Per les terres de Simbad

“Aquest és el meu plat de dutxa”, comenta en Ramon, mentre subjecta amb la mà esquerra una xapa de fusta atrotinada que viu ara una segona joventut. “Així, quan acampo, no m’embruto els peus en sortir de la dutxa”. Entre rialles i escepticisme, queda clar que porta temps en ruta –arriba d’Iran després de recórrer vora 14.000km en vuit mesos– i està completament assilvestrat, un estat que la Mercè i jo, amb poques hores a Oman, encara no hem adquirit.

Amb el cos adrenalític del viatge d’anada i una nit en vela, abandonem Masqat el divendres al matí, jornada de descans per als musulmans. Els carrers estan pràcticament buits i la majoria de negocis tancats. Sembla que tota l’activitat gira al voltant de les mesquites, des d’on provenen els cants d’oració del muetzí. Avancem per l’asfalt custodiats per un sol de justícia i les afables salutacions a tall de clàxon dels conductors omanites. Les cases, reproduccions de palaus en miniatura, destaquen per una particular arquitectura i els colors clars, un escut contra les brases estiuenques que poden sobrepassar els quaranta graus.

Rumb al sud-oest, cap a les muntanyes. Després d’un parell de dies monòtons per carreteres sense interès, omplim les alforges amb els fetitxes del pilot –una bossa de patates, una Coca-Cola de dos litres, llaminadures, xocolatines– abans no agafar un ramal cap a l’interior. Els nostres cavalls d’acer –tres Surly engendrades a Espaibici– s’assosseguen a la fi en notar les pedretes sota el cautxú dels neumàtics a la pista que ens dirigeix al Snake Gorge, una caricatura de les Gorges du Dadès marroquines, entre fèrtils wadis amb palmeres i horts nodrits pel sistema de sèquies (aflaj), estès arreu del país. La bipolaritat del paisatge d’Orient Mitjà, el contrast entre l’aridesa dominant del territori i la vivacitat dels oasis. Una terra on l’aigua converteix en or tot allò que frega. Però, per quant de temps?

És la nit de Nadal, i acamparem en un mirador de pedrots afilats com un ganivet argentí. El menú és de cinc estrelles: fideus instantanis, dues hamburgueses, pa amb fuet i… torrons! Només faltaria fer cagar el tió, si bé jo mateix li agafaré el relleu més tard. Acomodats a les nostres cares butaques de cicloburgesos, riem de la casuística que ens ha dut fins aquí.

Amb en Ramon i la Mercè, entranyable parella amb una llarga trajectòria al món del ciclisme, tan sols havia fet un parell de sortides en bici a casa. Mentre l’estiu passat pedalava per Canadà, els vaig escriure per si els quadrava de trobar-nos a Oman per Nadal. En aquell moment ells estaven a Turquia. I la idea va madurar tant que, cinc mesos després, aquí estem. Beneïda bogeria, d’aquelles que et fan córrer la sang per les venes.

Qui pensi que Aràbia és sinònim de planures, està molt equivocat. Primer tast de la serralada omanita, o millor dit, dels seus desnivells infernals, amb uns pendents de fins el 30% que fan saltar totes les alarmes. Per sortir dels wadis ens toca trepar com una buguenvíl·lia, i sovint juguem a veure qui és capaç de no posar cap peu a terra. Entrem sigil·losament a les famoses muntanyes Al Hajar, enclavament turístic del país, per la porta de darrere.

Recorrem una fina línia polsegosa que s’escorre enmig d’altes parets safranades cisellades a cop de bisturí, envoltats de pics encrespats i austeres localitats rurals plenes de dàtils i somriures. El premi arriba al final de la jornada: després de quatre dies de dutxes amb una botella de Pepsi d’un litre, capbussar-se en una piscina natural a la presa de Dum és el més similar a l’edèn.

L’etapa reina del viatge serà l’ascens al mirador de Jebel Shams, a dos mil metres d’altitud. Una jornada curta amb una velocitat mitjana que serà tota una declaració d’intencions. La pujada s’inicia abans que puguem fer la digestió del cafè i la civada de l’esmorzar i, sense adonar-nos-en, ja estem tibant de lumbars per tal de superar uns gradients de bojos.

La nova pista sense tràfic oberta recentment és un orgasme de tres hores a ritme de seixanta pedalades per minut (+1.000m en 11km), fins confluir amb la carretera principal. Abans del cim, una pausa que, com serà costum, arriba en trobar una mesquita. Ho aprofitem per omplir les botelles gràcies a les aixetes d’aigua filtrada, carregar mòbils i aparells electrònics, i guarir-nos a l’ombra.

Com és obvi, el turisme és present també aquí dalt. Existeixen alguns resorts amb un continu de tot terrenys pujant i baixant pel camí polsós que mena al cim. Però quan ja estàs esperant el pitjor, emergeix tal escenari que es dissipa qualsevol dubte. El balcó de Jebel Shams –la muntanya del sol– és una de les postals més impressionants de la Península Aràbiga, conegut també com el Gran Canyó d’Aràbia, una enorme nafra a la superfície terrestre que en el seu punt més profund assoleix més de mil metres de caiguda lliure.

Els resorts queden llavors en una mera anècdota ja que tens infinitat de racons on passar una nit memorable. D’aquelles que apareixen a les típiques fotos de viatges de bikepacking. D’aquelles que justifiquen traginar els trastos per aconseguir, ni que sigui una sola vegada, acampar en un lloc així. I és aleshores, quan cau la nit, que pensem si els turistes que dormen entre les quatre parets d’aquells luxosos resorts es poden sentir més afortunats que nosaltres.

La ciutat de Nizwa s’oculta sota un palmerar situat a peu de les opulentes muntanyes Al Hajar. Si Ibn Battuta es va enamorar d’aquest oasi “envoltat d’horts i rierols, i amb bells basars i esplèndides mesquites” el segle XIV, en l’actualitat possiblement es posaria les mans al cap per la quantitat de botigues d’or i productes de luxe que amenitzen la seva avinguda principal. 

L’atzar fa que arribem a l’antiga capital d’Oman un dijous, dia previ al famós souq (mercat) d’animals que se celebra cada divendres a l’alba. En dues hores guaitem més omanites que en tots els dies anteriors. Un oceà de color lletós creat per les túniques impol·lutes dels homes s’escapoleix cap al centre històric emmurallat: del souq d’escopetes i dagues al souq de fruites i verdures, per finalitzar al souq d’animals, la versió aràbiga del de Kaixgar (Xina) o Otavalo (Equador). Això sí, de dones, cap n’hi ha una gairebé. Són les ombres del país.

El souq d’animals desborda ambient. Locals i alguns turistes es posicionen estratègicament a la part central d’una estructura circular amb una filera de bancs orientats cap a l’exterior. Amb els primers rajos de llum es dóna el tret de sortida, i els propietaris comencen la desfilada d’ovelles i cabres. És una subhasta al millor postor, on una veu cantant marca el preu de les bestioles. Brams d’ofertes i regatejos, d’atributs i característiques, un palpeig de costelles i dentadures. La funció està garantida. Es tracta d’una activitat carregada de tradició i cultura, de simbolisme local. A veure si és capaç de resistir als suculents tentacles del turisme.

Una invitació espontània a casa per fer un cafè i descansar. Dàtils i aigua de regal enmig del no res. Cafès i sucs pagats sense avisar. Un càlid “puc ajudar-vos en alguna cosa?”. Conèixer al desconegut, una peça que no acostuma a encaixar en la ment occidental. Els omanites són gent educada i afable, gens intrusiva. Expressen de forma innata aquella cortesia ancestral dels àrabs, que tant s’ha perdut en altres indrets del món musulmà.

I, certament, no sentia aquesta amabilitat constant des que vaig viatjar a Sudan. Amb aquests petits actes, persones anònimes es converteixen sense adonar-se’n en els millors ambaixadors del seu país. Voldria imaginar si això seria possible al meu país, però un somriure capciós floreix al meu rostre. “Quina quimera, nano!”, penso dins meu. Si bé hi ha diferències culturals en alguns aspectes, sento enveja d’aquestes formes. Una manera de fer que lentament desapareix en un món que avança amb la força d’un elefant.

L’atmosfera extraterrestre de la serralada Al Hajar El Sharqi ens deixa bocabadats. Obviem la zona de dunes del sud per continuar per cotes superiors. En creuar el PN Ghutar per una carretera asfaltada, comença la traca de debò: una pista corrugada amb forma de sostre d’uralita que ens obliga a arrastrar-nos a 10km/h fins a reviure in situ la maleïda gravetat dels pendents omanites. Ens trobem immersos en un Oman remot i auster, tòrrid i estèril, on és difícil pensar que hi ha espai per a la vida. Però estem equivocats. Creuem diminuts llogarrets de camperols i vailets assalvatjats a lloms dels seus burros, amb uns rostres que aparenten més anys dels que realment deuen tenir.

Última rampa de la jornada abans no descendir a la costa omanita, després d’un fals planer de 3,5km i +400m per unes parets cimentades que trepen com les arrels per l’escorça d’un tronc. De cop i volta accedim a una altra dimensió: l’altiplà de Salmah. Un d’aquells espais vasts i solitaris que et fan sentir minúscul i embriagat de tanta bellesa. La boira sobtada que tenyeix el cel de plom transforma el teatre en una escena fantasmagòrica. Tot i així, permetem que la inèrcia del moviment faci la seva i tots tres ens submergim al nostre món interior.

Èol decideix posar punt i final al nostre llimbs particular amb una potència inaudita. El descens de 19km i -1600m es converteix en un suplici per culpa de les poderoses ràfegues d’un vent provinent del nord, família de la tramuntana. En vàries ocasions tocarà posar un peu a terra per no sortir volant fins a la costa africana. El romàntic encontre amb el litoral omanita haurà d’esperar. Tanmateix, el mar que va veure néixer Simbad el Mariner s’alça de bon humor, fet que ens permet de pedalejar amb la mirada a l’horitzó sense preocupacions sobre si les tendes d’acampada aguantaran un altre vendaval.

Un estat de relaxació pren les regnes dels nostres cossos de pell torrada. Sembla que ens ha calat el ritme lent i desenfadat de les localitats pesqueres que travessem, amb les embarcacions llestes per partir, els coffee shop regentats per la mà d’obra barata del país (indis de Kerala i bangladeshians de Chittagong), i els ramats de cabres patrullant els carrers desèrtics.

Són les onze del matí i topem amb un raconet paradisíac als afores de Tiwi. Una platja de còdols amb una aigua tan turquesa que encega, amb l’ombra d’uns monticles verticals erosionats pel vent i, a més a més, amb la visita d’unes tortugues que es banyen davant nostre. Tan sols ens falta la polsereta.

Del mar a la muntanya, de nou. I és que Oman és una caixa de sorpreses. Quan pensàvem que les darreres jornades serien un mer impàs fins a Masqat, el país ens sorprèn ara amb uns paisatges lunars, com si estiguéssim en un altre planeta, o potser més a prop, a les Canàries. Quin regal! Llisquem sobre pistes rogenques traçades amb escaire i cartabó fins a Wadi Dayqah, on traiem aire de les rodes per avançar més còmodament entre les voluminoses pedres de la seva llera i alguns bancs de sorra.

Aquesta serà l’última acampada del viatge, i crec que tots estem un xic nostàlgics. Observo en Ramon i la Mercè mentre xerren de les seves coses, passats uns mesos sense veure’s, i no deixo de pensar en el privilegi que deu suposar compartir un viatge així amb la teva parella. Al cap i a la fi, compartir una passió tan intensa com és descobrir el món a cop de pedal.

Després d’una visita al famós souq de peix de Mutrah i la seva petita fortalesa –herència de la invasió portuguesa en èpoques pretèrites–, és hora de tornar al “món real”. A aquestes alçades ja s’han activat els mecanismes nòmades oxidats, just quan els efectes de la píndola comencen a evaporar-se. I és que passar en un obrir i tancar d’ulls del frenesí de la rutina a convertir-se en amo i senyor del teu temps –i a l’inrevés– és un reflex del viatge en ple segle XXI: un producte de consum.

Si bé aquí és on apareix la bicicleta, aquella transgressora que avança de puntetes, sense fer soroll, i que simbolitza potser, amb paraules d’en Ramon, el que és viatjar: observar, aprendre i intentar no modificar. Sigui com sigui, Oman ens ha permès escriure les últimes pàgines del nostre particular conte de Les mil i una nits. Això sí, un en què Simbad el Mariner canvia la seva nau per una bicicleta.