La traca final

15

En algunes ocasions, el romanticisme de pandereta que un ciclopelacanyes encabeix a les seves alforges pot esbiaixar la realitat desgranada a cop de pedal. En d’altres, la naturalesa alça la veu a l’uníson i s’imposa amb rebel·lia per damunt de qualsevol artificialitat. Com passà en l’últim tram de Sud-àfrica, on s’amagava una sorpresa darrera d’aquella platja de somni… Una llaminadura anomenada Garden Route, un dels itineraris més escènics amb què un ciclista empedreït pot divagar en nits d’utopia.

Boscos salvatges que abracen una mar desenfrenada; un verd encegador que suavitza l’estridència d’un blau tenebrós; un aire tan fresc que els pulmons s’omplen de vida; i muntanyes engalanades amb exquisides vestimentes suïsses. La unió perfecta de l’atrocitat amb la subtilesa. Com el vi més preuat, vull assaborir els últims quilòmetres del meu periple africà de la millor manera: amb calma. I és que m’és difícil sumar cinquanta quilòmetres al dia quan m’envolten els boscos indígenes de Tsitsikamma i els pobles costaners de Plettenberg Bay o Mossel Bay.

1 2 3– “Bon dia, amic. Deus venir de lluny amb aquesta bicicleta tan carregada, oi?”, m’espeta un home de cara rogenca i camisa hawaiana, mentre busco una ombra sota la porxada d’un restaurant.

– “Sí, una mica. Vinc d’Egipte i em dirigeixo a Ciutat del Cap”.

L’home de cara riallera –i panxa contenta– camina al voltant de la bicicleta i observa amb detall cadascun dels seus accessoris.

– “La meva dona vindrà ara del supermercat. Has dinat ja? On passaràs la nit, avui?”. Sense temps de respondre’l, afegeix: “Tenim una casa al costat del llac, a Plettenberg Bay, i hi passarem tres dies. Seria un plaer que et quedessis amb nosaltres avui, si no tens altres plans”.

– “Com podràs imaginar, la meva agenda és molt atapeïda, però crec que ho tinc lliure, avui”, responc entre rialles.

I així, amb l’espontaneïtat d’en Terrance i l’Ellie, passo un dia i mig borratxo de la seva hospitalitat, de graellades que nodreixen el meu cos raquític, de passejades a la vora d’aigües serenes. I sí, de comprovar també que el vi blanc de Sud-àfrica és excepcional. En marxar, sort que no tenia més portabotelles lliures a la bicicleta… ja que en Terrance volia encabir-hi dues ampolles de cava!

4 5 6 7Mentre rebo notícies de l’arribada estiuenca a l’Empordà, una borrasca pletòrica congela aquest racó de món. El país encén l’alarma per fortes nevades i vents huracanats a la zona on em trobo. Cap problema. Embotifarrat amb la jaqueta de plomes i la jaqueta d’aigua em mantinc calent davant dels números vermells, encara que amb les xancletes no tinc tanta sort: creia que posant-me uns mitjons especials, al més pur estil alemany, venceria la humitat d’una tempesta. Coses d’un pallús a l’estranger. El que m’esbalaeix més, no obstant, és el pitjor dels vents del continent africà. Unes canonades rabioses d’aire polar enviades a setanta-cinc quilòmetres per hora, que m’esmicolen la salut mental més ràpid del que els nens etíops van aconseguir en trenta dies. Jornades de suor gèlida amb mitjanes de set quilòmetres per hora, en planer, contra el maleït Èol. Exasperació per sentir que mai no guanyaré aquesta batalla; és com fer caure una paret a cops de cap. Qui m’ho hagués dit que toparia amb un becari de l’altiplà bolivià a Sud-àfrica…

8 9 10 11 12Amb més pena que glòria i una treva signada amb la mare d’Èol, arribo allà on vaig somiar que seria la fi d’aquest viatge: el Cap d’Agulhas, la punta més austral d’Àfrica. I, per coses de l’atzar, ho faig amb un somriure de babau en sentir una estrofa impecable de Pau Donés:

“Sueño con los ojos abiertos,
puede que pienses que estoy loco
porque me creo lo que sueño”

Un cartell blau amb lletres groguenques indica que el Cap d’Agulhas és el punt on conflueixen l’oceà Atlàntic i l’Índic. Per a mi és quelcom més: allà on convergeixen somni i realitat. És un final de viatge sense banderetes ni línia de meta, sense pòdium, menys encara amb noies guapes petonejant el guanyador d’etapa. Es tracta d’un triomf personal, la culminació d’una tossuderia. Al capdamunt d’una pedra m’emociono en recordar el camí recorregut: la tensió d’Egipte; l’hospitalitat de Sudan; l’hostilitat d’Etiòpia; les sabanes de Kènia; l’exuberància d’Uganda; les cicatrius de Ruanda; la genuïnitat de Burundi; la duresa de Tanzània; el paradís de Malawi; les ganes de viure de Moçambic; l’exotisme de Swazilàndia; i la contradicció de Sud-àfrica. Àfrica, tot i res a la vegada.

13 14 Acompanyat ara d’en Davy, un francès que recorre el món amb la seva inseparable motxilla i amb qui he coincidit fins a cinc vegades a l’Àfrica, posem rumb allà on el mapa s’acaba per a mi, The Mother City of South Africa. Ciutat del Cap és un reducte europeïtzat al sud-oest del trencaclosques sud-africà, un enclau privilegiat que descansa al peu del balcó imperial de Table Mountain. És també un punt de confluència entre viatgers sense brúixola provinents del nord i del sud. Alguns d’ells, famolencs de nous horitzons; d’altres, atemorits de trobar allò que cerquen.

16 17 18Passo una setmana a l’apartament d’en Paul, un sud-africà que vaig conèixer a Malawi mentre ell recorria el país amb bicicleta, i les hores s’esfumen més ràpid del que desitjaria. Dies de bicicleta per la mítica carretera de Chapman’s Peak, de caminades per Table Mountain, de lectura amb el ronc de les onades com a fil musical i d’indulgents cates de vins a Stellenbosch. Finalitzar aquesta aventura al costat de dos amics és un regal inoblidable.

20 ??????????????????????????????? 22Viatjar amb bicicleta significa embolcallar-se en la fragilitat del cristall de porcellana. Viure despullat les vint-i-quatre hores del dia a l’atzar, als elements, a la incertesa, a la vulnerabilitat perpètua, sense més protecció que una cuirassa forjada de somnis. Han passat sis mesos des que aterrava al Caire amb la innocència del nouvingut. En aquest temps he recorregut 11.400 quilòmetres a través de dotze països. M’he cremat la pell, m’he mullat, m’han llençat pedres, m’han cridat, i he viscut l’altra cara del racisme. Sovint he estat esgotat a nivell físic i destrossat a nivell mental. Per damunt de tot, però, he estat acollit, ben rebut, cuidat, alimentat, assedegat i somrigut. Àfrica, com a continent, m’ha trencat el cor en més d’una ocasió. Àfrica, té i continuarà tenint problemes. Encara que, si Àfrica i els africans tenen alguna cosa, és esperança. Àfrica, ha estat un veritable plaer.

Anuncis

9 pensaments sobre “La traca final

  1. Crònica tardana però molt digerida i pensada, felicitats!!!

    Dius a l’últim paràgraf que “Viatjar amb bicicleta significa embolcallar-se en la fragilitat del cristall de porcellana”. Des de la meva humil opinió de ciclista menys-que-aficionat t’he de dir que per mi és just al contrari: quan he estat a sobre d’una bici ha estat quan més fort m’he sentit, quan més he notat que era capaç de gairebé qualsevol cosa. Conscient de que qualsevol imprevist pot trencar aquest estat d’eufòria? Sí, però com tu dius, quan pedales persegueixes un somni. I, des del meu punt de vista, aquesta eufòria supera qualsevol fragilitat.

    Una abraçada!

    X

    • Merci pel comentari, Xevi!

      No podria estar més d’acord amb les teves paraules. Després de creuar l’oest de Tanzània vaig escriure: “la sensació d’invencibilitat que experimento damunt de la bicicleta sovint m’espanta”. Em refereixo, doncs, que la línia entre l’eufòria desenfrenada i el trencament d’aquesta bombolla de cristall de porcellana és fina, molt fina; especialment quan et trobes en un entorn nou, desconegut, foraster.

      Amb tot, celebro que gaudeixis de tot el que comporta desplaçar-se en bicicleta!

      Salut

      • jo només puc dir que la truita té molt bona pinta…. 😉

        Felicitats per l’escrit, les reflexions, la manera de plasmar l’experiència…fas vibrar!

  2. Et felicito, per haver fet realitat el teu somni!!
    També et vull donar les gràcies perquè amb aquesta manera tan màgica que tens
    d’explicar- nos les teves aventures, en certa manera també ens fas viatjar.
    Una abraçada
    Mª Teresa

  3. En hora bona! Ha costat però al final has tancat el cicle de les cròniques africanes!
    Un bonic final per una magnífica ruta! Encara que en l’últim tram divergeixen el somni de la realitat, el més important és saber on són els límits de cada un i ho has portat prou bé hehehe

    Ara ja saps què et toca preparar, no? L’esperat passi! La vivència explicada en primera persona, aquells petits detalls que et venen a la memòria, aquelles situacions que no pots descriure amb escrits,… Vinga espavila abans no tornis a agafar la bici amb les alforges carregades de somnis!

  4. L’espera ha valgut la pena, gran final, grans reflexions, moltes felicitats per tot plegat! Espero que no deixis mai de pedalar per aconseguir tots els somnis que et proposis, ets un clar exemple que amb ganes i il·lusió es poden superar totes les barreres que un pugui tenir per arribar a les seves fites.

    Enhorabona

  5. Ep!
    Tot just avui he llegit aquesta última entrada. Com totes molt ben relatada, fet que ens fa viatjar per allà on has estat d’una manera molt poètica.
    L’Enhorabona per la fita, sé que ha sigut complicat i màgic alhora i de ben segur que ha marcat la teva vida. No deixis de llegir el blog de tant en tant per transportar-te i sentir aquells moments tan bons, no tan bons i maravellosos que has estat vivint durant aquests mesos. Esperem el passi amb candaletes!

    Una abraçada

    Biel

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s