Per terres sagrades

Un noi i una noia adolescents custodien amb posat seriós la barrera del control militar que dóna accés a Jenin. Vesteixen un uniforme de color maragda adornat amb un comandament de ràdio, munició de recanvi i un pegat amb l’estrella de David. Tots dos subjecten metralletes de gran tamany amb la naturalitat dels actors, i alcen el palmell de la mà en senyal de stop en veure’m arribar amb bicicleta. Es miren encuriosits les bosses, els neumàtics, la transmissió i les meves cames descobertes, més per tafaneria que per deformació professional, penso, i ni em demanen el passaport. Cinc minuts més tard, el noi militar em diu: “You are handsome”. Sorprès i entre rialles, li responc que ell també n’és de guapo, però ella, la seva companya, encara ho és més. S’acomiaden de mi llançant un petó a l’aire i, d’aquesta forma tan glamurosa, entro a Cisjordània (Palestina).

El terreny rocós i els arbustos baixos que m’han acompanyat aquest matí des de Natzaret, al nord d’Israel, s’estenen també a l’horitzó fins que arribo a Jenin.  Un cartell ben gran arran de carretera indica explícitament que acabo d’entrar a l’Àrea A, una zona sota control de les autoritats palestines i on els israelians tenen l’entrada prohibida.

Tan bon punt abandono l’asfalt, el GPS troba fàcilment les marques de la ruta Masar Ibrahim Al-Khalil, un itinerari que recorre Cisjordània de nord a sud resseguint les traces del profeta Ibrahim a cavall de pistes de grava i que connecta llogarrets blanquinosos per la porta de darrera, entremig de camps d’oliveres i plantacions d’arbres fruiters. Cada vegada que m’aturo a omplir les botelles d’aigua o a comprar alguna cosa per picar, revisc la calidesa de viatjar per un país àrab, especialment en llocs pocs turístics, en contacte amb gent corrent. I és que el poble àrab es desviu per ajudar, per agradar, per fer que el desconegut se senti benvingut. Sempre rebo la mateixa pregunta: “Necessites alguna cosa?”. Independentment del que els seus polítics facin o desfacin, aquesta és una terra que porta milers d’anys de convivència multicultural, i això els ha conferit un caràcter especial. Sovint em conviden a dinar o a dormir a casa seva, oferiments que ells consideren un honor en la seva tradició. Una manera de fer i de ser que fa ressorgir els records més dolços del Sudan.

Nablus és una ciutat que reposa a les faldes d’unes valls cremoses, i m’hi quedaré un parell de dies amb l’Alaa, un enèrgic jove palestí creador del Palestine Bike Trail i un fanàtic de la bicicleta que vaig contactar abans del viatge per parlar de les rutes més interessants. Amb ell i la seva família passaré un Nadal sense escudella ni torrons, encara que amb uns àpats amb regust a hummus, xai al forn amb patates, tabulé de verdures i iogurt. Nablus m’enamora a primera vista. Des de bon matí recorro els laberíntics carrers estrets del casc antic, visito les botiguetes, em perdo pel souk i no puc deixar de menjar el knafeh a totes hores, una mena de pastís de formatge amb sucre caramel·litzat al capdamunt. “Salam aleikum. Where are you from? Welcome to Palestine. Enjoy our beautiful country”, una de les frases que més es repetiran al llarg d’aquesta setmana.

– “I com és la vostra vida, doncs, si tots dos sou àrabs i palestins, però un de vosaltres viu a Israel i l’altre a Palestina?”, pregunto a un parell de joves universitaris que regenten una tenda de texans i sabates mentre m’omplen el segon vas de te a què m’han convidat.

– En Mohammed respon amb un anglès exquisit: “Jo visc a Natzaret, la ciutat àrab més gran d’Israel, i tinc passaport israelià, el de color negre. Això significa que puc treballar a Israel amb un sou molt més alt del que tindria un palestí sense papers allà mateix, i que puc moure’m lliurement pertot arreu. Malgrat tot, sóc i em considero palestí. Això no canvia els meus sentiments ni la meva pertinença al meu territori.

– Visiblement alterat, en Youssef agafa les regnes de la conversa mentre mussita: “Jo sóc palestí i si vull anar a Israel haig de demanar un permís. Si tinc sort, me’n concediran un de 24 hores. Però si vull agafar un avió, no puc fer-ho des de Tel Aviv, sinó que haig d’anar a Amman, Jordània, perquè el meu passaport és palestí, el blau, i aquest fet ho canvia tot. Malauradament, tampoc no puc anar on vulgui (dins de Cisjordània) de forma lliure, ja que en un dels molts controls militars del territori ocupat poden barrar-me el pas sense justificació aparent. A familiars meus els van fer fora de casa seva anys enrere. De fet, el que desitjaria és anar als Estats Units i viure en pau”. Tal com em recomanen, quan arriba el capvespre pujo a la part alta de Nablus i m’assec a una teulada per veure la posta de sol. La cúpula verdosa de la mesquita del casc antic s’il·lumina i el cant del muetzí hipnotitza l’ambient tènue que es dibuixa al firmament. Els coloms blancs volen alt i lliures, es mouen per l’escenari amb balls impossibles, pintant notes de pau en una terra de conflicte.

Passat Safer Malek, en direcció a Jericó, les pistes malmenades viren a una zona de pastors beduïns que em reben sense gaire entusiasme. Alguns d’ells viuen en coves, d’altres en senzilles tendes d’acampada fetes de lona de plàstic i llana de les ovelles que cuiden, i rebutgen amb claredat qualsevol intent de fotografia. Més tard em diran que una fotografia els pot robar l’ànima, si bé més d’un d’ells té Facebook. Del capdamunt dels turons que es divisen en la llunyania, s’albiren unes siluetes diminutes, els ramats d’ovelles que cerquen aliment en aquest sòl tan àrid. Al fons de tot, a l’oest, repica amb vehemència l’orquestra israeliana: sons de trets i dispars provinents dels camps d’entrenament militars, com si fossin trombons cubans.

Continuo pel track que m’ha suggerit l’Alaa, però la traça és més pròpia d’una caminada que no pas per a una bicicleta de muntanya, així que em toca empènyer el meu cavall d’acer força estona. Per sorpresa, la línia que segueixo desapareix de cop i volta de la mateixa forma que ho fa la llum del dia –a partir de les quatre de la tarda–, i em converteixo en un nàufrag al bell mig d’un oceà de wadis. Sort que duc un mapa topogràfic de Palestina al meu GPS, i amb aquest, seguint a les palpentes línies grisoses que travessen murs de sorra i lleres d’un riu fet a còpia de roques, avanço cap a l’est, on al cap de tres hores enganxaré la carretera i més camps de beduïns farcits de gossos tan riallers com els quissos tibetans. Qui em manarà fotre’m en aquests embolics…

El centre de Cisjordània és conegut per la fertilitat de les seves terres i, això, a finals de desembre, és sinònim de ruixats. Unes inoportunes pluges torrencials són les que m’obliguen a sortir de l’itinerari del Palestine Bike Trail degut al risc d’inundacions al fons dels wadis, així que baixo a la carretera principal i poso la directa fins a Jerusalem, on descansaré un parell de dies. Vagarejar per la Ciutat Vella de Jerusalem és moure’s de puntetes per un polvorí d’un quilòmetre quadrat que podria esclatar en qualsevol moment per culpa d’una guspira fortuïta. És fascinant observar el barri armeni, el musulmà, el cristià i el jueu en plena ebullició, però ho és més encara palpar in situ el fervor religiós o tradicional amb què els jueus ortodoxos combreguen al Mur de les Lamentacions. Pocs metres més enllà, militars israelians armats fins a les dents tallen l’accés a la Cúpula de la Roca a turistes atès que avui és divendres, dia festiu dels musulmans.

Després d’una breu aturada per fotografiar els grafits pintats al Mur de Cisjordània, a Betlem, m’encamino cap al sud. Hebron ha estat des de temps pretèrits una ciutat cobejada per albergar la Tomba dels Patriarques o Mesquita d’Ibrahim, considerada com el centre espiritual de jueus i musulmans (i cristians) ja que en ella hi ha enterrats tres destacats profetes bíblics. Les ànsies de control de la Terra Sagrada va legitimar la creació d’assentaments de colons jueus al centre d’una ciutat que acollia 175.000 palestins i 850 nouvinguts.

En l’actualitat, els habitants d’Hebron han de creuar diàriament estrictes controls militars de l’exèrcit israelià per accedir al carrer Shuhada, a la Ciutat Vella, considerat antany un dels centres comercials més emblemàtics de Palestina. Des de mitjans dels anys 90, la població local ha estat progressivament expulsada de la zona, fet que s’ha traduït en negocis tancats, entrades tapiades amb ferralla i rínxols de filferro punxegut arreu, a banda de freqüents controls militars aleatoris. Avui dia el carrer Shuhada se l’anomena el carrer fantasma.

– “El meu passaport té una creu aquí darrera, mira, i això vol dir que no puc entrar a la Ciutat Vella, allà on vaig néixer i on el meu pare regentava el restaurant familiar. És una autèntica vergonya”, m’explica amb sang calenta en Hassan, un enginyer palestí que es guanya la vida narrant la situació actual d’Hebron als quatre turistes que visiten la ciutat més gran de Cisjordània. Em convida a entrar al casc antic, ell m’esperarà a l’altra banda, a la sortida, i remarca que dugui el passaport a sobre. Mitja hora després ho entendré, quan un regiment de trenta soldats israelians amb pèl moixí, engalanats amb metralletes i rifles d’assalt, em cridaran, em demanaran el passaport de males maneres i em convidaran a tornar a l’Hebron Nova, o H2, com és coneguda. Una situació dantesca i inversemblant, més similar a un videojoc que no pas al sentit comú, amb el detall que aquí no hi ha vides de recanvi.

Recorro els últims quilòmetres del sud de Cisjordània i creuo assentaments més simples i humils que al nord, amb edificis transformats en muntanyes de runa. En passar per un camp de refugiats em sento més observat del compte. M’aturo, saludo, “Barça, Barça”. Em faig passar per burro, el millor que es pot fer en situacions un xic tenses en indrets d’on és millor sortir-ne el més aviat possible. I és que malgrat que el conflicte d’Israel i Palestina pugui haver-se refredat, segons diuen alguns, com en qualsevol lloc on hi ha lluita es tendeix a desconfiar del foraster en certes ocasions, encara que aquest vagi en bicicleta.

“Shalom!”, i tot seguit la caixera em deixa anar un reguitzell de frases en hebreu que ni per casualitat podria desxifrar, mentre compro aprovisionaments en un supermercat d’Arad. A Israel passo a ser un més, de cop i volta tot és més fred, hermètic, i m’és complicat en algunes ocasions d’iniciar una conversa amb la gent local més enllà d’allò protocol·lari. Que diferent d’allà on vinc… El paisatge varia també, i els boscos de pins i les pistes de terra argilós rogenc guanyen protagonisme. A més, sembla que les pluges s’han quedat als turons de Cisjordània, mentre que el clima mediterrani i el sol comencen a treure el nas amb més assiduïtat. En aquesta secció del sud d’Israel pel desert de Negev resseguiré l’itinerari del Holyland MTB Challenge (HLC), una cursa de BTT en autosuficiència que recorre Israel de nord a sud, des dels Alts de Golan fins a Eilat, durant 1.400 quilòmetres.

El desert de Negev és grandiós, una catifa immensa de sorra i pedra, dunes argiloses i entorns solitaris afrodisíacs. Els primers compassos són complicats, més tècnics del que esperava, i m’obliguen a rodar amb precaució davant la presència de pedres tan afilades com el ganivet d’un carnisser argentí que miren de reüll els meus neumàtics. Aquí no hi ha més companyia que la d’algun pastor beduí a la recerca d’aliment i aigua per al seu bestiar, o la de camells solcant les dunes.

Segueixo els senyals del HLC pintats a les roques i inicio un descens al Mar Mort a pas de cargol que em durà fins a la platja d’Ein Bokek, a 400 metres per sota del nivell del mar. A diferència del costat jordà, més feréstec i pedregós, a Israel hi ha platges de sorra fina. I precisament em dirigeixo a una d’aquestes a través de les instal·lacions d’un hotel de primera línia amb la lliçó ben apresa de l’any anterior, a Jordània, amb en Xevi i en Jordi, quan vam haver de colar-nos per una reixa per no pagar l’or i el moro per banyar-nos en un complex privat. Gandules, parar el sol, bany en aigües flotants i una dutxa fresca per desempallegar-me de la capa de sal. Quin plaer! Quan el vigilant de la platja privada s’apropa i em pregunta educadament si m’allotjo a l’hotel, li responc que sí, és clar, que acabo d’arribar i a més pot comprovar-ho a la reserva de Booking que mostra el meu mòbil. “Thank you, sir. Enjoy your stay with us”, desplega el sermó de benvinguda amb somriure plastificat. Per descomptat, la reserva era de l’hotel on vam quedar-nos per quatre rals l’any passat a Jordània. Moltes gràcies Hotel David, un plaer.

El desert pot ser molt bonic, però s’hi ha d’anar amb els trastets adequats. Al Negev les distàncies són llargues i els quilòmetres lents de sumar, de manera que és necessari carregar bastants litres d’aigua –fins a sis litres, a l’etapa més llarga– i menjar extra. Tanmateix, una vegada s’entra a l’Israel Bike Trail (IBT), només queda gaudir de l’espectacle. Aquest itinerari que travessa el desert de Negev pels seus racons més inhòspits ha estat creat per una associació de ciclistes, i és garantia de centenars de quilòmetres de BTT de cinc estrelles, un recorregut desèrtic d’altíssima qualitat, sense menystenir la veïnal Wadi Rum. Trams per lleres de rius entaforats en un entramat de wadis polsegosos amb formes grotesques, llençols de pedres punxegudes. No es veu ningú en tot el dia, tan sols cabasses de solitud i silenci mentre se segueixen les fites pintades amb la insígnia d’una bici blanca i blava. Camells, més solitud, corriols, un oceà desèrtic, crits de frenesí i èxtasi.

Encara que porto un sac de dormir de plomes i una màrfega en cas de bivaquejar, acostumo a dormir en albergs o petits càmpings ubicats a pocs quilòmetres de la ruta i d’on puc aconseguir aigua i menjar per a la propera jornada. De vegades, a més, pernocto en quibuts, comunitats col·lectives israelianes nascudes als anys 60 provinents de l’Europa de l’Est i que avui dia representen tan sols el 7% de la població israeliana. Amb els quibuts, per tant, arribava la utopia socialista i la vida comunal arreu del país, un experiment sociològic interessantíssim que suposa avui dia l’existència de petits oasis socialistes enmig d’un oceà capitalista, i que tinc el privilegi de conèixer gràcies als meus hostes de Warmshowers.

A les set del matí m’adono que algú s’ha deixat el ventilador obert a l’Aràbia. Una inesperada tempesta de sorra amb un vent de cara fastigós m’aixafa els plans d’arribar a Eilat per pistes desèrtiques, per bé que transiten paral·leles a l’atapeïda carretera general. Com a mínim, si circulo per l’asfalt els granets de sorra inofensius no es convertiran en maleïts fiblons d’abella. Amb tot, m’encamino per la via principal compartint voral amb triatletes. Carretera i manta fins a Eilat, destinació final del viatge. A primer cop d’ull, Eilat podria ser Las Vegas. Edificis grandiloqüents, llums i neons de colors, restaurants i mil botiguetes. Tot allò que un turista rus a la recerca de sol i platja podria desitjar. Sis quilòmetres al sud, tocant amb Taba, frontera amb Egipte, trobo el meu raconet idíl·lic en una platja de pedres menudes. Allà gaudiré un parell de dies de la vida marina del Mar Roig a tres metres de profunditat, una mena de Buscant a Nemo a vessar d’esculls coral·lins, peixos de colors tropicals, i uns 25ºC que senten de meravella en ple mes de gener. Des d’allí, mentre jec a la platja, sento arribar cants de sirena provinents de les terres d’Aràbia, però ara és hora de tornar a casa. Potser ho haurem de deixar més endavant.

2 pensaments sobre “Per terres sagrades

  1. Quins paisatges i què difícil en bicicleta!!!

  2. Quin viatge més interessant Gerard. Amb tu vaig a llocs que mai aniré. Gràcies per la teva magnífica redacció.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close