“Menja, menja!”, gesticula teatralment la matriarca de la família mentre comprimeix el meu bol una vegada rere l’altra amb deliciosos bocins de xai, patates, pastanagues i altres verdures en una estança farcida de fotografies i condecoracions de lluita lliure. Sis vasos de vodka s’alcen a l’uníson. “Beu, beu!”, el torn de l’avi, de somriure enganxadís, que entona ara un discurs indesxifrable per a la meva oïda. Arraulit vora l’estufa del ger −la iurta mongola−, una mà de formigó que sosté un altre got de vodka colpeja la meva espatlla amb delit i em fa aterrar de nou a Zag.
L’escena es repeteix com un déjà vu fins que els dos policies ajaguts a l’estrident llit de molles declinen el setè o vuitè xarrup, amb l’argument que han de marxar a treballar. Gerard, és hora de plegar veles. L’endemà al matí immortalitzem el moment i m’acomiado de l’Undraa, que aviat tornarà a Austràlia després d’una visita llampec a la seva família. Li agraeixo de tot cor el redós ofert, i és que quines pintes devia traginar al cap de dos dies rodant i acampant sota la pluja.
Pedalejar per les estepes mongoles és colar-se al mític fons d’escriptori de Windows. És abandonar l’espai i el temps en què un està acostumat a viure per endinsar-se en una dimensió on la bellesa sobrepassa els sentits. Accedeixo a les muntanyes Khangai, un oasi separat pel desert del Gobi al sud i la taigà siberiana al nord, i em submergeixo en una vasta planura esquitxada pel blanc dels gers i la tonalitat obscura dels animals, mentre navego per un oceà de roderes que s’estén com una taca d’oli fins un horitzó infinit. Diàriament toca creuar diversos rius encabritats que, amb els ruixats de les últimes setmanes, baixen massa alegres.
El modus operandi consisteix a trobar la línia de pas més segura, estimar la profunditat i travessar en diagonal a la corrent. Quan l’aigua arriba a la cintura no queda més remei que fer dos viatges: un amb les alforges i, l’altre, amb la bici a coll. Encara que aquests periples es converteixen en una mera anècdota al capvespre, quan hi ha una explosió cromàtica que el mateix Van Gogh no hagués pogut suportar. Els turons de vellut s’intercanvien les millors vestimentes: del vermell carmesí al taronja carbassa; del verd oliva al verd sàlvia; i del gris cendra al negre cobalt. Luminescència mongola, pura poesia. I, llavors, la Via Làctia, que emergeix com una ferida oberta al sostre vessant milers d’estrelles. Instants en què el silenci assossega l’ànima i la soledat amanyaga com la seda.
Amb les alforges ben botides, poso rumb a l’oest a través de la Reserva Protegida d’Otgon Tenger. A la fi deixo enrere un continu de cotxes i motos que es dirigeixen als afores de Tsakhir per celebrar el Nadaam, la festa nacional que consisteix en lluita mongola, carreres de cavalls i tir amb arc. Recorro una pista paral·lela al riu Bogd que, amb el pas dels quilòmetres, es va fent miques. No obstant això, quan la pluja sembla concedir una treva, li pren el relleu un maleït vent de cara de l’oest. Èol, un vell conegut de batalles d’antany. És com si s’haguessin deixat el ventilador encès a Kazakhstan.
Haig d’encongir-me com un cuc i fer un esforç titànic per arrastrar-me a deu quilòmetres per hora en un pedregar estepari. Poc a poc desapareixen els gers i el bestiar, i brolla la sensació d’estar en un espai buit, aïllat. I és que Mongòlia té tres vegades l’extensió d’Espanya amb tan sols quatre milions d’habitants, la meitat dels quals viuen a la capital. Això fa que la densitat de població del país sigui la més baixa del planeta, amb el permís de Groenlàndia: dos habitants per km².
Després de remolcar la meva bicicleta els darrers tres quilòmetres fins el Nuven Dawaa (3.000m), ja s’albira el barret nevat de l’Otgon Tenger, el cim més alt de la serralada Khangai, amb 4.008 metres i, a la vegada, la muntanya sagrada per als mongols de religió budista. A partir d’aquí i fins a Uliastai, el preludi dels propers dies: pistes de calamina que em faran embogir, amb la inoportuna presència d’un vendaval descontrolat.
La província de Zavkhan se situa entre els generosos paisatges d’Arkhangai i la depressió dels Grans Llacs de l’oest. Terra aspra i feréstega, remota, de les que deixa un punt amarg que s’anirà endolcint amb el pas de les setmanes. Un altiplà desèrtic no apte per a agorafòbics, on la severitat geogràfica estableix les normes.
Dur, massa dur. Temo fins i tot que aquest no sigui un lloc per anar amb bicicleta. La combinació de calamina –la corrugació de la pista−, sorra i vent en contra és un còctel letal que dia rere dia m’afebleix a passos de gegant. El que ahir era sorreta, avui és un banc de pols groguenca de cinquanta quilòmetres. Desinflo tant com puc les rodes tubeless per tal de guanyar tracció, però no les tinc totes. Paciència i més paciència per carranquejar el meu cavall d’acer i trobar alguna petjada més compacta en aquesta aquarel·la de paisatges impressionistes.
El vent ferotge de l’oest em bufeteja la cara amb l’ímpetu de Gengis Khan, i em trobo cridant al llindar de la bogeria, sol, en aquest inexpugnable desert d’alçada amb prou feines habitat pels seminòmades mongols i un grapat de robustos camells bactrians. Per més inri, les nits són també mogudetes, i em passo hores subjectant la tenda d’acampada perquè no surti volant fins a Xina.
En aquest punt, la logística és fonamental. Carrego un màxim de nou litres d’aigua i menjar per tres o quatre dies, sense la certesa d’avituallaments diaris. En algunes ocasions em sento aclaparat per l’alta exposició de la zona, un buit sistèmic que omple l’entorn, la intimidació pel no-res. Un indret despietadament hipnotitzador. Si a les Khangai el repte va ser físic, a Zavkhan serà, sobretot, psicològic. Tot això m’obliga a pedalar de forma conservadora, en un intent de reduir el marge d’error a zero i raonar amb calma cadascun dels meus moviments.
Destrossat, calcinat i famèlic. Així arribo a Durgul, un diminut punt del mapa amb aires de Far West, infestat de mosquits assassins, una xardor vora els 40ºC i una filera d’habitatges en runes amb els seus respectius gers. No hi ha rastre de cap restaurant, encara que a la botiga on pregunto si tenen menjar, un senyor desatén l’ampolla de cervesa de dos litres que s’està fotent amb un amic, puja al pis de dalt i apareix amb un plat d’arròs amb carn. Així de fàcil.
M’agradaria acampar aviat i llançar-me al llac, tot i que encara fa massa calor i l’aigua és pantanosa, plena de fang i rantells. Amb el temps he après que és en aquests moments quan s’ha de baixar una marxa i deixar que la bona estrella faci la resta, així que busco l’única ombra del poble −al costat de tres gossos desnodrits− i m’estiro per fer una becaina. Deu minuts més tard, un home baix i rabassut em desperta al son de “elo, elo”. A la pantalla del seu mòbil apareix al Google Translator: “Jo ranger poble. Molta calor. Tu cansat. Descansar ger família”.
Poc després, pugem al cotxe del fill d’en Batbayar i conduïm uns quinze minuts fins plantar-nos al llavi d’un riu d’aigua cristal·lina, on puc netejar-me i rentar la roba. Ja de tornada, la seva dona prepara un àpat. Treu els ganivets grans d’un caixó i entra en una cabaneta, al fons del pati. Tombat en uns coixins a l’interior del ger –sorprenentment fresc a pesar del foc que cau−, deixo passar les hores mentre els menuts de la família s’entretenen amb cotxes de plàstic fets pols.
La senyora retorna i deposita amb orgull una enorme safata d’entranyes de xai a la taula. Com si ho haguessin flairat des de lluny, apareixen més familiars i ens asseiem al voltant de la teca. Un parell de navalles afilades corren de mà en mà per tallar les parts més cobejades dels òrgans de l’animal, a mesura que el concert de succions d’ossos va in crescendo. Qui m’ho hauria dit. Un dels dies més durs del viatge, i amb un final tan imprevist com bell. La deliciosa incertesa del viatge amb bicicleta.
Palplantar-se a la remota província de Bayan-Ölgii és tenir la sensació d’haver arribat al final del camí. I, realment, per a mi ho és, ja que gairebé puc fregar amb els dits les fronteres de Xina, Kazakhstan i Rússia. Aquesta regió de muralles pàl·lides i glaceres encegadores, de llacs salats i cultura kazakh, serà, sens dubte, la joia de la corona.
Amb les forces recuperades després d’un necessari descans a Khovd, hisso veles cap al sud-oest per circumnavegar el perímetre de les muntanyes Altai. M’esperen 1.200km d’alt voltatge. Les primeres jornades transcorren entre valls escarpades i pistes trencades prop de l’opulent riu Dund Tsenkher, amb una panoràmica d’altius colossos al rerefons que em transporta a la vall de Bartang, a Tadjikistan.
Aquest racó de Mongòlia presenta certs canvis respecte a la resta del país. La població local prové majoritàriament de l’ètnia kazakh i és musulmana. A diferència del mongol, el seu idioma pertany al grup de llengües turqueses. Té unes faccions lleugerament caucàsiques, amb un rostre més allargat i nas aguilenc, i ja no només viuen en gers, sinó també en austeres cases de palla, adob i fusta amb un corral per als animals.
Un torb glacial fa onejar amb energia les banderes blavoses que presideixen l’ovoo, un monticle de pedres situat als colls i que honra a la natura, al cel i a les muntanyes. Unes ombres esmunyedisses que desentonen amb l’impol·lut cel blau criden la meva atenció; són les àguiles, perfilant el seu vol pendents d’aconseguir una altra presa. Perdo alçada i el paisatge es torna més àrid i rugós, així com més solitari, encara que topo amb varis nanos d’uns deu anys a lloms d’esvelts cavalls encarregats de menar els seus animals cap als vessants més fèrtils de la zona.
Em fascina la seva estreta relació amb els èquids, que es remunta als temps de Gengis Khan, quan els va utilitzar per subjugar mig planeta. Avui dia, els cavalls són de gran importància per als seminòmades ja que els permet conduir el bestiar cap a pastures més fructíferes, juntament amb les omnipresents motocicletes xineses. Sigui com sigui, ens fem un tip de riure en intercanviar muntures: ells, amb prou feines poden moure la meva bicicleta, i jo certifico que sóc un genet de quarta regional.
L’escenografia prèvia als últims cinc-cents metres de desnivell fins al coll fronterer amb Xinjiang (Xina) és un memoràndum de l’altiplà tibetà. Una colla de titans apelfats s’estén en un angle de 360º i m’observa de cua d’ull mentre passo de puntetes pels seus dominis. Un descens de pel·lícula per un intestí de vint paelles m’escup bruscament fins a un plató lunar. Baixo de la bici i em falten pupil·les per retenir tot el que es desplega davant meu. Haig de fregar-me els ulls per adonar-me que no estic somiant. Se m’eriça la pell en contemplar tanta bellesa. L’oncle Stendhal ja s’ha instal·lat al meu cervell.
I és que serà a l’oest de les Altai on trobaré el meu El Dorado particular. Un racó de món tan remot i ben amagat que la satisfacció d’arribar, mimetitzar-se amb l’entorn i fondre’s amb la seva gent és la major recompensa que pot oferir un viatge. No puc deixar de pensar que el paisatge de Mongòlia és una oda a la llibertat. Amb el pas de les setmanes et fusiones amb les muntanyes, els rius, els horitzons. Amb el vol capritxós de les àguiles i el galop refinat dels cavalls salvatges. Amb la fred que esberla les mans i la pluja, i amb els reconfortants rajos de sol matutins. Et converteixes en allò que et rodeja les vint-i-quatre hores del dia, en una connexió especial que no havia experimentat més enllà del Tibet oriental. L’assilvestrament és inevitable. A Mongòlia, el territori és un organisme indivisible de la llibertat, com la tortuga i la seva closca.
Abans de Tolbo prenc una artèria que vira a l’oest per entrar una mica més al cor de les Altai. Acampat al llac Tac, una família kazakh atura la seva ruïnosa furgoneta per saludar-me. Tornen del riu amb els bidons d’aigua a vessar. Inspeccionen amb curiositat el fogonet de benzina i la tenda d’acampada, i em conviden a passar la nit amb ells. Els dic que els visitaré demà al matí, que ja tinc el piset muntat. “10:00h, esmorzar”, apareix a Google Translator.
Travesso la diminuta porta del ger i m’endinso sigil·losament en un món on la vida està dominada per les estacions de l’any. Els seminòmades de Mongòlia poden canviar el seu campament portàtil fins a quatre vegades l’any a la recerca de millors pastures. Amb un parell d’hores són capaços de desmuntar la iurta i traslladar-se on desitgin. Em reben amb un pa exquisit fet al forn-estufa del ger i un te amb llet. Una de les joves amassa la farina amb aigua, que després tallarà delicadament per preparar el tsuivan, un plat de fideus amb carn i verdures. Dos filles i la mare acaben de munyir les cabres, mentre pare i fill corren atabalats amb els cavalls. Les dues noies restants fan la bugada al riu contigu.
Quan els suggereixo que ens fem una fotografia, interrompen les seves tasques ipso facto i passen cinquanta minuts de rellotge arreglant-se. Endrecen la roba gastada que duen i treuen la millor indumentària d’unes bosses amagades sota els llits. Els somriures matinals es transformen en cares llargues i serioses segons abans que la càmera dispari, aquell clàssic tan soviètic.
A continuació sortim a fora i volen que munti els seus cavalls. Les riallades surten a tall de boig en veure el meu estil desmanegat, però tots acabem amb llàgrimes als ulls quan la mare està a punt de caure del pobre animal. Mengem plegats abans de marxar, i quedem que els enviaré les fotografies a l’escola de Deluun, on estudien les noies durant l’hivern. M’acomiado d’aquesta família austera amb el cor en un puny. “Gerard, tu visitar nosaltres pròxim any?”, l’última frase que apareix al meu mòbil.
Després de recórrer el PN Altai Tavan Bogd a bord de la mítica llauna soviètica UAZ-452 (no es pot visitar de forma independent) i cremar els darrers cartutxos a l’encantador PN Tsambagarav, em sento com una esponja saturada. Una barreja d’agraïment i dolça nostàlgia marquen el ritme del meu pedaleig camí de Khovd. A mesura que l’agost s’acaba, em creuo amb més camionetes en les que no hi cap ni una agulla. Són els nòmades, que recullen els gers i es desplacen als poblats davant la imminent arribada de la fred.
L’autobús de Khovd a Ulan Bator està ple de joves que retornen a la capital per estudiar i treballar. La dualitat de Mongòlia: la vida a l’estepa i la vida a la ciutat. L’austeritat del camp contra les oportunitats de la urbs. S’apropa l’hivern i les temperatures de fins a −40ºC, unes condicions extremes que no tothom està disposat a patir. He estat testimoni d’una de les últimes cultures nòmades del planeta, encara que serà capaç de resistir al progrés i a la modernitat, o bé s’adaptarà i conviurà amb aquests? Per fi arribo a la caòtica Ulan Bator i, al meu cap, repiquen com un martell tres paraules: “adéu als nòmades”, obra del periodista basc Zigor Aldama. Bayarla, Mongòlia. Ha estat un autèntic plaer.
A cop de pedal 
Un plaer, com sempre, llegir-te…
Que bo Gerard!!!
Gràcies