caure en un profund pou negre del qual no veig la sortida. Sóc un mar de llàgrimes. He comès l’error més infantil de tots en un lloc i en un moment en què no m’ho podia permetre. L’operari que m’ha avisat de la meva catàstrofe personal rep una trucada. “Sir, em confirmen que han trobat la seva ronyonera. It is safe, no problem.”, conclou amb un accent quasi inintel·ligible. En el millor dels casos ho hauran agafat tot i hauran deixat el passaport. Cinc minuts d’espera que se’m fan eterns. Pel cap, mil pensaments a la velocitat de la llum. El primer, el d’anar-me’n d’aquesta ciutat i tornar a casa. Trenta-sis hores sense dormir per culpa d’una llarguíssima i feixuga escala a Almaty no ajuden a ser optimista.

Recolzat a l’autobús que està a punt de partir, observo a la llunyania com s’engrandeix la silueta d’un altre operari que avança fent malabarismes entre un formiguer de persones amb la meva ronyonera subjectada amb les dues mans. Se’m fa un nus a la gola, com qui està llest per rebre les pitjors notícies. Contra tot pronòstic, hi és tot. Intacte. No hi falta res. No m’ho puc creure. Haig d’obrir-la i tancar-la dues vegades per saber que no somio. Un passatger de l’autobús en direcció a Shimla baixa les tres escales que el separen del meu tronc entumit i recolza el seu braç forçut a la meva espatlla dreta. “Noi, has tingut molta sort. Mentre desmuntaves la bicicleta i carregaves l’equipatge, m’he adonat que et deixaves aquella bossa. De seguida l’he recollida, l’he guardada i he avisat els operaris de la línia d’autobusos, que ràpidament han vingut a buscar-te a la segona planta. A partir d’ara has de vigilar més, d’acord?”. Gerard, acabes de gastar les set vides que et quedaven, si és que n’hi havia al rebost, i possiblement també les que Shiva et guardava per a la reencarnació.

Himachal Pradesh és una vella coneguda. Temps enrere amb un bon amic vam visitar l’oest, l’Himàlaia indi, i ara és moment de virar el timó cap a l’est. Abans, però, uns dies de descans necessaris per guarir-me de l’ensurt inicial. Shimla, la seva capital, és una ciutat d’aire pur, de carrers empinats i d’edificis victorians que els britànics van adoptar com el seu xalet estival en èpoques colonials. Els pocs quilòmetres que recorro a la part oriental d’aquesta província muntanyosa vénen marcats per rampots coberts per un túnel espès de boscos de coníferes. Poc a poc faig les paus amb l’Índia, i és que aquí trobo una població local poc intrusiva i relaxada, un fenomen tan desconegut en la societat índia com un dhal rice (arròs amb llenties) que no em faci treure foc per la boca a causa del picant.

Al final d’una baixada que ressegueix el riu Pabbar travesso un cartell que assenyala l’entrada a la província d’Uttarakhand, la Terra dels Déus. Una regió poc coneguda al peu de l’Himàlaia a cavall de Tibet i Nepal, amb colossos de set mil metres i jungles de documental, i amb alguns dels temples més importants del món hinduista. La vegetació és encara més pròdiga i adquireix un to més tropical, com una aquarel·la del Perú amazònic. Una mena de jardí de l’Edèn a vessar de rododendres. Tanmateix, el paradís no existeix: piiiiip, piiiiip, piiiiip! L’himne oficial de l’Índia s’encarrega d’estripar aquest paisatge bucòlic. Cada vegada que s’acosta un vehicle de cares o se n’apropa un per darrere, tremolo. Des d’uns trenta metres comença el festival del clàxon, amb unes botzines sonant a tall de boig, com si no existís l’endemà. De tots els colors i de totes les tessitures: motocicletes que sonen com autobusos; autobusos que sonen com naus especials; i cotxes que sonen com parcs d’atraccions. L’espectacle està servit. A més a més, senyals pintades a les roques vora la carretera així ho recomanen –Please, Horn–. No hi tinc res a fer. David contra Goliat. Per més inri, quan responc els tocs de clàxon amb bruscos moviments de braços i amb cara de pocs amics, l’únic que trobo és un indi rialler al volant, saludant-me efusivament, i donant-me la benvinguda en safata parlamentària: Welcome to Uttarakhand, Sir.

Poc abans de descendir a la vall de Perula tinc la sort de topar amb unes famílies Gujjar, els semi-nòmades de l’Himàlaia. Originaris del Caixmir, en acabar-se l’estiu es desplacen a cotes inferiors amb el seu bestiar a la recerca de les millors pastures, especialment als generosos boscos d’Uttarakhand. Viuen sense més electricitat de la que proporcionen les plaques solars i la seva alimentació és tan bàsica com ho és el seu modus vivendi: viuen en tendes d’acampada fetes de fusta i tendals de plàstic i pells d’animal. Munten els seus cavalls amb les minses pertinences que tenen, es desplacen fent la transhumància, alimenten els búfals i els munyen per alimentar-se de la seva llet, i intercanvien béns bàsics. Quan dono un parell de paquets de fideus deshidratats a unes criatures desnodrides, la seva mare, una noieta guapíssima d’ulls aris de menys de vint anys, no sap què són. Els obre els paquets i comencen a endrapar la pasta sense bullir-la abans. Qui viu de la terra i a la terra, faci fred o calor, es mereix tot el respecte del món.

El centre de Guatemala, la vall del Rift a Etiòpia, l’oest de Ruanda: països que encapçalen el rànquing dels desnivells més bèsties que no he fet mai. I Uttarakhand hi entrarà per la porta gran i per mèrits propis. Diàriament i sense excepció haig d’engolir un desnivell positiu acumulat que voreja els dos mil i els tres-mil cinc cents metres, amb menys de setanta-cinc kilòmetres. Em passo tres quartes parts del dia escalant i, la que queda, rapelant amb el vertigen d’una gota d’aigua. Salto de vall en vall com l’estudiant de primària que dibuixa una renglera de quinze triangles isòsceles consecutius. Dues setmanes en què no recorro ni un trist quilòmetre de terreny planer i en què pateixo perquè els meus tendons d’Aquil·les no es declarin en vaga indefinida.

Per fortuna, la gasolina és fàcil de trobar. A mesura que penetro l’interior i el nord d’Uttarakhand apareixen centenars de terrasses arrosseres amb homes i dones recollint el gra, una imatge que em fa dubtar sobre si ja he arribat al sud-est asiàtic. És en aquestes valls costerudes on em creuo amb dones invencibles. Heroïnes anònimes que transporten voluminosos farcells de palla en una cistella de ràfia lligada a l’esquena i subjectada amb una cinta al front, mentre caminen en un angle de quaranta-cinc graus. O les dones picapedreres, com a Madagascar, que esmicolen blanquinosos rocs de granit amb unes mans desgastades a cop de martell casolà per convertir el polsim, més tard, en futures carreteres.

Cap al final de la rapidíssima baixada a Ghansali, em veig obligat a parar en sec. Un grup d’uns cinquanta monos jeu al mig de la carretera, fent cas omís als meus crits. Quan m’hi apropo lentament, els menuts es van dispersant a ambdós costats de la carretera, massa estreta, enfilant-se a unes branques inestables com teranyines desfilagarsades. Els monos més grans, no obstant, no es mouen ni un centímetre. Tampoc no em treuen els ulls del damunt, en un clar desafiament generacional. Fins i tot fan una mena d’esbufec, amb la boca mig oberta, que interpreto com l’oposat d’una càlida benvinguda. L’home contra el mono. “Els hi foto un roc, o no és prudent? Són majoria, ells, i de debò que és un animal que em fa por després de l’Àfrica”, em dic a mi mateix. Em vénen a la memòria les imatges de les ferotges dentadures dels babuïns d’Etiòpia i Uganda, que em feien posar els pèls de punta quan ens creuàvem en pistes de tractors, amb el temor de rebre una queixalada. Aposto per a la carta segura. Esperaré que passi un vehicle i que m’obri el pas. Quinze minuts més tard, dos scooters travessen sense cap problema el que per a mi representa un mur infranquejable. Els explico la situació i, entre rialles, hi accedeixen a l’uníson. Som-hi. Concert de clàxons, scooters obrint la guàrdia i endavant. Quan avanço i em situo a l’alçada del mono més gran, possiblement el líder del grup, m’adono que em segueix amb la mirada. M’aturo a la primera botiga que trobo per comprar aigua. A la del costat, sento crits. Un home que ha deixat obert el maleter de la seva scooter amb una bossa plena de fruita a l’interior apedrega un parell de micos lladregots. Algú no tindrà postres, aquest vespre.

Uttarakhand és terra d’espiritualitat, la mateixa que es ven a Occident, amb la diferència que aquí molts creients no es vesteixen amb els abillaments d’un sadhu per haver-ho de demostrar. Sagrats temples hindús com els de Gangotri, Kedarnath o Badrinath congreguen milers de peregrins provinents de tot el món. Malauradament, jo no em puc afegir a la festa i experimentar in situ algunes de les celebracions multitudinàries que s’hi duen a terme durant aquestes dates a causa de la meteorologia. El clima que desgavella mig món també ho fa al nord de l’Índia, de manera que el monsó, que en principi hauria d’acabar a finals de setembre, s’allarga fins a mitjans d’octubre. Això provoca diverses esllavissades a les pistes i carreteres, accessos tallats, i jornades en què ni un Goretex pot salvar-te d’una remullada èpica. Els matins es desperten amb unes boires que tenyeixen de cotó fluix les muntanyes, tot creant un reflex de la serralada Ruwenzori d’Àfrica Central. Les carreteretes que segueixo són de pel·lícula, talment extretes del Prepirineu francès. Només faltaria una etapa del Tour de France en aquest racó de món perquè ciclistes embogits vinguessin a autoflagel·lar-se al llarg d’inacabables fils de quitrà entortolligats.

Després de passar la nit en una de les habitacions més esperpèntiques de la meva vida com a cicloturista, estic decidit a saltar-me la pujada a Munsyari i agafar la baixada cap al sud. Duc masses dies de pluja que comencen a minvar-me els ànims, i, a més, les meves articulacions demanen una treva. A la dhaba (restaurant de carretera) on m’aturo a fer el segon esmorzar conec un guia de muntanya. Ell m’explica les meravelles de Munsyari, prop del Tibet, les vistes al Nanda Devi (7.816 metres) i les xemeneies dels Panchachulis. Continuo dubitatiu. Comença a fer fresca, corro esgotat i els monsons ho tapen tot com una cortina fosca. Un breu interludi de quinze minuts en què el sol per fi treu el cap, els núvols desapareixen i s’entreveuen pics nevats al rerefons, fa que ridículament canviï d’opinió mentre em prenc el tercer chai (te amb llet). Dit i fet. Cap a la muntanya: dos mil metres de desnivell en trenta quilòmetres. I com no podia ser d’altra manera, deu minuts més tard, aigua. Aigua durant els propers dos dies sencers.

A tocar de Nepal, a pocs quilòmetres de Darchula i encara en latituds himàlaies, pregunto als militars d’un control si la frontera és oberta a estrangers. Sé que els indis i els nepalesos poden entrar i sortir al seu aire, però desconec si jo també puc fer-ho. Al cap de dos trucades a alts comandaments, m’explicaran que si ja tinc el visat de Nepal al passaport sí que puc entrar-hi. En cas contrari, és a dir, si necessito obtenir el visat a la mateixa frontera, no puc accedir-hi ja que no tenen una secció d’Immigració a Darchula. Maleït sigui. M’espera un regalet de dos-cents vint quilòmetres i nou mil metres de desnivell positiu fins a la frontera del sud per llavors tornar a enfilar-me a les regions de les Midhills nepaleses. Faig via amb lentitud, cada dia topo amb més esllavissades i obres a la carretera. Aquí també ho asfalten tot. A mesura que la temperatura s’enfila i la humitat m’oprimeix el pit, baixo de cota fins arribar a Banbasa, la frontera més occidental que mena a Nepal. Per fi puc deslliurar-me de la vestimenta de cicloalpinista que he utilitzat durant dues setmanes a Uttarakhand, la terra dels desnivells sagrats. Només tinc un últim dubte: llenço aquest vestit a les escombraries o al munt de porqueria arran de carretera d’on menja una vaca esquifida?

3 pensaments sobre “Els desnivells sagrats

  1. TERESA GALI CORREDOR 11 Octubre 2019 — 10:56 AM

    Quines imatges!!! Ànims, que la gesta que estàs fent és èpica!!!!
    Una abraçada!!!

    1. La gesta més gran és que el meu estómac està resistint als menjars més picants de la meva vida! 😁

  2. Maribel Yago Sanz 30 Octubre 2019 — 8:38 AM

    Fa dies que tenia pendent la lectura del teu viatge. Per fi, avuí ho he fet.
    Una meravella i un plaer llegir-ho i gaudir de les imatges. Com sempre.
    Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close