La terra del sol naixent

El comptaquilòmetres marca les dotze del migdia, hora de dinar. Al llogarret fantasmagòric on m’aturo no té pinta d’haver-hi ni una ànima, però de totes formes decideixo treure-hi el nas. A la llunyania diviso moviment, al porxo desnivellat d’una casa feta de canyes de bambú i troncs de fusta, semblant a un niu d’orenetes. Aprofitant el sol hivernal, unes noies freguen tres olles bonyegudes i ennegrides pel socarrim en un voluminós cossi blau d’aigua marronosa. “Hi ha alguna tenda on pugui comprar menjar aquí a la vora?”. Les rialles vergonyoses de les més menudes són encomanadisses. “Sí, al poble hi ha una botiga, encara que només hi trobaràs fideus instantanis. Puja al turonet d’allà dalt i la veuràs de seguida. Si vols, compra’ls i te’ls cuino jo a casa meva”. Dit i fet. L’Annu té vint anys i és mare d’una criatura moguda com una nit d’agost. Originàriament és de Nepal, per bé que està casada amb un noi d’Arunachal Pradesh. De seguida em convida a passar a casa seva, com si ens coneguéssim de tota la vida, i em presenta les seves germanes.

Mentre posa l’aigua a bullir, m’explica quatre coses sobre aquest estat indi tan desconegut. “A Seppa –ciutat on em dirigeixo– la gent no és bona. Són agressius i sempre els ha agradat dominar. Ja ho veuràs. Vés amb compte”, un comentari que sentiré en més d’una ocasió al llarg d’aquest mes. I és que Arunachal Pradesh és un racó de món intemporal, d’una altra època. És la llar de vint-i-sis tribus, els membres de les quals segueixen encara l’estil de vida tradicional i pràctiques ancestrals que antany començaven amb rivalitats i acabaven amb batusses. “I quan tornaràs a visitar-nos?”, deixa anar mentre ens acomiadem. “Si vols, queda’t a dormir a l’habitació de ma germana. És tard per arribar al proper poblat, al capdamunt d’aquella muntanya”. Són gairebé les dues de la tarda, li agraeixo la hospitalitat rebuda i li prometo que, com que tinc tenda d’acampada, no hi ha cap problema.

Agafo la pista vella que va a Seppa, al sud de la principal, i l’entorn selvàtic em xucla com una aspiradora a través de tupits túnels d’immenses fulles de plataners. La pista, clarament en desús, està recoberta d’un fals mantell polsegós que amaga rocs traïdors, a l’estil de les terracerías guatemalenques. En aquesta època de l’any el dia enfosqueix aviat, cap a les quatre de la tarda, i sé que arribaré a Khupi de negra nit. Però tant m’és. A mesura que guanyo alçada, espipello uns rajos de llum que s’escolen sense permís en una posta de sol màgica. I quin paisatge. La naturalesa ha estat summament generosa amb aquest tros del planeta. Tant, que de vegades penso que potser ha preferit quedar-se aquí per la inaccessibilitat de la resta del món. Una mescla singular de turons vestits de tròpic, valls escarpades, rius salvatges i baronials homenots de l’Himàlaia. Tot ells ocults allà on tant costa arribar com sortir.

Tan bon punt arribo a Seppa, tinc la sensació d’haver entrat en una altra dimensió. Dilatacions facials, ulls ametllats i pòmuls endurits. Homes amb la bopiah, el casquet típic de la tribu dels Nyishi fet de ràfia, fusta i plomes, i que emula un calau bicorne, un au distintiva d’aquesta regió; ganivets i espases enormes –els dao­–, desats en una funda de bambú engalanada amb pell de iac o lleopard; i dones amb penjolls acolorits en uns mercats locals de documental.

Ring, ring. “Gerard, on pares? T’esperen al Circuit House de Seppa. Fins ara”. Em truca l’Ashok, el meu àngel de la guarda. Sembla ser que, després de Bhutan, la meva estrella no vol apagar-se i opta per continuar irradiant el meu camí per Arunachal Pradesh. Setmanes enrere, quan vaig contactar per correu electrònic una persona local –la clàssica història de l’amic d’un amic d’un amic– originària d’una zona selvàtica que pretenia travessar, l’atzar fortuït em va posar al davant d’un peix gros: un dels governadors d’Arunachal Pradesh. Un paio optimista com cap altra i amb gran esperit aventurer que va confiar en mi tot allò que ell no va poder fer de jove ni amb cinc fills a casa anys més tard. Per aquest motiu, s’encarregarà personalment de pagar de la seva butxaca els pocs allotjaments que trobi al llarg del meu recorregut, a banda de connectar-me amb diferents personalitats que em puguin donar un cop de mà quan el necessiti. No crec en religions, però sí que ho faig en les persones.

El tracte de ministre que rebré aquestes setmanes comença així que el meu cavall de ferro i jo posem un peu al lodge turístic governamental, amb l’entrega d’una khata amb els colors regionals. L’endemà, una entrevista televisiva, condecoracions, un te a casa d’un amic i un sopar tradicional a casa de l’altre, a còpia de carn de gaial, conegut també com a mithun. I la cosa no acaba aquí. Una trucada inesperada ens insta a sopar (de nou) al palauet de la cara visible d’una important fundació. El vespre s’allarga entre batalletes i converses profundes, fins que el cul relluent d’una ampolla de whisky de dotze anys marca l’hora d’anar a dormir. Masses emocions en un sol dia.

El matí següent maleeixo el savi que va dir que el whisky no deixa caparrassa. Rumb a les muntanyes del nord acompanyat d’uns quants ciclistes locals, observo com l’estampa rural s’imposa a mesura que segueixo el riu Kameng. A la vora del camí, els homes tallen i afilen les canyes de bambú mentre que, les dones, es desplacen lleugerament corbades per culpa de les pesades cistelles de bambú que transporten amb la força del seu cap, com a Nepal. Les comunitats tenen una quinzena de cases, humils i senzilles, fetes exclusivament de bambú i fusta. Malgrat la seva fràgil aparença, poden aguantar ruixats i ventades bíbliques, encara que s’han de reconstruir novament cada cinc o sis anys, una tasca en què col·labora tot el poble.

La Yari té vint-i-dos anys i és dolça com la mel. Quan m’he aturat a la casa del costat, ha sentit parlar anglès i ha sortit de seguida. Els estrangers no abunden per aquí, menys encara els cicloturistes. Sense pensar-s’ho, m’omple les botelles d’aigua i em convida a passar a casa dels seus pares, on també viuen els seus avis. No cal que ho pregunti. En un tres i no res tinc un plat soper d’arròs blanc per deu persones al davant amb una mena de bledes bullides, l’àpat per excel·lència d’Arunachal. L’interior de les cases també està construït únicament de bambú. Ens asseiem vora el marang, la llar de foc descoberta al centre de l’estança, el cor de l’habitatge.

La Yari estudia i viu a la capital, a Itanagar, parla un anglès sorprenentment bo i és d’aquelles persones capaç de treure’s de la màniga una conversa interessant en qualsevol moment. Li ensenyo fotografies de la meva família al mòbil, i de seguida em pregunta si estic casat. Conversem una bona estona i, llavors, em mostra el retrat del seu nadó. Sembla que li costi deixar-ho anar, però finalment ho fa: “El meu va ser un matrimoni acordat”. I quedo glaçat. “Però Yari… ets jove, guapa i amb educació, per què? Podries estar amb la persona que volguessis”. Amb el cap cot, afegeix: “Ja ho saps, coses de famílies. Mira, mentre sigui una bona persona, en tinc prou. I he tingut sort, perquè el meu marit ho és, de bon home. I jo volia una vida familiar, així que em considero una persona feliç i afortunada”.

De l’exterior de les cases acostumen a penjar banyes de gaial en honor als déus. I és que els Nyishi, la tribu més nombrosa d’Arunachal Pradesh, són animistes, és a dir, veneren la naturalesa. I, més concretament, segueixen la religió Donyi-Polo, l’adoració del sol i la lluna. Per aquest motiu sacrifiquen els gaials en diferents festivitats i en guarden les banyes, sobretot abans de l’inici de la temporada de cultiu. Quantes més banyes es poden veure en una casa, major estatus tindrà aquella família.

Els aiguats de la temporada de pluges han deixat malmenada de forma permanent la pista que mena a Chayangtajo. Fins i tot em toca descalçar-me i creuar a peu un parell de rius desbocats. Aquest poble és un cul de sac que al mapa apareix com un diminut puntet rodejat de taques verdoses, i segons em comenten, el darrer estranger que va passar per aquí va ser un antropòleg danès que va escriure un llibre fa cinc anys. Des d’aquest balcó natural s’albira la silueta de l’Himàlaia, fronterera amb el Tibet, amb el permís dels puntuals núvols matinals.

L’Ashok, originari de Chayangtajo, és el responsable d’aquest desviament tan inesperat com encertat. Uns mapes topogràfics i unes fotografies satel·litals amb anotacions fetes a mà i enviades per correu són l’esquer necessari per convèncer-me d’intentar la travessa selvàtica de Chayangtajo a Phassang, a l’altre vessant de muntanya. L’adrenalina de viatjar per un entorn tan salvatge i verge és massa seductora com per no provar-ho, com a mínim. L’aventura està garantida.

L’albada és humida i freda, com acostuma a ocórrer en aquestes latituds a finals de desembre. La pista de terreny pedregós i complicat s’empina cap amunt sense contemplacions. Fins al quilòmetre dotze trobo alguns llenyataires arran de camí. Un d’ells espetega un “impossible!” després d’explicar-li les meves intencions, mentre esbossa una creu amb els braços. L’altre, d’alè etílic a cap hora, em diu que no em preocupi, que avanci sense tribulacions, i insisteix que no abandoni mai la traça principal que s’intueix al terra llardós de fang. Normalment faig una mitjana aritmètica per obtenir una estimació de la distància a recórrer, però en aquests casos cal ponderar-ho bé. A qui li dono més pes? Al paio d’alè etílic o al que té cara de pocs amics? Més val que et deixis de romanços i continuïs endavant, Gerard.

D’ençà d’aleshores, ningú. Les tres esllavissades amb què topo són una bestialitat. Entre la terra amuntegada de mala manera i els immensos troncs inanimats al mig del camí, em veig obligat a fer malabarismes i dos viatges cada vegada per superar aquests obstacles. A més a més, m’haig d’enfilar i creuar una tanca de fusta de dos metres i sense escala, frontera del territori tribal, em diran més tard. El meu voltant és una aquarel·la espessa i frondosa, d’un verd embriagador, amb una humitat que colpeja el meu pit amb virulència. Al quilòmetre vint-i-tres, un rierol marca el final abrupte de la petjada difuminada que he anat seguint. A l’altra banda, un mur de lianes i densa jungla inexpugnables s’escampen arreu. Abandono la bicicleta i durant vint minuts exploro alguna traça que s’escoli per aquesta selva laberíntica, potser algun pas de portadors o caçadors. No tinc sort. Res de res.

És hora de pensar fredament. Són les dotze del migdia. Podria acampar i esperar que passés algú –tinc aigua i menjar de sobres–, però no en té cap pinta. Per aquí no ha passat ni déu en molt de temps. Amb mal regust de boca, opto per tornar a Chayangtajo desfent tot allò que m’ha costat sang i fetge de cobrir, especialment les esllavissades. No sempre es pot guanyar. El sòl, ara en clara ascensió, es converteix en un oceà de fang que fa un placatge rancorós a les meves rodes, de manera que només avanço si carretejo la Surly. Comença a ploure a bots i a barrals. Un encontre cara a cara amb un gaial femella que alleta la seva filla crea una situació camusiana. L’animalot no em permet passar. La traça és tan estreta que no hi ha espai per a mi. Quan em disposo a creuar pel llindar del lateral, fa un pas endavant en un intent de marcar territori i deixa anar uns esbufecs amenaçadors. Així que, negat com un ànec, espero amb parsimònia que finalitzi la seva comesa maternal. Extenuat, culmino la pujada, amb la vesprada que se’m tira a sobre. Inicio el descens i al·lucino amb el deplorable estat de la pista per la que he trepat aquest matí. Cinc quilòmetres abans d’arribar a Chayangtajo, punxo la roda de darrere. No trobo el causant, i el cel decideix caure amb més fúria que abans. Gràcies, Murphy. Tan sols faltaves tu.

El Father Patrick em rep amb els braços oberts a l’escola Divine World School, on m’havia allotjat dies abans gràcies als contactes de l’Ashok. “No comptàvem veure’t de nou, Gerard, però és una agradable sorpresa. Va, vine a taula amb nosaltres, que celebrarem la nit de Nadal amb un bon àpat”. I amb l’estómac ple i el cos entumit per totes bandes, m’explicaran l’endemà que tan sols em vaig quedar a quatre quilòmetres de Phassang. I sí, resulta que la muralla amb què vaig xocar era impassable. Els caçadors locals obriran novament el camí acabada l’estació plujosa.

La conversió al cristianisme és una realitat acaparadora en tota la geografia d’Arunachal Pradesh. Una part significativa de la població tribal abandona la religió animista per adoptar els cants bíblics. L’església i les seves escoles modernes floreixen arreu com els bolets a la tardor, oferint, al seu torn, una millor educació –en comparació amb les escoles governamentals– que llavors pot conduir a un futur més enllà de l’agricultura i l’economia de subsistència. Tanmateix, ha de ser aquest progrés la moneda de canvi d’una vida ancestral i una identitat pròpia? Jutjar la tasca dels missioners és i serà sempre un exercici delicat. Amb tot, no deixa de rondar-me una pregunta pel cap. Quant de temps serà capaç de perdurar aquest món tribal?

El millor regal que m’enduré són els dies de Nadal compartits amb els Nyishi, a Chayangtajo. Jornades d’invitacions constants i vesprades arran del marang. D’apong, la cervesa local de mill, danses i espases. D’hospitalitat en majúscules en un pedaç de mapa on amb prou feines hi ha alguna cosa, per bé que, al mateix temps, té tot allò que anhela un ciclopelacanyes: l’essència del viatge. Lluny de les pistes principals i del confort és allà on sovint hi ha la festa. En uns temps en què viatjar s’ha convertit en una mera acumulació de fotografies repetides als mateixos indrets, és necessari l’esforç per perdre’s, anar un xic més enllà i observar. Vivències tatuades a la pell sense necessitat de compartir-les amb un clic o amb tinta negra. Quan la fugacitat de l’instant és la immortalitat de l’experiència.

A les nou tocades en Ribya, un guia local, arriba al Circuit House on pernocto. Amb la seva scooter visitarem els diferents poblets de la tribu dels Apatani escampats al llarg i ample de la bucòlica i gèlida vall de Ziro. Gràcies a ell, podré conèixer de primera mà què s’amaga rere les creences d’aquest grup ètnic, els sacrificis de gaials al lapang –una tarima utilitzada únicament per als rituals animistes–, el significat de les calaveres de monos dipositades i enterrades durant les cerimònies, o les ornamentacions de les tombes de les figures més destacades dins la comunitat.

Els Apatani viuen en petitíssimes cases de bambú enganxades les unes a les altres. Són una tribu minoritària, menor que els Nyishi –eterns veïns i enemics–, fet que explica la unió d’aquestes. Cada caseta té una terrassa on hi sol jaure un ancià tallant canyes de bambú amb el dao o bé una anciana passant l’estona envoltada dels fills i néts. Aquestes dones Apatani duen la cara pintada amb una línia negra que, sota els llavis, al mentó, deriva en cinc barres verticals. Són més conegudes, no obstant això, per les dilatacions nasals. Rostres amb particularitat pròpia. Són part d’una cultura que en trenta anys haurà desaparegut. El 1987 es va prohibir que les dones es modifiquessin els atributs facials. Per afegiment, les noves generacions volen una llar més còmode i deixaran de fabricar-se aquests nius de bambú.

Mentre vagarejo per polsegosos camins em fixo amb els amulets de les cases, fets de canya, palla i closques d’ou, per tal de foragitar els mals esperits. Tinc la sensació de caminar pels darrers vestigis d’una tradició tribal que aviat s’esfumarà, sense deixar més rastre del que pugui retenir una fotografia. La cultura és un ens dinàmic, en moviment, però fins a quin punt és capaç d’evolucionar i adaptar-se als nous temps sense perdre el seu caràcter?

El firmament per fi s’obre una mica i retorno a la carretera, altra vegada en deplorable estat, amb uns núvols de cotó fluix que creen un escenari espectral, com les Ruwenzori africanes. L’amenaça es converteix en realitat i un cortès però persistent plugim poc a poc em va calant als ossos. Abrigat de cap a peus, haig de refugiar-me sota cobert perquè he perdut la sensibilitat a tot el meu cos. Després dels constants puja-i-baixes, un radiant descens de quinze quilòmetres em situa a Daporijo, una ciutat més gran del que aparenta inicialment. A la tenda on compro aigua em comenten que demà comença el Si-Donyi, el festival més important de la tribu dels Tangi, la més nombrosa del districte. De nou, la sort d’arribar al lloc adequat al moment oportú. Més teca, això és un no parar.

Empolainats per a l’ocasió, els joves vesteixen la indumentària tradicional, amb barrets de bambú amb forma de rombe arrodonit i armilles vermelloses. D’altres dramatitzen antics guerrers, amb escuts de fusta revestits amb pell de iac, una armadura a l’avantbraç esquerra, espases amb dentadures de tigres i felins, i un vestit fet amb folre de pell d’animal. Tot això és el que diviso des de la butaca d’honor que m’ofereixen. Continuo sense entendre per què no arriba el turisme, aquí.

La calma que desprèn el riu Subansiri em permet fixar-me amb les cases que puntegen el paisatge tropical de mitja muntanya, les més boniques que he vist fins ara. Quan em planto al peu d’una d’aquestes per preguntar a quina tribu pertanyen, em responen que són Galo, provinents d’Along. Són construccions de bambú precioses. Tenen forma de T i solen ser més grans que els habitatges dels Nyishi o dels Apatani, amb una terrassa de tres-cents seixanta graus i un petit mirador que fa d’entrada i rebedor a la vegada. Moltes d’elles tenen per sostre unes planxes metàl·liques, cobert amb canyes i palla.

Del nord, d’on s’alcen una sèrie de majestuosos cons de nata, arriba l’eco d’hipnotitzadors cants de sirena. Una dolça melodia epicúria xiuxiuejada arran d’orella que intenta captivar-me. Ho consulto amb el coixí, el mapa i els dies de visat restants, i la decisió està presa. És moment de cremar els últims cartutxos a Arunachal, sortir dos-cents quilòmetres de la via principal i plantar-me a la vall de Mechuka –la Frontera Prohibida–, a tocar del Tibet.

El miratge d’un asfalt impol·lut pel qual llisco com una bola de bitlles acabada d’encerar s’esvaeix poc després d’abandonar Along. El camí està en obres i és un fangueig de primera categoria. La marxa és irrisòriament lenta. A partir d’aquí començarà el darrer Dragon Khan de l’Himàlaia que m’escortarà fins a Mechuka, sense donar-me cap treva, amb masses seccions de pista fetes un nyap.

A l’hivern, les gèlides valls d’Arunachal s’ensutgen d’hora. Les casetes de la tribu dels Galo comencen a fumejar com la pipa d’un pirata. Pregunto on puc plantar la tenda als tres adolescents que regenten una petita botiga arran de camí. Amb el dit índex de la mà dreta assenyalen una petjada que s’amaga entre la vegetació. La segueixo, una mica a les palpentes, fins arribar a un llogaret de set o vuit famílies. Xiulo perquè algú surti a rebre’m. Demano pel chief, l’autoritat de la comunitat, com s’acostuma a fer a l’Àfrica rural. Quan m’assignen una tarima coberta per un sostre de fulles seques de plataner, on còmodament podré muntar la tenda, sé que no passaran més de deu minuts fins que algú em convidi a passar la nit a casa seva. Aquesta ha estat la tònica a Arunachal, i avui no en serà l’excepció.

A la vora del bukhari –la llar de foc oberta omnipresent a Arunachal–, el patriarca frisa d’alegria per tenir un estranger a casa. És un caçador respectat al poble, i això mateix intueixo mentre dibuixa amb els braços el tamany del darrer porc senglar que va matar. “Mai no n’ha parat cap, aquí, de turista”, em dirà el seu fill de dinou anys, amb un anglès acceptable. I això és motiu de celebració, es veu. La dona de la família prepara un arròs amb bambú deliciós, acompanyat de carn de gaial, cobejada com poques, i tot regat amb apong –cervesa de mill casolana– que, curiosament, mai no acaba de baixar al meu got. El llit és el mateix terra de bambú, protegit amb un parell d’estores que faran de matalàs. I ben a prop del foc, que la fred apreta de valent.

El murmuri del públic comença a ser insuportable, ansiós per conèixer què li depara a l’altre costat del teló. Redoble de tambors in crescendo, cortines passades i voilà. La cirereta de la travessa de l’Himàlaia dels darrers mesos s’amagava a la remota vall de Mechuka, un racó tan feréstec com dur d’atènyer, i és que les meves cames diuen prou, a la fi. Jornades de descans empetitint-me vora els titànics sis mils de la cadena muntanyosa de Pachakshiri. De visitar mil·lenàries gompes budistes i fronteres tancades. De desconnectar per tornar a connectar. De passar fred i conèixer els Memba, la tribu local originària del Tibet i d’estrets llaços amb Lhasa.

És hora d’abandonar els contraforts de l’Himàlaia i concloure la segona etapa del viatge. El comiat havia de ser d’alta volada, i així ha estat, amb el retruny d’un Sant Joan amb més pólvora que mai. Aquesta serralada asiàtica que m’ha acompanyat durant els últims mesos és senzillament una de les regions més fascinants del planeta. És a les muntanyes on el meu cavall de ferro se sent lliure de debò, allà on s’escriuen les batalletes i des d’on se somia la vida. A partir d’aquí descendiré de cota i m’encaminaré cap al sud-est asiàtic. I ha valgut la pena, sí. Tota la pena del món. L’Himàlaia mai no decep. Que continuï la festa.

4 pensaments sobre “La terra del sol naixent

  1. Felicitats, de debò. És un regal llegir.te.
    Una abraçada,
    Laura

    1. Gràcies, Laura! Sempre agrada que agradi el que s’escriu.

  2. Ramon Domingo i Mustarós 16 Març 2020 — 10:14 AM

    Un plaer llegir les teves cròniques i un regal per l’ànima aquests dies que no podem ni sortir a pedalar.
    Gràcies.

    1. Merci, Ramon. Com les muntanyes, les pistes no se’n van, així que calma i bons aliments. Salut.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close