Desitjava marxar de l’Índia tan ràpidament com fos possible. Lluny de les muntanyes de l’Himàlaia, el subcontinent indi és molt més que una amalgama d’experiències inconnexes. És un còctel sensorial d’altíssima gradació que deixa un pòsit difícil de pair. Amb les seves meravelles i les seves misèries, aquest és un tros de món enclavat en la contradicció perpètua, un pèndol entre l’amor i l’odi de desigualtats ferotges.
Quan m’aturo a les ciutats, respiro. Deixo de ser el protagonista involuntari d’una sàtira camusiana i passo a ser un més. Enrere queden les cinquanta selfies diàries dels motoristes; els interrogatoris incessants a tall de country, country; i l’estupefacció de cent mil retines curioses en veure’m travessar llogarrets polsosos. Tanmateix, em sorprenen les hordes d’occidentals que s’escapen de quotidianitats insípides i aterren aquí a la recerca del retrobament personal i retirs espirituals recomanats per famoses guies de viatge. A l’Índia rural, o fora dels hostals a tres euros la nit, no n’hi acostumo a trobar. Per a mi, Índia és la criatura malcriada que desconeix la línia que no s’ha de creuar, un déjà vu descafeïnat del meu pas apocalíptic per Etiòpia. Per tot això, entrar a Myanmar és només un alleujament comparable a treure’s de la sabata aquella pedra tan empipadora.
Un jove policia d’immigració còmodament assegut a la caserna fronterera es mira de reüll la meva bicicleta, ronyosa i poc mundana per a l’ocasió. Mentre fulleja el meu passaport esbossa un somriure intuïtiu, estrenyent les seves faccions mongoloides. Remulla el tampó, l’encasta amb desimboltura al capdamunt d’un immaculat full en blanc, i som-hi, Welcome to Myanmar. Amb un visat de vint-i-vuit dies hauré d’anar per feina, i és que les distàncies que m’esperen són maratonianes. No obstant això, abans, el ritual de sempre: quedar-me un dia a la frontera com a primera presa de contacte amb el país.
Tallar-me els cabells i afaitar-me, canviar diners, rentar la roba i passejar. Pels ordenats carrers de Moreh percebo ben aviat que tant el meu organisme com el medi que m’envolta baixen un parell de marxes. Havia oblidat per complet el significat de conceptes com tranquil·litat, netedat o privacitat. A l’aire caldejat de finals de gener hi destil·la un ambient distès altament contagiós, relaxat, que em sumeix en un efecte Placebo. Com a Madagascar amb el tabaky, els burmesos llueixen amb orgull identitari la thanaka, una pasta feta de pols de fusta trossejada i barrejada amb oli que utilitzen com a embelliment facial. Els homes i les dones vesteixen el longyi, el sarong típic del país, una mena de faldilles cilíndriques de cotó o seda lligades a la cintura, mentre buiden tasses de te vermell a les terrasses dels tea houses. Encara que, per damunt de tot, la troballa més solemne serà la mohinga, el meu plat preferit: fideus d’arròs en un brou de peix. I és que, qualsevol cosa que no sigui arròs, és benvinguda.
Avanço sigil·losament per una llengua d’asfalt llisa com una planxa i atapeïda de forats traïdors, com un formatge Gruyère. Al meu voltant es desplega la impassible estampa d’arrossars àrids i groguencs, fora de temporada, amb camperols ajaguts que dallen l’herba seca i es protegeixen d’un sol acarnissat amb barrets de palla en forma cònica. D’un camí sorrenc perpendicular a la meva trajectòria apareix una carro de fusta de tracció animal. A les regnes de dos corpulents bous de color beix fosc, una figura somrient em dóna la benvinguda. “Mingalaba!”, la salutació per antonomàsia de Myanmar.
El silenci sepulcral d’aquest paratge rural es veu truncat només pels continus maulets de mingalaba, mingalaba, atiats pels més menuts des d’humils comunitats fetes de cabanyes de bambú i sostres de fulles seques de plataner. Poc abans que l’ocàs pinti el firmament d’un taronja cremós, m’aturo al punt en què el mapa assenyala un ‘bicycle friendly buddhist temple’, a uns vuitanta metres a l’esquerra de la carretera. Un monjo d’aspecte voluminós embolcallat amb vestimentes de color préssec assenyala amb el dit índex de la mà dreta una tarima de fusta on podré estendre la màrfega i passar la nit a cobert. La determinació de la seva resposta permet intuir que no sóc el primer ciclista ni l’últim que pernocta aquí. A continuació m’acompanya al pou d’aigua, on em dutxaré amb un cubell d’aigua junt amb altres monjos jovenets.
A mig partit de xinlone –un rondo amb una pilota de canya que no pot tocar a terra– apareix un paio alt i amb gorra, de posat seriós, que demana la meva presència. És un policia local. El seu traductor, un noi de vint anys que regenta una botiga de queviures i potineja l’anglès, em comenta que no puc quedar-me al temple, que està prohibit. L’oficial li deixa anar una bateria de sons inintel·ligibles per a mi. “Com que no hi ha cap hotel al poble, diu el senyor policia que pots quedar-te a dormir a una cabana que tenim al costat del nostre negoci. I demà, d’hora, continues la teva ruta”. Moltíssimes gràcies, els responc, mentre encorbo el meu tors cap endavant i uneixo els palmells d’ambdues mans en forma de pregària. A Myanmar, per llei, està prohibit acampar. A més, els turistes només poden allotjar-se en hotels oficials, sovint amb preus inflats. I d’històries de ciclistes expulsats de poblets rurals a mitja nit, n’hi ha un fotimer. Així que, al capvespre, quan desplego el sac de dormir en la foscor de la meva fortuïta estança, em pregunto si sempre tindré tanta sort.
En creuar el pont que sorteja el riu Myittha, l’enquitranat s’esfuma i apareix una pista embetumada, poc compacta, que no m’abandonarà durant els propers cent-cinquanta quilòmetres. És el camí més directe per anar a Mandalay i es troba en obres. Núvols de pols irrespirables, una calor sufocant i un terreny sorrenc m’enganxen desprevingut a mesura que ressegueixo amb lentitud les corbes de la muntanya russa on he entrebancat.
Després d’una setmana de prémer l’accelerador, arribar a Mandalay –l’antiga capital del país– és un delit. A més, em rebrà en Jordi, el meu àngel de la guarda. Professor d’una escola internacional, aquest figuerenc m’entregarà la nova càmera de fotos que ha custodiat des que van entregar-la a casa al Nadal. I m’ajudarà també a configurar la ruta de les properes setmanes, em passejarà pels millors tea houses de la ciutat i compartirem un excel·lent àpat a un restaurant local. Mil gràcies, Jordi!
Per tal d’estalviar-me uns valuosíssims dies de visat, aparco la bicicleta a un hostal de Mandalay i agafo un autobús nocturn de dotze hores direcció a l’est. El llac Inle és un niu de vida de cinc-cents quilòmetres quadrats ubicat a l’estat de Shan. Pertany al territori dels Intha, “els fills del llac”. Un racó de món en què el dia a dia gira al voltant de l’aigua: les cases, el mercat, els horts flotants i la pesca. Com els pescadors d’una sola cama, que en els darrers anys han perfeccionat la seva tècnica tradicional per passar el barret a les piragües dels turistes.
Parteixo ben aviat, aquest matí, en un intent desesperat de combatre la cleca del migdia. A mesura que m’allunyo de la ciutat, navego entre llargues files índies de monjos amb túniques granades i monges amb túniques rosenques que subjecten un bol, sovint omplert amb arròs i altres productes. És la processó de l’ànima, la cerimònia budista matinal en què els devots recol·lecten els aliments oferts per la població local.
Em dirigeixo cap a les planures centrals del país, terra de pagodes i espiritualitat. Quan m’aturo per dinar al cap de noranta quilòmetres, faig balanç del nombre de temples que he trobat: ni més ni menys que vint-i-set. Myanmar té una població clarament budista i disposa de més monjos per càpita que cap altre país. Els temples, autèntiques barbaritats banyades d’or en un país on no hi sobra res, certifiquen el culte fervorós. No obstant això, el budisme religiós practicat a Myanmar em sembla grandiloqüent. Els neons estridents que engalanen estàtues de Buda i les oracions de lames retransmeses a tot drap per megàfons se situen als antípodes del budisme més espiritual que he conegut al llarg de l’Himàlaia. A més a més, ¿com es pot justificar que un país de majoria budista –la religió de la compassió i la pau– hagi permès l’expulsió d’una minoria religiosa musulmana, els Rohingya, desembocant en un dels pitjors genocidis del segle XXI?
Durant l’època daurada de Myanmar, entre el segle XI i XIII, van construir-se fins a deu mil pagodes a Bagan, una petita ciutat a la llera del riu Ayarwaddy. Prenent-me uns dies de descans, opto per aparcar la meva Surly i, amb una scooter elèctrica, visitar durant tres dies les pagodes i estupes de maó estucat escampades al llarg i ample del quilomètric entramat de pistes sorrenques que conforma l’antiga capital de l’imperi birmà. Cels enrogits gràcies a postes de sols oníriques, albades puntejades per afortunats globus aerostàtics, i hostals amb piscina i matalassos inflables en forma d’unicorn gegant. Gerard, l’aventura s’ha quedat a l’Himàlaia i no pas aquí. Posa-t’ho al cap d’una vegada per totes.
I és que Myanmar no ha estat beneït amb una bellesa natural excepcional, com a mínim a les províncies obertes als estrangers, massa apartades de les regions muntanyoses habitades per les tribus ètniques del nord i l’est del país, abocades a conflictes armats de llarga durada.
Tanmateix, si per alguna cosa destaca Myanmar és pel somriure sincer de la seva gent, un tracte familiar i una afabilitat que atrapen des del primer moment. Si Myanmar fos una persona, sens dubte seria el típic bonàs, aquell amb qui tothom voldria passar bones estones i compartir trifulgues.
Hpa-An és un bocí del nord de Vietnam a Myanmar, amb paisatges càrstics de cinema, coves sagrades, temples místics i arrossars d’un verd elèctric. Una grata sorpresa que em fa recobrar de nou els sentits després de forces dies monòtons a les esplanades del centre del país.
Encara que és al mercat local nocturn allà on friso de debò: pinxos de carns vàries, botifarres, fideus i arrossos exòtics, sucs de coco, fruita fresca i dolços. La gastronomia burmesa em sorprèn tant com la capacitat d’ingestió de l’estómac d’un ciclopelacanyes.
Els dos últims dies fins arribar a Mae Sot, la frontera amb Tailàndia, vindran marcats per una polseguera de campionat. Una capa d’argila em recobrirà tots i cadascun dels orificis del cos, en un intent de comiat romàntic per Sant Valentí. A recer d’un fogós estiu asiàtic en ple apogeu, sé de bona tinta que, amb el pas de les setmanes, el record de Myanmar anirà enriquint-se. Un país interessantíssim que m’ha permès espipellar la seva cara més genuïna i acollidora. Myanmar ha estat la transició entre la part més intensa del viatge –a l’Himàlaia– i la que serà més fàcil i còmode –el sud-est asiàtic–. Una tasca tan ingrata com ser el segon plat d’algú, per bo que sigui.
A cop de pedal 