La reina dels turons

Són pertot arreu. Acostumen a ser espais tan petits com una capsa de llumins, abarrotats de mil estris i envasos suposadament necessaris. Les parets abillen pòsters amb deïtats hindús sobre una desgastada capa de pintura del color de la humitat, i l’aroma d’encens que abraona en accedir-hi pot acabar sent carregosa. Les cadires s’assemblen a les d’una clínica dental, una mena de butaques de despatx carrincló i sorolls grinyolosos. Tanmateix, més enllà d’una primera impressió enganyosa i superficial, comença la cerimònia perfecta. És un afaitat de la vella escola, que no escatima espuma ni moviments elèctrics amb una navalla que amenaça la jugular, precedit d’un massatge facial amb ungüents oliosos. En acabat, la cirereta la posa un massatge de coll –de vegades, també, de braços i d’esquena– més proper a una sessió d’osteopatia que a una cita a la perruqueria, acompanyat del cranial, amb precisos i secs cops al cap amb les dues mans juntes creant una pistola, com qui colpeja una síndria per saber si serà bona. Un dels grans plaers de la vida: anar a cal barber a l’Índia.

Des que he tornat a entrar al país, acumulo masses jornades asfixiat per una aura de desmotivació. Pedalar per carreteres perilloses, moure’m entre la superpoblació i sofrir els insofribles concerts de clàxons s’allunya del cicloturisme que m’agrada. Em sento atrapat en una bombolla de tensió permanent que no sóc capaç d’explotar amb una agulla. I quan arribo a Siliguri per tramitar l’Inner Line Permit –el permís necessari per visitar el Sikkim–, dic prou. L’infern a la terra. Siliguri es tan caòtica com un formiguer trepitjat. És una d’aquelles ciutats que bé podrien esborrar-se del planeta i tornar-se a construir, un niu deshumanitzador, un espectre de brutícia, garbuix generalitzat i pol·lució que poc a poc fan que em tanqui en mi mateix. No tinc ganes de conversar amb ningú i encara menys de treure la càmera fotogràfica. Durant el dia, no m’aturo si no és imprescindible, i només desitjo arribar a una habitació pollosa per llegir o escoltar música. Per fortuna, les muntanyes del Sikkim es divisen en la llunyania.

Abandono aquest reducte palúdic i el meu humor de gos tan aviat com la llum del crepuscle m’ho permet. Em toca escalar de valent, sobretot fins a Kuresong, a cop de ronyons i per uns desnivells que mai no baixen de les dues xifres. Llavors la carretera s’ondula suaument, sense dissonàncies, amb una densa boira que ho empastifa tot d’una humitat tan penetrant que em fa tremolar com una baldufa, fins a deixar-me a l’entrada de Darjeeling.

Aquesta ciutat de l’estat indi de Bengala Occidental reposa als peus de l’Himàlaia, i és famosa per l’excel·lentíssima qualitat de les seves plantacions de te –situades a més de dos mil metres d’alçada–, el famós ferrocarril de vapor Himalaya Darjeeling, declarat patrimoni de la UNESCO el 1999, i el seu zoològic himalai.

Mai un descens tan vibrant com el que uneix Darjeeling i Jorethang no m’havia fet tant de mal. El Sikkim comença a mostrar-me les seves cartes. Uns fondals al 20% que s’escolen entre infinits turons tacats de verdoses fulles de te m’obliguen a pensar sobre futures pròtesis als genolls. A mesura que descendeixo amb el cul tan enrere com m’és possible per guanyar una mica de control, els discs dels frens no paren de grallar estrepitosament. D’alguna manera em diuen que encara sóc a temps de fer mitja volta i d’estalviar-me aquesta penitència sobre rodes. És més, la part racional del meu cervell també m’ho xiuxiueja.

Tan bon punt creuo el pont metàl·lic del riu Ramman, frontera de Bengala Occidental i el Sikkim, topo amb un obstacle inesperat. La policia sikkimesa em barra el pas perquè, segons comenten i mostren en un foli arrugat de tamany Din-a4, aquest punt d’entrada és prohibit als estrangers. “Però si vaig camí de Melli –a tan sols una hora de distància–, on m’haig de registrar. A més, ja tinc l’ILP”. Indignat, afegeixo: “A enlloc s’avisa que aquesta frontera estigui tancada per a estrangers, més enllà del paperet que m’heu ensenyat. Tampoc no em van dir res a Siliguri mentre tramitava el permís”. La negativa és tan rotunda com les grolleres formes de l’oficial de més categoria, qui no volia deixar a mitges la partida de billar per atendre’m. Sense mirar-me als ulls i donant-me l’esquena, conclou en to burleta: “És el seu error, sir. Ja pot tornar a Darjeeling i entrar al Sikkim per la frontera que li pertoca”. L’engego a la merda a l’instant.

D’acord amb el mapa, hi ha dos camins per entrar al Sikkim pel sud i registrar-se a Melli: Tudkah i Jorethang. I, com acostumo a fer per tal d’evitar el trànsit, prenc la ruta secundària –la de Jorethang– per arribar-hi. A enlloc ni ningú assenyala que aquesta ruta estigui tancada als estrangers. Odio aquesta superioritat moral de fireta que s’autoconfereixen alguns militars en llocs fronterers apartats de les vies principals. Amb tot, no tinc altra opció que esperar el proper jeep compartit i retornar a Darjeeling. Ni de conya em veig amb cor de desfer trenta-dos quilòmetres i +2.800m.

L’endemà entro, a la fi, al Sikkim, amb uns oficials que em reben amb salutacions cordials i maneres impol·lutes. El Sikkim és un estat anxovat entre Nepal, Tibet i Bhutan, que fins el 1975 va ser un regne independent de l’Índia. Una perla amagada a les faldes de l’Himàlaia amb personalitat pròpia, que arrebossa cultura i tradició, budisme i somriures. Una terra que s’encamina cap a l’agricultura ecològica i cap a les carreteres silencioses, sense clàxons, com així indiquen diversos cartells arreu de la regió. I, com és ben sabut, un racó de món amb pendents irrisoris. No en va se’l coneix com The Queen of Hills –la Reina dels Turons–.

A Jorethang, aturada inicial, els rostres de la població local són un popurri de trets indis, nepalesos i tibetans. No sabria dir d’on prové cadascú. A més, tenen la seva pròpia llengua. Passejant pel centre, m’adono ràpidament que els cicloturistes no abunden per aquí, si bé la sorpresa més grata arriba de la mà del propietari de l’hotel on m’allotjo un parell de dies, quan em convida a acompanyar-lo a una important celebració a la gompa (monestir budista) del poble. Qui m’havia de dir que el primer dia al Sikkim ja toparia amb una festivitat com aquesta!

Quan ja tinc llest l’optimístic traçat que em durà al llarg i ample de l’oest i el nord del Sikkim a cavall del Monastery Trail, entre llogarrets tradicionals i llunyanes gompes, canvi de plans. Rebo un inesperat correu electrònic dient que m’han concedit un visat de catorze dies pel Bhutan… de forma gratuïta! Sembla ser que les estrelles no només s’alineen a les golfes astrals, sinó també els passaports. Com que hi hauré d’entrar el 27 de novembre, tan sols em queda una setmana i escaig per vagarejar pel Sikkim, temps insuficient per a recórrer-lo amb bicicleta. Decidit. Aparcaré la bicicleta a Jorethang uns quants dies i visitaré el Sikkim amb transport públic.

Amb la puntualitat d’un rellotge suís, a les set del matí em planto a l’estació de taxis compartits, com em van suggerir. Dues hores més tard, seguint la màxima africana consistent a no partir fins que el jeep s’ompli amb dues persones per seient, ens posem en marxa. I quina diferència. Una cosa és suar la cansalada en pujades infernals i, una altra, de ben diferent, és mirar-s’ho des de la comoditat d’un cotxe, encara que s’hi viatgi inhumanament incrustat als seients posteriors. D’inici queda clar que el Sikkim és tan espectacular com m’havien anunciat, amb unes carreteres tan esveltes com la cintura d’una noia etíop, i que avancen tumultuosament entre una frondosa vegetació subtropical que no deixa de zigzaguejar en cap moment. El puja-i-baixa constant juga una mala passada a un dels passatgers del vehicle, per bé que a mi em preocupa més el reguitzell de penya-segats tallats amb bisturí que voregem a cada corba. Guanyem alçada progressivament, passant de les imponents fulles de palmeres a les de rododendre, amb temps per observar les de cardamom, també.

Al taxi conec dos joves indis provinents de Kerala, el sud del país, que estan viatjant pel Sikkim i, aprofitant l’avinentesa que, si fa no fa, volem visitar el mateix, a Gelling decidim contractar un taxi privat per a tots tres i visitar així el Palau de Rabdentse, el monestir de Pemayangste, el monestir de Sanghak Choeling i el gran Buda de Pelling.

Continuo estant de sort. Després d’una setmana de cels capritxosos i del color de la plata, al mirador natural de Pelling, durant quinze minuts, i no més de quinze, el Kanchenjunga (8.586m) –la tercera muntanya més alta del planeta– decideix treure’s l’abric i exhibir, per fi, les seves parts nobles. Minuts escassos però intensos en què l’Himàlaia em permet xalar de tota la seva esplendor. Hores abans que arribi un taxi compartit al poble, topo amb una parella catalanoaragonesa amb qui, altra vegada, comparteixo taxi privat per moure’ns amb més facilitat entre l’accidentada i voluntariosa orografia del Sikkim. Ens encaminem cap a Yuksom, aturant-nos prèviament al llac sagrat de Khecheodpaldri, on coneixerem en Kyabgön, un jove Rinpoche –un lama reencarnat– de la gompa homònima.

Un paio d’una educació exquisida i d’un refinadíssim sentit de l’humor. Un filòsof del budisme que ha voltat per tot el món i amb una ment tan oberta que desfà vertiginosament la imatge del budisme religiós que vaig conèixer al Tibet oriental fa dos anys. En Kyabgön, mentre ens explica els principis bàsics del budisme amb la poderosa pedagogia de qui sap el que es diu, ens convida a presenciar una puja –ritual religiós budista– al monestir, encapçalada pel seu mestre, una figura prominent arreu de les fronteres tibetanes. En acabar, en Kyabgön em comentarà a cau d’orella que adora el vi d’Europa i el peix del Mediterrani, encara que, al seu mestre, això no li fa tanta gràcia com a ell.

El poble de Yuksom és la porta natural al PN de Kanchenjunga, el que explica l’aire sa, tranquil i muntanyenc que s’hi respira. Uns dies de desconnexió total i de visites a més gompes. De caminades reposades i de converses interessants amb la Pema. D’endrapar com un home de tres metres i de caldejar les vesprades a tall de cervesa de mill servida en canya de bambú. No és casualitat que el Sikkim sedueixi amb la melositat de l’accent colombià.

Però ha arribat el moment d’acomiadar-me’n. Un lacònic romanç amb aquesta petita engruna del nord de l’Índia tan ben amagada, amb el sabor del Tibet i el rostre dels gestos cortesos, amb el cos tatuat de valls escarpades i de naturalesa llampant. Em quedo amb ganes de més, no en tinc prou. Tampoc no em puc queixar. M’han tret del davant un plat de pollastre a l’ast per posar-me’n un amb mig quilo de vedella de Girona. Giro el timó cap al Bhutan. Un regal dels déus de l’Himàlaia que em portarà a recórrer un dels països més desconeguts i exclusius de la faç de la Terra. Que continuï la festa. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close