Allà on tot el que puja, baixa

24

Abandono Belize amb un dolç regust de boca, un país petit que m’ha sabut captivar. A l’horitzó, Guatemala. Terra de muntanyes i pendents, de selva i vida indígena. També de violència que tinta de sang els diaris, i de pobresa que encongeix l’ànima. Per damunt de tot, però, una terra d’on brolla allò que tant caracteritza el sabor llatinoamericà: la calidesa.

No hi cabia ni una agulla més. En Michael, un capità panxacontent de pell negra com l’Àfrica de nit, m’ajuda a descarregar la bicicleta de la seva llanxa motora una vegada creuem la badia d’Amanique fins a Puerto Barrios, Guatemala. Un poble de pas, com tots els fronterers, i que sembla extret d’una pel·lícula de pistolers. Em pregunto si de debò duen revòlver els personatges que s’emborratxen al port… Benvingut a l’Amèrica llatina, altra vegada, Gerard.

0 1 2 3

L’endemà a primera hora agafo una altra llanxa que em porta a Livingston, enclau garífuna del país chapino. “Esta farsa de políticos corruptos han dejado Guatemala hecha un asco. Cuando era joven, en este mismo lago sacábamos pescado para alimentar a toda la población, pero hoy en día ya se acabó”. Si les rastes d’en George poguessin parlar, podrien escriure un llibre. Ell és nadiu de Livingston, i m’explica la història de l’esclavitud africana que va dur els seus avantpassats fins aquest racó de món. Puja el to quan parla dels governants de Guatemala, sobretot quan aquests van veure en el llac Izabal i la selva que l’envolta la gallina dels ous d’or. En l’actualitat és un dels punts turístics més importants del país, i és precisament allí on em dirigeixo, just a la riba del llac El Golfete. Un parell de dies ben entretinguts, de saltar al riu, fer el mono i anar amunt i avall amb kayak.

5 7

6

Després d’un apassionant recorregut pel riu Izabal em poso en marxa des de Río Dulce amb certa mandra a les orelles; quan desconnecto tant de la bici, em costa tornar a arrencar. Em trobo ara a la regió del Petén, bressol dels maies, boscos selvàtics gegantins i vastes esplanades, encara que tinc els meus dubtes; tan sols veig cowboys que vesteixen camises de quadres, barrets de copa i galopen les extensions dels seus ranchos al damunt de cavalls fornits. Caràcter sec i reservat, el d’aquests paios.

8 9 10

11

21

Arribo a la bonica Flores amb les bateries al mínim. La humitat dels últims dies és insuportable i comença a passar factura al meu cos. Tots els mals se’n van tan bon punt trepitjo les piràmides de Tikal, una obra d’enginyeria maia que deuria deixar sense alè a Indiana Jones quan hi va rodar la famosa pel·lícula. Per bé que Tikal és una atracció turística de primer ordre, es percep una màgia especial mentre es recorren els seus senders boscosos i l’entramat de ruïnes cobertes per una generosa vegetació.

12 13 14 15 16

Els aires de Flores m’atrapen, i allargo la meva estada aprofitant les festivitats d’any nou. Coincideixo amb un dels fantasmes d’Amèrica llatina: la beguda. Sento llàstima en veure joves i no tan joves que s’apleguen al bar o al carrer per beure cervesa barata des de primera hora del cap de setmana. De divendres a diumenge, a gastar els quatre rals malaguanyats. Fins i tot hi ha aquell que se m’apropa, m’ofereix un líquid transparent semblant a la colònia Brummel i presumeix d’haver begut durant una setmana seguida. Són els mateixos que l’endemà apareixeran adormits a la vorera o a la porta del bar. O aquells que es treuran les lleganyes en qualsevol Pensión Carmen als afores dels poblats.

17

Alta Verapaz i Quiché, regions que em fan tremolar les cames només de sentir el seu nom. Si fins ara Equador i Etiòpia encapçalaven la llista de països amb els desnivells més bèsties, Guatemala s’endú l’or. Repics del vint per cent per pistes de trocha infernals m’ho deixen ben clar. Tinc la sensació que ressegueixo les corbes de nivell d’una muntanya amb la bicicleta, o bé que em desplaço per una pista d’Scalextric: si em passo de frenada, que em busquin. Quan el pendent és massa pronunciat i ja no puc avançar més, baixo i empenyo el meu cavall de ferro. A les baixades, sovint he d’aturar-me per deixar refredar les llantes. Malgrat tot, prohibit obrir la boca. Perquè, qui pot queixar-se quan l’avancen nens i nenes descalços que traginen amb la força del seu cap grans farcells de troncs de fusta o fulles de plataners?

17A 18

17B

Creuo diminutes comunitats rurals indígenes on amb prou feines es parla el castellà. Les regions d’Alta Verapaz i Quiché representen el cor de la cultura quetxí, una població històricament oblidada i maltractada: primer, pels conqueridors espanyols i el seu evangelisme de pandereta i, més tard, pel govern de Guatemala. És en aquest raconet del país chapino on es compleix l’esfereïdora estadística que diu que una de cada dues persones viuen per sota del llindar de la pobresa. Parracs ennegrits que es mouen descalços, pisos de merda apilonats als vorals del camí d’on gossos raquítics lluiten per endur-se les últimes sobres, omnipresents botelles d’alcohol barat. I el que no suporto: la crema de deixalles que desprèn una olor nauseabunda, equiparable tan sols als aires palúdics africans.

36

30

19 20

“El problema que tenemos acá en Guatemala es el acceso a la escuela. En las aldeas rurales sí tienen una pequeña escuela, pero el problema es que las familias viven muy lejos y los niños tienen que desplazarse durante horas cada día para ir a clase. Además, la escolarización no suele formar parte de la cultura de muchas familias indígenas, sino solamente el trabajo en el campo”, em dirà encongit d’espatlles en Nelson, mestre de primària, al poble de Lanquín. El mateix problema que vaig trobar a la Sierra Central de Perú anys enrere, agreujat a més per una preocupant desnutrició infantil.

En culs de món sovint em trobo amb voluntaris que arreglen les irreparables pistes de trocha, podall en una mà i ampolla d’aigua buida a l’altra. Acostumen a ser mares joves amb els seus petits asseguts al marge del camí, o bé persones grans. Quan algun conductor s’apropa, li demanen la voluntat per la feina feta. Per regla general mai no dono diners a ningú mentre viatjo, però això em supera. És difícil no sortir amb una cicatriu a l’ànima en veure tanta maleïda pobresa.

32

D’una vegetació selvàtica arrelada a les faldes de la Sierra de las Minas ascendeixo ara per un pedregar aeri que s’enfila fins a Raxrujá. La festa comença a partir del creuament de Fray Bartolomé de las Casas. És el preu a pagar per tafanejar les línies discontínues de color vermell del mapa. Dels sotracs que faig sovint m’aturo per comprovar que no he perdut cap queixal, i crits de gringo, gringo dels menuts em donen la benvinguda a comunitats ben aïllades. Un últim descens per una terracería de deu quilòmetres em llança a Lanquín, un bonic poblet a les portes del paradís verge de Guatemala. Semuc Champey (allà on el riu s’amaga a la muntanya) és un capritx de la naturalesa, unes piscines naturals d’aigua turquesa al bell mig de la selva tropical. Està format per un pont natural de pedra calcària d’uns cinc-cents metres de llargària, per sota del qual baixa el riu Cahabón. Veure per creure, tot un espectacle pels cinc sentits. I hi passo tot un dia sencer, ja sigui saltant d’un pont, banyant-me a les piscines o descobrint les coves. Arribar a Semuc Champey no és fàcil, però de ben segur serà una de les postals més espectaculars que m’enduré de tota Amèrica Central.

19A

28

Durant una setmana sencera vesteixo la bata de quiròfan i exploro el cor de Guatemala a través de les seves artèries, la famosa Cordillera de los Cuchumatanes. Dies d’empènyer la bicicleta més del que desitjaria, de qüestionar-me què faig aquí dalt, i de pensar en les jornades de penitència en serralades d’ultramar. No obstant, un grapat de quilòmetres al damunt del meu seient de cuir m’ha ensenyat que com més dur sigui el camí més dolça serà la recompensa, i aquesta vegada no serà una excepció. La calcomania pirenaica que ressegueixo em remet a bonics records d’aquell primer viatge en bici en solitari, als Andes, el meu racó de món favorit. I ara, a les entranyes de Guatemala, em retrobo amb allò que em va enamorar de viatjar a cop de pedal: les comunitats indígenes, la vida al voltant de la plaza central, les cuines al carrer i l’exquisit tracte llatinoamericà. Una existència soferta allunyada de romanticismes i més propera al respecte i a l’admiració.

22 23

29 31

33

Encara que si alguna cosa m’ha atrapat de debò a Guatemala ha estat els seus mercats. Un anar i venir de camperols amb productes frescos i recent collits del camp, paraules indesxifrables en quetxí, i una gamma cromàtica digne d’un Pantone. ‘Oiga joven, venga acá. Pruebe este tamalito, que está bien calentito y usted muy delgadito’, em diu la venedora indígena del mercat de Cunén mentre tafanejo què s’amaga sota les seves olles recremades. Càmera en mà immortalitzo escenes que, per a mi, representen l’ànima d’un poble, i gaudeixo d’uns mercats menys coneguts que el de Chichicastenago, un clàssic de les pissarres de les agències turístiques.

34

25

35

I, per fi, el merescut descans. Existeix un destí millor que el llac Atitlán per carregar bateries? Ho dubto. L’estampa és de pel·lícula. La carretera que descendeix de Sololá m’escup pendent avall a setanta quilòmetres per hora, i amb prou feines puc gaudir de la panoràmica que dibuixen els volcans Atitlán, Tolimán i San Pedro amb el fosc blau marí de les aigües del llac. Retrobar-me amb el mar o un llac és sempre motiu d’alegria, i no desaprofito l’oportunitat de saltar des d’un dels famosos molls de fusta per refrescar la meva pell carbonitzada.

3740

39

La carretera secundària que surt de Panajachel cap a Antigua és d’aquelles que fa suar la cansalada de valent: sis-cents metres de desnivell positiu en pocs quilòmetres. I, com de costum, per un asfalt més semblant a una obra de patchwork que a una carretera. Des d’un bonic mirador situat al capdamunt del port m’acomiado del llac Atitlán amb un somriure d’orella a orella, i és que les vistes són de traca i mocador. La jornada transcorre a través de El huerto de Guatemala, com em diran més tard, un seguit de pobles amb abundants terres fèrtils d’on s’obtenen bona part dels productes primaris del país. I finalment arribo a Antigua, antiga capital de Guatemala. Des del primer moment que trepitjo els seus carrers amb llambordes tinc la sensació que he estat aquí. Antigua és una bonica ciutat colonial declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El farcit de casetes colorejades, l’Arc de Santa Catalina i les places amb senyores venent artesania fan d’Antigua un racó especial. Aprofito la llarga aturada per reposar, esbargir-me entre concerts de country i reggaeton, i preparar la ruta que seguiré a El Salvador.

41

3842

Guatemala m’ha mostrat la seva cara més amable. M’ha captivat amb les seves muntanyes i m’ha encisat amb la calidesa de la seva gent. M’ha fet sentir una vegada més per què m’apassiona tant viatjar amb bicicleta. I, per damunt de tot, m’ha ensenyat que tot el que puja, baixa. Literalment.

Anuncis

8 pensaments sobre “Allà on tot el que puja, baixa

  1. ets un crack! quina envejaaaaa i quines ganes em fas venir d’anar-me’n cap a llatino-amèrica! segueix disfrutant cada instant perquè es únic!

  2. Em sembla que “enveja” és la paraula més utilitzada per tothom qui comenta els teus posts, i és que no és per menys! Quins paisatges, quines vivències, quina aventura! Et desitjo el millor i que tornis aviat per explicar-nos de primera mà totes aquestes coses que les lletres no poden expressar!
    Salut berru!

  3. Hola Gerard! I’m enjoying looking at your great photos. I wish I could be doing a ride there too – seems like a super place to cycle tour. Best wishes, John (Himalayas 2012/Pyrenees 2014)

  4. Hola John, thanks for writing.

    Guatemala has been one of the highlights of this trip so far. Diverse landscapes, friendly people, and the steepest climbs you will ever encounter. Put it in your bucket list, it will not deceive you.

    Shouldn’t you write Himalayas 2015 (Kinnaur and Spiti), as well? Mark sent to me the video you edited and it is awesome. Nice memories from that trip in 2012, not counting the spicy food though.

    I hope you are doing great in Paris. All the best.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s