El regne del milió d’elefants

Cinc-cents metres és la llargària del pont que separa el districte de Chiang Khong, a Tailàndia, del de Ban Houayxay, a Laos, per damunt del bucòlic riu Mekong. Tot i la minsa distància no es permet de creuar-lo amb bicicleta. Com el messiànic moneder ambulant que esdevindré a Laos, em toca pagar fins a quatre seients d’un autobús per encabir-hi el meu vehicle, encara que sigui només per cinc minuts de viatge. Deu minuts més tard i amb trenta-cinc dòlars menys al sarró, obtinc trenta dies de visat per descobrir el regne del milió d’elefants.

La meitat nord de Laos és un parrac d’orografia exigent dissenyat de forma específica per a backpackers. Houayxay, una de les clàssiques fronteres del sud-est asiàtic, es troba ara pràcticament buida per culpa dels primers brots de coronavirus a Europa. De desenes de furgonetes a l’espera d’hordes de visitants, a tan sols un parell. La majoria d’aquests opten per enfilar-se a una llarga i còmode llanxa motora i tomballejar durant dos dies pel curs del riu Mekong, fins arribar a la ciutat colonial de Luang Prabang.

Una opció seductora que m’oferiria un respir necessari després de les parets verticals del nord de Tailàndia. Tanmateix, els temps actuals són incerts. Ensumo que la situació pot canviar de forma breu i precipitada en un obrir i tancar d’ulls, i penso que en el millor dels casos ja descansaré quan em jubili. Decidit: cop de timó i veles hissades cap al nord més remot de Laos, a la regió de les hilltribes.

“Sabaidee, sabaidee!”, enèrgics clamors de benvinguda dels menuts arran de carretera, amb bellugadissos braços escanyolits dansant amunt i avall. Saluden tímidament des de construccions de rajola ataronjada a mig acabar i sempre, com aniré veient al pas dels quilòmetres, amb dues banderes omnipresents: la comunista, amb la falç i el martell sobre un fons vermell, i la de Laos, adoptada el 1975, amb el color vermell de la sang vessada per la independència, el blau del riu Mekong, i el disc blanc de la lluna. Antiga colònia francesa fins el 1953, Laos és en l’actualitat un dels darrers països comunistes del món, al costat de Xina, Vietnam, Cuba i Corea del Nord.

Tan bon punt abandono la comoditat del quitrà per mimetitzar-me amb la pols llardosa que amaguen les línies discontínues d’un mapa atrotinat sento que, al nord de Laos, el nivell de vida és inferior que a Tailàndia. En certa manera, em recorda a Myanmar. Ambient de caire rural, de vida de poble, relaxat i sense presses.

Un seguit de verdoses rengleres de turons selvàtics que se sobreposen les unes a les altres configuren el paisatge d’aquesta regió, contraposat amb l’existència més estèril que habita als seus contraforts. Les cases es converteixen ara en modestes estructures fetes de canya i bambú, amb teulats de palla coberts d’una planxa de ferro rovellat, enmig d’immenses plantacions de plataners. Al voltant, un anàrquic exèrcit d’oques, gallines, gossos i porcs es passeja pels seus dominis amb innocència, de la mateixa manera que ho fan els més petits mentre s’entretenen, abillats amb poc més que quatre parracs ennegrits pel maltractat pas dels anys. La majoria dels jocs són producte de la creativitat sorgida de l’escassetat, com els d’abans, a còpia de pals, llaunes, sorra o una pilota.

Els adults, ajaguts amb tota la parsimònia del món en tamborets circulars de ràfia a l’entrada de les llars, mostren rostres d’indiferència mentre comparteixen tothora botelles de Lao-Lao, una mena de whisky d’arròs artesanal. I quan vull omplir l’estómac i carregar piles, tinc dificultats per trobar restaurants on serveixin alguna cosa més que la noodles soup, una sopa de fideus poc nutritiva incapaç de sadollar una gana de llop. Una estampa allunyada de romanticismes que m’evoca els llogarrets oblidats de l’Àfrica rural.

Amb tot, el llunyà nord de Laos és un calidoscopi multicultural, un territori ric en ètnies tribals, com la dels Akha –d’origen mongoloide, amb el seu peculiar barret tradicional–, els Lahu o els Lanten, moltes d’elles provinents de les regions muntanyoses de Laos, Xina, Vietnam, Tailàndia i Myanmar.

Una oportunitat d’or per al farang (home blanc) per experimentar la vida ancestral de ben a prop, tafanejar pels vibrants mercats locals, i compadir les bèsties estacades en muntures de fusta a les entrades i sortides de les poblacions, atesa la predominant tradició animista de l’àrea. Malgrat això, em costa molt de connectar amb la gent. Apareixen dificultats per interactuar amb els locals allà on arribo, a diferència d’Arunachal Pradesh, Tailàndia o Myanmar. Dubto que això sigui per grolleria o antipatia, sinó per la timidesa o el poc costum de veure un turista amb bicicleta a la teva vila. Al cap d’uns dies, a mesura que faci via al sud, me n’adonaré que aquesta era una de les zones més pobres de tot el país.

Les pistes són tan dures com les esperava. Un empedrat encastat a una capa argilosa irregular, seca, que en època plujosa ha de convertir-se en un autèntic infern. El GPS enregistra pendents de fins el 22%, una xifra desmoralitzadora pels meus afeblits tendons d’Aquil·les, i que agreuja els renecs de la caixa del pedaler. Amb només mil quilòmetres em veig obligat a desmuntar-lo, netejar-lo, greixar-lo i tornar-lo a collar de valent, tasca que realitzo amb celeritat sota la fortuïta ombra de la caserna d’un control militar. El rastre marronós de la traça queda en evidència respecte a la vitalitat de l’entorn de jungla, que sembla que em vol engolir panxa avall a mesura que progresso pel seu esòfag.

Surto de Xiengdao amb la primera claror del dia, camí d’un túnel selvàtic que em conduirà a la llera de riu Mekong, al cor del Triangle d’Or, una àrea on convergeixen les fronteres de Tailàndia, Laos i Myanmar a la confluència dels rius Ruak i Mekong. Aquesta ha estat des del 1950 una de les regions amb major producció i contraban d’opi a nivell mundial, juntament amb Afganistan. Potser és per aquest motiu que, en deixar enrere l’última vila i els joves estudiants que es dirigien a l’escola amb uniformes conjuntats, el trànsit desapareix tot d’un plegat i entro en un estat de paranoia constant.

Contràriament al que m’havien dit, el suposat túnel selvàtic és de fet una pista recentment oberta per una excavadora. A les parets d’argila tova encara s’hi veuen les esgarrapades d’una pala gegantina. Avanço a bon ritme i sense aturar-me, mentre agonitzo amb la temperatura i, sobretot, la humitat. Pedalar pel nord de Laos a principis de març, en ple estiu, és fer-ho al pitjor moment de l’any, quan el mercuri s’enfila fins els quaranta graus i l’ambient xopat és inaguantable. Per més inri, la qualitat de l’aire és catastròfica, per culpa de la crema dels camps per part dels camperols. L’entorn compost de fulles de plataners mastodòntiques i boscos generosos com els del Pirineu m’ajuda a desviar l’atenció cap a pensaments positius, com si la selva volgués recuperar allò que abans era seu. Malauradament, encara em noto tens com una corda de guitarra.

En travessar un pont de fusta que sorteja un afluent del riu Mekong, topo amb el que assumeixo ha de ser una caseta militar o un punt de control. Prefereixo aturar-m’hi i demanar aigua per omplir les botelles. Tres paios corren per allà, cap d’ells uniformats. Em pregunten qui sóc i què hi faig per aquí, i com sempre en aquestes situacions, em faig passar per un tocat de l’ala de somriure permanent. Els demano si són policies, i a l’uníson, un d’ells respon que sí, i, l’altre, respon que no. El que té cara de gos em clava una mirada inquisitiva i gens amigable. Els inspecciono i veig que tenen ràdios i walkie-talkies. A uns vint metres d’on restem palplantats, un balcó de fusta amb vàries cadires ofereix vistes privilegiades al riu, amb una àmplia panoràmica. Una embarcació sense passatgers compareix de l’ombra que dibuixen unes afilades roques sobre l’aigua tèrbola, a l’est, i decideixo que és moment de tocar el dos. Ja descansaré més endavant.

Després de carranquejar la bicicleta per un parell d’esllavissades, arribo a la fi al petit enclavament portuari de Xieng Kok, un indret amb aires del Far West i on ni de conya no vull pernoctar. El meu cos decideix baixar la guàrdia, i em noto tan pesat com una bola d’acer de cent quilos. A partir d’aquí, duríssimes pistes polsegoses de sorra i més sorra, amb multitud de camions xinesos que m’empastifaran de merda m’amagui on m’amagui, al llarg de més poblats tribals.

Les empinades escalades en aquest petit país són juràssiques, com ho demostren els quatre-cents quilòmetres de fora pista direcció a la frontera xinesa que m’han transformat en un sac d’ossos sobre rodes. A escassos trenta quilòmetres de la República Popular, viro cap al sud-est, en un zigzagueig a través de vastes extensions arrosseres i cares més rialleres.

Muang Xay marcarà el punt d’inflexió. M’encamino cap a Vietnam però, degut a la creixent pandèmia del coronavirus a Europa, el país veí ha decidit tancar fronteres a estrangers. Poc després succeirà el mateix amb Cambodja, de manera que em decanto per baixar a Luang Prabang i esperar.

Luang Prabang és una entranyable ciutat de cases colonials de la Indoxina francesa banyada pel riu Mekong. Declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1995, suposa un atractiu camp base per repensar-ho tot. Aprofito les jornades de descans per visitar alguns dels temples budistes més bells del sud-est asiàtic; fotografiar el famós Tak Bat, una cerimònia matinal en què els monjos budistes es desplacen en fila índia pels carrers i recol·lecten el menjar que se’ls ofereix, a canvi de recitar unes pregàries; guanyar quilos al mercat nocturn; llepar-me els dits amb dolços i baguets herència del país gal; gaudir de postes de sol des de Phou Si; i per damunt de tot, banyar-me a les cataractes de Kuang Si.

En qüestió de dos o tres dies la situació a Europa es descontrola, sobretot a Espanya. Amb les fronteres internacionals tancant a corre-cuita, les imminents cancel·lacions de vols, i l’ascendent racisme cap als estrangers, quin sentit té continuar viatjant pel sud-est asiàtic? Les previsions a curt i mig termini són poc més que descoratjadores. Si jornades enrere vaig quedar tocat quan els nens dels poblets em saludaven tapant-se la boca i apartant-se de mi, la gota que va fer vessar el got va ser quan em van negar l’entrada a diferents botigues o restaurants.

Decisió presa. Plego veles i torno a casa amb els meus abans no caure en un atzucac. Per endavant, un esprint maratonià de quatre dies d’autobusos, trens, avions i més autobusos. De nerviosisme i hiperconnectivitat. Un coitus interruptus tan inesperat com vertiginós que no fa sinó revelar-nos amb més impetuositat que mai la fragilitat de la vida. Mai no hagués pensat que aquesta trifulga acabaria així, encara que si alguna cosa s’aprèn en una bicicleta és a conviure amb la incertesa.

Viatjar amb bicicleta, per tant, aglutina tot aquest pòsit: fondre’s amb l’hospitalitat del desconegut, compartir bocins de vides alienes, meravellar-se, deixar-se endur i aprendre. I, fonamentalment, mantenir una actitud flexible i sense tribulacions quan la incertesa no jugui a favor teu. Al cicloturisme, com a l’alpinisme, potser es pot aplicar la màxima que “l’èxit no és arribar al cim, sinó retornar a casa sa i estalvi”. I, en aquesta ocasió, així ha estat. Sigui com sigui, nou mesos i catorze mil quilòmetres de felicitat i llibertat absolutes.

Moltes gràcies per acompanyar-me.

Salut per a tothom.

G