La muntanya russa

Amb dos hores de retard respecte l’horari de sortida previst, finalment vaig abandonar Cuenca… i em va costar més del que em pensava. Degut a aquest canvi d’última hora, en Leo i en René no em van poder acompanyar els primers quilòmetres d’aquest viatge. El temps era força lleig, núvol i tapat, així que la pluja era imminent. Vaig enfilar cap a la Panamericana i au, a fer via. Poc després vaig trobar-me un motorista argentí. Es diu Julio i està fent el trajecte Venezuela – Argentina. Compta arribar a casa seva d’aquí 4 mesos.

Les sensacions dalt la bicicleta són bones tot i que molt dures. Mai abans havia pedalat amb alforges davanteres, i si no fos perquè hi duc la cuina, el fogonet, el menjar, un parell de llibres i algun aparell electrònic, a banda d’alleugerir el pes a darrere, les deixaria. No he pesat quan sumen la bicicleta més l’equipatge i crec que no ho faré. Tot i portar el necessari, segons la meva opinió, per tal de ser autosuficient durant uns quants dies, pesa molt. Suposo que aquests primers dies i setmanes de pedalades em permetran saber com optimitzar el material.

Anteriorment ja havia pedalat per aquesta carretera, durant el Carnaval, així que la volia fer el més ràpid possible. Saber quan vénen els senyors ports d’aquest trajecte crec que juga més en contra que a favor meu. Després d’un constant puja-i-baixa, bonics paisatges i 108km recorreguts, arribava a Oña, un petit poble de 2325 habitants. Vaig demanar allotjament als bombers i, amb molta amabilitat, van accedir-hi sense cap problema. Aquí a Equador, igual que a molts altres països llatinoamericans, el servei de bombers és voluntari, és a dir, no és remunerat. Potser és per aquest motiu que sempre estan disposats a donar un cop de mà al viatger. A partir d’ara crec que tiraré força d’aquesta opció.

Descansat i havent recuperat unes quantes hores de son, tocava arribar a Loja, a una distància de 120km d’Oña. Normalment dubto que faci tirades tan llargues, considerant el pes que tragino, però tenia ganes de veure llocs nous. Començar el dia amb un port de 3h, a una mitjana de 7 km/h, és cardat, per no dir una altra cosa. Per més inri, es va girar un temporal de pluja i vent de cal Déu, així que va ser un d’aquells dies que t’armes de paciència i penses que demà serà un altre dia, o bé tires la bicicleta al primer marge que trobes. Afortunadament vaig escollir la primera opció. El costat positiu de l’assumpte és que em va permetre provar el material d’aigua. Va ser una bona idea comprar els pantalons d’aigua… crec que els hauré d’utilitzar més del desitjat. Aturant-me a Saraguro per dinar, una de les poblacions equatorianes amb més presència indígena, vaig menjar un deliciós formatge artesanal amb pa sec.

Amb tot, vaig aguantar la temptació de fer dit i aturar el primer pick-up que passés per dur-me fins a Loja. Al cap i a la fi, aquests són els dies que et curteixen. Després de 10h sobre el seient de la bicicleta arribo a Loja amb les forces justes. Allà havia contactat amb en Diego Marcelo a traves del Couchsurfing. Una mica de xerrameca, sopar i dormir. He de cuidar-me els genolls perquè amb aquestes tirades i el pes que arrossego se’n ressenten. El dret, el que sol fer-me mal quan tragino pes, em molesta una mica. La falta de costum. Sembla que amb voltarén en gel i algun antiinflamatori les molèsties desapareixen.

Avui m’ho agafo més amb calma. 45 km fins a Vilcabamaba que senten a glòria. A mesura que descendeixo, el paisatge canvia. El páramo s’acaba, tot deixant pas a nombroses plantacions de plataners, a una vegetació més frondosa i viva. La temperatura també varia. Passo d’estar a 5ºc al port de 3500m abans d’arribar a Loja, per trobar-me amb 34ºc i un sol rogent que em fan suar més del compte.

Vilcabamba és un poble andí ple de hippies, especialment gringos provinents d’arreu del món que s’han assentat en aquesta petita vall. Vilcabamba és coneguda també com el “Valle de la Longevidad”. Contràriament al que pensava, no hi ha bombers, per tant tampoc allotjament gratuït. Ho intento a la policia local però no són gaire gentils.

Així que busco un hostal barat (5$) i au, a fer la bugada, actualitzar el bloc i descansar. M’anirà bé després d’aquests tres dies de tute. A més, a partir de demà m’esperen 250 km d’autèntica muntanya russa (paraules textuals d’un ciclista basc) fins arribar a Zumba, frontera peruana. Diuen que és un pas fronterer tranquil, comparat amb els de la costa, però summament exigent. De totes formes el paisatge és espectacular i recompensant. Es passa de la zona andina més baixa fins a quasi l’Amazònia peruana.

I el ciclista basc tenia tota la raó. El pas fronterer entre Equador i Perú per Zumba era una autèntica muntanya russa. Si a això li afegeixes pluja, fang i vent en contra, obtens una combinació letal.

Sortint de Vilcabamba m’endinsava al pas de la Sierra a l’Amazonia. Són uns paisatges increïbles, desconeguts per a molts, ja que és una zona molt poc concorreguda. Diuen que és la via d’entrada de la droga al país, encara que es tracta d’una zona molt tranquil·la, a diferència de les fronteres de Huaquillas (costa) i Macará (interior).

Em tocava superar uns desnivells força alts en un terreny pràcticament destrossat pel fang i la pluja dels últims dies (el maig encara és hivern a Equador, per tant, sinònim d’aigua). Un vent de cares fortíssim feia més irrisòria la meva mitjana de set km/h. Estava patint de valent. La bicicleta anava al seu límit. En uns replans de baixada les pastilles de fre es van fondre en 5 minuts. Sembla que l’esforç és directament proporcional amb la bellesa dels entorns, doncs a la baixada vaig poder gaudir d’un espectacle paisatgístic!

Amb penes i treballs vaig arribar a Valladolid (800 habitants), on l‘hermano Jorge va accedir a allotjar-me a la parròquia del poble. Ara, una parròquia amb neons i tot, tu! L’endemà m’havia proposat arribar a Zumba, el pas més exigent. El temps no acompanyava, com de costum, però em vaig enfundar la roba d’aigua i som-hi! Sols 3 km va durar la meva proesa. Encara hi havia més fang que el dia anterior, pedra suelta, els rius desbocats, més puja-i-baixes i pràcticament era impossible avançar.

Així que en un exercici de sentit comú vaig aturar la primera pick-up que passava i cap a Palanda, la següent població. Allí, després de rebre la negativa de diferents camioners que es dirigien a Zumba per tal de portar-m’hi i veient que el bus no arribava, no em va quedar més opció que pagar un taxista amb pick-up. Veient els 52 km dels quals em vaig salvar, l’opció del taxista es presentava com la més sensata! Una cosa és pujar pendents de 14% carregat com una mula amb terreny sec i l’altra fer-ho amb un fangar de cal Déu. Ja pedalant, de Zumba em dirigia a La Balsa, frontera peruana. El camí tampoc era fàcil, però almenys era ciclable. Ara estava a la pura Amazònia. El paisatge em deixava sense paraules, igual que la calor i la humitat sense alè. La burocràcia va ser un pur tràmit. Passaport, segell, canvi de dòlars a pesos i au, benvinguts a Perú.