Circuit dels Annapurnes

Les temudes rampes que grimpen com buguenvíl·lies fins el mirador de Sarangkot són el preludi del que em trobaré en les pròximes jornades. Des del capdamunt, la panoràmica que perfila el massís dels Annapurnes amb el sagrat Machhapuchhare (6.993m) al davant – la Cua de Peix, en llengua local- no és més que una senzilla intuïció. Un oceà de núvols amb una faldilla de boira espessa ho tapa absolutament tot. “Serà millor que accedeixis al parc per aquí, por Nanyapul, que la ruta és menys transitada i més escènica que per Beni. No te’n penediràs, creu-me”, m’aconsella un home d’ulls vermellosos i amb una cervesa Gorkha a la mà dreta.

Amb el permís TIMS segellat al control d’entrada de l’Àrea de Conservació dels Annapurnes, a Nanyapul, prossegueixo la marxa per un sender saturat de roques i pendents de dues xifres que m’obliga a empènyer la bici més del que desitjaria. Tampoc no veig gaires turistes, fet que em sorprèn. Tan sols un parell de jeeps, que sortegen amb precaució un riu crescut mentre faig malabarismes entre pedrots lliscosos. Sumo els darrers vuit quilòmetres carranquejant el meu cavall d’acer entre mirades d’estupefacció dels llogarrets Gurung que creuo. “Però què hi fas aquí amb una bicicleta?”, riu la propietària del homestay de Ban Thanti, on pernoctaré. “Aquest és l’itinerari dels senderistes”, afegeix posant-se la mà esquerra al front. Maleït sigui! Havia d’haver seguit la regla d’or i preguntar a més d’una persona quina era l’entrada principal al parc, m’autoinculpo mentalment. “Ah! Una altra cosa. Aquí finalitza la pista en obres per la que circulen alguns jeeps. A partir d’aquest punto, només pots arribar a Gorephani per les escales que segueixen els caminants”. Bravo, Gerard, bravo.

Contemplar el crepuscle amb el despertar de l’Hiunchuli (6.441m) assossega l’ànima de qualsevol, fins i tot de qui té per davant quatre hores de hike-a-bike per un frondós bosc de mitja muntanya, rius d’aigües glaçades i banderetes de colors, carregades d’oracions amb bons desitjos que el vent s’encarrega de repartir. I escales, centenars d’escales. Per fortuna, viatjo més lleuger que mai. Vaig deixar quasi tot l’equipatge a Pokhara, atès que al llarg i ample del Circuit dels Annapurnes hi ha tot tipus d’allotjaments i restaurants, més cars a mesura que es guanya altitud, pel que tan sols carrego el sac de dormir, roba d’abric, recanvis mecànics i alguna cosa per picar. Tanmateix, ningú no m’estalviarà el dolor de braços i d’esquena amb els que arribo a Gorephani.

Com si una excavadora hagués obert un pas entre la pastura, apareix una traça enganxifosa plena de pedres. Tal és el pendent, que els discos dels frens s’escalfen tant que sovint haig d’aturar-me i deixar-los refredar. En una d’aquestes aturades el firmament decideix de mostrar les seves parts nobles, amb una vista de cinc estrelles del Daulaghiri (8.167m) i el massís de Ninlijiri. La resta de la baixada fins a Tatopani transcorre per una catifa polsegosa a més no poder, cosa que es tradueix en problemes mecànics amb el canvi i la cadena. Tan aviat com creuo el pont que desemboca a la pista principal me n’adono que la tranquil·litat dels darrers dos dies ha finalitzat. Una munió de motocicletes, cotxes i autobusos passen a tot drap aixecant una terrible polsinera que només puc evadir tapant-me la cara amb el Buff fins ben bé sota els ulls. Un paisatge tan polsós que si caigués un anell al terra seria impossible trobar-lo.

Em desplaço sigil·losament per la terra dels thakali, una ètnia famosa a tota la geografia nepalesa per les seves qualitats culinàries. Resideixen en plena vall de Kali Gandaki, la porta d’entrada a Mustang, una de les zones més exclusives i cobejades entre els amants de la cultura tibetana i les regions remotes. A més, Kali Gandaki és considerat el canyó més profund del món. La llera del riu homònim es troba a quasi bé set mil metres per sota del Daulaghiri (8.167m) i l’Annapurna I (8.091m), la setena i la desena muntanyes més altes de la Terra, i s’ha utilitzat durant segles com a ruta comercial entre Índia i Tibet.

Una imponent cascada que inunda momentàniament el camí precedeix un senyal que indica l’entrada a Lower Mustang. Apareixen els primers tashi delek (la salutació tibetana), humils cases d’arquitectura Thak Kola, fetes de pedres blanques, portes i finestrons de fusta i un sostre pla on guarden la llenya i assequen el gra, i un pilot de colorejades banderes de pregàries movent-se al son d’una brisa gelada.

A mesura que guanyo alçada, haig d’omplir el dipòsit a consciència. El plat nacional de Nepal és el dal bhat, una barreja d’arròs i llenties servida en quantitats industrials i acompanyada de verdures i/o carn. El combustible idoni per a un ciclista, vaja. No obstant això, lluny queda qualsevol rastre de la precarietat amb què els senderistes recorrien el perímetre dels Annapurnes dècades enrere. En l’actualitat, a cada llogarret s’hi poden trobar serveis com wifi, pizza, pastisseria, i una pila de banalitats prescindibles que neguen aquests bells paratges que antany foren salvatges.

Després d’abandonar Marpha (2.680m), un poblet encantador amb una gran presència tibetana, el paisatge es transmuta del verd conífer a l’aridesa castanyosa dels deserts d’altura. Sorprèn haver passat en només quatre jornades de la calor tropical a les valls esquitxades per iacs. Apareixen més cases tibetanes, faccions mongoles, penjolls de jade, trenes negres com la tinta xinesa i indumentàries rogenques de la bucòlica Kagbeni. I continuen les fortes pujades, sovint sacsejades per vents endimoniats. Aquella nit, la serralada de l’Himàlaia decideix despullar-se sense cap mena de pudor a Muktinath (3.800m), amb una caiguda del sol gloriosa, cortesia dels déus del sostre del món, amb Daulaghiri (8.167m) exercint de stripper.

El meu període d’aclimatació abans d’atacar el pas Thorong La (5.416m) finalitza l’endemà d’arribar a Chabarbu (4.200m), un conglomerat de tres guesthouse pocs quilòmetres més amunt de Muktinath. Passar de 1.400m a 4.200m en cinc jornades potser no és el més òptim, però al rebost encara conservo glòbuls vermells del Pamir (Tadjikistan) i d’Uttarakhand (Himàlaia indi). La nit prèvia a l’escomesa em poso al llit amb els nervis de la primera cita. Lamento no tenir un company de batalles amb qui treure ferro a l’assumpte hores abans de la partida. A les quatre del matí sona el despertador. Comença l’etapa reina del Circuit dels Annapurnes. Munto el lleuger equipatge i celebro sortir d’aquesta habitació lil·liputenca, que bé podria ser un congelador. La nit és tan negra com màgica, tan estrellada com perfecta.

La fred no perdona i m’obliga a vestir totes les peces de roba que tragino. Una samarreta i unes malles tèrmiques, un Polartec, el plomes i el Gore. Dues capes de guants. Doble mitjó, pantalons de BTT i pantalons de trescar. Un Buff i un gorro. La tàctica consistirà a fer parades curtes i mantenir-me sempre en moviment, especialment abans que el sol il·lumini la vall. Per ara tot està gelat i haig de caminar amb extrema precaució. Amb el frontal encès i el GPS activat, segueixo les traces d’una contínua ziga-zaga que ascendeix muntanya amunt de forma progressiva mentre empenyo la bicicleta amb tossuderia. El terreny és impracticable, pedregós, si bé ja ho sabia. Haig de vigilar on poso els peus, sobretot l’esquerra, ja que la meva vamba té la sola destrossada i s’obre en un angle de 45º cada dos per tres. La ment activa el mode de ciclopenitència, i progresso poc a poc amb una respiració que destil·la vapor d’aire, tal com ho faria un dragó enfurismat, però amb foc.

Primers cinc-cents metres de desnivell positiu i dos hores de caminada aconseguits, fins a una cabanya de metall que podria servir de refugi. Aprofito per esmorzar l’entrepà que em vaig preparar ahir, protegint-me d’Èol rere una voluminosa roca. En reincorporar-me pateixo tots els mals que un es pugui imaginar. He parat quinze minuts i estic íntegrament gebrat. He perdut la sensibilitat a tots els dits de les extremitats, els ronyons em fan mal i, a les cames, hi tinc agulles. No és moment per a les queixes, així que reprenc la marxa per una fina línia de pols, ara molt més estreta i sorrenca, relliscosa, i amb més inclinació. Prémer els frens, cop de ronyons i guanyar quinze metres. Reposar deu segons i repetir el procés. Quan em disposo a beure, topo amb un escull inesperat: les botelles d’aigua de la bicicleta estan gelades. Merda! Intento trencar el gel de l’interior, però em resulta impossible, de manera que no tinc més opció que llepar l’enorme glaçó que s’ha format. Ja sigui per la manca d’hidratació, o potser per l’alçada, un malestar agut i punyent s’instal·la a l’interior del meu cap.

Amb els primers rajos de llum començo a creuar-me amb portadors nepalesos, que carreguen als seus fronts immenses motxilles dels turistes. I, en cap cas, puc queixar-me, jo, de carranquejar la meva bicicleta? Sis hores més tard, després de sumar un xic més de sis quilòmetres i acumular un desnivell de +1.300m, faig cim al Thorong La (5.416m). Una sensació de satisfacció corre per totes i cadascuna de les venes del meu cos. En aquest àtic és tan fàcil emborratxar-se de les vistes privilegiades de l’Himàlaia nepalès, com de la manca d’oxigen. Agafo tiquet per immortalitzar l’instant davant del cartell del Thorong La i, al cap de deu minuts, torno a la realitat. És hora de baixar, possiblement, per un dels descensos més espectaculars del planeta.

Esgotat i amb el persistent maldecap que no desapareix, haig d’estar alerta durant els primers compassos de la baixada. Les roques i la caiguda en picat del sender poden jugar-me una mala passada. En vàries seccions el més sensat és baixar de la bicicleta i sortejar els escalons naturals a través dels quals molts trescadors escalen amb l’ajuda de bastons, com el tram que arriba al High Camp (4.600m). A partir d’aquí comença l’espectacle, el somni humit de qualsevol ciclista: un singletrack psicotròpic que s’escola per una de les serralades més altes del planeta, amb l’Annapurna I (8.091m) elevant-se sense rivals. Aquest és el paisatge que fa sentir minúscul a una persona, com una aquarel·la extreta d’un conte de fades, amb talaies de gel arreu i una simplicitat tan pura que crema. Desplaçar-se de puntetes pel cor de l’Himàlaia i escoltar el seu rugit. Hores més tard, arribo extenuat a Letdar (4.250m). Una mescla d’esgotament físic, fatiga mental i excitació provoquen un plaent estat levitatiu al meu cos. Davant d’un tros de pastís de poma i una cervesa Everest rememoro les vivències d’avui, i és que fins i tot haig de pessigar-me la galta dreta per a creure’m que tot això ha estat real.

El dia següent es lleva amb un sol radiant i un cel blau marí impol·lut. El sender de cinc estrelles amb què vaig somiar meses enrere es desplega ara fins a xocar amb el mur infranquejable que representa l’Annapurna I, a Manang. No tinc pressa, vull esprémer cada metre d’aquest edèn. Darrere de cada corba apareix una postal a la que no puc negar una fotografia. M’agrada emmudir-me per la naturalesa primitiva d’aquesta regió i pel caràcter afable i de somriure fàcil dels nepalesos. Manang és un bonic poble als peus dels monts Tilicho, Gangapurna i els Annapurnes III i IV, tots de més de set mil metres, amb un marcat aire tibetà, pastures de iacs i molinets d’oració girant amb frenesí al ritme dels mantres budistes que acullen al seu interior. És també on conclou el singletrack i comença la pista de jeep que es dirigeix a cotes inferiors.

A mesura que perdo altura floreixen boscos de ginebró i espinalers, la vegetació és més verdosa i més densa, la vall és més profunda i, al seu torn, la pista és més ampla i més dura, com si els pedrots escampats pel camí fossin mines. De vegades haig d’anar tan poc a poc que, si caminés, aniria més ràpid. A Chamje sorgeix del no-res un trencacames que em destrossa mentalment. La vall s’empetiteix i neixen cascades que cauen des de molt amunt. Les aigües inquietes del riu Marsyandi corren nervioses i les comunitats sobresurten de fondalades rodejades de camps d’arròs, civada i boscos de bambú. I, finalment, arribo a Besisahar, punt final d’aquest recorregut per l’ànima de l’Himàlaia nepalès central, amb 240 quilòmetres al comptaquilòmetres i nou dies de durada. És hora de tornar a la civilització, a Pokhara. Però el viatge per l’Himàlaia continua. M’espera la secció oriental de les Midhills.

Un pensament sobre “Circuit dels Annapurnes

  1. gran experiència, i et vas trobar amb un fantàstic temps !!! felicitats

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close