‘Le Pays des Mille Collines’

4

El pas fronterer entre Uganda i Ruanda, a través de Cyanika, és dels més escènics que recordo. A la dreta de la calçada, a l’oest, s’alça la majestuosa cadena volcànica de Virunga que, amb el Karisimbi (4.507 metres) al capdamunt, dibuixa la formidable frontera natural entre Uganda, Ruanda i la República Democràtica del Congo. Un lloc per no avorrir. Continua llegint

Hakuna matata

3

Aconseguir una llanta nova m’obliga a canviar la frontera d’entrada a Kènia. El llibret de ruta de Turkana descansa ara al fons de la paperera mentre m’armo de paciència per un maratonià viatge amb autobús fins a Nairobi. De mala gana faig nit a Moyale, un poble fronterer on t’aconsellen no sortir de l’hostal una vegada cau el sol. Continua llegint

L’Etiòpia tribal

11

Que els orígens d’Addis Ababa es remuntin al segle XIX no significa que la ciutat manqui de caràcter. Atrotinats taxis Lada que recorren avingudes atapeïdes; vagabunds desemparats i criatures despullades que divaguen entre carrers nauseabunds; restaurants i pastisseries on turistes i etíops moderns prenen cafè al so de timbals de cuir; el batibull nocturn que transforma els carrers en un prostíbul de noietes de plastilina i joves embadocadors. En definitiva, una ciutat de contrastos i contradiccions. Continua llegint

Etiòpia, un món apart

7

És curiós que un pont de cinquanta metres no només separi Sudan i Etiòpia, sinó dues realitats tan oposades. De l’islamisme al cristianisme ortodox, del fuul a l’injeera, de la llei seca a les cerveses a dojo, del hawaya al farenji, dels planers monòtons als desnivells infernals, i de la hospitalitat més humana a les odioses pedregades. Continua llegint

La terra dels Núbia

11

El nord del Sudan és una terra càlida, de color crema, carregada d’història a les seves espatlles. És una regió immersa en un desert àrid, calorós i gegantí, per bé que el riu Nil tinta de verdor allò que toca. Al seu voltant s’originen petits oasis plens de vida, d’on un entramat de cases de fang i amb portes de colors llampants els atorguen un cert aire de benvinguda. És la terra dels Núbia. Continua llegint

Fi del viatge: els Andes amb bicicleta

El viatge s’ha acabat. Han sigut 100 dies i 5100 km amb bicicleta pel cor dels Andes. Una terra que té infinitat de coses a oferir, encara que molts dels que hi viuen poc tenen. No importa quant humil fós l’entorn de les persones amb qui he compartit alguna estona; invariablement, l’experiència no tenia preu.

La calidesa i amabilitat dels habitants de la Sierra atenuen l’agressiva naturalesa que conforma aquest deliri paisatgístic. Infinits mosaïcs de mil i una varietats de color verd tinten les abruptes muntanyes de l’entorn. N’hi ha que gairebé toquen el cel, com per exemple el Chimborazo (6310m) a Equador, el Huascarán (6768m) a Perú o el Sajama (6552m) a Bolívia. Perquè al cap i a la fi, els Andes és vent, páramo, pluja, solitud, silenci, abscència, boira, abisme, cims, sol, llacunes, vida, transcendència, hospitalitat. L’ecosistema andí és equiparable a un desert. Sols les llames perturben la tranquil·litat de la seva extensió. El caràcter afable d’aquells que viuen a la Sierra, amb les galtes rogenques cremades pel sol d’altura i un exèrcit de glòbuls vermells, fa d’aquesta regió un espai idíl·lic, un espai on només el vent és capaç de trencar el silenci que regna als incomptables cims.

Mirades de complicitat, Andes

Recórrer els Andes amb bicicleta ha marcat un abans i un després a la meva vida. Recordaré aquest viatge fins el dia que la meva última neurona passi a millor vida. Les experiències que m’enduc són incomptables, com també ho són les dosis de coneixement que els seus habitants m’han ofert. Jo penso que els Andes col·loca a cadascú al seu lloc. No és senzill traduïr en paraules l’enorme sentiment d’insignificància humana i personal que es pot arribar a experimentar perdut enmig de la immensitat andina. La seva gent, humil i treballadora, escenifiquen amb el·legància un valor important que ha desaparegut en la nostra societat i tant urgeix avui en dia: la humil·litat.

Moltes gràcies a tots els lectors d’aquest bloc. Família, amics, anònims. Heu format part d’aquesta aventura ciclista i m’heu ajudat a pedalar en els moments més difícils. Espero que hàgiu gaudit de les fotos i les cròniques, i de pas, hàgiu après alguna cosa d’aquests països increïbles, tan llunyans i tan propers a la vegada. El plaer ha estat meu.

Ens veiem a la pròxima aventura a cop de pedal (que ja s’està barrinant dins al meu cap). Fins aleshores, a fer bondat.

Salut,

Gerard

Xile i més Xile

Havia entrat a Xile amb un desgast considerable després de les últimes setmanes a Bolívia. A Ollagüe, primer poblet xilè a l’altra banda de la frontera amb Avaroa, tenia la intenció de descansar un xic ja que amb els peus fets un nyap, poc podia pedalar. La propera població era Calama i estava a 200km de distància, havent-hi entremig absolutament res, tan sols una companyia minera. Continua llegint