Gegants de bambú

La frontera entre Myanmar i Tailàndia, a Mae Sot, és de les més ràpides i eficients que he trobat mai. Cinc minuts, visat gratuït de trenta dies i catapulta instantània a la civilització en un obrir i tancar d’ulls. Els canvis es fan aparents de seguida. En primer lloc, toca pedalar altra vegada per l’esquerra, després de fer-ho pel carril contrari durant els últims trenta dies. En segon lloc, em transformo en un ciclista invisible. Els tailandesos estan acostumats a veure turistes amb bicicletes pesades, així que deixo de ser una comparsa de carnaval sobre rodes. I, en darrera instància, s’acaben la simfonia de gargaixos tan particular d’Índia i Myanmar i els fatigants tocs de clàxons.

Els renills ofegats del meu cavall d’acer són cada vegada més insofribles després de solcar amb robustesa per l’Himàlaia. Set mil quilòmetres més tard, és hora de canviar-li les ferradures. S’ho ha ben guanyat. I qui m’hauria dit que, a Mae Sot, toparia amb un taller mecànic assortit amb tots els dolços del món occidental.

Giro el timó cap al nord de Tailàndia, llar de les conegudes hill tribes, minories ètniques que habiten les regions muntanyoses del país i conformen un atractiu mosaic cultural atesa la proximitat a Myanmar, Laos i Xina. Ressegueixo la frontera de Myanmar a pocs quilòmetres dels estats que no he pogut visitar, tancats a estrangers per qüestions de seguretat, i les faccions indígenes que diviso arran de carretera em resulten familiars. Com al camp de refugiats de Mae La, un niu de xapa i llautó on s’amunteguen més de quaranta mil burmesos –la majoria d’ells Karen– arribats de Myanmar des de fa temps per culpa dels conflictes ètnics que assetgen la seva pàtria. Una existència soferta i privada d’oportunitats, delimitada per la frontera imaginària d’una enrevessada tanca de filferro esfilagarsat.

A mesura que el sol impetuós s’alça al firmament, la cleca de febrer em cau al damunt amb la força d’un elefant. Com un io-io de fireta, surfejo juràssiques onades de quitrà que arriben sense cap mena de descans ni pietat. En qüestió de minuts passo de caure al buit a setanta-cinc quilòmetres per hora a anar de quatre grapes. No hi ha cap pujada de més de dos quilòmetres, sinó una infinitat de crestes malhumorades. Els pendents són tan pronunciats que no tinc més remei que arrossegar-me com una bavosa paret amunt. El meu cos es converteix en un colador: tota l’aigua que ingereixo es precipita fugaçment cames avall, deixant una estela de suor llardosa per culpa de la humitat asfixiant. Aquestes carreteres del nord del país són un cementiri de tendons esberlats i ciclistes de cara desfigurada. Un fossar de blasfèmies i gemecs de ciclopecadors que han apostat per transitar aquest racó de món. L’espessa vegetació tropical que fornia l’entorn a còpia de pinzellades verdoses s’esfuma progressivament mentre guanyo alçada. Poc a poc emergeix la postal de tardor característica de l’època seca, amb fulles caduques que cobreixen la carretera de crec-crec i tons ocres.

En dues hores trobo més fauna que la que vaig veure a Myanmar en tot un mes. Com la dona que remata aferrissadament el cap d’una serp d’uns dos metres de llargària amb un pal de bambú, o més tard, quan jo mateix no sóc a temps d’apartar-me del pas d’una serp sigil·losa i esquifida, pintada de verd pistatxo. Hauré d’estar a l’aguait quan acampi. Per fortuna, però, la Tailàndia rural ho posa tot de la seva banda per acomodar un ciclopelacanyes al final de la jornada. Com a altres indrets del sud-est asiàtic, dormir en temples budistes és una opció molt cobejada entre ciclistes, encara que, per quatre rals, sovint es pot trobar una adorable cabaneta de bambú entre arrossars. I és que els tailandesos són gent de bon tracte, riallers i afables per naturalesa. La llei del bon karma se segueix al peu de la lletra, i si et poden ajudar, t’ajudaran, ja sigui amb un racó per muntar la tenda al seu jardí o per omplir d’aigua les botelles. I si a tot això, a més a més, se li afegeix que la gastronomia thai és un regal per als sentits, Tailàndia és un país fàcil per recórrer a cop de pedal. Un lloc màgic que des de fa anys els turistes situen al capdamunt d’agendes hivernals.

Tanmateix, l’entrada a Chiang Mai corrobora l’arribada al primer món després de mesos a la muntanya i llocs modestos. De cop i volta, brolla una dimensió en què tornen a haver-hi supermercats amb multitud de diferents marques per al mateix producte, i conegudes cadenes comercials com Decathlon o McDonald’s. És també allà on toparé amb l’altra cara de Tailàndia, una de ben distinta de la que he conegut fins ara. Una ciutat atapeïda de turistes, plena de neons i massatges a la carta amb el famós happy ending. I, sobretot, un famós enclavament d’avis europeus arrugats i de panxa generosa acompanyats de jovenetes thai guapíssimes que bé podrien ser les seves nétes, a la recerca d’alguna cosa similar a l’amor. “Papa, papa, money, money”, sento dir-li a una noieta des de la barra al seu acompanyant mig endormiscat per una sobredosi de cervesa Chang. Escenes houllebecquianes que no fan sinó transportar-me a un capítol de Plataforma en una ciutat sobrevalorada que em deixa indiferent.

El cos no acaba d’arrencar. Després del descans absolut a Chiang Mai sembla que hagi entrat en un estat d’hibernació, com un ós polar, tot i que aviat em trec la son de les orelles en accedir al PN Huai Tueng Thao. Faig via cap a la frontera de Laos passant per les turístiques Pai i Chiang Rai, i fent ziga-zagues a través d’altres parcs nacionals fets de bambú, on m’esperen pistes forestals i corriols esmunyedissos. I masses hores feixugues de hike-a-bike per paranys on pedalejar és simplement quimèric, entre cels contaminats de cendra per culpa de l’anual crema de boscos. Però a aquestes alçades ja he desenvolupat una rutina exitosa.

En arribar a un llogarret el primer que faig és visitar el mercat local, provar alguns plats curiosos i comprar varis paquets de sticky rice –arròs compactat–, que més tard barrejaré amb pintxos de pollastre o alguna altra cosa. Simple i econòmic. Llavors m’arrecero de la xardor del migdia en qualsevol botiga, on l’omnipresent retrat de Bhumibol Adulyadej penja de la paret, l’estimat rei de Tailàndia durant els últims setanta anys, que va morir el 2016. Un tipus respectat al llarg i ample del país. Un humanista que va fer de Tailàndia una potència econòmica dins la geografia asiàtica. I, abans que enfosqueixi, truco a la porta d’algun temple, on gairebé sempre se’m permet plantar la tenda en un racó i treure’m el polsim ataronjat adherit a la pell com si fos un tatuatge.

Observo en silenci la mística aureola que circumda el riu Mekong, un vell conegut del Tibet oriental. Per les seves aigües manses llisquen barques motores de colors llampants que traginen persones i mercaderies al grapat de poblets escampats a ambdós costats de la llera del riu. Al port, uns quants pescadors ajaguts a terra escuren entre rialles els culs de les ampolles de cervesa que acaben de traguejar, ni més ni menys que una dotzena. Poc després, el mercat nocturn comença a vibrar. Pollastre fregit, pad thai, carn picada, pintxos, arròs blanc, sopa de verdures, spring rolls; trossos de síndria, papaia, pinya, coco; batuts de fruites exòtiques i granissats revitalitzadors. Una temptació difícil de combatre tenint en compte tot allò capaç d’encabir l’estómac d’un ciclista famolenc després d’una jornada de cent quilòmetres a trenta-cinc graus. I, com sempre, la senyora venedora que no para de riure davant la meva pronunciació de gràcies en thai, una llengua tonal no apta per a principiants com un servidor. Chiang Khong, el poble fronterer on passo la darrera nit a Tailàndia, té alguna cosa que aconsegueix encisar-me. De fet, no té cap encant en particular. Tan sols és un dels pocs llocs on percebo una vida diària pausada i encara allunyada dels tentacles d’or del turisme. Un lloc on senzillament m’assec en una terrassa i observo. Un dels grans plaers de la vida.

Quan ja m’havia acostumat al dia a dia plaent d’aquesta regió, és hora de prosseguir el viatge i creuar a un dels països més pobres del sud-est asiàtic. M’esperen més jornades esgotadores pel trenca-cames tribal del nord de Laos. Sigui com sigui, just abans de travessar el pont que separa Chiang Khong de Houay Xai, sé de bona tinta que enyoraré Tailàndia.