L’Etiòpia tribal

Que els orígens d’Addis Ababa es remuntin al segle XIX no significa que la ciutat manqui de caràcter. Atrotinats taxis Lada que recorren avingudes atapeïdes; vagabunds desemparats i criatures despullades que divaguen entre carrers nauseabunds; restaurants i pastisseries on turistes i etíops moderns prenen cafè al so de timbals de cuir; el batibull nocturn que transforma els carrers en un prostíbul de noietes de plastilina i joves embadocadors. En definitiva, una ciutat de contrastos i contradiccions.

Jo m’allunyo de la faràndula i m’allotjo a casa d’en Linus, un alemany que vaig conèixer al nord del país i que estudia a Addis. Són dies de repòs i de tranquil·litat, que aprofito per arreglar la bicicleta, rentar la roba i tramitar el visat de Kènia. Em serveix també per desconnectar del malson diari de pedregades, crits i persecucions que visc a la carretera. Hi reflexiono i arribo a una conclusió sorprenent: a Etiòpia, la població local és més agradable i simpàtica a les ciutats que no pas a les zones rurals. Al revés dels altres països que he visitat.

Encaro els 700 quilòmetres que em separen de Kènia amb els ànims renovats i amb la il·lusió de qui estrena una bicicleta el dia de Reis. La carretera em porta ara per un petit districte musulmà on els crits i les pedregades desapareixen de cop i volta. Quina sensació, la de calma, l’havia oblidat per complert! D’aquest oasi de pau agafo una carretera secundària, menys transitada, i escalo una sèrie de petits turons que em regalen una nítida imatge de l’entorn: abundants plantacions de plataners, camps llaurats amb tracció animal i diminutes comunitats amb cases fetes de palla, troncs i canyes.

I succeeix el que em temia. En ser una zona on els farenjis (amb bicicleta) són cars de veure, la reacció de la gent és encara més ferotge. Si creia haver-ho vist tot quant a assetjament, m’equivocava. Em disposo a creuar una petita població quan nens i adolescents em barren el pas. Procuro franquejar la muralla humana amb un somriure, però, com en anteriors ocasions, no funciona. En qüestió de segons una vintena de persones m’envolten i comença el circ de crits desenfrenats, demandes de diners, estirades i pedres a les mans. Petits i no tan petits s’apropen per observar amb deteniment el show del dia, a mesura que la rotllana creix. Tot, davant la indiferència dels adults, inclús veig algunes rialles entre ells. No puc més. Els nervis i la ràbia de les últimes setmanes s’exterioritzen ara en crits de ràbia, desesperació i, fins i tot, en llàgrimes d’impotència. A aquestes alçades deu ser tal el meu aspecte que finalment s’aparten i em cedeixen el pas, no sense les pedregades pertinents mentre la meva figura s’empetiteix en l’horitzó.

A partir d’aleshores mentalment estic fora d’Etiòpia, la meva paciència s’ha esgotat. M’havien avisat del que em trobaria, havia llegit relats d’altres ciclistes on, davant les desventures viscudes, creuaven el país amb autobús o fins i tot el sobrevolaven. I havia conegut ciclistes, com el japonès Josh, que sortien d’Etiòpia traumatitzats. Ni de lluny pensava que seria així. Els següents dies, amb cara de moribund, em limito a pedalejar tants quilòmetres com m’és possible i m’aïllo del món escoltant música a tot drap. Em preocupa què pot passar si les provocacions continuen, com el noi que va llençar un gruixut tronc d’eucaliptus a la roda davantera de la meva bicicleta mentre descendia a 40 km/h. Vaig tenir sort de no ser abatut, encara que més sort va tenir ell de fallar el llançament… Mai no he desitjat tant marxar d’un lloc, i he recordat sovint les paraules –malsonants en aquell instant– del professor universitari amb qui vaig compartir un àpat en un poble de pas: “Etiòpia és l’únic país de l’Àfrica que no va ser colonitzat (…) però, al cap i a la fi, potser ho havíem d’haver estat. Possiblement hagués estat l’única manera que el progrés arribés al país”.

A Konso, últim poble “gran” abans de terres solitàries, omplo el rebost d’arròs i de galetes. Fregant els 40ºC de temperatura serpentejo la calorosa vall del Rift del dret i del revés, i el paisatge de sabana s’imposa majestuosament; la clàssica imatge d’Àfrica que imaginava abans de trepitjar el continent negre. A partir d’ara les pistes empitjoren, amb un terreny sorrenc i pedregós que em fa ballar damunt la bicicleta. Tinc la sensació d’estar pedalejant per un altre planeta. Això és el que penso quan entro a la vall d’Omo, coneguda per les seves tribus. Banna, Mursi, Hamer, Arbore i Dersenach, el mosaic de tribus seminòmades que viuen al sud d’Etiòpia, i que a partir d’ara seran companys de ruta.

Cossos seminus, fibrats, colorejats de blanc, vermell i groc, engalanats amb pells d’animals i diversos accessoris de metall i collarets artesanals. La seva pell, tibada, amb escarificacions i sense ni un gram de grassa, desprèn una olor fortíssima; penso que és el fang amb què s’unten per protegir-se del sol. El turisme ha arribat també aquí i ha pervertit el tarannà d’aquesta gent. Cada dia un ramat de jeeps visita pobles tribals als quals s’ha de pagar una entrada per accedir-hi. Els turistes baixen del cotxe llogat, tiren quatre fotos (al preu d’un birr cadascuna) i se’n tornen als luxosos lodges amb batalletes per explicar a casa. Aquestes circumstàncies han convertit la vall d’Omo en un zoo humà. Gran part de les tribus han abandonat els seus hàbits diaris –portar el ramat a pasturar i llaurar els conreus– per esperar els turistes arran de pista amb la mà oberta, posat seriós i tibat, i espetar: “photo, photo, 1 birr”.

Arribo a Turmi de negra nit i completament desencaixat. Deu hores sobre la bicicleta, cent vint quilòmetres a les cames i amb una deshidratació que m’estreny la nuca i em fa pixar or. El tram d’avui és un dels paratges més salvatges que he vist mai, amb pistes de sorra on s’avança més ràpidament si empenys la bicicleta que no pas si pedaleges. Alguna cosa no funciona amb els frens de darrera, doncs bloquegen la roda massa sovint. Decideixo desmuntar-los i prosseguir la marxa. Poc després, però, es claven altra vegada. “Què coi passa?”. Intento arreglar-ho, ja a les fosques, mentre vint ulls de color blanc observen el meu progrés atònitament. “Què més pot passar-me, avui?”, renego per dins.

Deu quilòmetres més de calamina (pista contornejada amb ondulacions pel pas dels camions) i, per fi, arribo a Turmi, a uns 70 quilòmetres de la remota frontera amb Kènia pel llac Turkana. Miro atentament la llanta i… “merda, merda, merda!”, està completament esparracada. Una esquerda de sis centímetres fa que giri com un vuit! Porto recanvis de tota mena, però una llanta… Aquest contratemps arriba en el pitjor dels moments, a un sol dia d’entrar en els 500 quilòmetres més durs, bèsties i remots de tota la ruta per Àfrica. Podria aventurar-me a seguir endavant per la ruta planificada i esperar que la llanta malmesa acabi de petar. Encara que si em deixa tirat al llac Turkana… no és un lloc de pas per ningú. Passo la nit en blanc mentre rumio alternatives. Arribar fins aquí ha estat dur i recular em sap greu. Al matí, ja en fred, decideixo canviar de ruta, penso que és jugar-me-la massa. A Etiòpia m’és impossible trobar recanvis de qualitat, de manera que l’única alternativa és creuar la frontera de Moyale i baixar a Nairobi amb autobús, en dos o tres dies en total. Aquest viatge és llarg i, ben mirat, 500 quilòmetres (d’uns 12.000 planificats), no són tant. Em quedaré amb ganes de conèixer la remota frontera de Turkana i les seves tribus salvatges… però espero compensar-ho tot coneixent més a fons el centre de Kènia. Quin remei…

Des de Moyale (Kènia). Km 3.401