La Great Divide és possiblement una de les rutes de muntanya més famoses i somniades del planeta, unint les Muntanyes Rocalloses amb Nou Mèxic al llarg de 4.345km. Nosaltres recorrerem el seu quadrant canadenc, des de Fernie fins a Jasper.
Amb les energies renovades i l’estómac ben ple, iniciem la marxa pel Coal Discovery Trail, un singletrack de cinc estrelles que creua un frondós bosc ple de vida, i succeeix el de sempre: ens toca anar a mig gas i xiular com bojos per no tenir cap ensurt amb un ós en una de les moltes corbes del circuit peraltades amb fusta.
Poc abans d’Elkford, tanmateix, trobem una enorme petjada d’ós, fresca, tatuada al fang. Cinc-cents metres més endavant, una cria de grizzly, sola, es dirigeix cap a nosaltres. En veure’ns, s’esfuma cap al marge i comença a emetre uns alarits de desesperació, com si estigués plorant, o pitjor encara, com si estigués cridant a la mare óssa i a tots els seus cosins.
Son moments de tensió. Un ós sol, ja sigui negre o bru, requereix d’un cert protocol, però quan hi ha cries per mig, les regles canvien. I més encara amb els grizzlies, de conducta imprevisible i més inquisitius que els óssos negres. Saltem de les bicis i les col·loquem a dreta i esquerra, respectivament, com un escut, davant la potencial aparició estel·lar de la mare óssa, mentre empunyem amb fermesa l’esprai de pebre. Avancem lentament a peu procurant d’anticipar qualsevol imprevist, encara que, a la fi, prenem un corriol de baixada al poble amb les pulsacions disparades.
“Aquesta zona està farcida de grizzlies i de pumes”, respon un granger desdentat des del volant de la seva camioneta atrotinada en explicar-li el periple. “Per bé que, quan arribeu a les Kananaskis… coneixereu el bressol dels grizzlies a les Rocalloses”, finalitza abans d’obsequiar-nos amb una densa fumarada de monòxid de carbó. I quanta raó tenia el bon home, perquè acabarem veient un total de quinze óssos. L’endemà, camí del llac, una ranger del parc provincial amb l’escopeta a l’espatlla ens comenta que està prohibit baixar a la llacuna: “masses óssos a l’àrea”. Aquell dia, per fortuna o desfortuna, no va haver-hi dutxa.
Camí del llac Kananaskis solquem per aquelles pistes de somni que més d’una vegada vaig imaginar temps enrere. Topem amb un munt de cicloviatgers –alguns amb la brúixola al nord, la majoria al sud– i regalets d’óssos. Queda clar que ells no tenen cap mena de pudor a l’hora de fer les seves necessitats i, menys encara, la nostra deferència en buidar el dipòsit entre bardisses amb discreció i elegància.
El sender pedregós ascendeix lleugerament, a un ritme que permet assaborir l’entorn, i el paisatge és tan estrident que no puc sinó desenfundar la càmera en un intent desesperat per immortalitzar l’estètica feréstega de les muntanyes Kananaskis, al cor de les Rocalloses. Rere cada corba em trobo un regal per a la retina: és un d’aquells racons de món pel qual val la pena perdre cabells i salut, com els Andes, l’Himàlaia, els Pamirs o el Tien Shan.
Despertar-se en un bosc solitari i, vint minuts després, plantar-se al centre de Banff, és una tragicomèdia. Aquesta ciutat disposa d’unes golfes privilegiades, si bé no deixa de ser un enclavament turístic amb preus que foraden la majoria de butxaques. Per a nosaltres, representa tan sols un punt d’avituallament.
Aquesta assenyala l’inici de l’Icefields Parkway, i és que si Disney fes una pel·lícula sobre el cicloturisme més edulcorat, amb certesa podria gravar-la en aquesta carretera que s’estira de Banff a Jasper. Una llengua d’asfalt impol·lut amb voral de dos metres, panoràmiques ridículament perfectes, llacs turquesa dels que només surten als documentals, i una vida salvatge capaç de fer esclatar un cor de porc en un tres i no res. Quan la realitat supera la ficció.
Per bé que pensàvem de finalitzar el viatge a Jasper, el calendari juga a favor nostre i disposem d’una setmana extra. Ho tenim clar: el bonus track a recórrer serà part de la nova secció de la Great Divide que uneix Jasper amb Cochrane, passant per pistes d’explotacions forestals i que coincideix amb la carrera d’autosuficiència Alberta Rockies 700. Així doncs, des de Nordegg, localitat minera on ens aprovisionem de queviures per als propers quatres dies, posem rumb cap a Calgary.
El terreny no ens ho posarà gens fàcil. Tremenda primera jornada, d’aquelles que et deixen les cames com estaques. En els vuit quilòmetres inicials ja acumulem un desnivell de sis-cents metres, amb una pista de pedres esquifides sense tracció, el que converteix en un calvari qualsevol pujada o baixada. La polseguera és l’altre tema. Hi ha més trànsit de l’imaginat, i cada cotxe o camió és sinònim de transformar-se en una croqueta. Toca prémer les dents i seguir endavant.
A la província d’Alberta, l’ambient que es respira és diferent. Conductors poc respectuosos, més cowboys, més ATVs, més quads, més pistoles, serveis més cars i desastrosos, més caça… Quan em desvio cinc-cents metres de la traça per buscar un raconet on acampar vora del riu, topo amb un grup de kurds. Amb passaport canadenc, això sí. “Welcome, my friend. Join us, please”.
A l’instant, xarrups de vodka, broquetes de shashlik, etc. L’hospitalitat d’Orient Mitjà no entén de fronteres. Ells son fills dels que van emigrar el 1979, després d’una revolució que va comportar profunds canvis en el panorama internacional. I han crescut en un país amb una història recent escrita principalment per la immigració. Una terra d’oportunitats generades, en gran part, per la riquesa dels seus recursos: petroli, carbó i fusta.
A Canadà tot és gran. Tot el món té mil joguines: un RV, dos cotxes, la barqueta, etc. Realment és necessari?, els comento. “Sí, sí”, assenteix un jove de pell torrada i ulls de color maragda. “A Kurdistan la vida és ben diferent”. El seu amic, que s’uneix a la conversa amb restes de ceba i tomàquet a la barbeta, li espetega arran d’orella: “sí, a Kurdistan la vida pot ser diferent d’aquí, però tots nosaltres tenim tot això a Canadà, home!”. “This is free market. This is Canada, man”. Exactament, això és Canadà.
A cop de pedal 