La ruta de les gompes

37930429676_9488799fae_k

No hauríem pogut escollir un lloc millor per carregar bateries que Gyanak Mani, i és que acabem passant-hi una setmana sencera. Situat a tres quilòmetres de Yushu, Gyanak Mani és el trampolí cap a l’ànima de la cultura tibetana. Milers de pelegrins i devots d’arreu de la geografia del Tibet es congreguen al petit poble de Gyanak per realitzar la kora —la circumnavegació— al voltant d’una enorme col·lecció de pedres sagrades, gravades a mà amb mantres i oracions budistes, mentre giren amb energia els molinets d’oració.

Els Khampa, habitants de la província de Kham, van guarnits amb multitud de vistoses joies i amulets de jade, com pedres al cap, collars i polseres. Caminar, restar en silenci i observar amb els ulls ben oberts: és un viatge en el temps.

És moment de llevar àncores i posar rumb a l’est, ara amb dos nous tripulants a bord: l’Antoni i en Ramon, uns amics barcelonins que sumen unes quantes batalletes a les seves esquenes. Amb tot l’escamot en dansa, entrem a l’antiga província tibetana de Kham i, tal com vam presenciar en diverses ocasions durant les setmanes anteriors, ens sorprèn arribar a un poble aïllat, mig ruïnós, i veure com gran part de la població local condueix tot terrenys de milers d’euros. Preguntant a vàries persones trobem a la fi la resposta: el cuc-herba. El yartsagumbu és l’or de l’Himàlaia, un cuc únic al món format per un fong i una larva i que es recol·lecta quan es desfà la neu de les muntanyes tibetanes, amb la particularitat que per ell es paguen quantitats astronòmics gràcies a les seves propietats com a medecina i com a afrodisíac. És una llàstima viatjar amb un pressupost ajustat…

S’acostuma a dir que el comtat de Nangchen és una de les perles més preuades del Tibet oriental, amb una cultura tibetana que brolla a dojo, de manera que virem el timó cap al sud-oest per recórrer la Ruta de les gompes, tal com la bategem, i, de cop i volta, accedim a un món de color vermell, de misticisme i de sons tàntrics. Tenim la fortuna de topar amb cerimònies tibetanes en les quals antigues danses i guarnides màscares d’animals ballen al ritme hipnotitzador dels dungchen, llargues trompetes metàl·liques.

De tot plegat, el que em deixa atònit és la vessant més religiosa del budisme, com a la gompa de Gebchak, el monestir de monges budistes més gran del Tibet i un dels més fervorosos: les monges, per tal d’aconseguir-ne l’ingrés, han de clausurar-se i dedicar tres anys de la seva vida exclusivament a l’estudi i veneració de Buda. A més, a l’hivern, suportant temperatures que congelen el mercuri, les monges pugen a un turonet proper i mediten fins a 100 dies ininterromputs encabides a l’interior d’un minúscul cubicle d’on amb prou feines hi ha espai per estirar les cames.

Al temple de Ganding, no gaire lluny d’allà, també al·lucinem. Ens colem a una habitació de l’antic monestir i emmudim en presenciar la imatge d’un culte religiós en el que dos mestres instrueixen dos nens monjos amb sonores pregàries, càntics harmònics i lectures apassionades dels llibres sagrats.

La imatge idealitzada que es ven a Occident sobre un Tibet idíl·lic xoca contra el que percebo aquí. Encara que m’instal·li als antípodes de qualsevol religió, el budisme acostuma a dibuixar somriures allà on es trobi gràcies a la seva tolerància i respecte cap a tot i tothom. Tanmateix, va ser als monestirs budistes on vam copsar els tot terrenys més cars. Va ser on vam compartir copioses taules amb lames i també on vam contemplar les panxes més voluminoses de monjos ben farcits, les fines mans dels quals, dedicades a una vida d’oracions, lluïen millor aspecte que aquelles obstinades al treball al camp amb els iacs. Sembla que ser monjo al Tibet és una ambició legítima. Com a mínim això és el que dedueixo del modus vivendi de l’instruït lama de la gompa de Pisan, on vaig passar una nit. Kalsang Gyaltso, que va rebre una educació a Dharamsala fins els 21 anys i parla un brillant anglès amb accent de la corona, disposa de dos monjos servents que es desviuen dia i nit per posar-li la jaqueta quan la fred escanya, per cuinar-li abundants àpats i per complaure’l fins a nivells arcaics.

De fet, aquest funcionament intern dels monestirs budistes és més propi del feudalisme de l’Edat Mitjana que del segle XXI. No obstant, el poble tibetà, aquell que practica un budisme a ras de terra, arrebossa altruisme i compassió com pocs, té un bon cor, i desprèn una contagiosa alegria per la vida enmig d’unes severes condiciones geogràfiques. Mai no ens va faltar aigua per omplir les botelles, per cada beguda que vam comprar ens en van regalar una altra i, si buscàvem un sostre per dormir al capvespre, teníem sempre més d’un oferiment seguit d’un te salat. Més enllà de qualsevol devoció mística, el poble tibetà té al seu interior una concepció d’hospitalitat que no abunda a les societats occidentals. És un poble que obre el cor i pot trencar el teu.

Un continu zigzagueig entre valls escarpades ens fa bavejar com els gegantescos gossos tibetans que ens persegueixen quan creuen que volem apropar-nos massa al seu ramat de iacs. A 4.900 metres és fàcil sentir-se com si s’hagués pujat a un àtic tibetà, malgrat sigui sense utilitzar l’ascensor. L’únic inconvenient de viatjar per indrets tan encisadors és que t’acostumes a la bellesa amb massa facilitat, és com estar les 24 hores del dia envoltat d’un paisatge muntanyós de pel·lícula. Des del capdamunt del cim, les banderes d’oracions es mouen frenèticament a mesura que la temperatura disminueix, per donar pas ara a un descens fins a Dege dels que s’han d’afegir al currículum d’un cicloturista.

Falten adjectius per descriure una baixada que bé podria ser el somni de qualsevol amant del mountain bike. Com en una obra de teatre, on el públic espera amb ànsia que obrin el teló, apareix amb timidesa l’estilitzada figura de les muntanyes Chola, una muralla escarpada de pinxos afilats que estremeix de tal manera que només gosem mirar-la de reüll. El corriol que seguim creua rius i prats amb iurtes negres fetes de llana de iac, té pedres i rierols, passos ràpids i corbes tècniques. Un edèn captivador per gentilesa de Buda, que recorrem durant dues hores en què ens oblidem de la set i de la gana, de la fred i de la calor. Petits tresors per guardar amb pany i forrellat.

Dege segueix el clàssic patró de ciutat que hem trobat al llarg de la geografia de l’altiplà tibetà. Una meitat completament xinesa, amb negocis i locals regentats per xinesos han i la seva arquitectura de fireta, allunyada de qualsevol consonància amb l’altra meitat tibetana, amb els seus mercats i cases tradicionals. Passar d’un carrer a un altre és el millor exemple per adonar-se que la Xina i el Tibet són països diferents, realitats tan distintes com el nombre d’escopinades que segreguen uns i altres. Amb tot, passem un dia fabulós al monestir de Parthang, a Dege, famós per ser la impremta tibetana més important del Tibet. En l’actualitat treballen encara amb la mateixa tecnologia i procediments que fa 300 anys, i en aquest monestir s’hi atresoren milers de llibres sagrats que van ser motiu de persecució durant la Revolució Cultural dels anys 70.

Amb un peu a la regió de Garze i un altre a la frontera amb el TAR (Regió Autònoma del Tibet), ens retrobem amb un vell conegut: el riu Yangsté i les seves aigües de xocolata. Intentem cavalcar la seva llera a través de pistes indomables contornejades per una pedra i una roca que pretenen disfressar-se de la temuda trocha peruana, la mateixa que és capaç d’esventrar llantes i escriure històries.

Pel camí anem trobant les clàssiques iurtes de color negra fetes de llana de iac, llar de nòmades tibetans. A l’interior d’aquestes no hi falta res: l’estufa que funciona amb excrements secs de iac que les dones s’encarreguen d’emmagatzemar; els armaris i estris de cuina ben ordenats; uns quants matalassos i flassades per arraulir-se de les gèlides nits d’altura; i tot de cordills —fets també de pèl de iac— per lligar utensilis diversos. Aquells capaços d’adaptar-se al seu entorn i viure amb poc es mereixen tot el respecte.

Yarchen Gar és el segon monestir budista més gran del món amb uns 15.000 devots, 70% dels quals són monges, però desconeixem si podrem visitar-lo ja que algunes veus asseguren que no està obert a estrangers, com en ocasions anteriors. Per tercera vegada, la llum que irradia la nostra bona estrella devia ajudar-nos. O potser va ser gràcies al fet que vam agafar una drecera per les muntanyes a fi d’evitar els dos controls policials que donen accés al recinte. Aquest famós monestir és un dels pocs llocs on monjos i monges poden practicar el budisme plegats, si bé el riu que el creua divideix el poble en dues meitats: una en què viuen les monges i, una altra, en què viuen els monjos. I ho fan en casetes minúscules fetes de plàstic, llautó i fusta, amb una avinguda principal plena de brossa. Tanmateix, malgrat tot això, els fidels continuen realitzant les kores i continuen girant els molinets d’oració amb una fe intocable. No els importa el que hi hagi al seu voltant o sota dels seus peus, no és això el que dóna caràcter a Yarchen Gar. Són ells qui el mantenen viu, fent d’aquest un lloc on el passat i el present col·lideixen, es mesclen i reviuen.

Com que l’ocasió s’ho mereix, passem un parell de nits a Yarchen Gar. Al migdia, mentre camino sense rumb entre vestimentes de colors rogencs i caps afaitats, diviso en la llunyania un recinte on s’hi amuntega un bon número de monges. Quan m’hi escolo de la forma més sigil·losa possible, quedo bocabadat: es tracta d’una cuina tibetana en ple funcionament. Si es diu que la cuina és el cor de la casa, als fogons de Yarchen Gar s’hi troba el racó somiat per a qualsevol amant de la fotografia. Un entramat d’ombres obscures traspassades per un seguit de fils de llum verticals, monges forçudes removent olles de dimensions mastodòntiques de les quals podria aparèixer l’Obèlix, i cues i empentes per omplir les galledes de tiberi al primer torn. Aquí es viuen emocions de debò i no pas a les cuines d’estrelles Michelin.

Després d’una jornada espectacular fins a Ganzi, en la que pugem a 4.800 metres i travessem una cadena muntanyosa parenta de les Dolomites italianes, ens acomiadem de l’Antoni i d’en Ramon, que tornen a Barcelona un xic abans que en Miquel i jo. Per un dia arraconem l’arròs i els fideus, engolim una pizza a ritme de neandertals i brindem per aquest gran viatge amb un vi local The Great Wall. A partir d’aquí, en Miquel i jo intentarem allò que somien molts cicloturistes caparruts: tancar el cercle.

En un últim dia de pedaleig durant el qual maleïm el camí de cabres que ens desencaixa els nervis, retornem a terra ferma, a Aba, dos mesos més tard i amb la xifra de 3.250 quilòmetres a l’hodòmetre. A l’horitzó inabastable d’aquestes estepes queda tenyit un sinuós camí fresat d’emotius records del Tibet oriental i de la seva gent, de somriures honestos i galtes vermelloses. D’una hospitalitat tan genuïna que fins i tot pot resultar incòmode per a una ment occidental. De paisatges imaginaris que voldries conservar per sempre, on el silenci pot ser eixordador. D’una cultura vibrant que té avui dia el repte més difícil de tots: mantenir-se fidel a ella mateixa en temps canviants. Per a nosaltres ha estat un veritable plaer conèixer aquest trosset de cel a la Terra.

Tashi Delek.

Anuncis

4 pensaments sobre “La ruta de les gompes

  1. Hola Gerard,

    M’ha encantat, com sempre seguir el teu viatge (de l’estiu, no?). Les imatges són espectaculars i les explicacions i descripcions que escrius em fan imaginar i gairebé “viure” el viatge. Moltes gràcies per compartir-ho. Una abraçada,

    Maribel

  2. Hola,
    la Neus i jo, el Pere, també hem anat al Tibet aquest estiu de 2017, però no en bicicleta.
    Gràcies per l’homenatge que li fas a aquest poble tant meravellós i tristament tant oprimit.
    Desitjo que no els oblidem mai.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s