L’últim Shangri-La

De vegades, les estrelles no s’alineen només a les voltes del cel sinó també als passaports. Després d’un ardent ménage à trois burocràtic en els mesos anteriors, a finals de novembre rebo un correu inesperat mentre pedalejo pel Sikkim –nord de l’Índia–. M’han concedit un visat gratuït de catorze dies per recórrer Bhutan. Un regal dels déus de l’Himàlaia que em durà a travessar un dels països més desconeguts i exclusius de la faç de la Terra.

Cinquanta metres. Una distància tan ordinària com significativa a la vegada. Aquest és el cordó umbilical que pot separar l’infern del cel, el caos de l’edèn. Un cop superat el fastuós arc d’entrada a Bhutan i desertar l’anàrquica, eixordadora i aclaparadora Índia, tinc la sensació d’accedir a una altra dimensió, una en què per fi els cinc sentits podran agafar-se unes merescudes vacances. Sense crits, sense brutícia, sense gargaixos.

“Gerard, no travessis el carrer per aquí, si us plau. La policia podria multar-te”, somica en Sonam lleugerament descol·locat mentre apunta amb el dit índex de la seva mà dreta el pas de vianants a pocs metres de la calçada. Aquest jove ciclista de fesomia colombiana –un escalador nat de cinquanta quilos– m’acompanyarà durant les properes dues setmanes. Malgrat disposi de total llibertat de moviments, a Bhutan és obligatori anar amb guia per creuar els diferents checkpoints de la ruta i visitar els principals monestirs i fortaleses sagrades del país. Un peatge que estic disposat a pagar amb la finalitat de conèixer in situ la perla de l’Himàlaia. “Ho dius de debò, Sonam? Això sembla un acudit, venint de l’Índia!”.

Sempre m’ha relaxat l’olor a encens de ginebre que aromatitza els països budistes. Una fragància capaç de transportar la ment fins a valls de cedres eternes, antics monestirs escudats sota la cuirassa de colossos de nata o llacs d’aigües maragdes. No obstant això, a Bhutan aquest no és un viatge sensorial sinó una realitat incisiva. Un país la Constitució del qual assenyala que el seixanta per cent del seu territori boscós ha de romandre protegit per a les futures generacions, és un país al que les coses no li poden anar malament de cap manera. Quina lliçó per a tants governants, que han venut els seus pulmons al millor postor. I camí de la vall de Paro, mentre observo cent matisos verdosos que ofeguen un paisatge de camps de pomes i colorits temples budistes penjats de cingleres, rumio que així devia ser el planeta abans que la humanitat se’l carregués.

Des de la distància, el dzong de Paro treu el cap amb indiscutible autoritat de les faldes del riu Pa Chuu. Els dzongs de Bhutan possiblement exemplifiquen l’arquitectura més distintiva d’aquest regne budista, molt similar a la tibetana: monestirs de disseny opulent, límpides ciutadelles construïdes amb enormes pedres i llarguíssims troncs de fusta, que tant s’empren com oficines administratives com fervorosos centres religiosos. I el de Paro és bastant famós, donat que van gravar-hi escenes de la pel·lícula El petit Buda als noranta.

A pocs quilòmetres de l’antiga capital comercial del país s’hi troba una de les relíquies de la corona, el Paro Taksang, que s’ateny després d’una agradable caminada d’hora i mitja. És potser el monestir més emblemàtic de Bhutan, un prodigiós escalador de llargs impossibles que lluita per no precipitar-se des dels tres mil metres d’altitud. La fotografia per antonomàsia que inunda les revistes de viatges de tot el món. És conegut com el Niu del Tigre, i explica la llegenda que Guru Padmasambhava va volar del Tibet fins al Bhutan a lloms d’un tigre per introduir el budisme local pels volts dels anys set-cents.

Les suaus ondulacions que separen Paro i Thimbu entre arrossars i boscos de coníferes suposen una bona ocasió per admirar la vida dels bhutanesos arran de terra. Les cases acostumen a tenir dos pisos i un ampli àtic obert per a l’emmagatzematge de queviures, sobretot de chilis, els temibles bitxos vermells, que aquí no només s’utilitzen com a condiment sinó com a plat principal. El meu estómac encara es recargola en pensar en aquell criminal en potència. Cada llar sol allotjar un hort de verdures de temporada, a més d’exhibir uns particulars dibuixos al voltant de l’entrada principal: pintures de penis gegantescos. Imagino la cara que posarien uns sogres que visiten per primera vegada la casa del seu futur gendre amb dita obra d’art com a carta de presentació. “M’hauré quedat antiquat amb la clàssica rosa dels vents?”, murmuro interiorment. Entre riallades i cerveses Druk, més tard m’explicaran que a Bhutan els penis són sinònim de fertilitat i allunyament de mals esperits.

Thimbu destil·la el caràcter afable d’un poble de muntanya i no el d’una capital asiàtica. Els seus carrers i avingudes atapeïdes de botigues de tot tipus es contraposen a un tràfic lleuger i silenciós. Aquí els clàxons no hi són benvinguts, el malson de qualsevol indi. I, curiosament, no hi ha semàfors. La filosofia budista a Bhutan promou la idea que els conductors han de circular amb els seus conciutadans en els valors del respecte i la consciència mútua de qui comparteix el quitrà. Això sí, varis policies dirigeixen el trànsit amb moviments de gimnasta des d’una petita circumferència enlairada i a ritme de xiulet, amb l’elegància d’un director d’orquestra.

Encara que el que de debò em crida l’atenció a Thimbu és la indumentària tradicional que llueixen tant homes com dones. Ja l’havia vist a Paro, però vaig creure innocentment que es tractava d’una disfressa per als turistes dels microbusos, com els balls de les tribus etíops de la vall de l’Omo. Els homes vesteixen el gho i les dones, la kira, una túnica allargada i de colors rogencs subjectada amb un cinturó, semblant a la chuba, la vestimenta tibetana. Uns vestits que els bhutanesos han de lluir obligatòriament a l’escola, les oficines governamentals i els temples de culte.

A la nit, prop de la Torre del Rellotge, la plaça més cèntrica de la ciutat, és freqüent de trobar grups de bhutanesos amuntegats al voltant de senzills taulells de fusta mentre juguen al carom, un billar en miniatura en què es fan servir els dits de la mà en comptes d’un tac i fitxes planes en lloc de les clàssiques boles de marfil. Tanmateix, l’esport per excel·lència d’aquesta monarquia budista és el tir amb arc. Durant els caps de setmana tenen lloc apassionants duels entre equips locals, qui, seguint uns càntics tradicionals ben curiosos, són capaços de fer diana des de més de cent metres de distància amb arcs de bambú i fibra de carboni.

L’ascens de setze quilòmetres al port de Dochula (3.050m) és progressiu i dòcil, sense estridències, com el respecte dels conductors bhutanesos envers el ciclista de torn. Cent vuit estupes i una filera de banderes de pregàries al capdamunt del cim formen un bucòlic arc d’arribada acompanyat d’un mirador de somni. L’Himàlaia bhutanès es desplega com un acordió davant meu amb els seus aristòcrates de sang blava: Masaganang (7.200m), Kangphuang (7.170m) i Jejegangphugang (7.158m). Una postal que no genera sinó un major desig d’explorar què s’amaga darrere d’aquesta portentosa muralla. No hi ha temps a perdre. En qüestió de minuts i a ple migdia la temperatura cau fins als dos graus sota zero. Viatjar a l’hivern per l’Himàlaia garantitza cels tan blaus com el Mediterrani, per bé que, al mateix temps, comporta també pedalar amb mans de pingüí.

Punakha és l’antiga capital de Bhutan. Del creuament dels rius Mo (mare) i Pho (pare) neix el Punakha Dzong, un dels més antics i bells del país i residència d’uns mil monjos del llinatge Drukpa, el majoritari a Bhutan. Serà a la vall de Punakha on començarà el famós trencacames bhutanès, el mateix que no brindarà ni un dia de treva fins que abandoni les seves crestes embogides. Per endavant, cinquanta quilòmetres i un desnivell de +2.900m. I fred, molta fred. Després d’hores escalant les Black Mountains i assolir el Pele La (3.420m) amb la voluntat d’un exèrcit de formigues, uns fideus instantanis que devoro al costat d’un bukhari –estufa de llenya– senten a victòria.

Però el dia encara no ha acabat. Una rampa vertical inesperada es desvia tres quilòmetres de la carretera principal per gatejar fins els peus del Lowa La (3.360m) i accedir a la vall de Phobjikha, cèlebre entre ornitòlegs per la presència de grues coronades negres. Al punt més alt, un veterà pastor de iacs de galtes enrogides i mans torrades com el cafè colombià somriu sense parar en veure’m tremolar com una baldufa. En el descens floreix la cara més relaxada de Bhutan, una que s’allunya de la urbs i s’apropa a la simplicitat de la vida rural: gallines voletejant per un camí bonyegut; porcs que exigeixen el sopar; o senyores que munyen les vaques i més tard ompliran tantíssims vasos de chai (te).

Els bhutanesos són gent de somriure fàcil, ben educats i amb un anglès envejable. Els agrada conèixer el que succeeix més enllà de les seves fronteres, allò que pensen del país, sobretot quan se surt de les rutes principals. A la tercera cervesa que em convida en Tsering al bar del poble, tot són esclafits de riure. Sembla que això de fer topless a Espanya és el més divertit que ha escoltat a les darreres setmanes. No obstant això, aquest jove economista de modes impol·luts i tallant sentit de l’humor és capaç de canviar de registre amb la mateixa desimboltura amb què obre les birres amb la boca.

“Sabies que Bhutan és popular per ser un dels països més feliços del món?”. Sí, alguna cosa he sentit. L’Índex Brut de Felicitat, creat pel vostre rei, veritat? “Exactament”, afirma amb aires de noblesa. “La nostra riquesa no es mesura tan sols amb dades macroeconòmiques, sinó per la felicitat dels nostres habitants –vora el milió–. Tenim en compte i valorem la salut, l’educació, el patrimoni cultural i natural, i la bona governabilitat”. Una lliçó d’economia social que ni a les millors escoles de negocis. Camí al meu guesthouse i amb un plàcid vaivé cortesia del llúpol local, repeteixo de nou que aquest país no deixa de sorprendre’m. Tant de bo totes les monarquies funcionessin d’aquesta forma.

Sortint de l’escarpada Trongsa, em submergeixo en una infinitat de passos de muntanya camuflats entre una vegetació maquillada de Prepirineu, amb avets, pins i xiprers, fins arribar a les valls de Bumthang, el cor espiritual del país. Després del Yotang La (3.425m), poso rumb cap al llunyà est de Bhutan, la zona més austera i menys visitada, “allà on trobaràs la vertadera essència del nostre bell regne”, com em van comentar a la capital. I és que només alçant la vista s’entén tot ràpidament; aquesta és una regió d’àmplies valls verdoses, excelsos cims nevats, rius salvatges de color margada i monestirs d’història bíblica.

Bhutan és una mina d’or, un edèn inexplorat, un país amb mil tresors encara per descobrir. El govern ho sap i per aquest motiu defensa el seu patrimoni més preuat –la cultura i la naturalesa– a capa i espasa amb un model turístic de baix volum i alt impacte econòmic. Bhutan es resisteix als cants de sirena provinents del turisme de masses, a uns tentacles incisius que prometen desenvolupament i ingressos econòmics a tall de boig, possiblement a expenses d’una cultura tradicional tan arrelada als bhutanesos com el respecte que confereixen al seu monarca. Però… per quant de temps?

Nou-cents metres de desnivell i uns quaranta quilòmetres és el que em separa del Shertang La (3.573m), el cinquè dels grans passos de Bhutan. La vall d’Ura –la més alta de les valls de Bumthang– apareix en la llunyania, amb els seus vastos camps d’ovelles arran de carretera i les remotes muntanyes de Lunana al nord. Un serpenteig divertidíssim em llança fins el poble d’Ura, format per cinquanta cases inusualment juntes i dedicat a l’exportació de patates. Amb en Sonam, el meu guia, pretenem acampar vora el riu, en un dels pocs llocs plans de la vall, però abans anem a dinar a una petita granja.

Mentre m’entortolligo al costat del bukhari per esbrinar si encara em corre sang a les venes, observo quatre dones que preparen momos –uns raviolis gegants de carn o verdures– amb tota la parsimònia del món. Duen els cabells curts amb un serrell recte a l’altura de les celles, com marca la tradició bhutanesa, i la seva pell bruna narra la duresa de l’hivern himalai. Entre riallades i glops de licor de poma amassen una densa pasta de farina que llavors cuinaran en una olla de vapor a l’estufa de llenya. Més tard, quan tots hàgim rigut de la meva pèssima mímica de carrer, serà l’hora de la pel·lícula. Bollywood apaivaga l’energia inesgotable de la mainada i omple amb celeritat la sala –el mateix menjador, amb les cadires i la taula a una banda–, saturada d’ulls com plats que no parpellegen davant la possibilitat de perdre’s algun moviment del musculós guerrer indi que tant fa d’assassí en sèrie com de ballarí enlluernador. Serà aquest el secret de Bhutan? Serà aquesta estampa de vida comunal i simple, serena, la que amagarà la felicitat?

L’etapa reina del Tour of the Dragon comença a dos quarts de set del matí, amb tota la roba d’hivern al capdamunt i un estómac botit d’arròs. El silenci sepulcral d’aquest entorn emblanquit es trenca solemnement pel cruixit de les rodes en lliscar per la pista de patinatge en que s’ha convertit el camí. La fred és tan punxant que els bidons d’aigua passen de granís a gel en qüestió de minuts, com va ocórrer durant l’ascens al Thorong La (5.416m), al Circuit dels Annapurnes (Nepal). I no em queda més remei que riure com un tocat de l’ala davant l’afonia d’un petit rierol: el corrent d’aigua està completament gelat, immòbil, com una estàtua humana de les Rambles de Barcelona.  A mesura que guanyo altitud durant els trenta quilòmetres de pujada, el coliseu s’engrandeix. Milers de rododendres gegantescs escampats a l’horitzó es lleven per damunt de generosos boscos de coníferes, amb una simfònica d’alegres ocells tocant un vals perfecte.

I, per fi, conquereixo el Thrumsing La (3.800m), el sostre ciclable de Bhutan, amb centenars de colorejades banderes de pregàries movent-se al son d’una brisa gelada. Novament, un altre regal per gravar a la retina: l’Himàlaia bhutanès, al nord-est, de la mà del seu germà petit a l’est, l’Himàlaia indi d’Arunachal Pradesh. Imatges que inciten a continuar viatjant, a tafanejar les línies discontínues dels mapes, a esbrinar què s’amaga darrere de cada cantonada. Si bé el plat fort de la jornada encara no ha arribat. M’espera una baixada descomunal de… seixanta quilòmetres i 3.200m de desnivell negatiu!

Amb una ressaca cicloturista monumental després de la pallissa d’ahir, abandono Mongar un xic més tard de l’habitual i amb les cames llançant-me improperis. El visat de dues setmanes que em van concedir s’està esgotant veloçment i els dies de descans surten cars. Pel camí, més del mateix: puja i baixa, baixa i puja, i continuem. En aquesta ocasió per un escenari un tant diferent respecte a les jornades passades, amb un decorat tropical a vessar de camps de blat i plataners, i unes temperatures més agradables, fins iniciar el vertiginós descens per les famoses paelles, a Yadi. Després de gairebé dues hores de corbes inacabables, creuo el pont del riu Sheri i pujo gradualment una desena de quilòmetres fins Trashigang, el punt més oriental del país, on la meva bona estrella brillarà de nou amb el que suposarà la cirereta del pastís: un festival tshechu.

El tshechu, o festa de la dansa amb màscares, és la celebració religiosa més important de Bhutan, i per als locals és un festeig per socialitzar-se, divertir-se, rebre benediccions i alliberar-se dels pecats. Per a mi, tal com vaig experimentar fa uns quants anys al Tibet oriental, el tshechu és una ocasió immillorable per submergir-me a la cultura budista tradicional, fotografiar les danses sagrades dels monjos amb les màscares d’animals i temibles deïtats, i divagar entre sons de trompetes i ritmes tàntrics.

El meu rellotge de sorra està a punt d’esfumar-se. En dos dies haig de sumar dos-cents quilòmetres i sis mil metres de desnivell positiu fins la frontera de Samdrup Jongkhar, al sud-est de Bhutan. Com que no puc accedir a Arunachal Pradesh (Índia) per la frontera est de Tawang –tancada a estrangers–, haig de fer una volta colossal i entrar per Assam (Índia), així que millor que deixi de queixar-me, em posi el mono de treballar i pedalegi com un energumen. Un zig-zag per crestes polsegoses i boterudes em condueix fins un poblat situat a uns 2.500m, des del qual conclou la pujada i dóna pas a una vibrant caiguda lliure fins les planures, a través d’un enganxifós bosc tropical amb abundants plantacions de bambú.

Poc després del migdia, assoleixo sense dificultats el municipi fronterer de Samdrup Jongkhar. Els oficials bhutanesos m’estampen el segell de sortida amb total normalitat. Però alguna cosa no funciona. Hi ha una cua llarguíssima per creuar i entrar a Índia. Quan m’apropo a la gentada i pregunto què passa, no puc creure-m’ho: hi ha una vaga general a Assam (Índia), amb talls i barricades a la carretera. A més a més, la frontera està tancada, encara que l’obriran durant una hora per tal que els indis en territori bhutanès puguin sortir. Aquella serà la meva oportunitat. Estic de sort, al cap i a la fi, mussito.

Després de dues setmanes de pau i tranquil·litat al civilitzat Bhutan, tornar a Índia em provoca calfreds. Em sento com l’animal que ha estat en captiveri durant un breu però intens període de temps i ara, quan es disposen a deixar-lo en llibertat, no vol deixar el seu paradís particular. “Toc, toc”. No hi ha resposta. “Toc, toc”. Res. Ni una ànima a la caseta fronterera índia de Darranga, d’on haig d’obtenir el segell d’entrada al passaport. Genial. Diviso una traça d’herba que s’escapoleix entre els dos edificis governamentals i mena cap a un parell de cases de parets carbonitzades. “Toc, toc”. Res, encara que sento un mormoleig distant. Decideixo obrir la porta discretament i distingeixo un parell d’ombres. Una, de pell molt fosca i en camiseta imperi i calçotets, s’alça del llit amb els ulls cristal·litzats. L’altra, afeitant-se en sarong i xancletes, no s’adona de la meva presència. “Disculpeu, oficials, però necessitaria el segell d’entrada”, els dic com si aquesta fos la situació més normal del món. “Yes, sir. Ten minutes, please”. Ara sí. Benvingut a la teva estimada Índia, Gerard.

2 pensaments sobre “L’últim Shangri-La

  1. sensacional, moltes gràcies… ha de ser brutal

  2. Com m’agrada llegir-te cada vegada que ens escrius…

    Moltes, moltes gràcies per compartir el teu viatge.

    Una abraçada,

    laura

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close