Molt més que muntanyes

Una senzilla oficina d’Immigració gairebé inadvertible des de l’asfalt em dóna la benvinguda a Nepal amb una amabilitat i una humilitat que s’estendran al llarg i ample del territori. L’alenada d’aire fresc en creuar la frontera de Bhimdatta és tan aclaparadora com la força d’un huracà. De cop i volta, el soroll eixordador dels clàxons es difumina, les olors intenses perden aquella capacitat vomitiva, la porqueria no desapareix del tot sinó que possiblement s’amaga amb més traça, i el caos a la carretera s’ablaneix.

A Mahendranagar, la primera aturada que faig durant un parell de dies, percebo una de les diferències més notòries amb l’Índia: la dona hi té més protagonisme, ja sigui per desplaçar-se amb bicicleta o regentar una paradeta de queviures. Vagarejo per mercats farcits de verdures sorrenques i pomes vermelloses, de pollastres engarjolats i vaques escurant les corrípies de la jornada anterior. De dones que vesteixen fins saris de color vermellós i d’homes que llueixen amb orgull el topi, el barret tradicional nepalès. Però del que realment m’adono és que he passat a ser un més, la gent no m’atura pel carrer per fer-se una selfie amb mi, i em sento com un actor de segona categoria que acaba de perdre la darrera feina. Quins descans, per fi.

Nepal s’acostuma a associar únicament a muntanyes, per bé que ofereix molt més que tot això, com les planures subtropicals del sud del país i que voregen els darrers estreps de l’Himàlaia: el Terai. Una terra d’un verd tan estrepitós i fèrtil com pugui existir, de gent modesta i treballadora, de casetes de fang i palla i de búfals empenyent arades artesanals. I d’una xafogor asfixiant apaivagada tan sols pels reconfortants namaste (salutació local) dels camperols, que seguen els camps d’arròs amb falçs desgastades arran de carretera.

Un dels atractius de l’oest del Terai és el Parc Nacional de Bardia, llar del tigre de Bengala, elefants salvatges i l’emblemàtic rinoceront de l’Índia d’una sola banya. Durant un parell de jornades, seguint els estàndards d’un turista d’esquena cremada i sandàlies a Lloret de Mar en ple mes d’agost, em pujo els mitjons com més amunt millor per tal d’evitar els morrejos de sangoneres apassionades. Amb en Ganesh –el guia– ens desplacem a peu per l’interior del parc, rodejats d’un silenci sepulcral. De sobte, uns alarits de micos Vervet enfilats al capdamunt d’uns arbres colossals alerten de la presència d’un tigre a la vora. És en aquell instant quan recordo les seves instruccions: “Si topem amb un tigre, no corris! El tigre t’atraparà i et matarà. Mantingues la calma i mira’l directament als ulls. Llavors, recula lentament i encomana’t al teu propi déu”. En cas que això no funcionés, la nostra arma letal és un pal de bambú de metre i mig. Sí senyor. Però la fortuna o desfortuna de no veure in situ el tigre de Bengala al seu pati d’esbarjo no deixarà de ser una anècdota més d’aquest viatge.

A principis d’octubre, Nepal està immers en plena celebració del Dashain, el Nadal dels hindús. Una festivitat que aplega les famílies i les emboteix de balls i danses, de músiques sonant a tot drap, d’alcohol i àpats copiosos, i de rostres amb els fronts pintats amb la tradicional tikka, un símbol de puresa. Viatjant amb bicicleta sóc un blanc fàcil d’enxampar, així que, tan bon punt topo amb alguna festa, no em puc escapolir dels altaveus distorsionats i dels saraus a ritme de moviments inusuals. Ni quan recorro les pistes secundàries i polsegoses que connecten els llogarrets dels Tharu, l’ètnia principal del Terai, ni quan travesso poblacions més grans.

És hora d’encaminar-me cap a les muntanyes de l’Himàlaia i abandonar el Terai, de deixar enrere la xardor despietada i les pensions de mala mort amb camarades nocturns de mida microscòpica. Arribar a la turística ciutat de Pokhara és com entrar en un complex de luxe amb una bena als ulls i, en fer la primera passa, sense adonar-te’n, que te la treguin d’improvís. I més encara després de pedalar força temps per humils entorns rurals on no hi sobra res.

L’estrident melodia del despertador posa punt i final al meu profund estat letàrgic provocat per les comoditats occidentals de Pokhara: varietat gastronòmica més enllà del rutinari dhal bhat (arròs amb llenties), passejades vora el llac Phewa i, especialment, un llit de debò, d’aquells en què et lleves sense la columna vertebral destrossada i sense picades de puces o altres residents minúsculs. Sens dubte, Pokhara serà el lloc idoni per recuperar forces i planificar la volta al Circuit dels Annapurnes. Tanmateix, la meva joie de vivre s’acaba ben aviat. Ha arribat el moment de posar rumb cap a l’àtic de l’Himàlaia nepalès i descobrir el regne dels déus, entre cims de més de vuit mil metres d’alçada.

(CLICA A LA FOTO PER LLEGIR LA CRÒNICA DEL CIRCUIT DELS ANNAPURNES EN BTT)

Des de Pokhara m’encamino a Katmandú resseguint els perfils exorbitants de les Midhills, una regió enclavada entre l’Himàlaia i el Terai coneguda per les pedregoses i polsoses pistes de jeep, i que travessa el Nepal més rural. Un Nepal allunyat del turisme convencional i del benestar, una altra cara del país que permet experimentar la veritable essència nepalesa, amb una població local afable i riallera com cap altra, mercats locals de documental, i un terreny trencacames difícil d’oblidar.

Amb el repic de les alforges apropant-se a un llogarret de cases similars a un niu d’oreneta, rostres marcats per una vida dedicada al camp aturen la seva activitat uns instants i observen el ciclopelacanyes de pas amb la curiositat d’una criatura. Molts d’ells duen un matxet lligat a l’altura del maluc per tallar la mala herba i uns pantalons massa curts i ennegrits que deixen al descobert unes cames fines com un escuradents. Quan es desplacen, acostumen a traginar amb la força del seu cap els dokos, unes cistelles de bambú carregades fins al capdamunt de llenya, queviures o altres estris. A l’altra banda de la comunitat, quatre llarguíssims i robustos troncs de fusta s’entortolliguen creant un gronxador gegant, al qual es balancegen tant la jovenalla com els adults. M’explicaran més tard que es tracta del ping, una estructura artesanal feta de bambú que es troba arreu de la geografia nepalesa. Ja sigui durant el Dashain o el Tihar, les celebracions més importants dels hinduistes, el poble sencer hi juga en una representació de la cultura local, la tradició i l’esperit comunitari.

Les forces comencen a minvar quan m’enfilo per l’última de les cent muntanyes que precedeixen la caòtica i interessantíssima vall de Kàtmandu. És llavors quan apareixen en Sergi i dues amigues seves per a acompanyar-me i pedalar al meu costat la vintena de quilòmetres que em separen de la capital de Nepal. En Sergi és un català que viu a Katmandú des de fa quatre anys i, després de conèixer-nos per una casualitat de la vida, no va dubtar ni un segon a oferir-me un espai a casa seva per descansar tant com fos necessari. El que no esperava era trobar-me una benvinguda a còpia de truita de patates, paella, embotits i conill amb samfaina inclosos!

Un xic més d’una setmana de repòs indispensable en un oasi de pau enmig del caos, amb temps per a visitar Katmandú i els seus temples sagrats. Per tornar-me a sentir ciclista i xalar pels millors corriols de les valls properes amb el kamikaze d’en Sergi.

Per concedir una treva al meu cos i al meu cap. Per fer bons sopars amb bona companyia. I, sobretot, per fer un pla renove a la meva Surly Ogre després de quasi set mil quilòmetres i amb bona part de l’Himàlaia per endavant. Sentir-se a casa sent a l’estranger, no té preu. Sergi, moltes gràcies novament!

Poso la directa cap a la frontera més oriental de Nepal –la de Karkavita– amb el visat de quaranta-cinc dies al passaport a punt d’exhaurir-se. El ritme diari de llevar-me, pedalar, cruspir-me un dhal bhat, suar i pedalar més es converteix en un hàbit. Una carretera en excel·lent estat i de signatura japonesa em permet sumar llargues distàncies mentre maleeixo amb totes les meves forces el dens trànsit de camions tunejats que amanyaguen la meva alforja dreta en avançar-me. Com a l’Índia, la jerarquia a la carretera ve marcada per la grandària del mitjà de transport amb què et desplacis, i jo estic a baix de tot de l’escala, barallant-me amb gossos i cabres per ascendir algun esgraó. No obstant això, aquestes darreres impressions no són representatives dels moments viscuts en aquest petit gran país que tant m’ha captivat. Ha arribat l’hora. L’Índia m’espera. És moment de mirar als ulls a un vell amic.

2 pensaments sobre “Molt més que muntanyes

  1. Diuen que a la vida hi ha un moment en què hem de triar el nostre camí. Espero que no ho facis mai i no puguis saber si ets millor escriptor, fotògraf o ciclopelacanyes…

    1. Gràcies per les paraules, Sr. Quinfàstic. Per ara, tota qüestió d’eleccions gira entorn a un rice dhal ‘veg’ o ‘non-veg’… 😁

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close