L’ocre que ho inunda tot

El color de pedra calcària de les muntanyes que rodegen Amman, la capital del Regne Haiximita de Jordània, ho inunda tot. I ho fa de tal manera, que, fins i tot, queden en segon pla les carreteres farcides de taxistes amants del clàxon; la modernitat expressada en veu baixa en una societat que encara va de la mà del tradicionalisme religiós; la flaire de kebab especiat entremesclada amb enganxifosos dolços locals; o el fet que el país descansa enmig d’una de les zones més sensibles del món.

L’ocre omnipresent i el rusc d’antenes de televisió que tenyeixen Amman confereixen una imatge de familiaritat amb la Terra Santa d’Orient Mitjà, com qui creu conèixer una persona per tan sols haver-la vist abans per televisió. Intercanviem les primeres impressions al terreny amb en Jordi i en Xevi —companys de viatge durant aquests quinze dies de vacances de Nadal— mentre engolim un copiós esmorzar a la terrassa del nostre hotel.

Posem el comptaquilòmetres a zero al poble d’Umm Qais, al nord, just a la frontera de Síria, i seguim el Jordan Bike Trail (JBT), una línia de 720 quilòmetres que recorre l’espina dorsal del país a través de pistes i carreteres secundàries.

Amb un ull al cel intimidador que ens persegueix, fem via entre valls àrides d’on sobresurten verdoses plantacions d’oliveres i tendes, moltes tendes d’acampada. Quan ens hi apropem, distingim les sigles d’UNHCR (agència de l’ONU per als refugiats) impreses a la lona desgastada, i és que en l’actualitat es compten en desenes de milers els refugiats sirians en territori jordà. La gent ens saluda tímidament, sembla que per aquí passen pocs ciclistes, però, en canvi, qui sí que ho fa amb efusió desmesurada són els gossos pollosos.

Després d’un frenètic descens per un pedregar, ens aturem al fons d’un riu que baixa sense massa esma. Per sortir d’aquest embut, com succeirà en moltes ocasions, ens toca escalar una paret vertical de sorra que ens obliga a carranquejar les nostres muntures. De seguida queda clara la tònica dels propers dies: grimpar i rapel·lar desnivells descomunals. I és que el nord de Jordània se situarà al top 3 de països amb els rampots més bèsties que mai no he pedalejat. Funciona de la mateixa manera que a Guatemala o a Etiòpia, on s’uneix el punt A amb el punt B amb una senzilla i inofensiva línia recta. Tant hi fa que hi hagi muntanyes de per mig o un seguit de depressions. Les parets al 20% continuaran allà.

Arribem a Alfjoun tocats. Fa molta fred, ens ha tornat a ploure i no hem trobat res per menjar en tot el dia, així que gairebé saquegem una humil pizzeria amb què topem. El GPS assenyala uns quinze quilòmetres fins a Tell Uweimir, on suposadament hi ha un homestay. Si bé traginem un sac de plomes i una màrfega en cas que toqui bivaquejar, al final del dia preferim un llit calent donades les baixes temperatures de la nit. Preguntem a uns joves que beuen te al carrer si coneixen l’Eisa Homestay, i resulta que un d’ells n’és el propietari. Negociem el preu i hi incloem el sopar i, tot seguit, l’Eisa ens condueix al que serà el nostre dormitori, és a dir, la sala d’estar de la planta baixa.

Aquella vesprada gaudirem del millor àpat del viatge, amb un suculent xai a la cassola, albergínies, tomàquets i pebrot verd, iogurt, oli de l’oliva i un clàssic, el pa laffa, semblant al pa de pita. Llàstima de no poder conèixer la seva dona i les seves filles, les quals tenen només una presència testimonial en cuinar i en servir els plats respectivament. L’endemà, quan ens disposem a pagar-li, diu que no, que no li hem de donar diners, estem convidats. Resulta que no tots els jordans són tan pesseters com me’ls havien venut i que, per fortuna, l’hospitalitat musulmana que tant caracteritza aquests països no ha desaparegut del tot.

Avui sortim amb la lliçó apresa. Atès que el JBT transcorre majoritàriament per zones rurals on no hi ha massa comerç i ha estat dissenyat per recórre’l amb vehicle de suport, hem de proveir-nos de menjar per picar alguna cosa als migdies. Tanmateix, el menú és el que és: pa laffa, formatgets La vaca que ríe, tonyina, tauletes de xocolata i… embotit envasat al buit que portem de casa. De ciclopelacanyes a cicloburgès, qui m’ho hauria dit.

Però avui és també un dia dur. En creuar el riu Zarqa, hem d’aturar-nos a mig rampot i apartar el nas de l’asfalt perquè entri oxigen als nostres pulmons. Llavors, escric al meu quadern de viatge: “Quin sentit té viatjar així, quan tot el sant dia tens la vista clavada al manillar de la bici de tant prémer de ronyons per enfilar-te pels pendents més endimoniats que existeixen? Quan el cansament físic i, sobretot, el psicològic passen factura, la trempera de tirar fotografies i passejar pels pobles desapareix. Si no hi ha temps per aturar-te i acceptar el te d’un desconegut, quin sentit té viatjar pel món?”. A la ciutat d’As-Salt fem un quòrum i acordem que a partir d’ara combinarem trams del JBT amb carreteres secundàries, ja que estem perdent molts dies al nord del país i l’autèntica perla del país es troba al sud d’aquest.

La modificació de l’itinerari no hauria pogut funcionar millor. Amb els ànims renovats però amb en Xevi una mica pioc, posem rumb a l’oest direcció al Mar Mort, i canviem els desnivells monstruosos per tranquils descensos que ens fan gaudir altre cop del cicloturisme. Dels 700 metres d’As-Salt ens submergim als -430 metres del Mar Mort, el punt més profund de la superfície continental de la Terra. La carretera que voreja el Mar Mort arrebossa d’hotels i resorts de luxe, els mateixos que no aconseguim entabanar amb tots els nostres recursos per tal que ens deixin una habitació a preu de ganga. Ni oferint-los un paquet de pipes salades…

Tampoc no obtenim un espai on posar les nostres màrfegues a Amman Beach, un centre turístic amb piscines i restaurants. Uns quants quilòmetres més al sud topem amb un hotel atrotinat que s’adequa més a les nostres butxaques i, després de deixar les coses a l’habitació, correm ràpidament cap a l’aigua. És molt curiosa la sensació de surar a l’aigua, però ho és més encara la coïssor d’un cul encetat per culpa del seient de la bici en un mar deu vegades més salat que un oceà.

A partir d’Al-Karak comença la secció més interessant del JBT. Per arribar al descens que desemboca a Wadi Hasa, travessem una secció de pistes sorrenques i pedregoses envoltades de muntanyes i pastors beduïns que menen els seus ramats d’ovelles, un escenari ideal per captar la imatge d’una bicicleta perduda en la immensitat del paisatge. Llàstima que el temps continua sent inestable, amb molta fred, boira i pluges. El sol tampoc no es deixa veure gaire sovint i, quan ho fa, és per poca estona, ja que instants després s’aixeca una desagradable pel·lícula sorrenca a l’aire que em recorda el harmattan de l’oest d’Àfrica. Més tard ens diran que prové de la Península del Sinaí.

Ens enfilem al castell de Shobak i saltem a l’altre vessant del turó, un món de pistes semidesèrtiques i solitàries que confirmen, ara sí, la bucòlica imatge de Jordània. En creuar la cota més alta del viatge, a 1.700 metres, ens disposem a baixar fins a la turística Wadi Musa per la catifa vermella a través d’uns camins de cabres que deixen roents els frens de disc. Abans, però, quedem embadalits amb la panoràmica que s’entreveu des d’aquest balcó de luxe: un paisatge lunar de mil tonalitats cremoses i vermelloses sorgides del no-res, com si es tractés d’un altre planeta.

Qui viatja a Jordània ho fa per visitar Petra, una de les set meravelles del món. I és que després de passar tot un dia sencer caminant-hi i perdent-nos pels seus racons, entenem de seguida per què. Serà un encert entrar-hi d’hora per evitar el cúmul de turistes guarnits amb vestimentes de safari africà.

Malgrat la pluja i la fresca matinal, comencem el dia amb alegria. La boira és tan espessa que amb prou feines veiem què tenim cinc metres endavant. Per fortuna, quan travessem el punt més alt de la jornada i per fi abandonem la King’s Highway —una de les tres carreteres principals del país—, la teulada s’obre de cop i volta i reapareix el cel blau. Quant de temps! Ens retrobem amb el paisatge desèrtic que m’eriça la pell i em fa sentir, de nou, la passió pels deserts: solitud, immensitat, i insignificança, i que fa que viatjar amb bicicleta valgui tota la pena del món. Creuem una vall amb diverses tendes de beduïns, els quals es mostren indiferents davant la comparsa de tres ciclistes vestits d’astronauta. En cap cas ens conviden a aturar-nos, descansar i prendre un te amb ells, tal com hem fet al llarg del país, especialment al nord, prop de Síria.

Com a mínim és millor que la sortida de Wadi Musa, quan uns nens assalvatjats ens van acomiadar amb una pedrada i un gloriós “fuck you”. Ocurrències lingüístiques de banda, la segona part de la jornada és de traca i mocador. Entrem al desert per una pista polsegosa i en força bon estat, i em sento sobrepassat per tanta majestuositat. El silenci aconsegueix ser eixordador, com enyorava aquests paisatges. Ens aturem a un poble i un grup de beduïns ajaguts de cames creuades ens conviden a te. Compartim dàtils i galetes amb ells mentre ens expliquen que, a mig quilòmetre, trobarem una tenda d’un beduí on passar la nit.

Aquest beduí és l’Abu Sabah. Acompanyats dels seus tres fills —les filles no les veiem, són a una altra tenda—, passem una entranyable nit sota les estrelles del desert del sud de Jordània rodejats de converses que barregen el gest i la paraula. I és que mai no em cansaré de gaudir dels cels del desert. Direcció a Wadi Rum el temps millora d’una vegada per totes, i penso que, la d’avui, és una etapa de les que no vols que s’acabi mai. Desert en estat pur i d’una qualitat incontestable. Sense distàncies quilomètriques entre punts d’avituallament i amb un punt de rodament excepcional, surar per aquí és un autèntic regal. A més, amb prou feines trobem ningú, només camells. Una secció de sorra tova ens obliga a empènyer les bicis fins que retrobem la carretera principal que desemboca a Wadi Rum al cap de sis quilòmetres.

En comptes de passar la nit a un campament al desert a preu d’or, decidim trucar a les portes del poble de Wadi Rum. A canvi d’un preu mòdic, en Youssef, un guia local de 22 anys, ens allotja a casa seva. Passem la tarda a casa de la família de la seva dona, al voltant d’una foguera cavada a la sorra i amb una gerra de te calenta al centre d’aquesta. Si ningú té pressa aquí, per què l’hem de tenir nosaltres?

“Si un camí té més petjades de camell que roderes de bicicleta, per alguna raó ha de ser”, penso amb un somriure d’orella a orella mentre empenyo la bicicleta per la sorra que inunda el desert de Wadi Rum, a primeríssima hora del matí. Aquest viatge no podia tenir un final més apoteòsic, si bé l’hem hagut de suar. A mesura que ens allunyem del poble de Wadi Rum, ens endinsem en una catifa de sorra embolcallada per un exèrcit de roques argiloses de tonalitats rogenques. Uns quants jeeps de turistes ens avancen, però es dirigeixen a altres indrets, allà on es va rodar Lawrence d’Aràbia. Nosaltres ens dirigim a Aqaba, parada final, i sembla que no pas per la ruta més concorreguda.

És pràcticament impossible de pedalar durant els primers quilòmetres. La sorra és massa fina i abundant. A bon ritme, avancem entre quatre i cinc quilòmetres per hora quan arrastrem la bici, així que comptem que tocarà fer de cuc durant tres hores. Tanmateix, val molt la pena. És aixecar la mirada del terra i quedar meravellat. Penetrem una secció desèrtica on ja no és veu sinó sorra, sorra i més sorra, pedra vermella i un cel blau que s’omple de núvols de cotó fluix. És com si, de cop i volta, el sud de Jordània s’hagués disfressat d’altiplà bolivià. Això sí, amb tres mil metres d’altitud menys.

Per culpa d’uns núvols negres que ens inspeccionen amb cara de pocs amics, posposem el dinar per quan aconseguim escapolir-nos d’aquesta ratera. Arribem a una intersecció on el track del GPS es desvia degut a la construcció d’una presa. Si decidim continuar per la ruta original i trobem tancat el pas per la presa, tocarà desfer un bon tros i fer la volta a una muntanya, i això es tradueix en molta estona arrossegant la bici. Ens la juguem. La meva estrella continua brillant des de l’estiu passat, em penso, ja que la presa no està finalitzada del tot i els treballadors ens permeten el pas sense problemes. En breu, l’asfalt ens espera. Trenta quilòmetres i sis hores més tard podem dir que hem creuat el desert de Wadi Rum amb bicicleta. Sens dubte, la d’avui ha estat la jornada més espectacular d’aquest viatge.

L’arribada a Aqaba és un mer tràmit. Entrem al port, allà on el Mar Roig separa Jordània i Israel, i celebrem la fi d’aquest viatge amb alegria. Des de l’altra banda de la frontera, provinents del desert, arriben uns cants de sirena que xiuxiuegen alguna cosa sobre el Holyland Challenge Route, però, ara, és hora de tornar a casa.