Muntanyes indomables

En Gourami té 84 anys, és camperol i vesteix una camisa de sanefes de color préssec i uns pantalons curts blavosos. S’asseu a la taula del jardí, a l’ombra, només quan la xardor de principis d’agost comença a allunyar-se de puntetes, com un lladre. Les seves mans aspres transporten un parell de botelles de contingut dubtós, que col·loca al vell tauler amb tota la parsimònia del món. “Chacha”, murmura amb un somriure inaudit. Després d’ingerir un glopet d’aquest aiguardent artesanal fet de raïm –la beguda per excel·lència de Gèorgia–, no passen tres segons que ja m’està oferint un got de vi negre, també de producció pròpia, intueixo pels seus gestos. Intento respirar profundament i recuperar-me de la patacada, però una altra ronda jau impassible sobre la fusta desgastada. I així…fins a cinc vegades! Descompost, me’n vaig cap al llit, mentre en Gourami esclafeix a riure. Déu n’hi do, quina benvinguda, Gerard…

Un llarg ascens a lloms del riu Enguri m’acomodarà a les portes del Gran Caucas, a pocs quilòmetres de Rússia. L’ambient alpí es palpa a l’ambient, amb els primers colossos traient el cap d’un cel plomís amb timidesa, com la glacera de Chaaladi. Soc a la regió de Svanètia, al nord-oest, punt turístic del país, amb un paisatge de muntanya excepcional i nombrosos llogarrets de l’Edat Mitjana puntejats per les koshi, antigues torres defensives que avui dia s’han convertit en un símbol distintiu del territori. Mestia, el poblat més important, no acaba de convèncer-me, i tan sols m’hi aturo per omplir les alforges. Prossegueixo la marxa per una pista forestal amb rampes del 15% fins assolir un mirador, prop de l’estació d’esquí de Ieli, on muntaré la tenda d’acampada amb vistes de luxe al Mt. Ushba (4.710m), un gegant amb el mateix ADN que el Pedraforca. Hipnotitzat pel xiuxiueig de la cuina de gas, m’adono de quant enyorava tot això: el luxe de viatjar, la llibertat inherent a la bicicleta, les acampades. Els temps pandèmics ho han canviat tot.

A través dels senders d’un PR creuo diminuts pobles Svan que invoquen aquella imatge rural freqüentment romantitzada pels viatgers, amb casetes de pedra i troncs de fusta, porcs i oques campant al seu aire per camins negats d’aigua, i senyores vestides de negre treballant la terra d’horts generosos. Amb tot, la pluja gèlida que s’estavella contra la meva cara em retorna a la crua realitat. Em queden sis quilòmetres per arribar a la civilització. Per endavant, un descens tècnic no apte per a cardíacs on poso al límit el físic i el meu cavall d’acer.

En algunes ocasions trobo algun senderista, que se sorprèn en veure’m sortir d’un túnel de lianes amb fang fins a les celles. Finalment arribo a port ben entrada la nit, amb un mal de cames terrible i l’ànima sadollada. La meva idea consistia a acampar a les faldilles de la glacera Adishi per, l’endemà, travessar el riu homònim i iniciar el hike-a-bike del pas Chkhutnieri, però rebo males notícies. Degut a les pluges torrencials dels darrers dies, el cabdal del riu és potentíssim. “Potser es pot passar amb cavall”, murmura l’home que regenta el guesthouse on m’allotjo, però no vull jugar-me-la. A més, el terreny serà massa relliscós i delicat. Com sol passar, una retirada a temps serà una victòria.

La canya d’aquestes jornades deixa petja en el meu cos, pel què faig dia curt fins a la pintoresca Ushguli, on aprofitaré per rentar la roba i visitar les famoses torres Svan del poble així com els frescos mil·lenaris de l’església Lamaria. L’endemà, després d’una nit amb diluvi inclòs que hagués destrossat la meva tenda, recorro alguns quilòmetres cap al Mt. Shkhara (5.068m) –el pic més alt del país i el tercer del Caucas– per immortalitzar la seva atractiva silueta. Quina llàstima que una càmera mai serà capaç de retenir tanta bellesa!

La festa segueix camí del pas Zagari (2.623m), amb una pista llardosa que es retorça sinuosament cap a les imponents parets blanques de l’Ailama (4.547m) i el Tsurungali (4.250m). Paratges salvatges que emmordassen l’ego i fan sentir-te minúscul davant la naturalesa. Ja a la baixada, una inesperada capa de boira ho recobreix tot, amb un aspecte fúnebre digne de Mordor, i durant dues hores de descens no s’observa cap senyal de vida enlloc.

“Per la família”, primer xarrup de chacha. “Pels amics”, segon xarrup. “Per la salut”, un altre de regal. “Per la vida” … i ja he perdut el compte. L’Mzar és un metge georgià que va treballar onze anys a Barcelona i que m’obre les portes de casa seva en plena celebració estiuenca amb la seva família i amics. Amb un castellà impol·lut, m’ensenya in situ que a Geòrgia es brinda per tot. Primer, amb un xarrup de chacha i, per fer-lo baixar, un gotet de vi. A continuació, el festí, que les dones preparen durant tota la tarda entre rialles i converses indesxifrables: amanida de tomata i cogombre, kachapuri (pa farcit de formatge), kudlab (pa farcit de carn), khinkalis (uns raviolis gegants farcits de carn) i badrijani (rotlles d’albergínia farcits de crema de nous i herbes). I jo que creia que l’hospitalitat s’havia esfumat a Europa…

Toca virar el timó 180 graus i hissar veles cap al flanc sud del país a causa de la impossibilitat de creuar la República d’Ossètia del Sud, un estat parcialment reconegut i que inclou la regió de Tskhinvali, tancada al turisme per una sèrie de conflictes iniciats fa més d’una dècada. M’acomiado de les altes muntanyes amb un “fins aviat” i em dirigeixo ara a cotes inferiors.

El Petit Caucas és un territori sovint ignorat, encara que no menys espectacular. Amb uns turons més dòcils que el seu germà gran, posseeix identitat pròpia, aquella aurèola d’hostilitat inherent als espais vasts i solitaris. Des del cim del collat de Zekari (2.182m), la porta d’entrada al PN Borjomi-Kharagauli, puc divisar les línies imaginàries que separen Geòrgia de Turquia i Armènia. Després d’un merescut descans a Akhaltsikhe amb vuit jornades seguides a les cames, arribar al misticisme de Vardzia pels canyons d’Aspindza i l’entramat de pistes malmenades que remunten el riu Mtkvari, és un regal dels déus.

Vardzia és un monestir medieval del segle XII excavat en un penya-segat, un laberint de dues-centes coves i túnels que acullen pintures i frescos d’èpoques pretèrites, amb alguns monjos habitant encara en senzilles cel·les.

Mentre ascendeixo un port de muntanya de nou quilòmetres i +900m a l’estil Alpe d’Huez, em filtro discretament en un replà opulent de tonalitats somortes sota un sinistre cel grisós. Travesso viles campestres ancorades a l’oblit, amb l’austeritat de la pedra i la fusta i algun tanc soviètic oxidant-se al mig del camí. Els menuts surten al meu pas buscant una victòria d’etapa i esprinten com energúmens cap a la línia de meta, però quan comença el hike-a-bike per remuntar l’altiplà de Javakheti, em quedo sol. En aquest paratge desolador, pura calcomania andina, m’esmunyo per unes traces d’herba seca que dificulten el progrés, obligant-me a combinar el ciclomalabarisme amb l’arrossegament de la meva muntura contra un inoportú vent de cares.

“¡Sabaka!” (gos, en rus), crido a ple pulmó contra una manada de cinc mastins amb collars de pinxos i dentadures de bàrbar, que s’aproximen perillosament des de la distància en slow motion. Terra de pastors semi-nòmades turcs, armenis i àzeris, que pasten els ramats d’ovelles i els allunyen de llops i ossos gràcies als seus gossos ferotges. Si no estan gaire borratxos i senten els meus brams, els pastors foragitaran aquells lleons amb xiulets d’ensinistrador, però si no hi ha sort, arriba el temut cara a cara. La tàctica és clara: en primer lloc, la via del diàleg, això tan nostrat. Si no funciona, endavant l’artilleria, o sigui, les pedres. Per fortuna, els seus amos acostumen a arribar a temps i cap genet amb fuet de cuir ha de venir al meu exili, com va succeir al Tibet oriental.

Em planto al llavi nord del llac Paravani (2.073m), una de les reserves d’aigua més importants de Geòrgia, amb les cames fatigades. Demà serà un dia dur, amb l’aproximació a Gori a través del massís de Samtskhe, pel que després de sopar i una mica de lectura, a les nou em poso al sac de dormir. “¡Buuuum!”. Comença el concert, amb una tirallonga de flaixos electritzants que s’escolen a la tenda com una discoteca eivissenca. Estic cagat de por! Reapareix el déjà vu de les pitjors tempestes mai viscudes, al Kirguizistan, i que em deixaven amb el cor a la boca. “¡Bum, bum!”. Compto els segons entre el tro i el llamp i… massa a prop! El firmament s’ensorra al capdamunt del meu sostre de pocs mil·límetres i la tromba d’aigua cau amb la força d’un elefant. No aconsegueixo aclucar els ulls en tota la nit per culpa de pensaments destructius que enterboleixen la meva ment. Penso en els alpinistes de debò, sobre la tira de nits com aquesta que deuen col·leccionar, i me’n foto de les meves misèries. Sigui com sigui, davant la mala previsió meteorològica de la setmana, faré una volta i sortiré d’aquest parany per una pista secundària. Espero que Zeus tingui més compassió al Tusheti.

La Georgian Military Road és el cordó umbilical que uneix Tbilisi amb el Gran Caucas camí de Rússia, una densa massa de vehicles desgavellats i camions agressius que aconsegueixo evitar tot rodant per pistes secundàries a la llera est del riu Aragvi. El ventós collat de Datvis Jvari (2.689m) s’erigeix com un balcó de cinc estrelles: per una banda apareix un dels grans, l’imponent Mt. Kazbegi (5.034m), i per l’altra, un viarany juganer que s’enfonsa per la vall.

De nou, vinc avisat dels terrorífics gossos de Tusheti. Per si de cas, tres pedres estratègicament col·locades al manillar faran de munició. De moment només diviso vaques i cavalls, i aquí ja sé que no hi haurà gossos, donat que acostumen a vigilar les ovelles. En veure un desconegut surten disparats a protegir els seus sequaços amb tota la mala llet del món concentrada en uns ullals capaços d’esmicolar el ferro. Un cicloturista acostuma a estar famolenc, però tant com per cruspir-se una ovella amb pèl?

Calma abans de la tempesta. A la bucòlica Shatili, una antiga fortalesa amb altres torres de defensa construïda entre els segles VII i XIII, aprofito per carregar bateries i omplir el rebost per a les pròximes tres jornades. Resulta que la botigueta assenyalada al mapa no existeix, així que em toca trucar a les portes de les poques cases del llogarret per aprovisionar-me de pa, galetes i arròs. Des d’allí, el hike-a-bike més exigent de la ruta, el temut pas d’Atsunta, accés principal a Tusheti. El cau més remot i aïllat de Geòrgia. Això promet.

En els primers compassos sobre un solc de grava en bon estat no aconsegueixo assossegar uns nervis alterats, com si em dirigís a una cita a cegues. Potser, tafanejar per la cripta d’Anatori –una tomba comunal de l’Edat Mitjana embotida d’ossos i cranis humans– hi tindrà alguna cosa a veure. Circulo paral·lel al riu Andakistskali en silenci absolut al llarg de caserius destruïts i abandonats fins el primer checkpoint, a Mutso. Es tracta d’una zona delicada, una estreta llengua de muntanyes incrustada entre la República de Txetxènia i la República de Daguestan, pel que és necessari tramitar un permís especial. Els dos militars del control, de faccions dures i AK47 polsegosos, observen encuriosits la meva bicicleta. Quinze minuts i llestos. La pista desapareix i deixa pas a un sender d’herba enganxosa que serpenteja d’un costat a l’altre del riu per uns ponts inestables i rudimentaris.

Passat Ardoti, comença l’espectacle. Apunto a l’est i topo de nassos amb la verticalitat d’un Goliat que veig incapaç de coronar. Paciència, Gerard. És hora de lluir els galons obtinguts al Circuit de l’Annapurna, a Nepal. Sense pressa però sense pausa, empenyent la bici per inclinacions de fins el 48% durant quatre quilòmetres i mil metres de desnivell. Als 2.500m d’altitud, un altre checkpoint on haig de mostrar el permís. No gaire lluny, trobo un refugi que farà de protecció contra Èol i un doll d’aigua natural, luxes al final d’una jornada de cicloalpinisme.

Avui és el gran dia. A mesura que supero les primeres rampes, l’entorn s’eixampla i el paisatge perd plomatge. La traça que seguia ahir amb dificultats, ara es distingeix més fàcilment, una fina línia negra que sura en un mar d’estepa groguenca. Puc pedalejar en algunes seccions curtes, si bé passo la major part del temps carranquejant la bici. El puja i baixa és constant, una demanda física permanent, però la panoràmica de la qual formo part justifica l’esforç. Els genets locals que m’avancen amb facilitat esbalaïdora permeten identificar en la llunyania el cim del pas Atsunta. Mare meva…

Comença la penitència. Els darrers quilòmetres son els més compromesos, un recordatori del Thorong La himalai. Els gradients es disparen i el ferm, de pedra lliscant, dificulta la marxa. La tàctica, la de sempre: prémer els frens, cop de ronyons i uns metres a la saca. Descans i sant tornem-hi. És una feinada mental considerable, i per cobrir tres quilòmetres trigo dues hores, una d’aquestes tan sols per tancar cinc-cents metres amb +600m. A la propera m’enduc grampons i piolet! Ja a la cima, a 3.502m, el premi té regust de mel d’abella reina, amb una instantània de 360º per gravar a la retina.

Si l’ascens ha estat una trifulga, el descens serà per tirar coets. Una d’aquelles baixades psicotròpiques que no s’obliden en anys per un dels paratges més salvatges que recordo. Valls immortals tenyides de verd arrogant, rius encabritats i pedres incisives com un ganivet argentí. Sentir-se una formiga enmig d’un oceà de cons encrespats. Un còctel d’alt voltatge amb res a envejar a l’Himàlaia, els Andes o els Pamirs.

L’ocàs impregna la vall on pernoctaré d’una resplendor àuria, com un pintor que assalta un tela en blanc. Compartiré terra amb un assentament semi-nòmada de pastors de l’Alt Caucas, que aprofiten les últimes llums per premsar el formatge artesanal que elaboren. Abans de partir, un d’ells fixa la mirada pendent amunt amb els prismàtics. “Has perdut alguna vaca o algun cavall?”, indago amb mímica de 1er d’ESO. “Nyet (no)”. Intenta dibuixar amb els seus braços la magnificència d’un animal de tres metres i mitja tona. “Nyisti (os)?”. La resposta és tan clara com seca: “da (sí)”. El que em faltava…

Després de tres dies d’aventura amb majúscules, retorno a la civilització i ho celebro amb un kachapuri i un litre de Coca-Cola abans no segellar, per darrera ocasió, el permís. Fins a Omalo assaboreixo un ràpid descens a través d’atractius poblats tushetians d’antany, com Girevi, Parsma, Chesho o Dartlo, amb la particular fisonomia de la regió, i és llavors quan entenc per què es considera aquesta zona la joia de la corona.

Tan sols resta l’escull final, l’única baula que connecta el remot Tusheti amb la resta del país: el dramàtic pas d’Abano (2.850m), la línia invisible que divideix Europa i Àsia. Una pista escabrosa i imprevisible de 84km que zigzagueja com una serp, de desnivells de dues xifres i amb profunds canyons i cascades. Un valuós tresor de pirata per concloure el viatge.

De tornada a la bulliciosa Tbilisi, decadent i moderna a parts iguals, me n’adono que la meva ment roman a les terres indòmites del Caucas, com si hagués estat en una bombolla del temps. Em pessigo la galta davant de tanta fantasia. És hora de tornar a la realitat: test PCR i cap a l’aeroport.

4 pensaments sobre “Muntanyes indomables

  1. Manuel Melchor 3 gener 2022 — 8:42 AM

    Que bo!! Relat preciós i fotos magnífiques. Felicitats!!

    1. Gràcies, Manel. Ben aviat seràs tu qui hauràs d’escriure aquestes cròniques. Bona recuperació. Una abraçada!

  2. Neus Canyelles 12 gener 2022 — 4:47 PM

    Gràcies pel relat, enhorabona per la teva fortalesa!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close