La Lapònia espanyola

Montañas Vacías és la nineta dels seus ulls. Una peça d’orfebreria confeccionada de forma altruista per l’Ernesto, qui, amb l’amor del que se sent pertangut a un territori, obre de bat a bat les portes d’una regió tan desconeguda com fascinant: la serralada Celtibèrica.

Amb una densitat de població inferior a set habitants per km², aquesta zona s’anomena la Lapònia espanyola, un paradís ubicat als antípodes de la Costa Brava en ple mes pandèmic d’agost. Així doncs, carretera i manta cap a Terol, amb en Jordi i en Txope. Per endavant, un itinerari prometedor al voltant dels Monts Universals amb 680km i +13.000m de pistes solitàries i entorns buits. De frondosos boscos de pins i rius d’aigua gelada; de silenci i solitud; de bivacs i acampades reconfortants. A la “España vacía, la España olvidada”.

Els trenta-tres graus a l’ombra d’aquesta tarda d’agost no conviden a passejar tranquil·lament pel bonic casc antic de Terol, de manera que, tan bon punt enllustrem les nostres bicicletes, ens escapolim bosc endins cap a El Campillo amb un molestós vent en contra. L’estampa rural que se’ns dibuixa a l’horitzó és una gran incògnita, almenys per a mi, un paisatge de roca vermellosa i arbredes sorprenentment tupides interpel·lats per camps de blat groguíssims i acabats de segar.

En recollir els trastets del PN Pinares de Rodeno després d’una nit força fresca, decidim agafar el trencant que ascendeix a la Peña de la Cruz. Des del capdamunt, percebem amb més claredat la dimensió real d’aquest vast terreny cada vegada més desolat i despoblat, com defineix Pilar Burillo amb el concepte de demotanàsia: “un procés que tant per accions polítiques, directes o indirectes, com per omissió de les mateixes, està provocant la desaparició lenta i silenciosa de la població d’un territori que emigra i deixa la zona sense relleu generacional i amb tot el que això significa, tal com la desaparició d’una cultura mil·lenària. És una mort induïda, no violenta”.

Les muralles d’Albarrasí s’empetiteixen gradualment a mesura que maseguem els nostres ronyons pels rampots que ressegueixen una pista dura i pedregosa, coincidint amb trams del Camino del Cid, fins que arribem a Bronchales i topem amb un dels denominadors comuns d’aquesta setmana: els aprovisionaments. Els horaris a aquesta part d’Espanya són bastant curiosos, i si no ens organitzem, no mengem. Ens tocarà fer cua a primera hora del dia a la fleca del poble (sempre que n’hi hagi) per carregar cadascú amb un parell de barres de pa, o bé pidolar a les dues de la tarda per un entrepà de pernil al bar del poble. “Mirad, porque andáis en bici por el monte y no vais a encontrar nada más…”. Encara que aquestes desventures les recordarem com anècdotes quan sovint puguem posar punt i final a la jornada en un dels molts refugis lliures de l’itinerari, com el de La Portera. Pau, tranquil·litat i lliteres de fusta plagades de puces. Què més podem demanar?

Una carretera solitària que abandona Griegos ens transporta momentàniament als Estats Units, com si estiguéssim recorrent un dels seus imponents parcs naturals farcits de llargarudes sequoies. Arribem al Naixement del Tajo, riu que travessa tota la Península Ibèrica al llarg de mil quilòmetres, i que coincideix també amb l’inici del PN Alto Tajo. Un centenar de quilòmetres de traca i mocador per un conglomerat de pistes en perfecte estat recobertes d’ombres d’or i plenes de repics calcaris. En aquesta secció gaudim de la simplicitat del cicloturisme: un bany revitalitzant a les glaçades aigües del Tajo, unes cerveses entre bona conversa i una nit de bivac en plena natura i lluna plena. Poc a poc em trec l’espineta del meu viatge truncat per Àsia…

Fi de la pista. Comencen la carretera i un entretingut port de muntanya que ens fa suar la cansalada tal com mana el mes d’agost en aquestes contrades. Canviem de regió. Entrem ara a la serralada de Conca, on avui ens costarà fins a tres incursions vora la Laguna del Tobar per trobar un lloc plàcid on alçar les tendes. Tot això és preciós. Remot, buit, amb quilòmetres de silenci. Ens tocarà aprovisionar-nos de menjar i aigua. Les pujades són regulars i constants, per unes fresades rompudes i vestides de Prepirineu que ens obliguen a arronsar-nos de valent, fins al capdamunt de coll, on veiem despullada la immensitat de la regió. Qui coi viu aquí? Com era això fa cent anys? De ben segur que ben poca cosa ha canviat avui dia.

Ens posem en marxa ben aviat per evitar les hores de més calor, que ahir van arribar als 41ºC. “Aquí no hay bar” o “el pan aún no ha llegado, tendréis que esperar”, frases que se’ns repeteixen massa sovint del que voldríem i que ens deixen astorats. Al tram d’avui alternem seccions de carreteres comarcals sense trànsit i en molt bon estat, amb pistes polsegoses que penetren novament zones boscoses, de vegades resseguint també les famoses cañadas reales, antics camins de la transhumància.

Iniciem l’etapa reina de la travessa. Ens esperen 41km i +1.700m, amb unes rampes matutines que grimpen sense pudor entre camps terrossos i rogencs plens d’ametllers. A mesura que guanyem alçada, l’entorn s’omple de pinedes i més tard, a partir del Collado del Buey, quedarà pelat, erm. Darrera ascensió força exigent per una pista minada de rocs i un punt tècnica, especialment per a en Jordi, que va amb una bicicleta gravel de neumàtics més estrets. Ja ho tenim. Hem assolit el punt més alt de la ruta: Javalambre (2.019 metres), amb unes vistes impressionants. Sense perdre gaire temps amb les fotografies de rigor, iniciem un divertit descens per pistes forestals davant l’amenaça d’un cel ennegrit. Comença a ploure a bots i a barrals tan bon punt arribem a Puebla de Valverde. Volem continuar i acampar a la sortida del poble, encara que un plat calent i un sostre avui no faran mal.

Cremarem els darrers cartutxos a la serra de Gúdar, entre els pintorescos municipis de Mora de Rubielos, Linares de Mora o Alcalà de la Selva. L’escull de la jornada serà una pujada de 25km i +1000m, que s’entortolligarà fins les pistes d’esquí de Valdelinares, primer per una carretera i a continuació per una pista forestal, per rematar-ho amb un bivac deluxe als voltants del Refugio La Chaparrilla. Això ja s’acaba i només ens resten setanta quilòmetres fins a Terol, distància que cobrirem amb satisfacció davant la grata sorpresa que ha suposat la ruta de Montañas Vacías i aquest territori en general. Sempre fa il·lusió descobrir nous racons de món interessants i bonics, i més encara quan són a tocar de casa.