Tree to Sea Loop

“Oblida’t dels óssos! Del que realment has de preocupar-te aquí, al nord de l’illa de Vancouver, és dels pumes”, etziba sense treure els ulls del vidre entelat, en Daniel, el capità de l’embarcació que ens porta de Tahsis a Zeballos un matí de pluja persistent i cel argentat. “Fa una dècada, mentre la meva dona passejava el gos, un puma va atacar-la per l’esquena. Afortunadament, el gos s’hi va interposar i va aconseguir salvar-la. Davant d’un atac de puma hi ha poques possibilitats de sobreviure”, conclou amb passió de telenovel·la veneçolana.

Les paraules d’en Daniel ressonen ara distants i es difuminen suaument després del clatellot de realisme que experimentem camí del llac Twaddle. La pista, en ple entorn selvàtic, està minada d’excrements d’ós –la majoria ben frescos–, i corba rere corba reprodueixo mentalment una trobada fatal amb una d’aquestes bestioles que poden arribar als 300kg de pes. Seguint els consells dels locals, xiulem i cridem per no agafar desprevingut a cap ós, i creuem els dits per tal que la campaneta muntada al manillar, juntament amb l’esprai de pebre, faci la seva funció. Venim amb els deures fets i sabem com actuar davant d’un hipotètic cara a cara –parlar-li amb calma, aixecar els braços fent-nos més grans, mai no donar-li l’esquena–, encara que la pràctica és una altra història. Més encara quan aquesta illa acull una de les poblacions d’óssos negres més importants del món.

Amb set hores i 120km al comptaquilòmetres, arribem al creuament que descendeix al bucòlic llac Twaddle. Un fangar ens condueix a un dels racons més bonics on mai no he acampat, amb un llac turquesa d’aigua glacial capaç d’apaivagar una musculatura aburgesada i transformar en riallades els moments tensos de la jornada. Abans d’anar a dormir, el que esdevindrà un ritual: penjar el menjar en un arbre amb una bossa estanca. Els óssos tenen un olfacte fins a set vegades més agut que un gos, i poden flairar a quilòmetres de distància restes de menjar, sabó, etc., pel que no volem córrer cap tipus de risc innecessari. Això sí, cada nit utilitzaré taps per a les orelles.

Estem recorrent el Tree to Sea Loop, un itinerari d’uns 1.000km per les àrees menys concorregudes del nord de l’illa de Vancouver, al British Columbia. Una ruta de naturalesa generosa i boscos de cedres descomunals, de fauna salvatge, de pobles de pescadors ancorats al passat i acampades de postal, amb un increïble entramat de pistes de grava que les empreses de tala d’arbres s’han encarregat d’obrir i de mantenir. Les mateixes que omplen d’or les butxaques de Canadà i buiden els pulmons del seu territori.

En arribar a la desviació de San Josez Bay –el pic nord-oest de l’illa–, ja no sabem quin déu invocar perquè cessi la pluja i aparegui el sol. Semblem fongs sobre rodes. Portem cinc dies amarats de cap a peus, muntant i desmuntant unes tendes d’acampada fetes un nyap, i amb uns ànims que comencen a tentinejar. L’ecosistema de bosc plujós característic d’aquesta part de l’illa no és el meu preferit, sens dubte. Avancem com cargols entre tobogans de senders enganxifosos apadrinats per un verd de vellut, amb la sensació de circular per un túnel infinit de vegetació asfixiant. Quan a la fi aconseguim sortir-ne, procurem atapeir les alforges de queviures per a dos o tres dies, encara que la majoria de botigues acostumen a ser bàsiques, sense fruita ni verdura i amb massa menjar escombraria, amb poc a escollir, i desorbitadament cares, com tot el país, a pesar del nostre modus vivendi auster.

El pas dels dies i el retorn a rutines oxidades ens apropen a l’anhelada simplicitat del viatge en bicicleta, a aquell primitivisme inherent al cicloturisme monàstic: pedalar, menjar, banyar-se en un llac, fer un foc, llegir i acampar. Un plaer sublim en temps on la paraula aventura s’ha pornografiat.

La primera cita amb un ós succeeix amb la mateixa celeritat de qui perd la virginitat. Mentre em dirigeixo al Recreation Site (campament provincial gratuït o de pagament) de Naka Creek per una pista feta pols, diviso una bola negra al lateral del sender. Disminueixo la velocitat a mesura que m’hi apropo, i ho veig clar: un ós negre posant-se les botes a còpia de gerds. M’observa desinteressadament durant cinc segons, no més, i retorna al que realment li importa: engreixar-se. Aprofito l’ocasió per fer-li algunes fotos. Tiro de manual –li parlo i li dic que a continuació passaré– i no hi ha cap problema.

L’úrsid s’espanta, obre traça entre la densa vegetació i quedo anestesiat amb una pujada d’adrenalina de campionat. Una vegada afincats a Naka Creek, una dona de mitjana edat amb clar accent francès ens pregunta d’on venim. “Desconec què menjareu per sopar, però, si voleu, us convidem a degustar un salmó acabat de pescar pel meu marit”, apunta amb aquella proximitat que tant caracteritza als canadencs. I així conclou aquell gran dia, al costat de la Sylvia i en Laurent, menjant salmó de l’Estret de Johnstone i albirant balenes sota l’ocàs rogenc. Pura màgia.

A bord del ferri amb destí a la terminal de Horseshoe Bay, a Vancouver, fem repàs de les primeres impressions de Canadà i el que més ens ha sorprès és que aquí tot és… immens! La superfície del país, els boscos, les RV (autocaravanes), els tràilers, els cotxes, les cases, les avingudes, els centres comercials. Tot impressiona a primera vista, igual d’impressionant que el capitalisme desfrenat d’aquestes latituds.