BC Trail

Amb l’Aki ens vam conèixer vuit anys enrere al vaixell que uneix Assuan (Egipte) amb Wadi Halfa (Sudan) a través del llac Nasser. Ell viatjava amb la seva companya, amb motxilla, mentre que jo ho feia en bicicleta. Tots en direcció al sud.

– “Aki, aquest estiu vinc a Canadà amb un amic. Fem la cervesa que va quedar pendent a Sudan?”.

– “Oi tant! I quedeu-vos a casa, faltaria més”.

Si a cada viatge sol haver-hi un àngel de la guarda, en aquest ha estat l’Aki, un paio viatjat de cap a peus, i amb un cor tan gran com el seu sentit de l’humor. Mil gràcies per permetre’ns fer de casa teva un petit camp base improvisat!

El BC Trail és una travessa de 1.200km que s’estén pel sud de British Columbia per una sinuosa llengua de grava entre boscos de cedres, planures estèrils, llacs revitalitzadors i seccions de singletrack, des de la vall de Fraser fins a Fernie, al peu de les Rocalloses. No obstant això, comencem a pedalejar a Merritt, més a l’est, seguint la traça del Trans Canada Trail, ja que els aiguats del passat novembre van fer miques la secció inicial del KVR Trail (Kettle Valley Rail) al llarg del riu Tulameen.

La canícula cau sense pietat quan el sol està al punt més alt de la seva trajectòria. Creuem comunitats indígenes com la de Coldwater, conegudes com Primeres Nacions, terme utilitzat per designar als aborígens no mestissos ni inuit presents al territori abans de l’arribada dels colons europeus i americans a finals del segle XVIII. S’assemblen als assentaments gitanos de l’est d’Europa, amb clares mostres de pobresa i escombraries allà on es miri. Resulta complicat d’establir qualsevol tipus de contacte amb aquest grup ètnic que representa el 5% de la població total de Canadà, doncs acostuma a romandre aïllat a les seves terres.

I l’aventura continua. Just abans d’arribar al llac Boss, una cria de cabirol travessa la pista tot escapant d’algun depredador. Quinze segons més tard, un coiot surt a la seva captura amb un esprint a l’estil jamaicà. A la nit, des de les nostres tendes, escoltarem un concert d’udols provinents de les carenes veïnes. Un autèntic luxe observar els animals salvatges al seu hàbitat natural. Amb tot, el pitjor dels nostres enemics seran els mosquits. Abans que enfosqueixi i poc després de sortir el sol, aquests insectes s’enfundaran els vestits d’etiqueta i l’espasa d’esgrima per foradar-nos la roba amb una violència insòlita. Només amb una capa de Goretex, una mosquitera i una bateria d’insults suportarem aquests inseparables companys de viatge.

En abandonar la fèrtil vall d’Okanagan, àrea vinícola i fruitera de Canadà, el paisatge es transforma de cop i volta, com si hagués canviat de màscara. A mesura que ens apropem a la frontera d’Estats Units, el clima semidesèrtic s’imposa en una mena de Far West americà, el mercuri grimpa fins als 40ºC i els matisos ocres dels camps guanyen presència.

Apareixen també els escamots de Harley-Davidson, ocults en cuir negre, tatuatges i música country, que es refugien als clàssics restaurants de carretera, com a les pel·lícules americanes, per tal de botir les seves generoses panxes a còpia de plats greixosos i molt de bacó. Pel contrari, l’empara del cicloturista a Canadà serà el Tim Hortons, una cadena de cafeteries low-cost on carregarem les bateries, xuclarem el Wi-Fi, i recuperarem forces amb cafès i granissats passadíssims de sucre.

L’ascens al Gray Creek Pass (2.087m) marca l’etapa reina de la segona part del viatge, una pujada de 16,5km amb un desnivell de +1.400m i rampes de fins el 18%. Amb la panoràmica de les glaceres de Kokanee Provincial Park reflectides al llac Kootenay, encarem les primeres rampes amb tot el que tenim a la pinyonera. De la transmissió arriben xerrics de pedrera, com si les dents estiguessin ideant una futura vaga.

El terreny és bo i progressem lentament però amb constància, fent pauses curtes per relaxar unes lumbars malparades. Gairebé tres hores més tard assoleixo el cim, i ho celebro amb una llonganissa que vaig trobar en un supermercat. Una parella ens va comentar que aquesta és zona de grizzlies –una subespècie de l’ós bru–, i en plena nit i enmig d’una trucada de la natura, opto per fer una apnea urinària de deu hores. Amb una acampada de cinc estrelles i 2ºC en aquest vessant remot i d’aires silvestres, la vall nua s’alça majestuosa. Sembla no tenir fi, així com la quantitat de merdes d’ós que trobem al camí.

Una pista de llenyataires en desús fa gemegar el meu cavall d’acer amb un sotragueig de mil dimonis. El paviment corrugat amb forma de sostre d’uralita i la polseguera son un horror. Quan passen els gegantescos camions amb tones de fusta a la gepa, allò es converteix en un infern. A pesar de beure tot el que puc, arribo al llac Kookanusa fet mistos. En menys d’un hora ingereixo més de tres litres de líquid, senyal inequívoc que la sala de màquines estava a punt de gripar. I camí de Fernie, a la llunyania, es divisa per primera vegada la silueta de les muntanyes Rocalloses, seductores com un far en una nit de boira al Mediterrani. A partir d’ara comença la festa.

Advertisement

Un pensament sobre “BC Trail

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close